Harlem Nocturne

dissabte, 30 de novembre de 2013

El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno





El somriure d’un eco, de Jordi Gimeno (Barcelona, 1970), és la novel·la guanyadora del XIV Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo-Ciutat de Mataró 2012. L’autor, que és llicenciat en Filologia Catalana, ha desenvolupat diverses activitats al llarg de la seva vida professional, entre les quals destaca la de cuiner d’alt nivell. Com a cuiner, ha viatjat arreu del món i ha participat en diversos projectes també vinculats a la llengua, com el web www.bonprofit.org. Tanmateix, estic segura que és una ànima inquieta. Per això ara ens planteja aquesta interessant proposta literària, a mig camí entre la investigació criminal i la ciència-ficció.
No m’atreveixo a qualificar El somriure d’un eco d’una novel·la que fusioni gèneres, però certament té un vessant negre que no es pot ignorar. El protagonista és l’inspector de policia Guiu Montal, especialista dedicat a la investigació dels delictes relacionats amb la tecnologia “eco”, un avenç que permet mantenir “viva” la veu dels morts i possibilita que els vius hi continuïn interaccionant.
Només amb aquestes pinzellades ja us podeu imaginar que Gimeno ens transporta al futur, tot creant una mena de ficció de tints distòpics en un planeta gairebé mort, convertit quasi totalment en un desert inhòspit, amb una calor insuportable, on hi sovintegen les tempestes d’arena i els humans pràcticament no poden respirar. És per això que viuen abocats a l’interior, en uns estranys habitatges anomenats “rombòdroms”:
Una societat que es regeix per dos invents que ens han de protegir del dol per un planeta i per uns homes tocats de mort: el rombòdrom, aquesta casa que ens connecta i projecta un món que ja no existeix, i l’eco, aquest arxiu sonor capaç d’autoregular-se i créixer en què hi ha emmagatzemada la informació de tota la nostra vida, [...] per a després, un cop mort, continuar fent companyia a aquells que estimes gràcies a una mena de retrat virtual que acompanya qui ha pagat, paga i pagarà per rebre les teves trucades al mòbil o al sostre del rombòdrom.
Així ens col·loca Gimeno al bell mig de la seva ficció. A partir d’aquesta ambientació sens dubte imaginativa, inicia un procés de reflexió al voltant de gran part de les obsessions de l’ésser humà. D’entrada, tot i que de manera ambigua i poc desenvolupada (jo hauria preferit que s’hi hagués detingut més), ens dóna a entendre que el procés de degradació del planeta és la conseqüència de l’escalfament global. Aquesta situació, que per a l’autor funciona bàsicament com un marc escènic, per a mi hauria de jugar un rol més important, hauria de marcar de manera més significativa el contingut de la novel·la. El lector voldria conèixer el procés pel qual la humanitat i la Terra han arribat a la situació descrita, un procés que hauria de justificar el comportament dels personatges. Tampoc no sabem en quin moment cronològic ens trobem. Pot ser d’aquí a un segle, pot ser d’aquí a cinc. Jo, que sóc tan partidària de les històries obertes, que permeten al lector un paper actiu, en aquest cas he trobat a faltar tota aquesta informació. Està tractada de manera excessivament tangencial. En canvi, jo la considero vital per poder, després, encabir-hi la història amb més versemblança.  
Els humans que reflecteix Gimeno no han canviat gens i es regeixen per les mateixes passions, dèries, defectes i debilitats que tots nosaltres. Evidentment, aquesta pot ser l’opció de l’autor. Donar a entendre que l’home, passi el que passi, no evoluciona gaire, ni per bé ni per mal. Pot gaudir d’un munt d’avenços, pot disposar d’una tecnologia espectacular, però el seu interior, el seu vessant més profundament “animal”, continua intacte.  
Aquesta idea de la naturalesa immutable de l’home ens aboca al motiu principal de la novel·la, un motiu d’arrels clàssiques, recreat per centenars d’autors al llarg de la història de la cultura, la literatura i l’art. M’estic referint al desig d’immortalitat. A la no acceptació de la mort, encara que, en la novel·la, el patiment s’hagi mitigat gràcies a la tecnologia “eco”. Tanmateix, ningú no vol desaparèixer. Ningú no vol tampoc que desapareguin els seus éssers estimats. I en aquest sentiment de rebuig hi trobem la gran reflexió d’El somriure d’un eco, que Jordi Gimeno ha revestit d’un embolcall de gènere que segurament l’esperona com a creador i que també ens esperona a nosaltres com a receptors afeccionats.
Desitjar que ens estimin, estar acompanyats, sentir que no ens enganyen, continuar vivint. Calma, seguretat, certesa, tranquil·litat. Aspirem a això però, alhora, mantenim  ˗també immutables˗ les diferències de classe, les més baixes misèries, els crims, les mentides, les injustícies. Tenim clar què  podem arribar a fer per amor? I per sobreviure? A què estem disposats?


 
 
Un cop més la narrativa de gènere serveix per plantejar els grans dilemes que afecten l’ànima humana. I és que, com deia Ursula K. Le Guin: La ciència-ficció significa experimentar amb la imaginació, respondre preguntes que no tenen resposta. Implica coses molt profundes, que cada viatge és irreversible...

Us recomano El somriure d’un eco, negrots. Segur que us farà pensar.
 

10 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per la recomanació.

Anònim ha dit...

Que no es mori el "pato"... tindré aquest llibre en compte. Gràcies Anna Maria.



MARTA VALLS

Anònim ha dit...

El que expliques el fa força atractiu afegint que la ciència-ficció és dels meus gèneres preferits.
A tenir en compte. Gràcies

Àngels F.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Sembla força interessant, tot i les mancances que comentes. Per alguna raó me l'he imaginat més aviat com una peŀlícula, però com que no l'he llegit puc anar ben errada amb la meva percepció.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Les mancances que comento poden ser percepció personal. I sí, com a pel·lícula crec que podria funcionar molt bé.

helen ha dit...

Molt bona ressenya, Anna Maria! L'hauries presentat perfectament bé tu mateixa, ahir!

Anònim ha dit...

Benvolguda Anna Maria,
Moltes gràcies per la ressenya, pel temps que hi has dedicat i pels comentaris, que tindré ben presents, però, sobretot, per treure'n tant de suc.
Una forta abraçada i espero que ens coneguem aviat,
Jordi Gimeno

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Elena i hola, Jordi
Gràcies a tu, a vosaltres.
Malgrat aquests comentaris, la novel·la m'ha agradat molt. És molt recomanable i hi podem trobar reflexions ben serioses.
Tinc moltes ganes que ens coneguem, jo també!
Ahir no estava fina per a la presentació. Però espero que ens veiem ben aviat.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Crec, que pot ser molt bon llibre, me'l apunto. Molta sort al Jordi Gimeno.
Completamnet d'acord, amb Ray Brandbury.

Unan abraçade

Carme Luis

Teresa ha dit...

Encara que tinc una cua moooolt llarga de llibres per llegir, tindré aquest molt en compte perquè la ressenya m'ha enganxat molt!
Gràcies!
(El pato deu estar indultat ja, oi??)