Harlem Nocturne

divendres, 12 d’agost de 2011

Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí


A mesura que llegeixo novel·la criminal catalana, em reafirmo en la idea del bon estat de salut del gènere a casa nostra. No és gratuït que, en menys d’un parell de setmanes, hagi literalment devorat tres títols d’autors catalans, com podeu comprovar si tireu enrere en aquest bloc.
Anit, justament després de les 12, vaig acabar Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí. D’aquest autor figuerenc, doctor en Història, professor de la UAB i sotsinspector de la guàrdia urbana de Figueres, ja us n’he parlat en d’altres ocasions. Des que el vaig començar a llegir, em despertà molt bones vibracions. Ara, després de concloure aquesta novel·la, he de dir que, definitivament, m’ha robat el cor.
Una de les virtuts dels nostres escriptors és la diversitat. En general (sempre hem de parlar en general, òbviament), les seves obres són diferents i personals. Aquest és el cas d’Agustí Vehí, que ha confegit un text que es podria definir, si m’ho permeteu, com una prolongació d’ell mateix.
Vehí és un empordanès de soca-rel i Ginesta pels morts, que porta de subtítol Un blues empordanès, es pot definir de la mateixa manera. Gairebé m’atreviria a afirmar que el principal protagonista de la novel·la no és un altre que aquest preciós territori del nord de Catalunya que, dit sigui de pas, jo considero la meva segona terra. L’Empordà, el seu paisatge, la seva gent, les seves particularitats, la seva closa característica de petit país: tot plegat conforma l’univers d’una ficció costumista (en el millor i més autèntic sentit del qualificatiu) que esdevé absolutament entranyable. Les descripcions del cel, de la llum, del bosc no són abundoses, però, quan apareixen, podem titllar-les de poesia. La poesia que brota de Vehí, dels ulls de Vehí, quan les contempla amb l’amor incondicional de la pertinença més absoluta.


Us estranyarà que parli així d’una novel·la negra, però és que Ginesta pels morts és moltes coses alhora. De tots els aspectes que m’agraden del llibre, no en desvetllaré cap, com sempre, que us pugui fer malbé la trama criminal. Cal remarcar-ne, però, l’enorme versemblança, gens estranya atès l’ofici de l’autor. No hi ha res deixat a l’atzar, la investigació policial segueix el curs lògic i està amarada d’un gran realisme. Fora sensacionalismes absurds de pel·lícula de Hollywood. I, tanmateix, hi ha moments, sobretot el final, absolutament espectaculars. I és que no cal inventar gaire perquè, com tots sabem i Vehí millor que ningú, sovint la realitat supera la ficció.       
A banda de policia, ja hem dit que Agustí Vehí és historiador. Aquesta seva formació queda clarament palesa en tota la novel·la, tant en la part del lleó de l’argument, que aprofita intrigues policíaques modernes per pouar en un passat que té interès a desempolsar i explicar, com en petites picades d’ullet disseminades al llarg de les pàgines. L’univers novel·lesc està construït des de la delicadesa, el sentiment i el respecte per la nostra història més pròxima i dolorosa. El dolor no prescriu ni amb la mort, negrots.
Personalment, vull destacar que Ginesta pels morts m’ha semblat per damunt de tot una novel·la de personatges. La construcció dels protagonistes és magnífica, però també ho és el dibuix a pinzellades de l’estol de tipus secundaris que Vehí ens regala. Gent de l’Empordà profund, amb les seves misèries i les seves grandeses. Un humor fi, de vegades irònic, de vegades crític, però sempre ple de tendresa, ens introdueix en un món que hom pot intuir quan es considera fill adoptiu d’aquesta terra, però que només els de dins són capaços de copsar en tota la seva complexitat.
M’he identificat absolutament amb el personatge principal, el sergent dels mossos d’esquadra Jaume Planagumà. Ni un heroi ni un antiheroi. Simplement, un home. Ara, això sí: un home lletraferit. Com l’Agustí Vehí, que em consta que, abans de res, és un gran lector.
Però encara m’he identificat més amb la farmacèutica, que descriu les bruixes com a mi m’agraden. Una apotecària sorgida del passat, que viu en una casa de somni, farcida de llibres i plantes,  que surt de nit a recollir herbotes per fer ungüents i que posa per damunt de tot la salut dels seus veïns, malgrat la persistència d’atàviques incomprensions.
I què dir del grup d’investigadors a càrrec del sergent? Una fauna increïble. En Pep Gros, primari, efectiu, obert, sempre a la grenya amb l’Anna, de la científica. La Júlia i en PacuPacu, treballadors i rondinaires. En Gimenes, que gairebé no sap parlar castellà.  I la Remei, la Mei, constantment enfeinada amb la seva filla petita i que arrossega un difícil passat. Així la descriu Vehí i m’ha encantat, perquè aquesta descripció crec que dóna la mesura de la novel·la: La Remei, alta, tranquil·la, amb uns ulls que explicaven, a qui els volgués mirar, que havia patit molt però que era incapaç de tornar al món un sol gram del dolor que la vida li havia provocat... (pàg. 207).
Finalment, vull destacar la llengua. La frescor del dialecte empordanès, que jo conec molt bé, i que m’ha fet molta gràcia posat negre sobre blanc. Els vius diàlegs de Vehí i la seva prosa, col·loquial i franca, representen un crit a favor de la naturalitat.    
I ara sí, ja callo, que em fa la sensació que estic explicant massa. Gràcies, Agustí, per aquesta poètica ginesta, encara que sigui pels morts. Algú ha de parlar per ells i tu, en nom de la memòria històrica, ho has fet amb un segell ben personal. Per cert, que no he pogut evitar pensar en els ressons del títol en relació amb Tennessee Williams i el seu Tramvia anomenat desig (recordo el clam, en castellà "¡Flores, flores para los muertos!").  
 
Aquí teniu, negrots, una novel·la negra tendra, rigorosa, divertida. Un text que, per a mi, destil·la, sobretot, humanitat.  


12 comentaris:

Judit Bergadà ha dit...

M´has fet venir moltes ganes de llegir aquesta novel.la, Anna. Ja tinc ganes de conèixer aquest policia i aquesta farmacèutica. Només afegiré una cosa, al lavabo de la farmàcia on treballo, hi ha el llibre "Plantas que curan, plantas que matan". Tremolo pensant qui dels meus companys l´està llegint. :-)

Hele la Sabatera ha dit...

M'ha agrada't molt la sinopsi, compraré el llibre tan aviat com pugui. M'agrada molt aquesta cançó dels Sopa de Cabra és fabul.losa, i també em recorda al Llach "quan moriré prteu-me a l'Empordà només a l'Empordà, que no hi ha terra que le meva carn la seduixi tant..."

Anònim ha dit...

ostes, ja m'han agafat ganes de llegir-la. La passaré a buscar pel teu racó de l'Empordà (he, he)

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

Judit, he pensat en tu llegint la novel·la. Una filòloga farmacèutica com tu!!!!
Vigila amb aquest lector misteriós, per cert. "Miedo me da".
Elena, volia posar la del Lluís Llach, que sempre m'ha agradat molt i la canto sovint (sóc cantadora de mena, malgrat desafinar com una garsa), però no l'he trobada al youtube.
Com que hi haurà més llibres de l'Agustí, la buscaré amb calma.

Hi ha gent que, en privat, m'ha demanat on comprar el llibre, perquè no l'han trobat per Internet a les llibreries més habituals.
És per això que poso aquí les dades on, segurament, no hi haurà problemes:


Distribucions Nordest.
C/ Alemanya, 19 (17600 Figueres)
Tel. 972 67 23 54

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jordi, ara la comença el Manel. Hauràs de fer cua i retornar abans el que em deus (Náufrago).

Interrobang ha dit...

Ja la tenia en cartera però amb la teva explicació m'has fet venir ganes d'avançar-la en la llista i començar-la aviat.
Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi també m’has fet venir moltes ganes de llegir-la. El dia que vagi a Catalunya tindré una llarga llista de llibres per comprar (gairebé tots recomanats per tu). Tot i que n’hauré de suprimir alguns (o m’arruinaré, a més que no podré portar tan pes a la maleta), de segur que Agustí Vehí es quedarà a la llista.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Em sembla d'allò més atractiu, aquest llibre.

Míriam ha dit...

Pel que dius, sembla una novel·la molt interessant. No sóc gran lectora del gènere negre català, tot i que vaig comprar un parell de novel·les de l'Andreu Martín que encara no he llegit. Potser ja és hora que m'hi posi i l'Empordà és un atractiu convincent per fer-ho!

Teresa ha dit...

El que expliques del llibre és molt seductor, Anna! Tots els ingredients perquè els negrots gaudim llegint-lo! No cal dir que passa a ampliar la meva llista!
Petons!

Boladevidre ha dit...

Quines ganes de llegir-la que m'has fet venir!
I més en aquests moments que estic fent la relectura estiuenca del "Quadern gris"... lliga tant bé!

Anònim ha dit...

Ahir vaig sentir per RAC 1 que la recomenaven, també 501 Crims que has de conèixer abans de morir.
Em fa gràcia que l´autor sigui sotsinspector dels municipals de Figueres.
Gràcies per parlar-nos de novel.la criminal, també la que es fa aquí.

A reveure negrots-es!!!

Imma C.