Ahir a la tarda, en l’ambient distès i agradable de la Biblioteca de
Montbau, Àlex Martín Escribà ens va regalar una xerrada magnífica, que va
demostrar un cop més el seu profund coneixement del gènere negre i policíac. En
el marc del cicle “La novel·la negra, la gran novel·la
social contemporània”, Martín es va ocupar del període comprès entre 1970 i l’actualitat,
sempre des del punt de vista de la relació del gènere amb la història i de la
seva capacitat de funcionar com una literatura de caràcter social.
Hi havia força públic,
un públic assidu i entregat, amant del gènere i fidel a les conferències de
Martín Escribà. Alguns ja són rostres coneguts, que repeteixen sempre que el
nostre ambaixador a Salamanca torna a Barcelona i passa per la Montbau.
Àlex Martín Escribà és
professor de la Universitat de Salamanca (per si algú encara no ho sap). El seu
vessant docent resulta inseparable de la seva persona, com ens passa a la
majoria dels que ens dediquem a tan meravellosa professió. El cas és que
aquesta circumstància es concreta en una forma d’expressió clara, didàctica,
entenedora i ordenada que ajuda moltíssim a seguir el seu discurs, fins i tot
si hom és un neòfit en la matèria.
Tanmateix, l’amic Àlex
també es diverteix fent d’enfant terrible,
de manera que va iniciar la xerrada afirmant el següent: “Actualment, la
novel·la negra no existeix”.
Bien!
M’encanta
la provocació no gratuïta. M’agrada la idea de deconstruir per després tornar a
muntar l’edifici.
I doncs... per què va
dir Martín que la novel·la negra actualment no existeix? Doncs perquè el terme,
en realitat, fa referència a una tipologia molt concreta, que neix als Estats
Units en la dècada dels 20 del segle passat (sempre s’ha considerat que s’inicia
amb la publicació de Collita roja de Dashiell
Hammett) i s’acaba als anys 60. Aquesta narrativa, que tots coneixem també a través
del cinema negre clàssic de Hollywood, és la que s’escauria a la terminologia
en qüestió. Ja sabeu: un gènere que abandona el repte intel·lectual i lúdic de
la literatura d’enigma per passar a reflectir la realitat dels EUA en un temps
de crisi profunda, sense evitar-ne els aspectes més sòrdids i pretenent fer crítica
social. I jo afegeixo: amb uns codis molt marcats que tots reconeixem.
A partir dels anys 60, tot
plegat fa un tomb, canvia, evoluciona. Ara podem afirmar que la narrativa negra
(o criminal) s’ha convertit en un gènere híbrid, que excel·leix amb la fusió i
que accepta moltes tipologies i modalitats diferents. Un gènere de fronteres difuses
i de mestissatge perfecte, que unifica factors imprescindibles com la intriga i
la tensió amb la barreja dels fets històrics i la ficció novel·lesca (fact +
fiction).
Martín Escribà va
insistir en el fet que sovint el gènere funciona com un cavall de Troia, com un
instrument útil per parlar de l’entorn, de la realitat, de la societat. Per criticar
i analitzar tot allò que, des d’àmbits com el periodisme (manipulat i censurat),
amb freqüència no es pot dir. No debades
ens va fer una llista d’autors de novel·la negra que, alhora, són periodistes,
tant de l’època clàssica com del món actual.
Martín va assajar una
classificació de les novel·les amb rerefons històric i de crítica social. I va
dividir-les en quatre grups: les que parlen de la història viscuda (per
exemple, les obres de Vázquez Montalbán amb Carvalho durant la Transició), de
la història passada (La mala dona de
Marc Pastor, per posar un exemple), de la història remota (El nom de la rosa en constitueix una mostra de luxe) i els llibres
d’investigació i no ficció (non-fiction novel),
dins dels quals no podem fer altra cosa que destacar Truman Capote com a
iniciador del gènere amb la seva esplèndida A
sang freda.
Després de la típica
novel·la negra americana, apareix a França el concepte de neo-polar, amb un seguit d’autors ˗anomenats engagéés˗, alguns injustament oblidats (Jean Patrick Manchette o
Didier Daeninckx, per exemple) que intenten reflectir tot allò que estava succeint
en el moment. A la manera de crònica, com també va fer Vázquez Montalbán. Aquests
autors estableixen un discurs contracultural, que s’enfronta a la realitat
oficialista i que acaba configurant allò que podem considerar el “discurs del
desencant”. No és el primer cop que sento Martín Escribà defensar aquesta
expressió. Per a ell, és la que millor defineix la proposta i el sentiment d’un
conjunt d’escriptors ideològicament compromesos que, des de les darreries del
segle xx fins a l’actualitat, s’emparen
en el gènere criminal per estendre una mirada crítica i sense concessions damunt
del món que ens envolta. Val a dir que estic molt d’acord amb aquesta valoració.
Resultaria impossible
confegir aquí una llista de totes les obres i autors que el conferenciant va
citar i comentar, però sí que puc assegurar que documenta amb escreix tot allò
que afirma. Les seves consideracions i hipòtesis queden àmpliament
justificades. Aquests primers autors del neo-polar creen una escola que és plenament
vigent i que qüestiona activament el poder establert, que critica i denuncia
els problemes socials i que empra la història com a mitjà per al nostre propi
coneixement. Les novel·les negres amb imbricacions històriques que s’emmirallen
en el passat, més o menys remot, compleixen una funció molt clara: ens ajuden a
conèixer els nostres orígens. Tal vegada per mirar de no repetir els errors,
tal vegada per intentar entendre’ns millor a nosaltres mateixos.
I jo dic: no és aquesta
la funció, ara i sempre, de l’art i de la literatura?
Doncs sí. Sens dubte.
Com us podeu imaginar,
això només és una crònica superficial de tot el que vam dir, que va anar seguit
fins i tot d’un agradable debat amb el públic. Vam sortir tard de la Biblioteca
de Montbau, però és que resultava difícil desenganxar-se d’una trobada tan fructífera.
No puc dir altra cosa
que gràcies, un cop més, al nostre professor de Salamanca. Sé que estarà d’acord
amb mi quan afirmo que compartir el coneixement pot esdevenir l’activitat més
gratificant del món.
