Harlem Nocturne

dijous, 15 de desembre de 2011

El joc de Déu, de Salvador Macip


El joc de Déu, de Salvador Macip, ha estat l’obra guardonada enguany amb el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. El seu autor és un metge i un científic, un investigador que fa literatura i que, des de l’humor burlesc i la paròdia, ens proposa en aquesta novel·la una gens trivial aproximació a l’absurd i a les incongruències del món actual.
De tots és conegut que la comicitat i l’humor són recursos molt rendibles a l’hora de reflectir la realitat sense caure en truculències excessives. D’això en sabien un munt els clàssics, tal com Ciceró o Quintilià ens van demostrar en exposar les seves teories literàries al voltant de la retòrica de l’humor. Macip, que utilitza algunes de les claus clàssiques per configurar la seva ficció (la recurrència de l’esquema en cada una de les parts, la turpitudo [i], l’absurd), confegeix una trama surrealista i esbojarrada que, com qui no vol la cosa, va posant en tela de judici els fonaments de la nostra societat actual.
És allò que en castellà diuen, crec que molt gràficament, “no deja títere con cabeza”, però ho fa amb una intel·ligència remarcable, de manera que la novel·la pot presentar diversos nivells de lectura i, per tant, arribar a un sector de públic molt ampli. Si en una primera aproximació El joc de Déu resulta un simple divertiment, quan ens hi acostem tot fent una anàlisi més seriosa i atenta, ens n’adonem clarament de la intenció de l’autor. Com a bon científic, Salvador Macip es complau en qüestionar-ho tot. Per tant, la religió, la ciència, l’avarícia, l’afany de poder, l’estultícia humana, la indefensió del pobre ciutadà, la luxúria, l’ambició desmesurada, l’enveja (per citar només algunes de les tecles que toca) queden clarament exposades damunt la taula.


No explicaré en què consisteix El joc de Déu, però no oblidem que es tracta d’una novel·la fantàstica i, per tant, que es nodreix bàsicament de la imaginació. Déu és a la Terra en presència corpòria i es dedica a embolicar la troca ben embolicada. A partir d’aquí... les paraules clau són (parafrasejant la famosa dita dels astronautes de l’Apol·lo 13): “Sherman, tenim un problema”. No us avançaré res més. Ho haureu de llegir si ho voleu entendre.     
L’estructura narrativa és senzilla. Quatre parts encapçalades per quatre citacions a quina més inquietant i formades per tot un seguit de capítols extraordinàriament breus. El ritme de lectura, per tant, esdevé fàcil, vertiginós i trepidant. La novel·la, que va al gra i no es deté en cap element superflu, només pretén enganxar el lector en un exercici lúdic i imaginatiu que diverteix força però que, simultàniament, ens fa pensar. Com tota obra d’humor ben treballada, arrenca un somriure sovint i una rialla de tant en tant. Però també pot deixar un regust molt amarg si entenem en la justa mesura la proposta del seu autor.
Felicitats per la novel·la i pel premi, Salvador. I a vosaltres, negrots, us la recomano sens dubte. Us ho passareu molt bé.


[i] Entenem turpitudo com un recurs humorístic consistent a plasmar el ridícul mitjançant un comportament que vagi contra la norma establerta, contra la lògica, contra els costums.

18 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Fa molt bona pinta !!

Pakiba ha dit...

Felicitat al Salvador i procurarè llegirlo.

Gemma ha dit...

Apuntat a la lliiiiiiiiista !!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Un altre per la llista! I avui he demanat a la FNAC La Chartreuse de Parma, per recomenació de la meva amiga de Cantàbria.

Judit Bergadà ha dit...

Gràcies per la recomanació!

SM ha dit...

Motles gràcies per la crítica! Sí, la idea era decapitar uns quants "títeres" mentre mirava d'arrencar algun somriure. M'alegro d'haver-ho aconseguit!

Anònim ha dit...

Ai, senyor!!!! Quina carta als Reis més llarga em fas fer, Anna Maria... En fi... per demanar que no quedi...

Gràcies!!!!! MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Patri Cia

Caram, m'has deixat encuriosida.. li haurem de donar un cop d'ull, Anna XD

Anònim ha dit...

Un metge i cientific que fa d'escriptor..una barreja ben curiosa; i si, en el llibre, toca tantas teclas pot ser ben interessant; gràcies per la ressenya Anna, bona com sempre. Tura.

Yves Gerbeau ha dit...

Gràcies per la recomanació!

Anònim ha dit...

A mi també amb fa gràcia, un altre a la llista, m'ha sedui't, la teva resenya, pot ser molt interesant, i més en clau d'humor.

Gràcie Anna.

Anònim ha dit...

L'ULTIM ANÒNIM,ÉS.
Carme Luis.

Jordi Canals ha dit...

Coincideixo en tot el que expliques. He fet un breu comentari al teu Mur.

Mireia ha dit...

El vaig llegir fa temps i és divertit i entretingut. A més tal i com bé dius se'mpoden fer diferents lectures

Teresa ha dit...

Ostres!

Ja estic desitjant llegir-lo!

Em sembla que faré trampa i l'avançaré a la llista d'espera! (espero que els altres no se m'alcin en rebel·lió!!)

Petonets i gràcies!!

Lluís Bosch ha dit...

Discrepo una mica, perquè no li he sabut veure res més darrera això que anemenes "simple divertimento". Crec que Macip té una gran facilitat per a escriure (em refereixo a la velocitat i a la quantitat de textos que produeix), però que li falta aprofundir i buscar una mica més. Anar de l'andècdota a d'altres elements, aprofundir en la metàfora. Macip va començar en la mal anomenada literatura "infantil o juvenil" (com jo, de fet), i diria que no s'ha alliberat dels tics i trucs d'aquest gènere (amb tots els respectes, òbviament, pels gèneres i els subgèneres).

Anna Maria Villalonga ha dit...

No hi estic d'acord, però discrepar és saníssim. Evidentment, ja dic a la ressenya que la novel·la té diversos nivells de lectura. Tanmateix, si fos un simple divertiment, la tria dels motius hauria estat una altra. No crec que Macip hagués triat, simplement per fer riure, el tema de l'ambició desmesurada de la noia i de la venjança malaltissa i envejosa de Déu. Segur que hauria triat coses més lleugeres i que fan més gràcia.
Tampoc no crec que ell vulgui aprofundir en la metàfora ni res. Crec que fa conscientment l'aposta que fa perquè vol.

Lluís Bosch ha dit...

O perquè no en sap més. Que sempre és un opció, i no pas dolenta: adaptar-se a les pròpies limitacions.