Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: M'enterro en els fonaments

M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el 1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels recursos de la novel·la criminal i d'intriga.   

A la coberta posterior de la recent edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra Llibres, hi podem llegir:

En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. 

Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena, negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina. 

  

Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment, Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara la relació entre pares i fills.     

M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats. L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat personal. 

M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica, intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.    

Ara que Sembra Llibres (com he indicat abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots, enterreu-vos en els fonaments. 

    

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Tants interlocutors a Bassera

Ens trobem ja a finals d'octubre d'un Any Pedrolo de somni i ja sabeu que jo vaig fent apunts (dins de les poques possibilitats de temps de què disposo) sobre els textos pedrolians que revisito i intento que revisiteu o visiteu. Avui he pensat que, atès que vaig escriure fa uns mesos el pròleg per a l'edició de la novel·la Tants interlocutors a Bassera, ho tenia molt millor que mai. No em calia escriure un post més senzill si disposava del pròleg. Així que aquí us el deixo. La novel·la l'ha publicat Llibres del Delicte (número 31 de la col·lecció). Espero que les meves paraules us despertin les ganes de llegir-la. 

Feliç setmana, negrots.   

Tants interlocutors a Bassera, una novel·la amb història

Voldria encetar aquest pròleg comunicant al lector que una de les satisfaccions que ens està deparant l’Any Pedrolo, que se celebra en commemoració del centenari del naixement de l’autor (Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó, la Segarra, el dia 1 d’abril de 1918), és la quantitat de reedicions de la seva obra que s’estan duent a terme. Evidentment, atès que la producció pedroliana s’estén més allà dels cent vint títols, les reedicions sempre ens semblaran poques. Però poder anunciar a hores d’ara que arribarem al desembre amb quasi trenta textos publicats de nou (inclòs un inèdit), representa un èxit aclaparador. Hi havia moltes ganes de Pedrolo en aquest país, i un munt d’editorials ho han demostrat i s’hi han llançat a fons. La majoria són editorials petites o mitjanes, d’aquelles que mimen els llibres, d’aquelles que encara compten amb responsables que creuen en la literatura, en les lletres, en el valor del nostre patrimoni. És obvi que això ens ha d’enorgullir.

Ara li ha tocat el torn a Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra en català, escrita exclusivament per autors catalans. De cap manera podia deixar passar l’ocasió de sumar-se a l’efemèride pedroliana. I resulta que s’ha decidit a fer-ho tot publicant un títol d’allò més engrescador i poc conegut, Tants interlocutors a Bassera, una novel·la plena d’intriga que pot interessar un públic molt ampli, al marge de qualsevol connotació de gènere.

Tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l’ortodòxia del “negre”. Es tracta de Doble o res (1997), Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968).[1] Tanmateix, el corpus narratiu del nostre autor conté altres títols que serien susceptibles de ser afegits a la classificació. És una apreciació que compartim amb Àlex Martín Escribà, un dels màxims coneixedors de la dimensió negra i policíaca de Pedrolo, i amb Antoni Munné-Jordà, erudit expert en el conjunt del llegat pedrolià i membre de la Fundació Pedrolo. Em refereixo a textos que utilitzen molts dels recursos i estratagemes de la narrativa de crims i que, ben analitzats, tenen nombrosos punts en comú amb les novel·les considerades canòniques. De fet, Pedrolo havia introduït conscientment elements i trets del “negre” en molts dels seus llibres. S’hi sentia còmode com a consumidor i sabia que agradaven als lectors, una dada significativa atesa la seva ferma voluntat de conrear una literatura “total”, de normalitzar la cultura en llengua catalana, d’arribar a tothom que volgués llegir en català, fos el tipus de literatura que fos. Com confessava a Jordi Coca en l’entrevista recollida a Pedrolo perillós?:   

(...) el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran què em proposo o cap a on apunta una obra determinada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega el llibre enllà (Barcelona, La Magrana, 1991. pàg. 37).  

Sense ser exhaustius, alguns dels títols que al meu entendre podem afegir a la nòmina del crim són Pas de ratlla (1959), Nou pams de terra (1971), Algú que no hi havia de ser (1974) i Milions d’ampolles buides (1976), sense oblidar algunes de les novel·les de caràcter més crític, concebudes com una denúncia explícita de la repressió i del totalitarisme, que clarament contenen elements policíacs. Totes les bèsties de càrrega (1967), Acte de violència (1975) i Hem posat les mans a la crònica (1977) en serien uns quants exemples.         

Dins la llista, naturalment, hi hem de col·locar Tants interlocutors a Bassera, la novel·la que ara ens ocupa. Al seu darrere hi ha una certa història, tal com m’ha plagut consignat en el títol d’aquest pròleg. L’any 1969 Pedrolo va fer endreça de l’enorme quantitat de novel·les que tenia pendents de publicar. En aquesta endreça, va desestimar-ne algunes, entre les quals Tants interlocutors a Bassera. Per sort, més endavant la va salvar de la destrucció i Edicions 62 va acabar publicant-la, pòstumament, l’any 1992. No cal dir l’enrenou que va causar entre els seguidors pedrolians. Poder comptar després del traspàs de l’autor amb un text desconegut que arribava amb l’aurèola de “novel·la amagada” o “novel·la descartada” era una notícia de primer ordre. El cert és que el pas del temps demostra fefaentment que Pedrolo va ser excessivament exigent a l’hora de judicar l’obra, un text atractiu i molt interessant que assoleix perfectament el nivell esperat.    

Tants interlocutors a Bassera compleix el requisit d’actuar, des del punt de vista del “negre”, més com un pretext que com una finalitat. Aquesta circumstància no és estranya en les novel·les de Pedrolo, que mai no són banals i que, per damunt de tot, pretenen retratar la foscor de la societat i la misèria humana. La relació del segarrenc amb una visió existencialista de la vida travessa el conjunt de la seva producció i, tot i que es troba més present en la primera etapa, no arriba a abandonar-lo mai. Pedrolo era un home de fortes conviccions ideològiques. Marxista heterodox, antimilitarista, ateu, amb una enorme consciència de classe i independentista convençut, concep la seva obra com un servei al país. Amb una capacitat dialèctica sense límits, desplega plantejaments profunds en contextos com la novel·la que tenim entre mans. Sense abandonar una trama que es nodreix del suspens, el misteri i el crim, acaba bastint un text molt dialogat, de caire força teatral (és un tret comú a part de la seva narrativa), on el protagonista, Joan Porta, intenta retrobar-se amb ell mateix. Tants interlocutors a Bassera es construeix al damunt d’una indiscutible metàfora, perquè mentre el cas criminal consisteix en la recerca d’un nen raptat (que el protagonista es pensa que fou ell quan era petit), la realitat és que la recerca resulta molt més pregona i filosòfica, i inclou la Alícia i la Roser, dues noies amb qui Joan Porta entre en contacte durant l’esdevenir de la trama. Ningú no se sent còmode amb la societat, amb la vida. Tenim entre mans personatges inconformistes i descontents que busquen una sortida al seu neguit existencial. Però que ningú no s’espanti. Hi ha intriga i hi ha morts. Les pàgines de la novel·la estan amarades d’un embolcall de gènere que ens atrapa cada cop més.

No crec que sigui pertinent afegir més informació. De cap manera convé revelar el misteri. Tanmateix, volia comentar una especulació que em va transmetre el mestre Antoni Munné-Jordà. Una de les claus de la intriga a Tants interlocutors a Bassera rau en l’ofegament d’un nen (o això sembla, que hi ha molts girs a la novel·la), motiu emprat per Pedrolo en altres ocasions. Ho fa a Mecanoscrit del segon origen (en Dídac ofegant-se i l’Alba que el salva) i a No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega, on es produeix l’ofegament d’una nena en una riera (al final se’n surt, també). Munné-Jordà, en constatar aquest fet, es planteja preguntes al voltant d’alguna experiència pedroliana del passat, tal vegada relacionada amb algun corrent d’aigua, riera o similar, a l’entorn de Tàrrega. Com que les inquietuds es contagien, no me n’he pogut estar de consignar-ho aquí. Amb tot, no deixa de ser un interrogant que segurament afecta per damunt de tot els malalts de Pedrolo, entre els quals Munné-Jordà i una servidora ens comptem.  

I ara sí, no em vull allargar més perquè del que es tracta és de llegir la novel·la. Estic segura que no decebrà ningú. Al contrari. Confio que serveixi per despertar l’interès a continuar aprofundint en el coneixement de l’autor. Manuel de Pedrolo és un gran escriptor, crític, lluitador per la llibertat, modern, experimentador i innovador. Un clàssic de les nostres lletres que va arriscar-se com ningú i que es mereix ésser col·locat, des d’ara i per sempre, al lloc que li pertoca. És a dir, en un pedestal ben visible al bell mig del discurs literari en llengua catalana del segle XX.

Anna Maria Villalonga

Comissària de l'Any Pedrolo 

---

[1] Les dates que faig constar són les de publicació, no les d’escriptura. Un dels grans problemes de l’obra de Pedrolo, sovint per culpa de la censura, és el decalatge existent entre el moment de la composició dels textos i el de la publicació. Noteu que la primera novel·la que cito, Doble o res, fou publicada el 1997, 7 anys després de la mort de Pedrolo, que es produí el 26 de juny de 1990. Això succeí perquè el text va quedar perdut en un calaix de les dependències de la censura, però en realitat és la primera novel·la del corpus “negre”, ja que l’escriptura data de 1950.  

A l'agost, arriba Cubelles Noir

Com cada any al mes d'agost, aquest 2018 també arriba el Festival de Novel·la Negra del Garraf, Cubelles Noir. Enguany tindrà lloc entre els dies 23 i 26. I es va consolidant, perquè es tracta ja de la tercera edició. 

Hi serem com sempre, aquesta vegada parlant de Manuel de Pedrolo en l'Any de celebració del seu centenari. 

Si voleu tota la informació, podeu prémer AQUI i la trobareu. 

Fins aviat, negrots. 

Arriba El Segre de negre, el festival negrot de Lleida

Ja el tenim aquí, el Festival negrot de Lleida, que esperem amb il·lusió. Enguany se celebra els dies 1 i 2 de juny. Com podeu comprovar en el cartell de presentació, compta amb un convidat d'excepció, Manuel de Pedrolo. En l'any del seu centenari, i a més essent un autor nascut a la Segarra, no podia ser d'una altra manera. 

Precisament de Pedrolo parlarem el dia 1 a la tarda. Moderats per Eulàlia Pagès, ens reunirem Antoni Munné-Jordà, Joan Sala i jo mateixa i pedrolejarem de valent. Pedrolo es mereix tots els homenatges que li fem. 

Però això només serà el principi. Els dos dies estaran farcits d'activitats. 

Aquí us deixo el programa complet.

No us ho podeu perdre! Us hi esperem, negrots.

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: Algú que no hi havia de ser

Ja sabeu que, amb motiu de la celebració de l'Any Pedrolo, un bon nombre d'editorials han decidit publicar alguna de les seves obres. Aquesta circumstància és fantàstica, un motiu d'alegria. 

L'Editorial Alrevés, a la col·lecció Crims.cat, ens presenta Algú que no hi havia de ser (escrita el 1972 i publicada el 1974). Una tria del seu director, Àlex Martín Escribà, que la considera una aportació al gènere tot i que, tradicionalment, no es troba dins del conjunt de les 5 obres policíaques de Pedrolo titllades de canòniques. Estic plenament d'acord amb Martín Escribà en la idea que aquest grup de 5 cal ampliar-lo. Almenys hi ha tres o quatre novel·les més, entre les quals la que ressenyem avui, que n'haurien de formar part. 

La novel·la s'escau de ple en l'estil pedrolià d'emprar el gènere com una excusa. Una excusa per acostar-nos a temes punyents i importants, exactament com fa a Doble o res o a L'inspector fa tard (per citar-ne només dues). L'ambientació delictiva (un robatori en una petita sucursal bancària, molt ben calculat però que acaba en tragèdia) és el pretext per mostrar la societat del moment i bastir el relat des d'un rerefons polític i ideològic d'inequívoc segell pedrolià. Sense defugir els codis del gènere i excel·lint en la construcció d'uns personatges que en principi es nodreixen del clixé, Pedrolo ens sorprèn tot acostant-nos a la realitat en un magnífic joc d'anticipacions que culminen esplèndidament. Res no és el que sembla. Res.

El volum inclou un epíleg del mateix Àlex Martín i de Jordi Canal. Ambdós estudiosos consideren que la novel·la (i cito): pertany a un subgènere ben poc freqüentat a casa nostra, potser per desconeixement, potser per abús de novel·la procedimental. Ens referim a la crook-story, o millor dit a aquelles històries enfocades des de l'òptica del delinqüent. 

Tenen raó, però, per poc freqüents que siguin a casa nostra, aquestes trames són les més conreades per la ploma de Manuel de Pedrolo. Ens les trobem força. I penso que el motiu és poder indagar, amb un cert to fatalista i de reflexió al voltant de la incidència de l'atzar en les nostres vides, en la idea que la línia que separa el bé i el mal és molt fina. Perquè la misèria, la repressió, el patiment, la rutina, el tedi, la foscor d'una societat malalta i la sensació d'injustícia ens porten de vegades (a voltes de manera inevitable) a actuar com mai no havíem pensat fer-ho. Aquesta és una constant en la novel·lística policíaca (i no només) de Manuel de Pedrolo. Sovint, el delinqüent i la víctima acaben essent la mateixa persona. 

Algú que no hi havia de ser és un text breu i entenedor, que enganxa des del principi i que llegireu de grat. Un retrat de la Barcelona del tardofranquisme, una ficció farcida de persecucions, erotisme, crims i acció que, tanmateix, ens aboca a una reflexió profunda. 

No us la perdeu, negrots. I que passeu un bon dia. 

  

Arriben els Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat

Els dies 27 i 28 de febrer, 1 i 2 de març, tindrà lloc la tercera edició de Vespres Negres de Sant Feliu de Llobregat, una trobada ben negrota on no és la primera vegada que participo. Enguany, però, la meva col·laboració està vinculada a l'activitat com a Comissària de l'Any Pedrolo. No cal dir la il·lusió que em fa. Dimecres 28 a les 19 hores parlaré de Manuel de Pedrolo i el seu llegat noir, de les seves novel·les negres, del paper que va jugar com a director de La Cua de Palla, de les obres que va traduir i de què representa per a tots nosaltres, els que intentem treballar el gènere en l'actualitat.

AQUÍ US DEIXO l'enllaç del programa del Festival per tal que pugueu consultar tot el que hi passarà. Hi participen molts autors i crec que es diran coses molt interessants.

No us ho perdeu, negrots!   

Darwin i Pedrolo al Febrer Negre de Palma

Des d'avui dia 6 fins al 24 d'aquest febrer tan fred, tenim una cita al Festival de novel·la i cinema negre de Palma de Mallorca: el Febrer Negre, que enguany arriba a la seva novena edició.    

Un munt d'activitats que aquest cop podré gaudir en primera persona. No cal dir la il·lusió que em fa que m'hagin convidat a participar.

La primera activitat on seré, divendres dia 9 a les 11:30, és molt bonica, perquè consisteix en una trobada amb els alumnes d'ESO i Batxillerat de l'Ies Ses Estacions. Tothom sap que la interacció amb els estudiants m'agrada molt. 

El mateix divendres, a la tarda, tindré l'honor de fer una Conferència, en el marc de l'Any Pedrolo, a la Biblioteca Ramon Llull. El tema, naturalment, Manuel de Pedrolo i la novel·la negra. Ens aproximarem a aquesta faceta de l'autor de l'Aranyó, tot intentant mostrar la seva dimensió i la seva aportació inestimable.

I l'endemà al matí, a les 12 hores, serà el moment de presentar la meva novel·la El somriure de Darwin, que ara ja pot compartir lleixes amb la versió en castellà, La sonrisa de Darwin, que va sortir el passat gener. M'acompanyarà l'escriptora i amiga Dora Muñoz, que juga a casa i que em fa l'honor de presentar la novel·la.

I què més puc dir? Doncs que em ve molt de gust tornar a l'illa, on ara fa molt de temps que no hi vaig. Parlar de Pedrolo en qualitat de Comissària del seu any i poder parlar també de la meva novel·la són dos enormes privilegis.

Continuem, negrots.  

 

I a tot això, ja arriba la BCNegra

Avança gener cap al final i, com cada any, arriba la cita ineludible de la BCNegra, el Festival de novel·la negra de Barcelona, que tindrà lloc entre els dies 29 de gener i 4 de febrer.  Aquesta és la primera edició en què Carlos Zanon actua de comissari, i tot plegat es presenta carregat d'actes diversos i amb l'assistència i la intervenció de grans autors internacionals.  

Aquí us enllaço el programa, però no vull deixar de remarcar l'acte (una taula rodona) que el festival dedicarà a Manuel de Pedrolo en el marc de la commemoració del centenari del seu naixement. 

Dimarts, 30 de gener de 2018, 17.15 h

Auditori del Conservatori del Liceu

Nou de la Rambla, 88

Taula Rodona

Amb la participació de:

Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila, dedicada a la novel·la negra. Coautor de La Cua de Palla: Retrat en groc i negre.

Joaquim Carbó, escriptor i amic de Manuel de Pedrolo. Premi de Literatura Catalana de la Generalitat (1982) i Memorial Jaume Fuster (2002), entre d’altres.

Antoni Munné-Jordà, escriptor, ha conreat el gènere fantàstic i la ciència ficció (Premi Ictineu 2016), i també ha analitzat l’obra d’escriptors com Manuel de Pedrolo.

Anna Maria Villalonga és escriptora, professora i crítica literària especialista
en novel·la negra. És la comissària de l’Any Pedrolo 2018.

Moderador: Sebastià Bennasar, periodista, escriptor, traductor i crític literari, és especialista en novel·la negra. Premi València Negra 2017 per L’imperi dels lleons.

Us hi espero, negrots. Que som a l'Any Pedrolo i el nostre segarrenc s'ho mereix tot. 

Novetat rabiosa: Una trilogia de Manuel de Pedrolo

Ja sé que això meu és un no parar, però avui em complau molt anunciar-vos una altra novetat de la qual en formo part directa. Es tracta d'una Edició Òmnibus que publica La Butxaca d'Edicions 62 i que conté tres de les principals novel·les negres de Manuel de Pedrolo.

Sí, ho heu llegit bé. Una trilogia. Els títols són Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Com us podeu imaginar, m'ha fet molta il·lusió col·laborar en aquest projecte, que conté un extens pròleg que he escrit per a l'ocasió. 

Des de la meva condició de pedroliana convençuda i de Comissària de l'Any Pedrolo, no pot haver cap millor notícia que la reedició de les seves obres. I, afortunadament, enguany en tindrem unes quantes. 

També he de dir que em sento molt orgullosa i satisfeta que Edicions 62 proposés per a títol genèric del volum el mateix nom d'aquest meu blog, A l'ombra del crim. És una manera fantàstica que restar lligada per sempre més a la figura del meu admirat Pedrolo. 

El volum sortirà a final d'aquest mes. I espero que us interessi tant com a mi. A més, estic segura que el pròleg pot resultar molt útil per aprofundir en la gran dimensió de l'obra pedroliana.

Que passeu un bon dia, negrots.

  

Comença l'any i arriba Tiana Negra

Comença un any nou i arriba Tiana Negra, que ja compleix 6 edicions. Serà el 19 i 20 de gener i no ens la perdrem. Enguany, s'inaugura amb l'homenatge a Manuel de Pedrolo, en el qual hi participaré com a Comissària, tot compartint taula amb els meus dos negrots, l'Àlex Martín-Escribà i en Sebastià Bennasar. Què més puc demanar?

Aquí us deixo l'enllaç amb la pàgina del Festival per si voleu fer una ullada a tot el programa.

Som-hi, negrots, que comença la temporada festivalera! 

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Doble o res

Tot continuant amb els meus breus apunts de lectures pedrolianes, avui us faig cinc cèntims d'una novel·la molt especial. Es tracta de Doble o res, escrita el 1950 amb el títol original d'Acte de violència. Considerada del gènere policíac -tot i que en realitat és molt més que una novel·la de crims-, fou víctima de la censura, de manera que restà silenciada, sense veure la llum, durant molt de temps. 44 anys, per ser exactes, si comptem des que la censura la va refusar el 1953. Per fi, l'any 1997 la publicà Edicions 62 amb el títol de Doble o res. Cal recordar que, durant el llarg decurs del mutisme imposat, Pedrolo ja havia publicat un altra obra, de contingut molt diferent, que va intitular Acte de violència (de la qual en parlarem en breu).  

El decalatge entre l'escriptura i la publicació de moltes de les novel·les pedrolianes són un dels esculls que trobem a l'hora d'estudiar i valorar correctament la seva producció. En el cas de Doble o res, per exemple, el retard en el coneixement del text ha incidit directament en la seva consideració pública. Perquè la novel·la pot considerar-se, pràcticament, el primer (o un dels primers) títols policíacs en català, anterior fins i tot a les tres novel·les capdavanteres de Rafael Tasis (La Bíblia valenciana, la primera, data de 1955). D'altra banda, la recepció de qualsevol text literari, després de més de quaranta anys de la seva composició, presenta una problemàtica complexa i evident, que tots us podeu imaginar. 

En qualsevol cas, Doble o res és un llibre fantàstic, que s'inscriu dins de la primera etapa de la creació pedroliana, aquella que intentava pouar, amb vinculacions filosòfiques i un clar ressò existencialista, en l'anàlisi del capteniment humà. A Doble o res hi ha crims, hi ha violència i tensió sexual (poc habitual a l'època), hi ha una visió dura del món. Però sobretot hi trobem un exercici dialèctic de primer nivell. La guerra, les relacions entre homes i dones, el remordiment, la culpa, l'expiació, el dret a la vida, l'estranyesa humana davant la realitat que ens envolta, la impunitat, el desig, l'ambició i la cobdícia. L'amor i la mort. Tot això apareix a la novel·la, enfocat des de la visió dels dos personatges principals, en una llarga conversa molt poc convencional.  

No penso avançar res més, però espero haver-vos obert les ganes de llegir Doble o res. Tanmateix, és un llibre que costa de trobar. No cal que us preocupeu, perquè estic contenta de poder-vos anunciar que, en breu, sortirà una edició ómnibus de 62 que inclourà tres novel·les policíaques de Manuel de Pedrolo, entre elles Doble o res. Es tracta d'una edició que estic treballant, amb un pròleg extens, que s'inicia amb aquest text, tan oblidat, tan poc conegut. Així, els tres títols seran Doble o res, L'inspector fa tard i Joc brut. Tres etapes creatives en la producció de Pedrolo, tres maneres diverses d'enfrontar-se al gènere, tres joies que cal rellegir i revalorar.  

Vinga, negrots, que no decaigui. Que l'any 2018 serà l'any del centenari i hem d'estar ben preparats per afrontar-lo. 

I pel que fa a avui, que passeu un dia ben feliç. 

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Pas de ratlla

Continuem amb les lectures de Manuel de Pedrolo, iniciades ja fa uns dies. Avui és el torn d'aquesta novel·la fantàstica, Pas de ratlla, escrita a cavall entre el Nadal de 1958 i Reis de 1959. He tingut l'honor, la responsabilitat i el plaer de traduir-la al castellà per a l'Editorial Navona. Sortirà l'any vinent, centenari de l'autor, amb el títol Paso en falso.

Ja el títol resulta una meravella, perquè té una doble lectura. Una física, real, un pas en fals de tràgiques conseqüències. I una de caràcter ètic relacionada amb el comportament de l'ésser humà i els errors que és capaç de cometre.

Pas de ratlla no es troba dins del nucli dur de les novel·les pedrolianes considerades negres o policíaques, però conté un innegable biaix envers el gènere, tant des del punt de vista del contingut com dels recursos narratius. És un text complex, molt modern, molt agosarat, que simultanieja tempos i accions sense nexes ni transició explícita. El lector ha de ser un lector amatent, perquè la indicació del canvis de llocs, moments i circumstàncies són d'una subtilitat absoluta. Traduir la novel·la ha estat un repte enorme, que m'ha fet gaudir extraordinàriament, i la seva lectura també representarà un petit repte per a tots vosaltres. Però estic segura que xalareu de valent.

No explicaré la trama, però sí que diré que es tracta d'un text d'intriga psicològica on el més important són els personatges, dibuixats en poques pàgines de manera magistral. Fidel a la seva intenció de demostrar que en llengua catalana es pot escriure de tot, Pedrolo confegeix a Pas de ratlla un potent exercici de descripció de la misèria moral, de la sordidesa, de la pobresa, de la incapacitat per tirar endavant, de la dificultat de les relacions humanes, de l'amistat, la pèrdua, l'amor i el desamor. I ho fa recordant (encara que sigui lleument) altres obres que tots tenim presents. Des de la primera novel·la de Patricia Highsmith, Estranys en un tren (convertida en inoblidable pel·lícula per Alfred Hitchcock) a Crim perfecte (en anglès Dial M for murder), del dramaturg Frederick Knott (que també va popularitzar la pel·lícula de Hitchcock).   

Una altra petita (per l'extensió, ja que és una novel·la breu) i alhora gran joia del nostre autor, fecund i prolífic, que us apropo des del blog. Així que surti el llibre en castellà, us avisaré. Em farà molta il·lusió que us hi aproximeu. 

Feliç dijous de pluja, negrots.         

Tot llegint Manuel de Pedrolo: L'inspector fa tard

Tal com vam acordar fa uns dies, continuo consignant aquí -tot i que succintament- les novel·les de Manuel de Pedrolo que vaig llegint o rellegint. Ara ha arribat el torn d'aquesta breu meravella, L'inspector fa tard, que m'he empassat avui, dia plujós de manteta i gata, d'una sola tirada. 

L'inspector fa tard és un text de 1953, carregat d'una inigualable intensitat in crescendo, que unifica la intriga pròpia del gènere amb la indagació profunda al voltant de la naturalesa humana i la intel·ligent reflexió sobre les desigualtats socials, els límits del bé i del mal, el sentit de la culpa, la por i la fatalitat. Molt psicològica, aconsegueix que ens identifiquem amb el personatge protagonista fins a límits insospitats, de manera que acabem vivint les darreres pàgines amb un neguit increïble.

D'altra banda, acostar-nos a una novel·la d'aquells anys sempre comporta un plaer afegit, el de comprovar com han canviat els nostres costums, la nostra manera de viure, els nostres valors, la nostra ciutat. La lectura esdevé una delícia per molts motius. Paga moltíssim la pena.

Per tant, negrots, repeteixo que cal recuperar Pedrolo, que l'any que ve farà 100 anys del seu neixement. No us en penedireu.

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Joc brut

Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres, com a bons negrots, també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo".  

Avui recordem el seu clàssic negre per excel·lència, Joc brut, inspirat clarament en el hard-boiled americà i que recrea el motiu de la femme fatale inductora del crim. Al mes pur estil d'El carter sempre truca dues vegades i de Perdición (Double Indemnity), de James M. Cain, Pedrolo dóna vida a la despietada Juna, que enredarà un insensat mascle (Xavier, absolutament abduït pels seus encants), i farà que cometi un assassinat. No importa gens que ja sapiguem de què va la trama, no importa que es basi en un esquema ja establert (no cal parlar ara dels codis del gènere, de les convencions, etcètera).

No importa, perquè Pedrolo hi posa una veu tan potent i personal que enganxa irremeiablement.  

De fet, a banda d'El Mecanoscrit del segon origen, Joc brut és la novel·la més coneguda de Pedrolo, lectura durant molts anys als instituts de Secundària.     

  

Bé, això continuarà. I en qualsevol cas, no patiu. Us asseguro que aniré dient moltes coses referents a Pedrolo, però avui simplement enceto aquest itinerari de les meves lectures, que alternaré en el meu altre blog, El fil d'Ariadna (II), quan es tracti de textos pedrolians que no siguin negres o policíacs.   

Fins aviat, negrots.