Harlem Nocturne

dijous, 12 de gener de 2012

Torn de nit, d'Agustí Vehí






Fa uns dies vaig acabar Torn de nit, d’Agustí Vehí, autor del qual ja hem comentat altres obres en aquest bloc. Es tracta del segon número de la novíssima col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, que també us he anunciat sobradament.
Els primers dos títols apareixen a les llibreries conjuntament avui, dia 12 de gener (el número 1,  Història de mort, és d’Andreu Martín i el ressenyaré aviat). Com que, per sort, jo vaig disposar de les galerades de Torn de nit amb antelació (mil gràcies, Agustí!), ara puc estrenar la ressenya en el mateix moment de l’aparició del llibre. Més immediatesa impossible. Us estic fent un gran favor, negrots, perquè la novel·la és una “perleta” més que valuosa. Per tant, un cop llegiu això, ja podeu sortir corrents a comprar-la.     
Recordareu que Agustí Vehí és un home de l’Empordà, un figuerenc en cos i ànima que s’estima la seva terra i la seva gent per damunt de tot. Per tant, no us estranyarà que, si en una anterior  novel·la (Ginesta pels morts), havia usat com a subtítol “un blues empordanès”, ara ens aboqui, sense manies, a “un vodevil negre i policial a l’empordanesa”.
I és que la novel·la, que recupera els singulars personatges del magnífic conte Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol (inclòs dins del recull Crims.cat), no pot rebre una altra catalogació. Torn de nit és un vodevil divertidíssim, que s’allunya de la típica narrativa negra per oferir-nos una particular versió paròdica de les aventures de la policia local en una petita ciutat gironina: Vilaclara, transposició literària, òbviament, de la capital de l’Alt Empordà.    

Abans que ningú no s’estranyi, cal puntualitzar que Crims.cat no és una col·lecció humorística. Ben al contrari, neix amb la pretensió d’esdevenir declaradament negra. L’aportació d'Andreu Martín em consta que així és, com també em consta que ho seran els títols 3 i 4, que arribaran en breu (ho sé de bona tinta, feu-me cas). La novel·la de Vehí representa una excepció. Els seus personatges s’han guanyat un lloc d’honor dins d’aquest univers que tot just s’enceta. Formen part de Crims.cat des del projecte inicial, des del primer recull. Són l’ànima entranyable de la col·lecció. D’altra banda, permeteu-me que, invocant la meva recerca entorn dels gèneres humorístics, afirmi que no hi ha res com la burla, la paròdia i la sàtira per posar damunt la taula algunes realitats que, d’una altra manera, no sempre resulten fàcils d’explicar.    

Agustí Vehí és un sentimental. S’estima tant els seus personatges que no pot evitar despertar en el lector una gran tendresa. A hores d’ara, ja considero en Palomu, en Nicetu, en Marcel·lí, en Codipenal i la Jennifer com amics íntims. L’autor empra tots els recursos humorístics de la tratadística clàssica, que ja Ciceró i Quintilià descrivien a la perfecció en la seves retòriques sobre l’humor. La hipèrbole, la deformació lingüística, les llatinades, la turpitudo (trencament de la lògica establerta), la inversió de papers, els jocs de paraules, els renoms, les cançonetes. Dibuixa uns tipus entranyables, cadascun dels quals destaca per una característica especial, i els porta fins a les màximes conseqüències, de manera que la paròdia, grotesca i exagerada, està ben servida.

Amb tot, Vehí no arriba mai a la sàtira descarnada. No és la seva intenció. Ple d’imaginació, no es complau en destruir. Ans al contrari. Un lector que es pogués sentir al·ludit (posem per cas, un policia urbà del torn de nit de Figueres) segurament no s’enfadaria. Es tracta de "riure amb", no de "riure de". Vehí no es carrega res, només actua de testimoni d'uns fets que, passats pel sedàs de la comicitat i de l'histrionisme, li serveixen per explicar coses. No podem oblidar una màxima que la premsa i la televisió ens corroboren cada dia. I és que la realitat, negrots,  sempre supera la ficció.
Evidentment, no us explicaré cap dels gags. Seria cruel per part meva privar-vos del plaer de descobrir-los i assaborir-los personalment, però sí que em fa il·lusió desvetllar un “secretillo”. I és que jo, amb nom i cognom (sí, sí, jo mateixa, la que signa aquesta ressenya) apareix a la ficció de la novel·la. I no vull dir res més (excepte gràcies, Agustí, per aquest detall). L’haureu de llegir.  
I, apa, això és tot, que si em deixo anar no pararia d’escriure. Us recomano indubtablement el Torn de nit de Vilaclara. Després, m’estareu eternament agraïts.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

De veritat, que el titol, ja amb sedueix, i tota la teva resenya ancara més, m'has deixat intrigada amb tots aquests personatges del poble de l'Ampordà, m'agrada tot el que sigui paròdia i sàtira.

Molt agraïda.

Carme Luis

Yves Gerbeau ha dit...

Moltes gràcies per la ressenya, la tindré en compte, ja que si ve la novel·la negra no és la que més m'atrau, sí que m'agrada més quan va en un aire de parodia...
L'últim que vas recomanar d'aquest estil em va agradar molt.

Hele la Sabatera ha dit...

M'el demano pel meu aniversari

Pakiba ha dit...

No es el meu fort la novela negra,però aquet sembla que estarà bé.

Anònim ha dit...

Em va agradar molt d'aquest autor "Ginesta pels morts"; amb aquesta ressenya que fas tan entusiasta, segur que la novela és ben interessant i si té una mica d'humor, encara més. Gràcies Anna pe tot, Tura.

Elies ha dit...

Segur que el llibre està molt bé. A més, si surts tu mateixa això representa un plus gairebé irresistible!

Teresa ha dit...

Un altre a la llista!

No us podeu ni imaginar les ganes que tinc que arribi Sant Jordi!

Ja he llegit alguna cosa d'aquest autor, així que aquest títol cau segur!!

Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ben d’acord amb el que comentes: “no hi ha res com la burla, la paròdia i la sàtira per posar damunt la taula algunes realitats que, d’una altra manera, no sempre resulten fàcils d’explicar”. No et pots imaginar quantes vegades he dit això mateix.
Celebro de tot cor que tinguem una altra bona noveŀla negra en català i li desitjo molt d’èxit!!!
I el detall que ens esmentes! Però això és magnífic! I per dues raons: perquè ja saps que m’encanta la intertextualitat de tota mena i perquè, wow, tu i la Collete ja sou pertot arreu.
Enhorabona a Agustí Vehí i al personatge Anna Maria Villalonga!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots. Us garanteixo que us agradarà. Jo surto només un moment, però és una picada d'ullet increïble per part de l'Agustí. Tots els escriptors negrots tenen uns detalls amb mi que realment no sé com agrair. Són gent fantàstica, tenen molta complicitat entre ells i a mi m'han acollit immillorablement. Són genials!

BIBLIOTECA LA BÒBILA ha dit...

Feia anys que no reia tant amb un relat policial. Agustí Vehí ens demostra que es capaç de crear personatges com en Catarella d'Andrea Camilleri perfectament empordanesos. I si tot el torn de nit són Catarè... imagineu-vos!

Anònim ha dit...

Ara mateix he acabat el llibre i tinc tota mena de sentiments. He rigut molt i també hi he trobat moments molt tendres d'amistat, companyonia i uns personatges entranyables. Feia poc havia llegit el relat de Crims.cat "qualsevol nit a Figueres pot sortir el sol" i encantada quan vaig veure que tornaven a sortir en Marcel·lí i la comissaria empordanesa.
Molt gran el congrés del "carajillu" i la quantitat de gags que es van succeïnt. Ja he posat en un tuit que era una autèntica troballa i aquí afegeixo amb un humor intel·li gent i imaginatiu. M'ha encantat.
Una abraçada Anna

Àngels



Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Àngels.
Per a mi tornar a acostar-me a "Torn de nit" té un regust trist i dolorós, per més que entranyable i tendríssim.
L'Agustí era un romàntic i un sentimental. Jo sempre li deia. I ell reia, perquè sabia que tenia raó i em va explicar que, el dia que va llegir la seva tesi doctoral, també li ho van dir. En plena lectura. Poca broma.
Era una persona especial. No és un dir. Ho era. I jo crec que, quan llegeixes el que escrivia, es nota molt.