Harlem Nocturne

dijous, 5 d’octubre de 2017

CAMBRA OBSCURA, un relat d'Elies Villalonga


Avui recupero el meu costum, massa dies perdut, de publicar relats en aquest blog. Tanta feina, tantes obligacions i tants problemes no em permeten dedicar-m'hi tot el que voldria. Tanmateix, avui sí que m'hi poso. Us faig arribar un microrelat del meu germà, Elies Villalonga, al qual alguns ja coneixeu perquè no és el primer cop que apareix per aquest espai negrot i terrorífic. Allà va. Espero que us agradi. Es titula CAMBRA OBSCURA.  




CAMBRA OBSCURA 


 
Es​ ​ desperta​ ​ enmig​ ​ de​ ​ la​ ​ foscor.​ ​ Té​ ​ mal​ ​ de​ ​ cap​ ​ i​ ​ pesantor​ ​ al​ ​ cos.​ ​ No​ ​ entén​ ​ què​ ​ hi​ ​ fa​ ​ allà  ni​ ​ com​ ​ hi​ ​ ha​ ​ arribat. 
Palpa​ ​ els​ ​ murs​ ​ que​ ​ l’empresonen​ ​ i​ ​ crida​ ​ en​ ​ demanda​ ​ d’ajut.​ ​ Colpeja​ ​ l’accés​ ​ tancat​ ​ amb  totes​ ​ les​ ​ seves​ ​ forces.
Els​ ​ ulls​ ​ esbatanats​ ​ proven,​ ​ sens​ ​ èxit,​ ​ d’identificar​ ​ algun​ ​ objecte​ ​ de​ ​ l’habitació.​ ​ Un calfred​ ​ la​ ​ sacseja.​ ​ Un​ ​ petit​ ​ raig​ ​ lumínic​ ​ que​ ​ s’escola​ ​ per​ ​ un​ ​ porus​ ​ de​ ​ la​ ​ porta​ ​ projecta​ ​ a  la​ ​ paret​ ​ oposada​ ​ de​ ​ la​ ​ cambra​ ​ un​ ​ crucifix​ ​ invertit.
Li​ ​ vénen​ ​ al​ ​ cap,​ ​ aleshores,​ ​ les​ ​ recents​ ​ desaparicions​ ​ de​ ​ noies​ ​ de​ ​ la​ ​ barriada.​ ​ Els​ ​ rumors  assenyalaven​ ​ una​ ​ secta​ ​ satànica​ ​ que​ ​ adorava​ ​ el​ ​ maligne.​ ​ De​ ​ manera​ ​ instintiva,​ ​ busca  dins​ ​ la​ ​ butxaca​ ​ del​ ​ vestit​ ​ i​ ​ agafa​ ​ el​ ​ seu​ ​ rosari.​ ​
Comença​ ​ a​ ​ resar​ ​ amb​ ​ devoció.
Aquell​ ​ pensament​ ​ demoníac​ ​ li​ ​ fa​ ​ accelerar​ ​ encara​ ​ més​ ​ el​ ​ cor​ ​ que​ ​ ja​ ​ batejava​ ​ a​ ​ gran velocitat.​ ​ De​ ​ genolls,​ ​ tot​ ​ el​ ​ seu​ ​ ésser​ ​ trontolla​ ​ i​ ​ es​ ​ mou​ ​ endavant​ ​ i​ ​ endarrere​ ​ amb​ ​ una cadència​ ​ rítmica​ ​ que​ ​ va​ ​ augmentant​ ​ de​ ​ manera​ ​ frenètica​ ​ mentre​ ​ el​ ​ rosari​ ​ li​ ​ llisca​ ​ entre els​ ​ dits​ ​ suats.
El​ ​ gir​ ​ d’una​ ​ clau,​ ​ el​ ​ so​ ​ d’un​ ​ passador​ ​ i​ ​ un​ ​ grinyol​ ​ exagerat​ ​ la​ ​ posen​ ​ en​ ​ guàrdia.​ ​ Ajupida, amb​ ​ l’esquena​ ​ contra​ ​ la​ ​ paret​ ​ i​ ​ malgrat​ ​ el​ ​ torrent​ ​ de​ ​ claror​ ​ que​ ​ l’aclapara,​ ​ aconsegueix d’enfocar​ ​ una​ ​ esvelta​ ​ silueta​ ​ que​ ​ li​ ​ resulta​ ​ familiar.
Però​ ​ és​ ​ quan​ ​ parla​ ​ i​ ​ se​ ​ li​ ​ adreça​ ​ amb​ ​ dures​ ​ paraules,​ ​ amb​ ​un to​ ​ greu​ ​ i​ ​ rovellat,​ ​ és​ ​ només aleshores​ ​ quan​ ​ reconeix​ ​ aquella​ ​ veu​ ​ escoltada​ ​ tantes​ ​ i​ ​ tantes​ ​ vegades​ ​ a​ ​ l’altra​ ​ banda del​ ​ confessionari.
 

 


Per sentir el text enregistrat EnVeuAlta, premeu aquí sota, damunt del títol



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sospecha, de Helene Tursten




Fa un parell de dies que vaig concloure la lectura de Sospecha, de l'autora sueca Helene Tursten. És el primer cop que la llegeixo. El llibre el vaig triar per al club de lectura que coordino. Obligada pel corpus de què disposem a les biblioteques, i amb la intenció de confegir una llista variada i que no repetís els llibres que ja hem treballat en anys anteriors, vaig proposar-lo. I mireu, un cop llegit, no me'n penedeixo. Espero que als usuaris del club (potser hauria de dir usuàries, perquè gairebé tot són dones) també els hagi agradat. Jo m'he distret, i en els temps que corren valoro molt aquest fet.

Sospecha és una típica novel·la sueca, amb el seu procediment rigorós i les seves reunions interminables, però gens avorrida (sense ser sensacionalista) i força versemblant. Salvant totes les distàncies (que ara ningú no s'esveri), m'ha recordat una mica la nissaga Wallander del mestre Mankell. A la portada del llibre hi apareix una citació del Bild am Sonntag, que diu: Sutil, preciso, seductoramente nórdico. I crec que aquesta definició li escau prou bé.    

Només tinc dues pegues.

La primera, que em fa ràbia que el cas l'acabi resolent una agent de l'FBI. És a dir, una americana. M'hauria agradat més que tot quedés a casa (això és, a Suècia), però la trama criminal de la novel·la posseeix massa implicacions internacionals.

La segona, el títol. No pot haver-hi un títol menys aclaridor, més tòpic i més intranscendent. No sé el perquè de fer-lo servir, però és un nom que podríem posar a gairebé totes les novel·les de crims. Quina falta més gran d'imaginació!

En fi. Les coses són com són.

Que passeu una bona tarda, negrots.