Harlem Nocturne

dimarts, 31 de gener del 2012

De gèneres, prejudicis i sobreinterpretacions


Avui, en el marc del Seminari Negre i Femení de la Universitat de Barcelona, en el qual he tingut (gràcies a la Doctora Elena Losada), l’honor d’intervenir, el professor Stewart King, de la Monash University de Melbourne, ha presentat la ponència Mosses d’Esquadra i la novel·la policial catalana de dones. King és un estudiós rigorós i competent i, encara que us sembli estrany, milita en les files dels experts que, fora de les nostres fronteres (inclosos els antípodes), es dediquen a la investigació de la literatura catalana. En aquest cas, evidentment, de la narrativa criminal.
No he pogut prendre notes exhaustives de la seva exposició, atès que jo mateixa em trobava a la taula dels ponents, però ha estat una conferència clara i documentada al voltant de dues novel·les negres recents escrites per dones catalanes: Negres tempestes, de Teresa Solana i  Natura quasi morta, de Carme Riera. En ambdós casos, la trama s’ocupa de resoldre uns assassinats i els policies encarregats de fer-ho pertanyen al cos dels mossos d’esquadra. En ambdós casos, també, entre els mossos hi ha dones. De fet, a Negres Tempestes la protagonista és la mossa d’esquadra Norma Forester, personatge principal d’una nova sèrie engegada per Solana, de la qual n’està escrivint actualment el segon lliurament.
King ha intentat caracteritzar el tipus de mossa que descriuen Solana i Riera, així com la visió que exposen al voltant del cos dels mossos en general, del paper actual de la policia en el nostre país, de les dones dins del cos i de la diferència entre la mossa-dona i el mosso del gènere masculí. La feina de King ha estat molt interessant, il·lustrada amb força exemples. Jo, que he llegit amb detall les dues novel·les, no hi tinc gaire a discutir.


Tanmateix, el més sucós de l’exposició ha estat, per a mi, el debat posterior, que m’ha sorprès profundament. He constatat com de difícil resulta deslliurar-se dels prejudicis previs i del component subjectiu, carregat, endemés, de contingut ideològic. Stewart King ha manifestat el tracte que les dues escriptores atorguen a la policia, un tracte amb clarobscurs (no tot és positiu, però tampoc no tot és negatiu) que, en qualsevol cas, com a lectors -i com a investigadors- no podem separar de la idiosincràsia del gènere, tal com King ha repetit en diverses ocasions (“és cosa del subgènere (policial)”, anava dient...). En canvi, alguns dels assistents a la xerrada s'han indignat amb els comportaments negatius dels personatges en tant que eren els protagonistes, els herois (d'alguna manera), com si fos intolerable estar parlant a la Universitat d'un gènere on els polis (herois) fan de vegades coses poc edificants.   
Per enfrontar-nos a la narrativa policíaca, hem d'acceptar les regles del joc. Hem d'aparcar una mica la idea que la policia és el braç repressor de l’estat, que és nociva per se, que tots els polis són una colla de fatxes. Si no ho podem fer, millor no llegir-la.  Perquè... jo pregunto... a veure, que no parlàvem de novel·la criminal? Que el gènere no consisteix, es miri com es miri, en escriure sobre delictes i la seva resolució? Que no se’ns omple la boca de repetir que la novel·la negra actual és la nova novel·la realista? Si els mossos tenen actuacions fatxendes, una novel·la realista les ha de reflectir. I si en tenen de bones, també. Com podem fer crítica social si no reproduïm el real? De què es tracta, d’escriure sobre una mena de cos policial idíl·lic on els polis no s'equivoquen mai i si s'equivoquen ja no poden ser protagonistes? 

Tant de bo fos així. Ja firmo, però no correspondria a la veritat. Seria gairebé ciència-ficció.



D’altra banda, estic segura que els mateixos que tenen prejudicis contra la policia demanarien (en la ficció i en el real) la seva intervenció ferma davant d’una violació o d’un cas de violència de gènere (per parlar de dos delictes recurrents i tristament actuals que afecten més les dones).  
No podem confondre mai un detectiu privat amb un policia. La figura del detectiu privat permet un comportament tan divers com l’escriptor desitgi. El detectiu pot arribar a ser l’alter ego literari de l’autor. Fins i tot, si molt convé, la seva total transposició ideològica. Un policia, en canvi, no atorga al creador, en nom de la versemblança, la mateixa capacitat de maniobra. En contrapartida, segurament li serà més útil si pretén descriure la realitat.
M’ha semblat que es confonia en algun moment la ideologia de les dues autores (Solana i Riera) amb la ideologia de la policia, però no he entès la raó. S’ha reivindicat el dret a tenir prejudicis previs (i us asseguro que jo, com a filla de la dictadura, de prejudicis previs contra la policia en tinc un munt) però si llegeixo una novel·la policíaca, la policia investigarà el cas. I vull que el tractament d’aquesta policia sigui real. Estic segura que la connivència personal amb la part més fosca del cos policial no forma part de l’ideari de Teresa Solana, com també sé que no té cap voluntat (i tinc clar que Carme Riera tampoc) de lloar el cos en una mena d’exaltació nostrada i nacionalista (això també s’ha insinuat, sort que Stewart King ho ha desmentit en rodó i amb arguments), com si els mossos fossin més bons per “ser catalans” (ho poso entre cometes perquè només cal saber la de cursos que se’ls ha d’impartir perquè xampurregin el català una mica).
Com he avançat, el quid de la qüestió rau en la versemblança, per més que Solana, precisament, s’inventi una mossa força atípica (culta, refinada, de bona família). Però d’això va la història. D’explicar la part obscura de la condició humana mitjançant un gènere amb un codi establert que coneixen molt bé tant l’emissor com el receptor. Un codi que es pot fusionar, invertir, transgredir, desmitificar, ironitzar, burlar, però mai estripar del tot. Si ho fem, estem canviant de gènere. Les escriptores criminals (i els escriptors, perquè aquest debat en absolut és exclusivament femení) volen parlar del món que ens envolta, de la societat, de la maldat, de la naturalesa humana. I han triat per fer-ho una òptica genèrica ben concreta. Per què? Perquè els diverteix, perquè els agrada, perquè, gairebé sempre, abans d’escriure van ser lectors afeccionats al gènere.  
I ja està. No hi ha res més que això. Els autors ofereixen i els lectors esperen. Si els escriptors trenquen el pacte, estan canviant les regles del joc. Estan canviant de gènere. Ben senzill. La resta, són només les nostres  sobreinterpretacions.  


Reportatge gràfic: Marta Roig.
Nota: evidentment, de la meva intervenció no en faré cap crònica. Però anava del bloc, precisament. Per tant, què voleu que us expliqui als negrots? 

dilluns, 30 de gener del 2012

Barcelona skyline, de David C. Hall


 


Barcelona skyline, de l’autor americà resident a Barcelona David C. Hall, fou la novel·la guanyadora del xv Premio de Novela Negra Ciudad de Getafe 2011. A cavall entre Chicago i Catalunya, amb alguna petita incursió a la ciutat de París, el llibre representa una clara mostra de la novel·lística negra de tall americà, força allunyada dels testimonis del gènere que, recentment, ens estan oferint els autors europeus.
Expeditiva, àgil, plàstica i absolutament cinematogràfica.
La novel·la és fàcilment imaginable a les pantalles del cinema o com a sèrie de televisió. No hi ha forces de l’ordre ni investigació d’un cas criminal, sinó una intricada trama amb mafiosos d’alt nivell que trafiquen amb obres d’art i que sempre queden impunes, com si estiguessin per damunt del bé i del mal.
Tenim pinxos, prostitutes, sicaris, guardaespatlles, morts a dojo, crueltat, sexe i beguda, molta beguda. Els personatges no paren de beure i de fumar, com a les típiques novel·les fosques del segle xx.


Hall es complau en descriure una societat on no hi ha un pam de net i on ningú no pot refiar-se de ningú. Tant és així, que tampoc els lectors no podem refiar-nos del protagonista, Elso Bari, perquè al cap i a la fi resulta un personatge tan amoral i menyspreable com tots els altres. Aquest és el tret distintiu de la novel·la: retratar una societat on tothom menteix, on tothom mira pels seus interessos, on ningú no té escrúpols i on les coses mai no són allò que semblen.  
La sordidesa i la desesperança estan vehiculades a través d’uns escenaris i ambients estereotipats i tòpics, així com d’uns personatges absolutament plans, dels quals en sabem molt poc. El narrador se situa fora de la història i va directe als fets, però no caracteritza la psicologia dels personatges, ni tan sols del protagonista. No en coneixem ni el passat, ni els motius, ni els valors, de manera que es fa pràcticament impossible justificar les seves actituds i el seu comportament. Crec que és un recurs emprat per tal de generar distància amb una història que ens pot distreure, però amb la qual no podem empatitzar. Hall ens mostra la cara més bruta i oculta d’una societat on no se salva res. Res ni ningú.


El fet de situar gran part de l’acció a Barcelona m’ha semblat purament anecdòtic. Tot plegat és tan neutre que podia haver passat en qualsevol altra ciutat del món. Tret de les descripcions físiques dels indrets, la idiosincràsia pròpia de Barcelona no apareix. Suposo que tot és en nom d’aquesta fredor distanciada que ens mena a una típica història negra negríssima i que ens ha de fer reflexionar al voltant de la fesomia més repugnant de la nostra societat.
Un llibre per a qui li agraden les emocions fortes, les trames d’acció i el llenguatge directe i sense embuts. Una novel·la molt americana. Endavant.  

diumenge, 29 de gener del 2012

Presentació a la Negra y Criminal: El safareig dels morts, de Marta Banús




Ahir ens vam trobar, a la 1 del migdia, al lloc més negrot de Barcelona, la llibreria especialitzada Negra y Criminal. El motiu, presentar la novel·la El safareig dels morts, òpera prima de Marta Banús.
Amb la presència inestimable de gent de l'alçada d'Andreu Martín i presentat per Jordi de Manuel, l'acte fou entranyablement còmplice per a tots els presents, addictes al gènere.  De Manuel, que com sabeu també acaba de treure novel·la (La mort del corredor de fons), va fer un parlament breu, planer i intel·ligent, no exempt d'humor, que va incloure la lectura d'alguns fragments del llibre.
Marta Banús, evidentment emocionada i una mica nerviosa, va parlar poquet, però ens va fer agafar ganes de llegir la novel·la.
Jo estrenava la  flamant càmera de fotos que m'han portat enguany els Reis d'Orient i  he de confessar que encara no la domino gaire. Vaig fer moltes fotos, però les úniques dignes de compartir són les que encapçalen aquestes línies. No és gaire cosa, ho sé, m'haureu de disculpar. Però vaja, com a tast, encara bo!
Després vam xerrar, vam menjar musclos i vam beure vi negre. Fora, la pluja queia blanament damunt l'asfalt antic de la Barceloneta. Un ambient força adequat per a una presentació d'una novel·la de crims.
Et desitjo molta sort amb el teu safareig mortal, Marta! Una nova novel·la negra en català és, sempre, una bona notícia.

    

dimecres, 25 de gener del 2012

El crim català ha arribat al Canadà


M'ha sortit un títol en forma de rodolí d'estar per casa, però, fet i fet, s'ajusta a una veritat (metàforica), però exacta. El crim català ha arribat al Canadà, concretament a la biblioteca de la Universitat de York, a Toronto.    
Molts de vosaltres coneixeu la meva amiga Shaudin Melgar-Foraster, escriptora, blocaire i professora de Català i d'Història de Catalunya a dues Universitats canadenques. Shaudin, que fa molts anys que viu en aquell fred i meravellós país, és una gran activista de la nostra llengua i de la nostra cultura. Amb les seves classes, ha mostrat la realitat catalana a centenars d'estrangers, en els quals ha despertat una clara consciència d'allò que els catalans hem estat en el passat, som en el present i volem ser en el futur. 
Evidentment, l'àmbit principal de la feina de Shaudin és el món de la literatura. Shaudin té un bloc (que enllaço aquí) on ens transmet màgicament (quan pot, perquè sempre va molt enfeinada) les seves inquietuds, descobriments, preocupacions. També ens informa de les novetats al voltant dels seus relats, publicacions diverses, llibres. Ens explica  històries i anècdotes. Si hi entreu, us en fareu addictes, perquè és un lloc encantador.   
Com us podeu imaginar, la lluita per la llengua i la literatura té molts fronts oberts i moltes derivacions. És a dir, hi ha moltes tecles a tocar.  Shaudin, sempre amatent, es preocupa molt per intentar que, pel que fa a l'oferta de títols en català, la biblioteca de la seva Universitat estigui ben dotada. Vol que hi siguin presents tots els gèneres i, sobretot, que hi arribin llibres actuals, que posin de manifest l'estat de les lletres catalanes en aquest moment.
Doncs bé, em sento molt orgullosa que les meves ressenyes i recomanacions criminals hagin contribuït d'alguna manera a la tria de Shaudin. Així, avui podem dir que tres novel·les negres recents, que mostren als lectors canadencs la vitalitat del gènere a casa nostra, ja han arribat a la Biblioteca de la Universitat de York, a la ciutat de Toronto, Ontario, Canadà.

Per ordre alfabètic d'autor, són:

El quadern de Nicolas Kleen, de Jaume Benavente



Mans lliures, de Jordi de Manuel


Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí


Per fer recordatori,  he posat  damunt dels títols l'enllaç de les ressenyes que, de totes tres novel·les, vaig escriure en el seu moment. I tot seguit us enllaçaré les fitxes de la Biblioteca. Estic segura que us farà gràcia veure-les. Als escriptors segur que sí.

El quadern de Nicolas Kleen: fitxa bibliogràfica 
Mans lliures: fitxa bibliogràfica
Quan la nit mata el dia: fitxa bibliogràfica  

De mica en mica, recull la dita, s'omple la pica. O dit d'una altra manera, entre tots farem bullir l'olla. Forma part de l'obligació  dels amants de la nostra cultura, d'aquells que creiem que té un nivell equiparable a qualsevol altra, donar-la a conèixer. I en això estem la Shaudin i jo. A mi em sembla impagable que, a l'altre cantó de l'Atlàntic, qualsevol inusitat estudiant de la nostra petita i dissortada llengua, nascut en qualsevol indret del món, pugui arribar al taulell de la biblioteca i demanar els títols més actuals de la nostra collita (en aquest cas, de la nostra collita criminal!).
  
De part de tots nosaltres, des d'aquí, tan lluny, gràcies Shaudin. Necessitem ambaixadores com tu a tots els racons del planeta.
NOTA IMPORTANT: Shaudin no ha demanat més llibres negres perquè té una quota limitada, òbviament. Però que no pateixin els altres escriptors, perquè em consta que anirà demanant i que té un munt de títols apuntats.

dimarts, 24 de gener del 2012

El barceloní Rafael Alcalde, Premi L'H Confidencial 2012

Negrots, una notícia acabada de rebre 

RAFAEL ALCALDE REP EL PREMI
L’H CONFIDENCIAL 2012 AMB EL THRILLER
LA LLAMADA DE UN EXTRAÑO

El premi es lliurarà el 24 de març a la Biblioteca la Bòbila

L’escriptor barceloní Rafael Alcalde és el guanyador de la sisena edició del premi internacional de novel·la negra L’H Confidencial, amb la novel·la La llamada de un extraño, presentada al concurs amb el títol provisional ¿Te suena un tal López? El premi, promogut per la Biblioteca la Bòbila i convocat per l’Ajuntament de L’Hospitalet i Roca Editorial, serà lliurat en un acte públic a la Biblioteca la Bòbila el proper 24 de març. En el mateix acte es farà la presentació de l’obra publicada dintre de la col·lecció Roca Criminal. 

Nascut a Barcelona el 1961, Rafael Alcalde és llicenciat en filosofia i doctor en Economia. Actualment exerceix de professor de batxillerat a Vilafranca del Penedès i, fins al moment, ha publicat dues novel·les: B.T. (a la mierda), amb què guanyà el XI Premi de Narrativa Alfonso VIII, que convoca la Diputació Provincial de Cuenca; i Diario anciano, Premi de Novel·la Mario Vargas Llosa 2010, que concedeix la Unviersitat de Múrcia.

En edicions anteriors, el Premi L’H Confidencial ha recaigut en l’aragonesa Cristina Fallaràs amb Las niñas perdidas; el basc radicat a Mèxic Erlantz Gamboa amb Caminos cruzados; el càntabre Julián Ibáñez amb El baile ha terminado; l’argentí radicat a Barcelona Raúl Argemí amb Retrato de familia con muerta, i el mexicà Joaquín Guerrero-Casasola amb Ley garrote. Aquesta última novel·la ha estat traduïda a l’alemany, l’italià i l’anglès, i ha venut els drets per a la seva adaptació cinematogràfica.

Entrevista a Jordi de Manuel a Ràdio L'Hospitalet


M'ha semblat que us agradaria, sobretot als seguidors de Jordi de Manuel, poder sentir l'entrevista que li van fer al programa "Tots els matins" de Ràdio L'Hospitalet el passat dia 20. El motiu immediat, la recent publicació del seu setè llibre de les aventures de Marc Sergiot, La mort del corredor de fons (llegiu la ressenya aquí).  
Suposo que aniran arribant altres entrevistes i altres notícies, però de moment aquest és el primer testimoni amb àudio de què disposo i he pensat que estaria bé compartir-lo amb vosaltres. 
Bona nit, negrots fidels, i no us perdeu les explicacions de la novel·la en boca del seu autor.    

Aquest és l'enllaç de l'entrevista. En Jordi de Manuel intervé des del minut 34 fins al final del programa.


dilluns, 23 de gener del 2012

Història de mort, d'Andreu Martín





No pot haver-hi un títol més genuí per a una novel·la negra. Història de mort. És clar.
Història de mort, que inaugura la nova col·lecció Crims.cat, fou escrita per Andreu Martín l’any 1984. Es tracta del seu primer títol en català. Ara mateix el llibre està exhaurit i descatalogat, esborrat del mapa. Per tant, m’ha semblat molt encertada la idea de recuperar-lo amb motiu de l’inici de la col·lecció. No podríem trobar millor debut per a un projecte com aquest: una novel·la –ja plena de solera d’Andreu Martín, l'escriptor de gènere negre més important i reconegut del panorama literari català actual.  
La novel·la, prou diferent d'altres títols del mateix autor, indaga amb un estil molt personal al voltant de la follia, de la suposada possessió diabòlica, de la maldat humana. Amb una prosa magistral i directa, absolutament trepidant, la ficció toca de peus a terra quan reconstrueix un passat policial d’abús i de corrupció, però alhora s’enlaira en reflexions gairebé esotèriques quan s'interroga sobre la ment humana, la hipnosi o els elements sobrenaturals.

La trama és densa, espessa, fosquíssima. Hi ha assassinats a tort i a dret. Martín no s’estalvia (no crec que vulgui fer-ho) les escenes de sang i fetge (tampoc no n’abusa, no patiu). L’atmosfera que recrea el patiment dels personatges, immersos en unes situacions terriblement dures (en ocasions gairebé impossibles d’imaginar), m’ha semblat genial. El lector no pot deixar de llegir, participa de l’angoixa, de la incertesa, del terror. Participa i pateix tot resseguint uns fets complexos i cruels; uns esdeveniments que avancen bojament i que es nodreixen del dolor del passat per travessar sense aturador la vida i la mort, sempre a la recerca implacable de la venjança i de la sang.  
Els personatges són gent molt singular. Ombres torturades, ombres que arrosseguen pors i secrets, complexos i culpes, descrits cruament amb una ambigüitat que els fa absolutament inquietants.  

No pot haver-hi un títol més escaient i, tanmateix, Història de mort no s’ajusta en absolut als trets de la novel·la negra convencional. Internament està construïda a partir de salts temporals, canvis de punt de vista narratius, barreja sibil·lina de pensaments i accions. Fragments contundents, de frases curtes, tallants. Amb un crescendo que va des d'uns primers capítols de cadència més lenta a un desenllaç  d'agilitat arrabassadora, farcit d'estremidors sotracs.
Res no és el que sembla, res no és segur. La força de la ment, que queda trasbalsada en l’indefens lector mentre s’empassa les pàgines de la novel·la, pot reservar moltes sorpreses. Al final, tot té una explicació. Però, tot i així, qui ho pot assegurar?
Us recomano Història de mort si voleu emocions fortes. És una novel·la molt potent. L’obra d’algú que, d’escriure, en sap molt. Llegiu-la i ja m’ho explicareu. Sens dubte, negrots, em sembla una manera clara d’entrar en la nova col·lecció per la porta gran.   

divendres, 20 de gener del 2012

Seminari "Negre i femení" a la Universitat de Barcelona: ei, que hi surto jo!



http://www.ub.edu/cdona/actos/negra1.pdf (aquí llegireu millor el cartell)


Avui, negrots, em complau molt anunciar-vos un seminari que tindrà lloc a la Universitat de Barcelona el dia 31 del present mes de gener: Novel·la negra i en femení.

Tot seguit us transcric la informació:  

El seminari "Negre i femení", coordinat per Elena Losada i Marta Font 
(Centre Dona i Literatura), es proposa reflexionar sobre la novel·la
criminal a Catalunya, en particular la d'autoria femenina.

El seminari  comptarà amb la intervenció de José Colmeiro (The University of
Auckland), que parlarà sobre Vázquez Montalbán i la reinvenció
d'aquest gènere literari.
A més, inclourà una taula rodona sobre la
novel·la negra catalana i l'espai virtual, moderada per Nora Catelli
(Centre Dona i Literatura), en la qual intervindran Stewart King
(Monash University) i l'escriptora i professora de Filologia Catalana
Anna Maria Villalonga (Universitat de Barcelona).

Seminari obert a totes les
persones interessades, excepte a l'acte de la tarda. 

Dimarts 31 de gener de 2012
Aula Gabriel Oliver, Edifici Josep Carner, planta -1
Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona
c/ Aribau 2 - 08007 Barcelona
Organitza: Centre Dona i Literatura - Càtedra UNESCO Dones,
desenvolupament i cultures




Programa BCNegra 2012



Benvolguts negrots,
M'ha semblat que el millor que puc fer, ara que ja tenim aquí el programa de la BCNegra 2012 (iupppieeee!), és penjar-vos l'enllaç. Copiar tots els actes directament és una tasca supèrflua i, com que la meva intenció és anar aprofundint després en les diferents propostes, ja tindrem oportunitat de veure les coses amb més detall. Per tant, aquí sota teniu (de moment) un enllaç (color vermell) que heu de pitjar si voleu descobrir totes les activitats d'unes jornades plenes de negror que aviat envoltaran la nostra ciutat. Aneu-vos preparant, negrots, que ja falta ben poc!  



dimarts, 17 de gener del 2012

Llista de participants a la BCNegra

I van arribant informacions sobre la propera BCNegra. En comptagotes, però arriben. Aquí hi podeu consultar, negrots, la llista de la gent que hi participarà (conferències, xerrades, taules rodones, etc. etc.).
Per anar obrint boca.


diumenge, 15 de gener del 2012

Assassins al punt de mira



Divendres passat, dins del programa Mil·lenium de TV3, es va tractar -oh, meravella!, ja que la novel·la negra, en general, no hi té gaire presència- un tema relacionat amb aquest gènere. Rere el títol Assassins al punt de mira, Ramon Colom i els seus convidats van debatre al voltant d'escriptors (sobretot de novel·la negra, tot i que no només) que, a més de dedicar-se a la literatura, també havien desenvolupat la faceta de delinqüents. Els tertulians eren Andreu Martín, Sebastià Bennassar,  Empar Fernández i Paco Ovejero (escriptors) i el llibreter i expert Paco Camarasa (de Negra y Criminal). Jo ho he vist avui (ho tenia enregistrat) i m'ha semblat distret i interessant. Per tant, per si algú s'ho ha perdut, aquí hi trobareu l'enllaç.

I que visqui la negror!



divendres, 13 de gener del 2012

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel



L’aspecte d’aquest personatge que encapçala l’article és més o menys el meu aspecte a hores d’ara. Us preguntareu perquè. Alguns, els lectors fidels d’aquest bloc, ja ho intuïu. Ho he comentat moltes vegades. Estic atrapada en una teranyina de la qual no puc (ni vull) desenganxar-me: la literatura de Jordi de Manuel. Total, que vaig així pel món. Conseqüències col·laterals de l’activisme literari.
Avui us parlaré, en absoluta primícia, de la darrera novel·la d’aquest autor barceloní, doctor en biologia, que al meu entendre és un dels millors escriptors de literatura negra (amb un toc de ciència-ficció, com ja sabeu) que tenim en aquest país. No m’amago d’opinar que, si en lloc de dir-se Jordi i escriure en català, escrivís en suec o en anglès o tal vegada en castellà, l’haurien traduït a un munt d’idiomes i el seu ressò seria internacional.
La novel·la s’intitula La mort del corredor de fons i ocupa el número set en les aventures del policia Marc Sergiot. He comentat que feia la ressenya en absoluta primícia perquè el llibre encara no és a les llibreries. El podreu trobar a partir de la setmana que ve, concretament del dijous dia 19. I desitjo que, durant la BCNegra que ja s’acosta, esdevingui, com es mereix, un èxit de vendes.


L’acció de La mort del corredor de fons té lloc durant una única setmana del mes d’agost de l’any 2008. Suposo que ja recordareu els salts temporals que caracteritzen el  cicle de novel·les de Marc Sergiot. En aquest cas, en lloc de ser futurista, la ficció es desenvolupa en un passat recent. Una única setmana farcida d’esdeveniments i amb un final impactant. Estem davant d’una història imaginativa, ben travada, plena de suspens, trepidant, d’estil molt cinematogràfic i que deixa el lector, en acabar la lectura, força impressionat.
De Manuel aconsegueix una equilibrada dualitat entre els fragments duríssims de la intriga criminal, que no defugen les descripcions i les emocions fortes, i les parts més reflexives. Conjumina perfectament els assassinats i les persecucions amb, com diu ell mateix, la voluntat de “posar la lupa als dilemes morals de la societat”. Tanmateix, no cau en el poc desitjable parany d’emetre judicis morals. Contempla tot allò que li sembla rellevant i punyent, injust o menyspreable i, des de la versemblança, ho aboca  en el paper. Així, fa l’important exercici d’aproximar-se amb intel·ligència al coneixement de la naturalesa humana. Des d’aquest punt de vista, el gènere negre li resulta extremadament útil. Li permet parlar de temes seriosos sense renunciar a la diversió d’unes trames àgils i engrescadores carregades de sicaris, traficants, lladres i segrestadors. El que faci falta. Com passa sovint, les seves novel·les tenen diversos nivells de lectura i d’interpretació. Així, hom les pot llegir en clau més lleugera, purament criminal, o aprofundint en la volada que, en realitat, les obres posseeixen.
De Manuel té una altra virtut, com ja he remarcat en alguna ocasió. Em refereixo a la seva versatilitat. Les seves novel·les són molt diferents entre elles, malgrat pertànyer a un mateix cicle, a una mateixa sèrie. Les paraules “previsible” o “monòton” es buiden de sentit si ens referim a la literatura de Jordi de Manuel. En tot cas, sóc jo qui segurament puc esdevenir previsible i monòtona, perquè he ressenyat en tan poc temps tantes novel·les d’aquest autor, que tinc por de repetir-me. En qualsevol cas, us remeto a la lectura de les ressenyes anteriors si voleu aprofundir en els matisos de la meva percepció.  
Jordi de Manuel, que utilitza el llenguatge amb mestria, sap extreure una enorme tendresa d’alguns dels seus personatges, que sovint acaben robant el cor dels lectors (ja ho havíem comprovat en altres ocasions: n’és un bon exemple el refugiat croat Dragan Isakovic d’El raptor de gnoms). Quan això passa, el registre de la seva llengua esdevé quasi poètic. A La mort del corredor de fons caracteritza quatre precioses figures, molt ben definides, de les quals no puc deixar de parlar. Una, sens dubte, és Hakim, el dissortat noi magrebí a qui al·ludeix el títol del llibre i que serveix de detonant i fil conductor del cas criminal. El seu destí basteix un dels eixos de la trama i permet a l’autor endinsar-se en el macabre món del tràfic d’òrgans vinculat a la immigració il·legal.
Els altres tres personatges entranyables no viuen amarats de truculència. Ans al contrari. El doctor Miquel Olivera, tot i que vidu, du una plàcida existència en la seva acollidora casa de La Floresta. El doctor Miquel Olivera no està sol. Comparteix la vida amb dos éssers que se l’estimen per damunt de tot. En Nit, el seu gos. I la Colette, la seva gata. Què us puc dir d’aquest detall? Doncs que, com que no tinc paraules, acabaré la ressenya reproduint les que Jordi de Manuel ha escrit en el capítol d’agraïments. Ah, i per descomptat, posant una foto del Nit (agraeixo la gentilesa del seu amo en enviar-me-la) i de la meva Colette.  
El gos Nit i la gata Colette són els únics «personatges» d’aquesta història que existeixen en carn i ossos. N’he mantingut els noms reals i espero que els seus amos –Miquel Llobera i Anna Villalonga, respectivament– reconeguin en el text el caràcter i els tres distintius dels dos animals (La mort del corredor de fons, pàg. 270) 


El Nit i la Colette, que ja han llegit el llibre, manifesten el següent:
"Negrots, la novel·la és boníssima. No us la perdeu per res del món".


dijous, 12 de gener del 2012

Torn de nit, d'Agustí Vehí






Fa uns dies vaig acabar Torn de nit, d’Agustí Vehí, autor del qual ja hem comentat altres obres en aquest bloc. Es tracta del segon número de la novíssima col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que també us he anunciat sobradament.
Els primers dos títols apareixen a les llibreries conjuntament avui, dia 12 de gener (el número 1,  Història de mort, és d’Andreu Martín i el ressenyaré aviat). Com que, per sort, jo vaig disposar de les galerades de Torn de nit amb antelació (mil gràcies, Agustí!), ara puc estrenar la ressenya en el mateix moment de l’aparició del llibre. Més immediatesa impossible. Us estic fent un gran favor, negrots, perquè la novel·la és una “perleta” més que valuosa. Per tant, un cop llegiu això, ja podeu sortir corrents a comprar-la.     
Recordareu que Agustí Vehí és un home de l’Empordà, un figuerenc en cos i ànima que s’estima la seva terra i la seva gent per damunt de tot. Per tant, no us estranyarà que, si en una anterior  novel·la (Ginesta pels morts), havia usat com a subtítol “un blues empordanès”, ara ens aboqui, sense manies, a “un vodevil negre i policial a l’empordanesa”.
I és que la novel·la, que recupera els singulars personatges del magnífic conte Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins del recull Crims.cat), no pot rebre una altra catalogació. Torn de nit és un vodevil divertidíssim, que s’allunya de la típica narrativa negra per oferir-nos una particular versió paròdica de les aventures de la policia local en una petita ciutat gironina: Vilaclara, transposició literària, òbviament, de la capital de l’Alt Empordà.    

Abans que ningú no s’estranyi, cal puntualitzar que Crims.cat no és una col·lecció humorística. Ben al contrari, neix amb la pretensió d’esdevenir declaradament negra. L’aportació d'Andreu Martín em consta que així és, com també em consta que ho seran els títols 3 i 4, que arribaran en breu (ho sé de bona tinta, feu-me cas). La novel·la de Vehí representa una excepció. Els seus personatges s’han guanyat un lloc d’honor dins d’aquest univers que tot just s’enceta. Formen part de Crims.cat des del projecte inicial, des del primer recull. Són l’ànima entranyable de la col·lecció. D’altra banda, permeteu-me que, invocant la meva recerca entorn dels gèneres humorístics, afirmi que no hi ha res com la burla, la paròdia i la sàtira per posar damunt la taula algunes realitats que, d’una altra manera, no sempre resulten fàcils d’explicar.    

Agustí Vehí és un sentimental. S’estima tant els seus personatges que no pot evitar despertar en el lector una gran tendresa. A hores d’ara, ja considero en Palomu, en Nicetu, en Marcel·lí, en Codipenal i la Jennifer com amics íntims. L’autor empra tots els recursos humorístics de la tratadística clàssica, que ja Ciceró i Quintilià descrivien a la perfecció en la seves retòriques sobre l’humor. La hipèrbole, la deformació lingüística, les llatinades, la turpitudo (trencament de la lògica establerta), la inversió de papers, els jocs de paraules, els renoms, les cançonetes. Dibuixa uns tipus entranyables, cadascun dels quals destaca per una característica especial, i els porta fins a les màximes conseqüències, de manera que la paròdia, grotesca i exagerada, està ben servida.

Amb tot, Vehí no arriba mai a la sàtira descarnada. No és la seva intenció. Ple d’imaginació, no es complau en destruir. Ans al contrari. Un lector que es pogués sentir al·ludit (posem per cas, un policia urbà del torn de nit de Figueres) segurament no s’enfadaria. Es tracta de "riure amb", no de "riure de". Vehí no es carrega res, només actua de testimoni d'uns fets que, passats pel sedàs de la comicitat i de l'histrionisme, li serveixen per explicar coses. No podem oblidar una màxima que la premsa i la televisió ens corroboren cada dia. I és que la realitat, negrots,  sempre supera la ficció.
Evidentment, no us explicaré cap dels gags. Seria cruel per part meva privar-vos del plaer de descobrir-los i assaborir-los personalment, però sí que em fa il·lusió desvetllar un “secretillo”. I és que jo, amb nom i cognom (sí, sí, jo mateixa, la que signa aquesta ressenya) apareix a la ficció de la novel·la. I no vull dir res més (excepte gràcies, Agustí, per aquest detall). L’haureu de llegir.  
I, apa, això és tot, que si em deixo anar no pararia d’escriure. Us recomano indubtablement el Torn de nit de Vilaclara. Després, m’estareu eternament agraïts.

dimecres, 11 de gener del 2012

Exposició a la Biblioteca la Bòbila: pulp fiction a l'espanyola


Negrots, comencen a passar coses. Ja us vaig avisar.

No és cap secret que, en iniciar-se cada nou any, la negror més densa s'apodera de la nostra ciutat. Enguany, en el marc de la BCNegra, la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet organitza una exposició d'allò més atractiva: La novel·la popular: pulp fiction a l'espanyola.

Serà del 31 de gener al 24 de febrer de 2012. 

Em sembla molt oportú, a banda d'absolutament engrescador, recuperar aquells exemplars de novel·letes que feien les delícies dels nostres avis (i no tan avis) i que podem considerar els inicis populars d'un gènere que a tots ens apassiona.


M'agrada la idea de no renegar dels orígens i, sobretot, de reservar un espai per a una literatura indubtablement comercial i de consum, però que, si més no, va aconseguir que un munt de gent practiqués la lectura i s'ho passés d'allò més bé. 
Personalment, recordo perfectament  les lectures del meu avi (en el seu cas eren les novel·les d'indis i de  cowboys,  com explico aquí; és a dir, l'equivalent  al pulp fiction però en versió western). 
És per això que, en nom del record del meu avi i d'una època que mai més no tornarà, respecto moltíssim aquests vestigis del nostre passat. 
  
Així que, endavant amb la visita a l'exposició, negrots. Jo us asseguro que no me la perdré.

diumenge, 8 de gener del 2012

Un anunci esperat: BCNegra 2012



Acabo de rebre en primícia, a través de Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de L'Hospitalet de Llobregat, el cartell de l'edició d'enguany de la BCNegra.
Una vegada més, a inicis de febrer, ens espera  la cita més important de l'any pel que fa a la literatura criminal.  
Immersa com estic en tants projectes negres, que ja anireu descobrint de mica en mica, ara mateix espero la BCNegra amb una extrema il·lusió.  
De moment mireu-vos el cartell, tan suggeridor com sempre, i anoteu les dates: del 2 a l'11 de febrer. La resta d'informació, negrots, us arribarà puntualment.
Fins ben aviat i feliç diumenge. 


dimecres, 4 de gener del 2012

La voz, d'Arnaldur Indridason



La voz és la segona novel·la que llegeixo de l’islandès que més èxit està tenint com autor de novel·la negra, Arnaldur Indridason. La primera, La dona de verd, em va semblar força interessant, però La voz encara m’ha agradat més. He llegit la traducció castellana del professor Enrique Bernárdez, que ens va visitar l’any passat als Juliols de la UB i sobre la conferència del qual vaig escriure una crònica que podeu llegir aquí.
L’acció de La voz té lloc íntegrament dins d’un hotel de luxe de Reykjavík (avui he descobert que el nom de la capital islandesa significa “Badia de fum”) durant les vacances de Nadal. El violent assassinat del porter servirà per exhumar tota una sèrie d’esdeveniments del passat, alhora que posarà damunt la taula molts dels problemes i xacres de la societat del present.
El protagonista de la novel·la, personatge principal de la sèrie creada per Arnaldur, és el torturat policia Erlendur Sveinsson, per al qual el cas també representarà un revulsiu intern. Erlendur viu aclaparat pel sentiment de culpa que li va causar la desaparició, enmig d’una tempesta de neu, del seu germà petit quan tenien 10 i 8 anys. Aquest fet ha marcat per sempre més la seva vida, fins el punt de bloquejar-lo emocionalment i impedir el seu desenvolupament normal com a marit i, sobretot, com a pare.   


Tres històries corren en paral·lel dins la ficció novel·lesca. D’una banda, el cas del porter i la corresponent investigació. D’una altra, la vida privada del protagonista, que inclou novament (ja apareixia a La dona de verd) la presència activa de la seva filla drogoaddicta. Erlendur, arrecerat dins el seu món interior, es traslladarà durant uns dies a viure a l’hotel, de manera que seguirà el cas des de primera línia i podrà fugir, en aparença, de la seva immensa soledat, més profunda per la presència imminent de les festes de Nadal. En tercer lloc, assistirem també a la feina dels companys d’Erlendur, els policies Elínborg (és una dona, encara que el nom per a nosaltres resulti impenetrable) i Sigurdur Óli (aquest és un home). Elínborg apareix molt preocupada per un cas de maltractament infantil que va resoldre i que s’està jutjant en aquell moment; un cas que, a la fi, tindrà un desenllaç imprevist. El lector viu així les circumstàncies d’un delicte que no té lloc en l’estricte present, però que ens mostra les prolongades implicacions que pot tenir la feina policial.
No explicaré la trama, que, en el fons, no és el més rellevant de la novel·la. El més rellevant, al meu entendre, és la descripció de la condició humana aconseguida per l’autor mitjançant un text aparentment de gènere. Se’n surt molt bé a l’hora de denunciar tot un seguit de problemes socials: l’homofòbia, el maltractament infantil, la prostitució, la pederàstia, el món de la droga, la problemàtica dels “nens prodigi”. I, simultàniament, a l’hora de reflectir els defectes de l’ésser humà: la intolerància, l’egoisme, l’avarícia, l’enveja, la gelosia, la incomunicació.
Però ho fa en tot moment, crec, des de l’acceptació dels nostres defectes, des d’una  posició  fidel  i empàtica que no pretén moralitzar ni emetre judicis ètics, sinó simplement dibuixar la realitat. Qui sap si tal vegada - per què no?- per despertar algunes consciències.
M’ha agradat força La voz. Considero que s’adiu molt bé amb el concepte més actual de novel·la negra.      
                  Arnaldur Indridason a la porta de la Llibreria Negra y Criminal