Harlem Nocturne

dijous, 27 de desembre de 2012

El hombre ilustrado, de Ray Bradbury



Aquest any 2012, que ha estat el de la mort de Ray Bradbury, no podia deixar de llegir un seu llibre de relats que feia temps que tenia en la lleixa d’espera. Em refereixo a El hombre ilustrado, publicat per primer cop l’any 1951. Per desgracia, la traducció de què disposo no m’ha acabat de convèncer. Els contes m’han agradat moltíssim, però la traducció ha trontollat, senyal inequívoc de la seva importància (i, per tant, del valor de la feina dels traductors, que aprofito per reivindicar).
El hombre ilustrado és un recull de 18 narracions a les quals hem de sumar-hi 1 pròleg, 1 introducció i 1 epíleg. Tot plegat constitueix una ficció entrellaçada que té com a fil conductor un personatge, aquest home il·lustrat que dóna nom al conjunt. Un artista de circ tatuat de cap a peus que presenta una insòlita i fantàstica característica: els seus tatuatges, veritables escenes gravades damunt la pell, tenen vida pròpia. Expliquen històries vívides i esfereïdores, sense que el seu portador hi pugui intervenir ni ho pugui evitar.



Els relats són futuristes, catastrofistes, distòpics, en la línia de la literatura especulativa i apocalíptica de Bradbury. De fet, l’intitulat Los desterrados ve a ser una mena d’embrió del que després esdevindria la seva novel·la més celebrada, Fahrenheit 451, de 1953. A Los desterrados hi trobem, vivint al planeta Mart, els grans autors de la literatura universal, que han estat foragitats de la Terra perquè els seus llibres (com a Fahrenheit) estan prohibits i es consideren responsables dels mals de la humanitat. Des de Shakespeare a Dickens passant per Allan Poe, Hawthorne o Bierce, tots representen el gran perill que la censura intervencionista de la Terra no pot tolerar.
El hombre ilustrado, com tota distopia, desassossega, inquieta, angoixa. Una part dels relats tenen lloc fora del nostre planeta, sobretot a Mart. Però també d’altres es desenvolupen aquí, en un esdevenidor incert i, a voltes, atemporal. A La hora cero, els extraterrestres que volen envair-nos han trobat els millors aliats, els més crèduls i febles: els nens terrícoles. Tanmateix, en altres històries som els terrícoles els invasors.
 


El visitante m’ha semblat especialment colpidor, amb un planeta Mart que serveix per abandonar els malalts procedents de la Terra. Allà resten aïllats fins a la mort, per evitar el contagi. Sols, perduts en un indret llunyà i hostil que treu el pitjor d’ells mateixos. També m’ha impactat La pradera, una mena de premonició de les addiccions als avenços virtuals, on uns nens terribles acaben superant els límits raonables.
No hi ha lloc a l’esperança. Les històries són potents, dures, sorgides de la ploma d’un geni que demostra en cada línia que la ciència-ficció pot ser, sens cap mena de dubte, una digníssima representant d’allò que mal anomenem  “alta literatura”. Bradbury planteja reflexions universals i se serveix del gènere com un instrument personalíssim i prou modern en el moment de la seva aparició. Se sent molt preocupat per la deriva humana i ens fa arribar un avís ben clar. Us recomano vivament el recull. I us recomano també pouar en tota la producció d’aquest gran mestre del segle xx. Res no em sembla millor que concloure la ressenya amb les seves paraules, extremadament aclaridores. Combrego totalment amb elles, especialment amb allò que es llegeix entre línies: el fantàstic i la ciència-ficció s’han de reivindicar. No hi ha res pitjor que el fonamentalisme acadèmic i pseudointel·lectual, per més que alguns d'aquests acadèmics i pseudointel·lectuals es postulin a ells mateixos com a veritables defensors de la sapiència humana.  

En mis obras no he tratado de hacer predicciones acerca del futuro, sino avisos. Es curioso, en mi país cada vez que surgía un problema de censura salía a relucir como paradigma de la libertad Farenheit 451. Los intelectuales, ya sean de derechas o de izquierdas, siempre tienen miedo a lo fantástico porque les parece tan real ese mundo que creen que estás intentando engañar y, evidentemente, así es. (…) Vivimos en un mundo que nos absorbe con sus normas, con sus reglas y la burocracia, que no sirve para nada. Hay que tener mucho cuidado con los intelectuales y los psicólogos, que te intentan decir lo que tienes que leer y lo que no.
 



9 comentaris:

Maria ha dit...

Santa raó que tenia l'home: el pitjor que li pot passar a un llibre és saltar directament de la llibreria al prestatge de casa sense que ningú el fullegi una estoneta.
Apa, Anna, que vas de camí cap al rècord: quin 2013 que t'espera!

Jordi Masó Rahola ha dit...

Un llibre que va marcar la meva adolescència! Era -junt amb el "Fahrenheit 451"- el meu Bradbury preferit (m'agradava més que les Cròniques Marcianes). Però com que desconfio dels meus entusiasmes juvenils, no l'he rellegit des de llavors. Potser un dia m'animo...

Anònim ha dit...

Un llibre de relats del any 1951 ? El buscaré a la biblioteca, segur que el trobo, gràcies per la recomanació Anna. Ets una pencaire imparable, potser que descansis un poc ! Tura

Interrobang ha dit...

Sempre ha estat un dels meus llibres de CiFi preferits. De fet, de jovenet vaig fer una adaptació cassolana a còmic del relat Calidoscopi, de tant que em va frapar. Encara avui, al passar dels anys, quan veig caure un estel me'l recorda.
Bon any!!

Teresa ha dit...

Gràcies per recordar-lo, Anna!! El vaig llegir ja fa temps i quasibé no me'n recordo... No el tinc tampoc, perquè me'l van deixar...Ara penso trobar-lo i rellegir-lo.

Petons!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Totalment d’acord amb les paraules de Bradbury. Vaig llegir “Farenheit 451” fa molts anys, i he vist la peŀlícula moltes vegades. També vaig llegir alguns dels seus relats fa molts anys. M’has fet adonar que ja es hora que rellegeixi els seus relats (o alguns els llegeixi per primera vegada). El problema es que no dono abast i no puc llegir tan com voldria. Potser hauré d’esperar a l’estiu quan tingui un poquet més de temps, però ho faré, retornaré a Bradbury que ja toca. Gràcies!

Jordi Canals ha dit...

M'apunto a llegir-lo més endavant. Moltes gràcies Anna

Montse Fontber ha dit...

El vaig llegir fa mès de 30 anys; aixi que tingui un forat el tornaré a llegir. També em sembla recordar que la traducció del llibre que jo tinc era passable. El traductor és Fco. Abelenda, i l'edició del 1972 (6ª ed.) col.lecció Otros mundos.

Les històries genials i imprevistes !!
Gràcies Anna !! aprofitarè aquestes festes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Montse. Sí, jo també tinc aquesta traducció, tot i que l'edició és recent, de 2009. A mi no m'ha convençut. Potser és, precisament, perquè l'he trobat un pèl desfasada.
Gràcies per passar per aquí. A tu i a tothom. Com sempre, sou molt amables amb els vostres comentaris.