Harlem Nocturne

divendres, 30 de desembre del 2011

Feliç 2012: Un microrelat de Monterroso per acabar el any



Benvolguts negrots,
A l'ombra del crim us vol felicitar l'any nou, tot desitjant que ens depari a tots plegats moltes alegries ben criminals. Ara feia temps que no penjava un dels microrelats que tant m'agraden i m'ha semblat que el canvi d'any representava una bona ocasió per fer-ho. Demà, com a darrer dia del 2011, potser alguns humans haurien de dur a terme un acte d'autocrítica per intentar millorar una mica de cara a l'any vinent. Tots sabem qui són: els que amarguen la vida de tota la resta, dels que bonament només volem anar tirant. En qualsevol cas, aquest relat del mestre Monterroso és ben preclar. Va per a vosaltres, negrots. Que sigueu molt feliços.




El salto cualitativo
Augusto Monterroso
   
-¿No habrá una especie aparte de la humana -dijo ella enfurecida arrojando el periódico al bote de la basura- a la cual poder pasarse?
-¿Y por qué no a la humana? -dijo él.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Feliç i terrorífic Nadal, negrots

Avui em permeto una bona fricada per felicitar el Nadal a tots els negrots. Uuuuuuh! Que sigui un Nadal de por! 


dimecres, 21 de desembre del 2011

Cels taronges, de Jordi de Manuel


En menys d’un any m’he cruspit totes les novel·les sergiòtiques de Jordi de Manuel, sense oblidar que també he llegit dos dels seus reculls de contes i alguns relats solts. Només han passat uns mesos i sembla que faci una eternitat, ja que em sento absolutament enteranyinada dins de l’univers d’un autor que se m’ha revelat ple de talent. Immersió total, gairebé com si l’anés a treballar per a una tesi.
Ara tot just he acabat Cels taronges (en dos dies: sentit literal) i, per més que es tracti d’una obra molt breu i potser menor dins de la nissaga, a mi m’ha agradat força. I és que ja només puc enfrontar-me a la interpretació de les novel·les del cicle Sergiot en clau de conjunt. Solament l’aproximació hermenèutica al corpus complet ens atorgarà la veritable dimensió de l’obra. Fet i fet, és així com passarà a la posteritat. Per tant, he considerat Cels taronges com un capítol més (en aquest cas, breu) d’aquest corpus. Senzillament.  


Suposo que recordareu, atès que aquí estan publicades la totalitat de les ressenyes, que De Manuel fa un gènere negre amarat de ciència-ficció distòpica, però dintre dels paràmetres d’un futurisme molt proper absolutament versemblant. El resultat ha estat que la majoria de títols, ambientats en el futur en el moment de l’escriptura, ara mateix ja transcorren en el passat. És a dir, s’han convertit en una mena de curioses i imaginatives ucronies que, per bé i per mal, només s’acosten una mica a la realitat.
L’autor du a terme un projecte ambiciós, que l’enfronta a ell mateix. El seu trencaclosques ha de lligar a la perfecció en uns viatges amunt i avall del calendari on els personatges entren i surten, es fan vells o rejoveneixen, la climatologia canvia i el paisatge també. És un engrescador exercici per al lector intentar recordar-ho tot i captar les referències anteriors i posteriors i les picades d’ullet. Tanmateix, De Manuel és prou intel·ligent per confegir unes novel·les que es poden llegir amb total autonomia, independents les unes de les altres. Per tant, negrots, això no us ha de preocupar.

L’acció de Cels taronges es desenvolupa a la primavera de l’any 2008. Descriu el cas d’un segrest no exempt de cruesa (m’ha fet gràcia recordar que el primer que vaig llegir de l’autor també va ser el relat d’un segrest, Segrest exprés, inclòs al recull Crims.cat). Marc Sergiot només apareix, com a protagonista de luxe, fent allò que en castellà en diuen un “cameo”: hi surt uns breus moments per deixar caure el seu savi consell. La novel·la és molt amena de llegir i molt bonica en les petites descripcions de diversos indrets del nostre territori. No debades va guanyar l’any 2000 el Premi de Novel·la Breu de Mollerussa.
A mi personalment ara només em resta esperar en candeletes el nou títol de l’autor, que tot just és a la impremta: La mort del corredor de fons, que apareix el pròxim 19 de gener i que ja vaig anunciar com a primícia fa un parell de dies.
I a vosaltres? Quants us en falten? Apa, aprofiteu el Nadal i fiqueu-vos en la teranyina de De Manuel. Allà, ben enganxadeta i sense ganes de marxar, m’hi trobareu a mi.   

dimarts, 20 de desembre del 2011

Más allá del espejo, de John Connolly


Más allá del espejo, de John Connolly, és una novel·leta curta, una breu entrega de les aventures del detectiu Charlie Parker que cronològicament se situa entre El camino blanco i El ángel negro. He de dir que jo no he llegit cap d’aquestes dues, però sí dos altres títols encara més recents: Els turmentats i Els amants. Des del començament, com molt bé sap la meva amiga Maria (ui, ara feia dies que no l’esmentava!), em va resultar estranya la narrativa d’aquest autor irlandès. A mig camí entre la novel·la negra, el gènere de terror i les històries fantasmagòriques i esotèriques, Connolly aconsegueix atrapar el lector en unes sorprenents trames sobrenaturals que, curiosament, també reflecteixen la realitat del crim més prosaic i els delictes i delinqüents més comuns.


Más allà del espejo m’ha semblat un text molt atractiu, tal vegada a causa de la seva brevetat (que evita el superflu i no et deixa perdre punt). Però també pel fet que és la novel·la on fa la seva aparició l’inquietant i misteriós personatge conegut com el Col·leccionista, que a partir d’aquí tindrà un paper rellevant en la resta d’entregues de la nissaga.
Sempre envoltat de presències i de presagis, Parker s’enfrontarà amb un cas terrorífic tractat de manera prou interessant. De fet, predominen els ecos dels assassins del passat, però en el present no serà fàcil dilucidar si finalment es produirà un crim que només és una suposició. A partir d’una simple fotografia inexplicable, Parker s'enfronta i desmunta tot un cas que, fins el final, el lector no en té ni idea de com pot acabar. Per a mi, que de tant llegir novel·la negra sovint endevino per on van els trets sense equivocar-me massa, aquesta incertesa ha estat un valor afegit.

Una casa maleïda, un joc de miralls, uns éssers malignes que estenen les seves ales més enllà de la mort... ingredients més que atractius, us ho garanteixo.     
Vaig adquirir el llibre en una de les meves habituals compulsions i no me’n penedeixo. És molt inquietant i es llegeix molt bé. El recomano especialment als seguidors de John Connolly, que no quedaran decebuts.
A passar una mica de por, negrots.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Una boníssima notícia: nova novel·la de Jordi de Manuel

Tot i que ja feia dies que n'estava assabentada, avui em sento superfeliç d'anunciar-vos la imminent aparició d'una nova novel·la de Jordi de Manuel. El seu títol, La mort del corredor de fons i el dia previst per trobar-la a les llibreries, el 19 de gener. Justament d'aquí a un mes.


No és cap misteri per als lectors d'aquest bloc que fa mesos que estic absolutament  enganxada en la teranyina demanuelista, el món particular i ple d'originalitat que l'autor ha teixit per recollir  les aventures de l'investigador de la policia Marc Sergiot, un personatge ben sui generis que, malgrat tot, es fa estimar.
Per tant, podeu imaginar-vos la il·lusió que tinc. Tanmateix, no es tracta només de la feliç perspectiva de la nova lectura, sinó que s'hi afegeixen tot una sèrie de raons per a mi molt importants que ja us aniré desvetllant més endavant. De moment, ja podeu prendre nota de la notícia. Dia 19 de gener : dia D.
Com sabeu, tractant-se de Jordi de Manuel la qualitat està totalment assegurada.  


dijous, 15 de desembre del 2011

El joc de Déu, de Salvador Macip


El joc de Déu, de Salvador Macip, ha estat l’obra guardonada enguany amb el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. El seu autor és un metge i un científic, un investigador que fa literatura i que, des de l’humor burlesc i la paròdia, ens proposa en aquesta novel·la una gens trivial aproximació a l’absurd i a les incongruències del món actual.
De tots és conegut que la comicitat i l’humor són recursos molt rendibles a l’hora de reflectir la realitat sense caure en truculències excessives. D’això en sabien un munt els clàssics, tal com Ciceró o Quintilià ens van demostrar en exposar les seves teories literàries al voltant de la retòrica de l’humor. Macip, que utilitza algunes de les claus clàssiques per configurar la seva ficció (la recurrència de l’esquema en cada una de les parts, la turpitudo [i], l’absurd), confegeix una trama surrealista i esbojarrada que, com qui no vol la cosa, va posant en tela de judici els fonaments de la nostra societat actual.
És allò que en castellà diuen, crec que molt gràficament, “no deja títere con cabeza”, però ho fa amb una intel·ligència remarcable, de manera que la novel·la pot presentar diversos nivells de lectura i, per tant, arribar a un sector de públic molt ampli. Si en una primera aproximació El joc de Déu resulta un simple divertiment, quan ens hi acostem tot fent una anàlisi més seriosa i atenta, ens n’adonem clarament de la intenció de l’autor. Com a bon científic, Salvador Macip es complau en qüestionar-ho tot. Per tant, la religió, la ciència, l’avarícia, l’afany de poder, l’estultícia humana, la indefensió del pobre ciutadà, la luxúria, l’ambició desmesurada, l’enveja (per citar només algunes de les tecles que toca) queden clarament exposades damunt la taula.


No explicaré en què consisteix El joc de Déu, però no oblidem que es tracta d’una novel·la fantàstica i, per tant, que es nodreix bàsicament de la imaginació. Déu és a la Terra en presència corpòria i es dedica a embolicar la troca ben embolicada. A partir d’aquí... les paraules clau són (parafrasejant la famosa dita dels astronautes de l’Apol·lo 13): “Sherman, tenim un problema”. No us avançaré res més. Ho haureu de llegir si ho voleu entendre.     
L’estructura narrativa és senzilla. Quatre parts encapçalades per quatre citacions a quina més inquietant i formades per tot un seguit de capítols extraordinàriament breus. El ritme de lectura, per tant, esdevé fàcil, vertiginós i trepidant. La novel·la, que va al gra i no es deté en cap element superflu, només pretén enganxar el lector en un exercici lúdic i imaginatiu que diverteix força però que, simultàniament, ens fa pensar. Com tota obra d’humor ben treballada, arrenca un somriure sovint i una rialla de tant en tant. Però també pot deixar un regust molt amarg si entenem en la justa mesura la proposta del seu autor.
Felicitats per la novel·la i pel premi, Salvador. I a vosaltres, negrots, us la recomano sens dubte. Us ho passareu molt bé.


[i] Entenem turpitudo com un recurs humorístic consistent a plasmar el ridícul mitjançant un comportament que vagi contra la norma establerta, contra la lògica, contra els costums.

diumenge, 11 de desembre del 2011

La mala dona, de Marc Pastor


La mala dona, de Marc Pastor, va ser l’obra guanyadora de la primera convocatòria, l’any 2008, del Premi Crims de Tinta. Es tracta d’una molt bona novel·la que, merescudament, ha obtingut força èxit de crítica i de públic (no debades va, en aquests moments, per la sisena edició). Aquest fet, com us podeu imaginar, em fa molt contenta, atès que estem parlant de la nostra narrativa negra, escrita originàriament en català.  

Marc Pastor se m’ha revelat com un escriptor força versàtil, ja que La mala dona és significativament distinta de la novel·la del mateix autor que vaig ressenyar fa pocs dies, L’any de la plaga. Si en aquesta hi trobàvem una trama de ciència-ficció i suspens amb les arrels ben plantades (i mai millor dit) en el cinema clàssic del gènere, ara ens enfrontem amb la reconstrucció novel·lada d’un fet històric: els terribles crims d’Enriqueta Martí, coneguda com “la vampira del carrer Ponent”. Podeu riure de Ted Bundy, Albert Desalvo i Charles Manson tots junts, perquè aquí, al mateix cor de Barcelona, molt abans ja vam tenir una assassina en sèrie d’allò més cruenta.    


Crec que mai no sabrem del cert l’abast dels seus crims, però Barcelona va viure un llarg període de pànic mentre ella actuava. Els nens eren les seves víctimes. Segrestos, tortures, assassinats, antropofàgia, vampirisme, proxenetisme, pedofília. En això consistien les activitats de la “mala dona”, nascuda a Sant Feliu de Llobregat el 1868 i morta a la presó de Barcelona el 12 de maig de 1913 (sembla que d’una brutal pallissa).  En els terribles afers d’Enriqueta Martí, que també exercia de remeiera, hi estava implicada una part de l’alta societat barcelonina, corrupta i viciosa.
En aquesta esgarrifosa història indaga Marc Pastor, amb intel·ligència i originalitat. Tot disseccionant els fets reals, confegeix una trama policíaca que ressegueix la investigació dels crims i que fa sobresortir Moisès Corvo, un personatge absolutament fascinant. Corvo és una mena de cowboy català i urbà, sempre recolzat pel seu fidel company, Juan Malsano (poca broma amb els noms: Corvo i Malsano). L’autor munta un relat molt atractiu on, com un Harry el Sucio qualsevol, Corvo ha d’enfrontar-se no solament a l’assassina, als seus còmplices i al món de l’hampa, sinó també als mateixos caps policials i a les autoritats, que no tenen cap intenció de destapar la corrupció ni de promoure el pànic.     

La novel·la té un vessant costumista molt interessant. Situada l’acció al llarg de l’any 1911 i dels inicis de 1912 (fins a la detenció de “la vampira”), el lector es veu abocat a passejar per la Barcelona de fa un segle i a contemplar els llocs (carrers, teatres, casinos, tavernes, cases de luxe, prostíbuls) i la manera de viure dels seus habitants. Al meu entendre, la novel·la  presenta un crescendo important. Si l’inici m’ha semblat més calmat i senzill, a mesura que hom avança en la lectura es va sentint cada vegada més fascinat i implicat, més sorprès i astorat. Diríem que gairebé incrèdul davant de la més absoluta maldat i estultícia humana que la ficció recull i que resulta impossible desvincular de la realitat històrica.

Amb tot, l’encert principal de La mala dona és, sens dubte, el punt de vista que planteja l’autor. Pastor confegeix un exercici retòric agosarat i personal que li serveix per distanciar-se de la pura crònica històrica i per introduir-se allà on l’interessa. Tria una veu narrativa insòlita que pot jugar el paper de narrador omniscient amb total impunitat i alhora esdevenir una primera persona. El narrador va més enllà del simple narrador-testimoni i pot parlar-nos del passat, del present i del futur, fer-nos prediccions, descobrir les qüestions més amagades dels personatges, colar-se en qualsevol ambient, en qualsevol lloc, a qualsevol hora. Pot adoptar formes diverses, dialogar amb tothom i, el més important, xerrar directament amb nosaltres. El narrador fa confidències al lector i li destapa sensacions i sentiments propis i aliens en un sorprenent exercici metaliterari. Mai no ens permet perdre de vista que estem llegint. És una veu dialèctica, que fins i tot es justifica o demana disculpes quan ens para alguna petita trampa o ens informa a deshora d’alguna qüestió important.

No diré qui és, perquè, tot i que ella mateixa (aquesta veu), es presenta de seguida, trobo de justícia que cada lector assisteixi al fet de descobrir-la personalment. Tanmateix, no negaré que m’ha semblat molt interessant i que està tractada amb una benignitat que Marc Pastor ha sabut transmetre molt bé. Ah, i que ningú no es pensi que la veu és la veu del mal. No és Enriqueta Martí.
Negrots, recomano la novel·la. Estic segura que molts de vosaltres ja l’haureu llegit. Però si algú no ho ha fet, que no tingui dubtes. La mala dona, entre d’altres coses, demostra novament la bona salut de la narrativa negra en català.  
Felicitats, Marc.                     

dimecres, 7 de desembre del 2011

Barcelona, la nuit, de Quico Romeu

Estic exultant de contenta. Tinc amics tan amables i creatius, tan atents amb mi, que no me'n sé avenir. I tampoc no sé com donar les gràcies.  
Avui en Quico Romeu (actor, director de teatre, escriptor), que ja fa un temps em va dedicar aquell bonic relat intitulat Atura't, malfactor, m'ha tornat a distingir amb una de les seves obres d'art. En aquest cas, un vídeo fantàstic de la nit barcelonina, unes imatges suggerents i encisadores acompanyades d'una música incomparable. Tot plegat ben negrot, amb reminiscències del gènere clàssic al més pur estil dels anys 50.
No us el perdeu, perquè és molt bo. 
Amb ell us deixo: Barcelona, la nuit. I milers de gràcies, Quico.  



La web de crims.cat: un autèntic luxe






Benvolguts negrots,
Avui em fa especialment feliç donar-vos una bona notícia, que està relacionada amb l'aparició de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que publica Alrevés i dirigeix Àlex Martín Escribà, i de la qual ja us n'he parlat en diverses ocasions.
El cas és que ara ens arriba la web. I és una web d'autèntic luxe, com podreu veure si us hi passegeu una estona.
Hi trobareu tot allò que val la pena respecte a les novetats que van apareixent en català. I, naturalment, els títols en primícia de les obres que publicarà la col·lecció.
Us avanço els dos primers, de dos autors de primera categoria:

Història de mort, d'Andreu Martín

i Torn de nit, d'Agustí Vehí (a tots els seguidors negrots us aviso que en aquesta hi ha una bonica sorpreseta: "y hasta aquí puedo leer").

D'altra banda, tinc l'honor de formar part en certa manera d'aquest projecte i que els seus responsables hagin enllaçat aquest espai, A l'ombra del crim.
Ara no teniu excusa per no llegir novel·la negra en català. Les portades han de començar a resultar-vos familiars. Espero que tot plegat us agradi. No em falleu, negrots.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Un intrús a l'estany, de Joan Marcé


Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.
Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.
La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica)  que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i  Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.
Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa de 60 pàgines! en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma. 

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.
Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.  

dimarts, 22 de novembre del 2011

Presentació de "La mar no sempre tapa", de Sebastià Bennasar: reportatge gràfic

Avui ha tingut lloc a l'Espai Mallorca la presentació del llibre de Sebastià Bennasar, La mar no sempre tapa, tal com us havia anunciat. Ha anat força bé, en un ambient tranquil i càlid. Evidentment, no escriuré jo mateixa la crònica, atès que, juntament amb Antoni Trobat, historiador i periodista, i el mateix autor, he participat en la presentació. Tanmateix, us deixo un petit reportatge gràfic per si us fa gràcia veure'l.
Que passeu una bona nit, negrots.

  




divendres, 18 de novembre del 2011

Sakura, de Salvador Iborra. In memoriam.


Suposo que molts de vosaltres ja sabeu que aquest vespre tindrà lloc un acte d'un homenatge al poeta valencià Salvador Iborra (Espai Mallorca, 19 hores), absurdament assassinat el dia 29 de setembre al barri del Raval de Barcelona. El seu amic de l'ànima, Sebastià Bennassar, juntament amb la bona gent de l'Editorial Alrevés, han decidit retre-li també un altre tribut. És per això que han decidit posar a disposició del públic en general de manera gratuïta un enllaç amb el seu relat Sakura, que el Salva va escriure per a l'antologia de relats negres Crims.cat. Jo que el vaig llegir en el seu moment, el considero un text original i ple de personalitat, que mostra clarament la sensibilitat del poeta.


SAKURA, DE SALVADOR IBORRA   
                                           
                                   http://alreveseditorial.com/media/file/libros/98_Adjunto.pdf
(LLEGIR AQUÍ) 


Amb emoció, recordo quan vaig adquirir Crims.cat i vaig llegir la història. Repassant-la, trobo que conté una bellesa gairebé sobrenatural.
Amb ràbia, no puc res més que repetir allò que ja vaig escriure:

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennassar



He de confessar que La mar no sempre tapa és la primera novel·la de Sebastià Bennassar que  he llegit, ja que fins ara només el coneixia a través dels seus articles periodístics i d’alguns dels seus relats breus. I he de confessar també que, per a mi, ha estat una agradabilíssima sorpresa.  
Amb La mar no sempre tapa Sebastià Bennassar va guanyar aquesta primavera el Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011. Com ha comentat el mateix autor, a mi també em sembla interessant i un signe de normalitat que una novel·la negra hagi pogut alçar-se amb un guardó de narrativa generalista. La qualitat de la literatura, a veure si ja ens ho fiquem al cap definitivament, està (o així hauria de ser) per damunt dels gèneres.
De tota manera, i malgrat la seva brevetat (que possiblement venia imposada per les bases del concurs), La mar no sempre tapa és molt més que una novel·la de gènere. Agradable de llegir, amb un desenvolupament de tall clàssic i un vessant criminal no exempt de truculència (una víctima llençada al Mediterrani amb disset ganivetades no és poca cosa), La mar no sempre tapa excel·leix en el vessant de reflectir de manera crítica i realista la societat del moment. Felicito Bennassar per la seva capacitat de síntesi. En poques línies és capaç de fer una dissecció lúcida i precisa de la realitat de Mallorca. Una dissecció que, de retruc, resulta perfectament extrapolable a la resta de l’Estat i més enllà.   
   
Bennassar es mostra inflexible. No perdona res i, com qui no vol la cosa, posa del revés l’especulació del sòl, la desfeta immobiliària, la degradació del paisatge, de la natura i dels barris, l’arribada i l’establiment dels estrangers a l’illa, la problemàtica del turisme, la prepotència de la classe política, la corrupció, el pla de Bolonya a la Universitat... En fi, que, com diuen en castellà, “no deja títere con cabeza”. I el que més m’agrada és sentir que ens hem entès tan bé, perquè combrego absolutament amb totes i cadascuna de les seves opinions. Per a mi, Bennassar demostra tenir la ment molt clara.
No sé si ho sabeu però en tot cas us ho recordo, que jo ajudaré a presentar la novel·la el pròxim dimarts dia 22 de novembre a l’Espai Mallorca de Barcelona (19.30 hores). Per tant, no vull escriure aquí tot el que penso dir allà. Seria massa repetitiu. Però sí que m’agradaria  destacar l’exercici de metaliteratura que du a terme en Sebastià. Un joc que consisteix en incloure referències literàries reals en la trama de ficció. El cas criminal se sustenta en una sorprenent troballa: un suposat conte inèdit de l’autor afroamericà Chester Himes, un dels clàssics del gènere negre als Estats Units i que, per si algú no ho sap, va existir de debò. Amb la referència a Himes i a Robert Creeley, un altre escriptor americà que va viure realment a Mallorca, Bennassar vol retre homenatge als grans de la novel·la negra i de la literatura en general, a alguns dels grans escriptors i poetes del segle xx que, endemés, en alguns casos van passar per l’illa.   
Evidentment, no penso explicar res de la trama. Tanmateix, vull consignar que la ben lligada interacció realitat-ficció resulta molt atractiva per a la gent que, com jo, ens estimem tant la literatura. El desenvolupament de la investigació és a mans de dos personatges, el periodista de crònica negra (com no!) Andreu Julià i el tinent Pou de la Guàrdia Civil de Manacor. Andreu Julià ja havia aparegut en dues novel·les anteriors de Bennassar, El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen. 
A la novel·la hi trobem de tot. Des dels típics confidents dels baixos fons (un proxeneta i un transvestit sempre amics del seus amics) passant pel passat tràgic del protagonista (la dona morta en un accident de cotxe amb un fill en camí) i per les preocupacions familiars del policia. Fins i tot hi trobem l’exaltació de la gastronomia, temàtica a la qual són tan proclius els detectius de la Mediterrània. Tot un sèrie de llocs comuns del gènere que funcionen la mar de bé. I és que precisament el lector afeccionat sovint es complau en reconèixer un llocs comuns que el subjuguen.
En fi, negrots, que recomano sens dubte la novel·la. I, per descomptat, en Sebastià Bennassar i jo us esperem el dia 22 a l’Espai Mallorca. No ens falleu!
Feliç divendres.    
 

dimecres, 16 de novembre del 2011

Una notícia inesperada i esperançadora: Benavente i Batelaar



El nostre bon amic Jaume Benavente pot sentir-se feliç. De sobte, s'ha trobat amb aquesta inesperada notícia que com a negrots ens ha de fer ben contents. No debades vam gaudir força de la lectura de la seva novel·la El quadern de Nicolaas Kleen, que vaig ressenyar en el seu moment. Avui, la novetat és aquesta:   

"Desde Sandra Bruna Agencia Literaria proponemos EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN de Jaume Benavente Cassanyes para optar al III Premio de Novela Otras Voces, Otros Ámbitos.
EL CUADERNO DE NICOLAAS KLEEN es el primer título de una tetralogía de novelas centradas en Marja Batelaar, con las que Jaume Benavente explora el alma del crimen y dibuja un universo transitado de personajes densos e inquietante...s, fugitivos, a través de una Europa nebulosa. Novela negra y de suspense, con un estilo literario claro, lleno de matices y referencias y que representa una singular mirada sobre la sociedad europea contemporánea".

Editada en català per Columna Edicions (Premsa ColumnaEdicions) i en castellà per Roca Libros.
 
 
Més informació:


Jaume, esperem que tinguis tota la sort que et mereixes i que aviat poguem penjar aquí la notícia del teu premi.
I a vosaltres, negrots, si encara no heu llegit la novel·la, aprofito per tornar-vos-la a recomanar.

Nota explicativa (i una petició)

Estimats negrots,
Sé que vaig prometre ser present avui a l'acte de presentació de la darrera novel·la d'Andreu Martín, Cabaret Pompeya. Fins i tot a ell (amb el qual vaig coincidir a la presentació del llibre de Teresa Solana) li vaig dir que hi aniria. Però tinc tanta feina i tants assumptes a resoldre, que em serà impossible.
Per això us vull fer una petició. Si algun negrot hi va i vol enviar-me alguna foto o escriure una petita crònica, ambdues coses seran ben rebudes. 
Moltes gràcies a tots.   


diumenge, 13 de novembre del 2011

L'any de la plaga, de Marc Pastor





Anit vaig acabar la lectura de L’any de la plaga, de Marc Pastor. Una novel·la de ciència-ficció, amb tints de thriller, que també podem situar dins l’òrbita de la narrativa fantàstica. Ja sabeu que, massa sovint, la frontera entre aquests gèneres no queda del tot clara, però, en qualsevol cas, L’any de la plaga conté una bona dosi d’intriga, de fantasia futurista, de ciència-ficció de caràcter apocalíptic i d’acció trepidant.
Marc Pastor no amaga (i queda molt clar des del principi) que el llibre és una nova versió, una recreació (un remake, que diríem en l’argot cinematogràfic) de la pel·lícula de 1978 La invasión de los ultracuerpos, de Philip Kaufman. Diu Pastor a l’inici dels agraïments: Quan de petit vaig veure “La invasión de los ultracuerpos”, vaig saber que jo havia d’explicar aquella història. I així ho ha fet en aquesta novel·la. Tanmateix, una servidora que té uns anyets més que en Marc i que no és menys cinèfila, s’ha remuntat tota l’estona a una cinta anterior, la que a mi m’ha servit sempre de punt de referència respecte a aquest argument. M’estic referint a La invasión de los ladrones de cuerpos, dirigida per Don Siegel el 1956 i el títol de la qual sempre m’ha semblat més encertat. La paraula “vaina”, així en castellà, mai més s’ha pogut deslligar en el meu imaginari de les terribles espores procedents de l’espai exterior. Per cert, que encara comptem amb una tercera versió, que considero infumable, protagonitzada per la hieràtica Nicole Kidman, intitulada simplement Invasión i dirigida el 2007 per Oliver Hirschbiegel.   

De com s’ho munta Marc Pastor per gestionar una trama tan coneguda és un secret del qual, evidentment, no us en penso avançar res. Ho haureu de llegir vosaltres. Però sí que puc assegurar que la novel·la és capaç d’enganxar un sector molt ampli de públic i, sobretot, de fer les delícies dels afeccionats al gènere. Amena, de diàlegs molt àgils i de ritme addictiu, L’any de la plaga resulta molt agradable de llegir i molt interessant com a exercici literari. Al llarg de la lectura, allò que més m’ha encuriosit ha estat la incertesa al voltant de com l’autor plantejaria el desenllaç. I he de dir que m’ha agradat. Té quelcom de poesia èpica que no deixa de transmetre una lliçó envers el gènere humà.
L’any de la plaga posseeix un caire absolutament cinematogràfic. És terriblement fàcil imaginar-se-la convertida en pel·lícula. Fins i tot algunes escenes (seqüències?) semblen extretes d’un film americà. En algun d’aquests moments, m’ha semblat que hi mancava una certa versemblança en la construcció d’algun personatge, però, ateses les característiques de l’obra, és una afirmació totalment personal. Com que no vull avançar res, només donaré una pista a qui ja hagi llegir el llibre: em refereixo a les converses Irene-Dolors-Víctor a casa de la Dolors (jo hauria preferit un desenvolupament menys sensacionalista i més casolà). Potser els personatges haurien d’haver actuat amb més por i més naturalitat, amb menys iniciativa. Crec que, sobretot pel que fa a la Irene, hauria resultat més creïble.

M’han encantat les nombroses referències cinematogràfiques de la novel·la, que comparteixo gairebé al cent per cent i que he entès a la primera. Ja sabeu que el cine és la meva segona (o primera???) passió i, per tant, jo també m’he criat a l’aixopluc de milers de personatges, situacions i frases del cel·luloide que formen part indestriable de la meva vida real. Suposo que no tothom associa les paraules Klaatu barada nikto, sense cap mena de problema, amb una pel·lícula clàssica de ciència-ficció que a mi (i al meu pare) ens encanta. Estic parlant de Ultimátum a la Tierra, de 1951, protagonitzada per un sensacional Michael Rennie. Doncs bé, per a mi aquesta referència (i la gran majoria que apareixen a la novel·la) no fan sinó representar feliços records de cine que Marc Pastor m’ha retornat de manera inesperada. Des d’aquest punt de vista, n’he gaudit tant que no puc dir res més que “gràcies, Marc”. 
Mentre llegia, m’he sentit identificada amb el personatge d’en Víctor, que tot ho viu en clau de ficció, sigui literària, cinematogràfica o musical. I no exagero, perquè els meus amics i coneguts saben (i m’ho han dit més d’un cop) que sempre relaciono la realitat amb trames i arguments de ficció. Per això, mentre llegia L’any de la plaga, m’han vingut a la ment totes aquelles cintes americanes dels anys cinquanta, algunes mal anomenades de sèrie B, que, per bé i per mal, m’han convertit en allò que sóc (que alguns som) actualment. Des d’El increible hombre menguante a La mosca i passant, una mica més endavant, per Fahrenheit 451 i El planeta de los simios (i prego que em perdoneu els títols en castellà, però per a mi no tenen sentit si no són així).
   

M’ag    M'agrada molt que la literatura catalana tingui autors com Marc Pastor, capaços de situar la ciència-ficció en l’univers de les nostres lletres amb normalitat. Ja sé que sempre advoco pel mateix, però em sembla importantíssim que s’escrigui de tot en la nostra llengua. D’altra banda, heu de saber que L’any de la plaga és un dels títols finalistes al III Premi Ictineu a la millor obra fantàstica escrita en català (la data de lliurament és el proper 26 de novembre). En qualsevol cas, Marc Pastor és un escriptor versàtil, que també conrea el gènere criminal. En breu, comentaré La mala dona, que crec que us interessarà molt.
             Feliç diumenge plujós, negrots.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Presentació de "La Cua de Palla: retrat en groc i negre" a la Bòbila


Ahir vam assistir a un acte fantàstic, esperat i anunciat aquí i que va resultar molt concorregut. Em refereixo a la presentació, a la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, del llibre d’Àlex Martín Escribà i Jordi Canal i Artigas, La Cua de Palla: retrat en groc i negre. Acompanyats pel regidor de cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet i pel director de l’Editorial Alrevés, Josep Forment, els dos autors ens van fer cinc cèntims, ben emocionats, de la gènesi i del procés d’escriptura del llibre. Un projecte que, per la envergadura que posseeix, ha ocupat cinc anys de la seva vida.

La Cua de Palla: retrat en groc i negre em sembla un necessari i rigorós assaig sobre la col·lecció –en aquest cas de novel·la negra, detectivesca, policíaca o criminal més important a casa nostra, sorgida de la iniciativa de Manuel de Pedrolo i continuada per Fuster i Comas. Normalitzar tots els racons de la nostra cultura, de la nostra literatura, implica també estudiar-los i documentar-los amb seriositat. Aquest volum, que tinc a casa des de fa dies i que he fullejat prou detingudament, em sembla una esplèndida mostra d’aquesta premissa.


Deixo en suspens el compromís de comentar el llibre de manera més profunda en un futur, però de moment us puc dir que paga moltíssim la pena i que jo diria que és de consulta obligada per a tots els amants del gènere i per a tots els amants de la literatura en català.

L’acte d’ahir va resultar un èxit de públic. Tothom estava satisfet. Jordi Canal i Àlex Martín, que són dues persones entranyables i magnífiques, van presentar el seu llibre des de l’orgull d’una feina ben feta amb la qual havien après i gaudit molt. L’editor també estava ben content (admiro l’aposta envers el gènere, tant pel que fa a les obres de creació com als estudis, de la gent d’Alrevés). I el regidor, veient la gentada que s’havia arribat a reunir, se sentia orgullós de ser l’amfitrió i de poder presumir de disposar de la biblioteca amb el fons negre més important de tot l’Estat (recordem que en Jordi Canal n’és el director).
En fi. Una tarda de divendres molt ben aprofitada, després d’una intensa setmana de negror.     
La gent entrant

Els autors: Àlex Martín i Jordi Canal
  
Jordi Canal, signant
La gent d'Alrevés

divendres, 11 de novembre del 2011

Novetat: un assaig sobre Barcelona i Vázquez Montabán


Con el muerto a cuestas: Vázquez Montalbán y Barcelona és el volum que, calent calentíssim, acaba de publicar l'Editorial Alrevés. Alrevès ja fa temps que aposta per la literatura assagística i de ficció a l'entorn del gènere negre a casa nostra (ja us he parlat aquí de la col·lecció de novel·la negra en català, Crims.cat, el primer número de la qual apareixerà aviat).
El llibre que us anuncio avui, escrit per l'anglès Michael Eaude (que viu a Barcelona des de fa més de vint anys) fa un repàs a la producció de Vázquez Montalbán tot estudiant  les obres que tenen com a rerefons  la nostra ciutat, siguin o no novel·les protagonitzades per Pepe Carvalho.
Acabo de rebre el volum i encara no l'he pogut llegir, però l'he fullejat amb atenció i m'ha semblat d'allò més interessant. Barcelona, la figura de l'escriptor, l'etapa política que va viure i que la seva literatura reflecteix. Una mirada que pot dir-nos moltes coses.  
De mica en mica, i a l'aixopluc de l'èxit del gènere, és satisfactori veure com van proliferant els estudis que se n'ocupen. Aquest fet contribueix a normalitzar la nostra narrativa criminal i també, per què no dir-ho, a revestir-la d'una importància que massa vegades se li ha negat.
És gratificant que alguns editors tinguin l'encert de tirar endavant amb aquests projectes i A l'ombra del crim es complau en poder-los anunciar a tots vosaltres.  
Aviat més notícies, negrots.