Harlem Nocturne

dilluns, 31 de desembre del 2012

Un 2013 ben negrot!



Benvolguts negrots,
 
Per celebrar el final del 2012, em complau compartir amb vosaltres, com he fet altres anys, un microrelat. Enguany pertany a Juan José Millàs. Espero que us agradi.
 





Carta del enamorado 
 
Hay novelas que aun sin ser largas no logran comenzar de verdad hasta la página 50 o la 60. A algunas vidas les sucede lo mismo. Por eso no me he matado antes, señor juez.






I... AVUI QUE OBRIM LA PORTA DEL NOU ANY, US DESITJO QUE TINGUEM UN
2013 BEN TERRORÍFIC I BEN NEGROT!


diumenge, 30 de desembre del 2012

"La Cua de Palla" amb accent germànic

 
En Thomas Przybilka es un autor de l'Alemanya de l'Est, que actualment viu a Bonn, on va crear el BoKas, un arxiu de literatura secundària sobre novel·la negra.
Aquest any ha rebut el premi Glauser, el més important d'Alemanya de novel·la negra, i a la televisió  li van fer el un reportatge. Com podreu observar, Przybilka apareix  amb La Cua de Palla, l'esplèndid estudi de Jordi Canal i Àlex Martín Escribà, entre les mans.
És un bonic reconeixement.
Enhorabona, amics!


dijous, 27 de desembre del 2012

El hombre ilustrado, de Ray Bradbury



Aquest any 2012, que ha estat el de la mort de Ray Bradbury, no podia deixar de llegir un seu llibre de relats que feia temps que tenia en la lleixa d’espera. Em refereixo a El hombre ilustrado, publicat per primer cop l’any 1951. Per desgracia, la traducció de què disposo no m’ha acabat de convèncer. Els contes m’han agradat moltíssim, però la traducció ha trontollat, senyal inequívoc de la seva importància (i, per tant, del valor de la feina dels traductors, que aprofito per reivindicar).
El hombre ilustrado és un recull de 18 narracions a les quals hem de sumar-hi 1 pròleg, 1 introducció i 1 epíleg. Tot plegat constitueix una ficció entrellaçada que té com a fil conductor un personatge, aquest home il·lustrat que dóna nom al conjunt. Un artista de circ tatuat de cap a peus que presenta una insòlita i fantàstica característica: els seus tatuatges, veritables escenes gravades damunt la pell, tenen vida pròpia. Expliquen històries vívides i esfereïdores, sense que el seu portador hi pugui intervenir ni ho pugui evitar.



Els relats són futuristes, catastrofistes, distòpics, en la línia de la literatura especulativa i apocalíptica de Bradbury. De fet, l’intitulat Los desterrados ve a ser una mena d’embrió del que després esdevindria la seva novel·la més celebrada, Fahrenheit 451, de 1953. A Los desterrados hi trobem, vivint al planeta Mart, els grans autors de la literatura universal, que han estat foragitats de la Terra perquè els seus llibres (com a Fahrenheit) estan prohibits i es consideren responsables dels mals de la humanitat. Des de Shakespeare a Dickens passant per Allan Poe, Hawthorne o Bierce, tots representen el gran perill que la censura intervencionista de la Terra no pot tolerar.
El hombre ilustrado, com tota distopia, desassossega, inquieta, angoixa. Una part dels relats tenen lloc fora del nostre planeta, sobretot a Mart. Però també d’altres es desenvolupen aquí, en un esdevenidor incert i, a voltes, atemporal. A La hora cero, els extraterrestres que volen envair-nos han trobat els millors aliats, els més crèduls i febles: els nens terrícoles. Tanmateix, en altres històries som els terrícoles els invasors.
 


El visitante m’ha semblat especialment colpidor, amb un planeta Mart que serveix per abandonar els malalts procedents de la Terra. Allà resten aïllats fins a la mort, per evitar el contagi. Sols, perduts en un indret llunyà i hostil que treu el pitjor d’ells mateixos. També m’ha impactat La pradera, una mena de premonició de les addiccions als avenços virtuals, on uns nens terribles acaben superant els límits raonables.
No hi ha lloc a l’esperança. Les històries són potents, dures, sorgides de la ploma d’un geni que demostra en cada línia que la ciència-ficció pot ser, sens cap mena de dubte, una digníssima representant d’allò que mal anomenem  “alta literatura”. Bradbury planteja reflexions universals i se serveix del gènere com un instrument personalíssim i prou modern en el moment de la seva aparició. Se sent molt preocupat per la deriva humana i ens fa arribar un avís ben clar. Us recomano vivament el recull. I us recomano també pouar en tota la producció d’aquest gran mestre del segle xx. Res no em sembla millor que concloure la ressenya amb les seves paraules, extremadament aclaridores. Combrego totalment amb elles, especialment amb allò que es llegeix entre línies: el fantàstic i la ciència-ficció s’han de reivindicar. No hi ha res pitjor que el fonamentalisme acadèmic i pseudointel·lectual, per més que alguns d'aquests acadèmics i pseudointel·lectuals es postulin a ells mateixos com a veritables defensors de la sapiència humana.  

En mis obras no he tratado de hacer predicciones acerca del futuro, sino avisos. Es curioso, en mi país cada vez que surgía un problema de censura salía a relucir como paradigma de la libertad Farenheit 451. Los intelectuales, ya sean de derechas o de izquierdas, siempre tienen miedo a lo fantástico porque les parece tan real ese mundo que creen que estás intentando engañar y, evidentemente, así es. (…) Vivimos en un mundo que nos absorbe con sus normas, con sus reglas y la burocracia, que no sirve para nada. Hay que tener mucho cuidado con los intelectuales y los psicólogos, que te intentan decir lo que tienes que leer y lo que no.
 



diumenge, 23 de desembre del 2012

Humor negre per felicitar el Nadal: us dedico un relat




Estimadíssims negrots,
Com cada any, des d'aquest espai tan nostre i tan fosc, us vull felicitar les festes. No és que hi cregui especialment, però ens trobem enmig del solstici d'hivern, un dels rituals de pas de la nostra cultura, i em ve molt de gust compartir amb vosaltres els meus millors desigs. Siguem feliços a desgrat de tot, si és que podem.
Em sembla que no hi ha millor manera de celebrar-ho que oferir-vos un petit relat, humorístic i un pèl negrot. Espero que us arrenqui un somriure. I us aviso, per entendre la història és necessari posar molta atenció al seu títol.
 
 
TEMPS DE FAM
 
Enguany, la solemne celebració  catedralícia  de la tradicional missa de Nadal ha quedat  totalment aigualida. Per més que el bisbe, el mossèn i els escolanets ho han intentat, a l’hora de la veritat no hi ha hagut cap manera de trobar el gall.  
 
 
 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Dues noves novel·les negres en català: dues noves alegries


Avui, negrots, us vull fer un d'aquells anuncis que m'encanten. En el marc de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l'Editorial Alrevés, aviat apareixeran dues noves entregues, la número 5 i la número 6. Ambdues han sorgit de l'esmolada ploma de  dos bons escriptors que lluiten per la nostra llengua i per la nostra literatura. Dues persones a les quals admiro i que aprecio molt: Jaume Benavente i Sebastià Bennasar. 
 
Evidentment, no puc desvetllar gaire res, però sí que us vull mostrar les portades i fer-vos algun petit avançament que, de ben segur, us posarà la mel als llavis.
 
D'entrada, els dos títols em semblen molt suggeridors, poètics i prometedors. Ja em direu què en penseu vosaltres.
 
La novel·la de Jaume Benavente s'intitula Lluny d'aquí i l'acció té lloc a Barcelona, al barri d'Horta (la fotografia de la coberta és del carrer de la Font d'en Fargues). Hi trobarem nous personatges: un investigador (en certa manera amateur) experiodista de successos i el seu pare, llibreter del barri. Segons que l'autor ens apunta, és un llibre sobretot d'intriga i suspens on la policia hi té un paper secundari. 
Coneixent la capacitat de Benavente per crear atmosferes, ja puc garantir que pagarà moltíssim la pena. De fet, díficilment puc contenir la meva impaciència.  
 
 
 
La novel·la de Sebastià Bennasar té un títol igualment encisador: El país dels crepuscles. En aquest cas, l'ambientació no és urbana. L'autor parla de "neu, crims, llops, esglésies romàniques i l'aparició del comissari Fuster". La paraula "llops" i la paraula "neu" han desfermat totes les meves passions. En converses amb en Tià, m'ha confirmat que "m'agradarà". I ell em coneix molt bé. Una intriga criminal al nord del país, a les muntanyes, amb uns animals tan magnífics i enigmàtics com els llops... enmig d'un clima hivernal...
 
Ai, que no puc esperar, així de clar.    
 
 
 
 
D'altra banda, crec que el format de coberta de la col·lecció és estèticament perfecte.
En fi, que aquestes dues noves alegries em fan molt feliç. I resto a l'espera... tot desitjant que passin uns quants dies i que el nou any ens arribi juntament amb un país de crepuscles i ben lluny d'aquí...
 
Fins aviat, negrots.  
 

dijous, 13 de desembre del 2012

Tiana Negra: arriba el Festival de Novel·la negra en català





Neix la iniciativa Tiana Negra, que parteix d'una magnífica idea de Sebastià Bennassar: la intenció de donar vida, amb una necessària voluntat normalitzadora, a un Festival exclusivament dedicat a la narrativa negra en llengua catalana. Com us podeu imaginar, després de la meva militància activa en aquest sentit, no puc estar més contenta.
 
Com indica la presentació al bloc del Festival, Tiana negra és el primer festival de novel·la negra catalana. És una iniciativa del periodista i escriptor Sebastià Bennassar i neix amb l'objectiu de prestigiar la literatura negra que es fa en la nostra llengua i donar-li un espai on es pugui debatre sobre el gènere. Dos dies plens d'activitats dedicats exclusivament a la literatura negra escrita en català al municipi de Tiana.
 
Us enllaço el BLOC del Festival, perquè tot el que jo pugui explicar aquí ho trobareu  allà molt més ben detallat. També us deixo AQUÍ el programa complet.
 
Em sento molt honorada de participar en la primera edició d'aquesta trobada, que espero resulti fructífera i engrescadora, i de compartir cartell amb gent de la vàlua de Sebastià Bennassar, Àlex Martín Escribà, Jordi Canal, Lluís Llort, Jaume Benavente, Pau Vidal, Marta Banús, Salvador Balcells, Maria Dolors Sàrries, Marc Moreno i em sembla que de segur m'oblido algú. Tanmateix, el bloc inclou una petita aproximació biogràfica dels participants on hi som tots (jo sóc aquesta- petita concessió a l'autobombo).
 
Negrots, espero que no us hagi de posar falta i que el dia 25 i 26 de gener de l'any vinent quedi des d'avui reservat en la vostra agenda. No podeu fallar.

Aquí trobareu una entrevista a Ràdio Tiana amb Sebastià Bennassar i Ester Pujol, alcaldessa de Tiana, que paga molt la pena sentir.
 
I que visquin l'activisme literari, la novel·la negra i la llengua catalana! 
 
 
 
 
 
 

dimecres, 12 de desembre del 2012

Triomf d'alguns amics


 
 
Avui tenim una coseta per celebrar. La web LeeMisterio.com ha atorgat uns premis a les millors novel·les, personatges i editorials del gènere durant l'any que ja s'acaba.
Estic molt contenta d'anunciar que la nostra amiga, la sotsinspectora de la policia Rebeca Santana, protagonista de la sèrie de Susana Hernández (de moment amb dos títols, Curvas peligrosas i Contra las cuerdas), ha guanyat el concurs en la categoria de millor personatge femení. Rebeca Santana, una sotsinspectora  complexa i carregada de personalitat, sens dubte s'ho mereix.
També s'ha endut el premi l'Editorial Alrevés, molt coneguda dels seguidors del bloc perquè és la responsable de la col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat i, a més, és l'editorial que publica les obres  de la Susana. Com a novel·la millor ambientada, també ha aconseguit el guardó un altre títol d'Alrevés, Las flores de Baudelaire, de Gonzalo Garrido. Tot queda a casa, negrots.  

Jordi Ledesma Álvarez, amb la seva novel·la Narcolepsia, ha quedat finalista. Evidentment, tractant-se d'una òpera prima, la trajectòria està molt bé. Et felicito, Jordi. 

Enhorabona a tothom. És una manera fantàstica de cloure l'any i d'encarar amb il·lusió el 2013.

Per cert, no vull deixar de dir que l'amic Salvo Montalbano ha estat el millor personatge masculí i els llibres de Jo Nesbo protagonitzats per Harry Hole han obtingut el premi a la millor sèrie.

Fins aviat, negrots.

 

dimarts, 11 de desembre del 2012

Valencia Negra, una altra trobada negrota




De mica en mica van sorgint noves trobades negrotes. Ara tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició de Valencia Negra, un festival que pretén unificar no només els aspectes literaris o cinematogràfics del gènere, sinó també altres disciplines com la música, la fotografia, la gastronomia o les artes escèniques. Aquí us deixo un enllaç on podreu saber més coses. Les dates són primaverals, la darrera setmana de maig de 2013. Molt bona iniciativa, que congratula a tota la comunitat de la negror. Endavant!
 
 
 
 

dimarts, 4 de desembre del 2012

10 anys de la Llibreria Negra y Criminal. Un plaer per als amants del gènere.

 
 
 
 
 
Avui la Llibreria Negra y Criminal, situada a l'entranyable barri de la Barceloneta, celebra el seu desè aniversari. Deu anys no són res si tenim present tot el que la parella formada per la Montse Clavé i en Paco Camarasa han aconseguit. Han posicionat la Lliberia com la més potent de l'Estat (i diria que més enllà) dedicada al gènere, han fet un nombre incomptable de clients i amics fidels, organitzen presentacions, trobades, la incomparable musclada (per allò que els musclos són negres) amb "vinillo" dels dissabtes. I, per descomptat, són els responsables d'un esdeveniment com la BCNegra, que aplega a Barcelona, any rere any (a principis de febrer), el bo i millor de la negror del món.
 
Tots els escriptors haguts i per haver tenen la seva foto amb la samarreta de Negra y Criminal davant de la llibreria, tots els noms estan inscrits, tothom hi té el seu lloc. La Montse i en Paco representen encara (i en queden poquíssims!) aquells llibreters clàssics, de tota la vida, que s'estimen els llibres i la literatura, i que fan una tasca que no té res a veure amb la prosaica feina de vendre llibres. Ells recomanen, suggereixen, indiquen, escolten. Participen amb el client en l'acte delicat de la tria del llibre.
 
L'indret és petit. De vegades no tothom hi cap a l'interior, de manera que cal anar fent torns i sortint al carrer. Aquest és l'encant d'un lloc màgic, on tothom és ben rebut i on és molt fàcil fer amics i xerrar amb uns i altres. 
 
Si no coneixeu la llibreria, us la recomano. Encara que no sigueu afeccionats al gènere. Us garanteixo que paga la pena. Us encantarà.
 
Que duri molts anys, Paco i Montse. Des d'"A l'ombra del crim", moltes felicitats. 
 
 
  

dilluns, 3 de desembre del 2012

Entrevista amb Lluís Llort


Fa pocs dies, vaig  quedar amb en Lluís Llort a la Llibreria Laie. Teníem una trobada pendent (amb birra inclosa). Com que estava segura que xerraríem pels colzes, vaig pensar que estaria bé aprofitar i fer-li una entrevista. Ja ho veieu, jo sempre pensant en vosaltres, negrots. En Lluís, he de dir, s’hi va prestar amb una disposició exemplar. Per tant, aquí la teniu. Espero que en gaudiu.
Lluís Llort va néixer a Alacant el 15 de gener de 1966. El lloc de naixement fou circumstancial (el seus pares hi van viure un temps). Als tres mesos ja era a Barcelona, ciutat a la qual estima i que és la seva. En Lluís és un home afable i atractiu, de somriure un pèl enigmàtic que, segons sospito, té molt a veure amb la seva confessada timidesa. Una timidesa d’aquelles que, un cop superada, es converteix en simpatia, loquacitat i sentit de l’humor. És bromista, intel·ligent i sensible. Jo diria que, per damunt de tot, el podem considerar una persona assenyada, generosa i honesta.
Des de febrer de 1986, treballa al diari Avui. Ha passat per un munt de seccions i ha escrit un nombre ingent d’articles. En els darrers 12 anys s’ocupa del suplement setmanal Cultura, sobre literatura i art. 
Signa les novel·les com a Llort, a seques. I quan escriu per a la canalla, empra el pseudònim Lewis York. El mes de setembre passat va aparèixer la seva última obra, Si quan et donen per mort un dia tornes, que vaig ressenyar aquí i també al portal cultural Núvol. La novel·la ha obtingut molt bones crítiques.

 
Com vas començar a escriure?
Bé, jo de fet em volia dedicar a la música. Tocava la guitarra, la bateria, cantava. Però quan tenia 16 anys em van diagnosticar un problema d’oïda. A causa d’una antiga otitis mal curada, se’m va ossificar el nervi auditiu esquerre. Total, que sóc sord.
Ostres!
Sí, així de clar. De fet, porto una arracada perquè l’orella serveixi d’alguna cosa. Ha! Ha! 

Per preservar l’oïda bona, vaig haver de deixar el rock i passar-me a l’unplugged. Això em va permetre composar cançons i començar a escriure. De les cançons em vaig passar als contes i dels contes, després de cinc anys de peripècies, em vaig estrenar amb la novel·la Tardor, de 1999.
Tens una obra prou extensa.

He escrit contes, alguns publicats en reculls col·lectius o en el Dominical de l’Avui. També he fet força literatura infantil. M’agrada. I guions de televisió. Pel que fa a les novel·les, després de Tardor (que va de sexe i drogues en època post-olímpica) va venir Maleït Montjuïc (2000), novel·la negra i policíaca en format comèdia coral i costumista de la Barcelona de finals dels 90. I...
Perdona, un incís. Veig que parles de “negra i policíaca” com de dos conceptes diferents. Aquesta és una polèmica recurrent entre els estudiosos del gènere. Com ho veus, tu?
Jo distingeixo, sí. Per a mi una novel·la policíaca recull un cas i la investigació de la policia, explica el procediment. Una novel·la negra va més enllà i hi apareixen els baixos fons, els delinqüents. Té un cantó més dur, més sòrdid. Mostra la realitat amb més compromís, amb un vessant més social. En una novel·la negra no necessàriament ha de sortir la policia. De fet, molts cops no hi surt.
D’acord, però una novel·la negra no per força ha d’estar situada en el món marginal i dels baixos fons. També pot reflectir l’ambient de la classe alta.  
És veritat. Però diguéssim que no hi tenim com a part principal els policies fent la seva investigació i tal.
Correcte. A veure, continua amb la teva obra.
Al 2001 vaig publicar Camaleó, un thriller eròtic ambientat en una illa paradisíaca. Després, Trenta-dos morts i un home cansat, el 2004, policíaca i futurista. I ultraviolenta.   
Té un cantó distòpic? Em sembla que en Sebastià Bennasar li atribueix un cert to apocalíptic.
Sí, sí. El té. La protagonista es diu Míriam Blanch. Quan va aparèixer la Lisbeth Salander a les novel·les d’en Larsson, vaig pensar que jo ja havia fet anteriorment un personatge molt semblant, la Míriam. Els lectors que van quedar fascinats per la Salander, segur que també sentirien empatia per la Míriam.
Ai, ara m’agafen moooltes ganes de llegir-la. A mi les distòpies i el futurisme m’agraden molt. I sóc fan de la Lisbeth.  
Doncs et pot agradar, segur. I a molta gent, també a gent de fora d’aquí. Però, és clar, si escrius en una llengua minoritària ho tens molt cru perquè et llegeixin. I si no tens molts lectors, és molt difícil que et tradueixin a altres llengües. Resulta complicat ser conegut en altres cultures. Com s’accedeix al mercat de les traduccions, sobretot si no vens gaire? Amb un bon agent. Però no en tinc... Sóc mandrós. Dit a l’engròs, m’adono que sóc mandrós per a tot, menys per escriure.  
Home, també treballes tot el dia, no?
Sí, sí, és veritat. Bé, continuo. Després vaig escriure La imperfecció de les bombolles, on critico el món de la literatura.
[Somriure malèfic de tots dos]
Em refereixo a tot l’entorn: editors, autors, premis, crítics, periodistes... tenia ganes de fer-ho. Després vaig escriure un llibre juvenil, amb aventures de regust clàssic en versió antiheroi, que es va titular Número 5. El Submarí perdut. I ja arribem a Si quan et donen per mort un dia tornes.
Tot i haver aparegut a la Negra de la Magrana, no és molt negra.
No, però les opinions estan dividides. Jo la volia fer més negra, però després va quedar força destacat el vessant que parla de l’àmbit familiar del protagonista. Tot va sorgir arran d’un programa de televisió que vaig veure, on parlaven de persones desaparegudes. Van esmentar el cas d’una noia que va tornar a casa després d’un grapat d’anys. I aquesta idea em va interessar. Em va interessar pensar en la família, com se suporta una cosa així. I en la noia, que no va voler que li preguntessin res del temps passat fora de casa. I va sorgir la novel·la.

Una bona novel·la. Des del meu punt de vista, la trama respon al model de trama iniciàtica. I amb un fort regust homèric.

Sí, en sóc conscient ara. Crec que em va sortir així a causa de tot el bagatge que portem. Fins i tot hi apareix un ciclop (a la presó, el tema de l’ull). Però ho he vist després, arran de crítiques i converses. I millor així, perquè queda més natural, flueix millor. Sense voler que es notin les referències tot resulta menys encarcarat.  
Sí, és possible. D’altra banda, t’he de dir que a mi m’encanta el final. L’ambigüitat del desenllaç i d’alguns aspectes de tota la novel·la.
[Sembla posar-se content]
Oh, gràcies. M’agrada molt que em diguis això, perquè per a mi també és un bon final.
Jo crec que no podia ser d’una altra manera. Lligar-ho més hauria estat un error.
Sí, però no tothom ho veu igual. Les opinions estan dividides. Però jo ho veig com tu. Com a autor, volia que fos així.
A mi em sembla que la novel·la l’encerta molt en la recreació familiar. Tots ens hi sentim identificats. I també en els diàlegs. Són àgils i versemblants. Funcionen molt bé.
Gràcies. Per a mi són importants. Han de resultar creïbles. Cal adaptar al registre de cada personatge i de cada obra per evitar incongruències com ara (exemple real, tot i que no de diàleg) que una senyora de poble, de 60 i tants, nascuda durant la Guerra Civil i pràcticament sense escolaritzar, li escrigui una carta a un fill amb una correcció i un estil de literat! No cal afegir faltes, però si es vol transmetre la personalitat més “real” del personatge, l’estil de la carta ha de ser versemblant i coherent. La llicència poètica, per a mi, no dóna per a tant.

Mira, m’han dit força cops coses com “no sembla que escriguis en català”, tant per la naturalitat amb què intento que soni la llengua com per l’estil i els temes. Sé que, quan m’ho diuen, parteixen d’un cert prejudici sobre la literatura catalana, és cert. Però una mica merescut, tot sigui dit. La veritat és que jo tinc molt respecte per la literatura, però també m’agrada acostar-m’hi de manera lúdica i poc pretensiosa. Escric per passar-m’ho bé. I sé que no em faré ric ni famós, la qual cosa em sap greu per la primera part. Ha! ha! 

[Riem tots dos. Ens ho estem passant molt bé. Per les finestres de Laie entra un solet hivernal molt agradable]
Amb tot, considero que treballo molt els textos. Per a mi un escriptor ha de “ser l’amo” de tot el procés creatiu, tant com pugui. No podem confiar en correccions posteriors, com fan alguns, fins i tot alguns teòricament més intel·lectuals. Un autor ha de tenir la idea, ha de treballar l’estil, polir, millorar, repetir, corregir. Fins i tot ha de participar en detalls de maquetació i portada. Jo ho veig així. El que ja em fa més mandra és la promoció. És agradable fer entrevistes, però anar a signar, no tant. No m’agrada vendre llibres. M’agrada escriure’ls. Però controlar la xarxa, tenir una web, resseguir com estic col·locat a les llibreries... tot això em fa mandra. 
Com t'ho fas a l'hora d'escriure? Quin sistema tens per treballar?
No acostumo a tenir un esquema previ, només en casos en què combino molts elements (a l’inici de Maleït Montjuïc, probablement la nineta dels meus ulls, vaig fer fins i tot un plànol per situar a l’entrada del teatre Grec els 30 personatges que hi conflueixen, no volia deixar-me’n cap). Prefereixo escriure guiant-me per la intuïció, que una cosa em porti a una altra. L’ordinador ho permet, perquè sempre pots moure i modificar, cosa que faig molt. Al principi escrivia amb ploma i en llibretes DIN A3! I després ho picava a màquina... que sona a escriptura cuneïforme! En fi.
M’agrada escriure tot seguit i anar abocant fins allà on m’ho permet el temps o, de vegades, la inspiració. Quan hi torno, començo des del principi o, si l’obra està avançada, des d’un bon gruix de pàgines abans. I retoco i retoco i retoco... (aquí no hi ha mandra!). Maleït Montjuïc gairebé me la sabia de memòria, cosa que em va permetre detectar un error a punt d’entrar a màquines. És un mecanisme de rellotgeria amb tantes peces per ajustar que era molt fàcil cometre errors...
Com a filòloga, pots suposar que m’encanta això que dius. El rigor, la minuciositat.
Jo ho veig així. M’agrada buscar estructures originals, intento fugir del tòpic, del ja sabut. La meva màxima (una d’elles) és “si en un llibre llegeixo va posar els ulls com dues taronges (o plats), el tanco”. Un cop tinc clar què vull explicar, una acció concreta, busco la manera més creativa d’explicar-la, sobretot en les descripcions. Això implica una feina de crear i una altra, posterior, per tallar els habituals excessos. L’estil no ha d’entorpir la lectura, l’ha de subjectar i fer agradosa, però sense que es noti. I això, un cop més, és feina. Una bona trama demana uns bons personatges i, tot plegat, requereix una intenció d’estil, cuidar els detalls. Els anglesos diuen que Déu és en els detalls. No sóc creient, però en això sí que hi crec.
Un escriptor neix o es fa?
A veure... tothom pot escriure. La part tècnica es pot aprendre, però aquell plus creatiu o et surt o no et surt. No parlaré de “do”, però sí de facilitat. Hi ha qui podrà ser un bon artesà, però mai un artista. Hi ha artistes matussers. Hi ha artistes bons artesans. Això també passa a la música i a les arts plàstiques. També hi ha artesans que, amb esforç, autoanalitzant-se amb duresa i aprenent dels altres, podran tenir llampecs d’artista.
Estic totalment d’acord amb tu.
Que quedi clar, però, que jo no em considero un artista. Potser un bon artesà que, de tant en tant, s’acosta a un llumet que podria ser una mica artístic. Un llampec, barreja de feina i d’una inspiració que ja em venia de fàbrica.
[Creuem un somriure i ell continua]
Mai no seré un autor universal, ni un gran autor, però quan em fico al llit em puc sentir satisfet... si em comparo amb una bona col·lecció de coetanis, encara que venguin mil vegades més que jo.
Això segur. Hi ha coses que són de vergonya.

Mira, prefereixo que hi hagi gent amb criteri literari que em digui en llegir una novel·la meva de fa 8 o 10 anys: “ets bo, com és que mai no havia sentit res de tu?” (com diu la Teresa Solana) que no vendre molt publicant un trunyot de novel·les aprofitant que surto a la tele. Hi ha escriptors que no són bons escriptors, però són venedors excel·lents. I jo ja t’ho he dit. M’agrada escriure. Però vendre, vendre... això em fa maaandra!
[Com a escriptor, aquesta afirmació l'honora]

Mira, jo des del començament hi he posat il·lusió, a l'hora d'escriure. Evidentment, per publicar has de tenir sort. Per guanyar premis... ja és una altra cosa. A base d'hòsties, com tothom, he anat madurant. Actualment, em sento amb una certa seguretat tècnica (que no té res a veure amb ser o no conegut dins del món de la literatura catalana), amb força satisfacció per allò que he pogut publicar (més que no pas pels resultats) i amb confiança (no penso escriure si no em ve de gust, perquè no li dec res a ningú i aquesta llibertat em reconforta).

I el Lluís Llort del futur? 

Mmmm. Jo escric tots els dies per raons professionals. De vegades, també fora del diari, com ara mateix, que estic amb un projecte per Lumen amb l'il·lustrador Roger Olmos. Segurament escriuré alguna novel·la més, però això forma part del futur i ja se sap que el futur és incert...   

[Una veritat indiscutible per cloure una entrevista llarga, amical i agradabilíssima. Llort és un home intel·ligent i d’idees clares. Un plaer i un privilegi compartir-hi xerrada i “birres”]
Fins aviat, negrots. I a tu, Lluís, moltes gràcies.     


Aquesta entrevista també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol