Harlem Nocturne

dimecres, 24 d’agost de 2011

Fácil de matar, de Maruja Torres

Ja vaig explicar en un altre lloc que per Sant Jordi vaig tenir la feblesa d’adquirir l’última novel·la de Maruja Torres. M’havia promès a mi mateixa no fer-ho mai més, atesa la nefasta impressió que m’havia causat el darrer llibre que li vaig llegir, amb el qual (per a més inri, com diu la meva mare) havia guanyat, l’any 2000, el Premi Planeta.
Mientras vivimos, es deia la impresentable obra (ni tan sols no en recordava el títol, acaba d’informar-me l’amable Sr. Google). Aquella Mientras vivimos, que em va suggerir el pensament que potser la senyora Torres havia de buscar-se un negre una mica més ben dotat (literàriament parlant, que ningú no pensi malament), em va fer situar els escrits de la periodista al calaix mental de la més absoluta obsolescència. 
Però la “compulsió” és dèbil (i la curiositat més). Quan per Sant Jordi vaig veure la portada del llibre i vaig saber que es tractava d’una novel·la criminal, vaig decidir donar-li l’oportunitat definitiva. O ara o mai. Fet i fet, pitjor que Mientras vivimos no podia ser. Potser la Torres s’havia buscat finalment un negre millor. El cas és que vaig pagar l’import del llibre (no m’estranya gens que el Sr. Lara estic folrat) i, discutint amb mi mateixa, el vaig col·locar a la lleixa d’espera.  
Ara, uns mesos després, li ha arribat el moment. Fácil de matar, s’intitula la novel·la i, potser perquè n’esperava tan poc (més aviat res), al final no m’ha semblat tan horrorosa com pensava.
El motiu pel qual escriptors ja coneguts fan incursions en el gènere criminal és realment un misteri. Recentment ho ha fet Carme Riera amb Natura quasi morta, i ara Maruja Torres. Tal vegada ells mateixos es posen a prova o pretenen passar-s’ho bé. No en tinc ni idea. El que queda clar és que Fácil de matar es pot catalogar sens dubte d’un divertiment sense més pretensions que, segurament, a qui més ha divertit és a la seva autora.
Ambientada a Beirut (recordem que és el lloc on Torres va traslladar fa un temps la seva residència), la trama és senzilla i tòpica, però amanida amb una bona dosi d’àcida ironia. M’ha agradat el llenguatge directe i expeditiu de Torres i l’agudesa (encara que  resulti poc versemblant) dels diàlegs. L’autora no s’està d’arramblar amb tot allò que, enmig de la decadent i convulsa societat libanesa, considera criticable. La corrupció, les lluites internes, els problemes religiosos, la hipocresia, les traïcions polítiques, el poc valor de la vida humana, el classisme, l’elitisme. No se salva tampoc el caspós Institut Cervantes i els seus integrants, emparats rere una rèplica de nom molt poc críptic: Fundación Quijote.
Combrego amb l’afirmació d’Elena Losada a propòsit del llibre, que va titllar d’autoparòdia. La protagonista, Diana Dial, és una periodista madureta i prejubilada que es dedica a investigar "per amor a l'art" com si fos una detectiva. No té llicència ni res que s’hi assembli i va pel món jugant-se el físic sense un motiu que pugui convèncer el lector. Tot plegat  no resulta gens creïble. Només posseeix la gràcia d’aconseguir l’autoburla, que, tot sigui dit, sempre pot considerar-se un exercici prou sa.
Estic segura que Fácil de matar no passarà als anals de la novel·la negra, però pot esdevenir una lectura distreta per a qui no es vulgui escalfar el cap durant els dies ja prou calorosos d’aquest estiu.
Bona nit, negrots.


7 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies, Anna Maria. La vida és curta, la llista de llibres de bona literatura és molt llarga i més val no perdre el temps. No penso llegir aquest. M’has estalviat que potser algun dia pogués perdre el temps. A banda d’això, et felicito per un article molt entretingut. Petons!

jomateixa ha dit...

No he llegit mai re d'aquesta autora, de moment el poso a la llista, amb l'anotació que fas al final... per quan vulgui descansar de llibres més complicats.

Teresa ha dit...

Hola! No compraré aquest llibre; però si cau a les meves mans potser li donaré una oportunitat!
Petonets!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Conec la Maruja des de fa úns 46 anys. Vaig coincidir amb ella i amb el Jesús Mariñas a la redacció dibrese La Prensa, on jo feia les pràctiques de la carrera, ella era la secretària del director -- i del de la Soli -- i duia la pàgina femenina. En Mariñas? De xafarder. I tots tres vam acabar fent crítica de cinema. No té res d'estrany, si pensem que el crític de música clàssica era sord com una tàpia.
No he llegit cap dels seus llibres, però sí alguns del seus articles, carregats de la seva mala llet característica. Em sembla molt que seguiré passant dels llibres.

Hele la Sabatera ha dit...

A veure si amb una mica de sort el tenen a la biblioteca

Interrobang ha dit...

Doncs jo ara el començo a llegir i m'està agradant força el seu estil (de l'argument encara no puc opinar). Se li nota l'ofici i utilitza be el llenguatge, també es cert que vinc d'acabar Invitación a un asesinato de la Posadas i suposo que qualsevol cosa ara em sembla gloria! pero tret d'això de moment trenco una llança a favor de la Maruja.
Slts.

Yves Gerbeau ha dit...

Confesso: Mai he llegit la Maruja Torres... un pecat, no?