Harlem Nocturne

dissabte, 24 de febrer del 2018

Jaume Fuster, gènere negre sense límits, d’Àlex Martín Escribà




Enguany es compleixen vint anys de la desaparició tràgicament prematura de Jaume Fuster i Guillemó, nascut a Barcelona l’any 1945 i mort a L’Hospitalet de Llobregat el dia 31 de gener de 1998. Coincideix la trista efemèride amb la celebració del centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (1918-1990) i és impossible no fer-nos ressò d’aquest fet. Ambdós escriptors han esdevingut les figures cabdals, juntament amb Rafael Tasis (1906-1966), del desenvolupament i la instauració del gènere negre a casa nostra. I, per desgracia, encara és una circumstància que cal recordar i reivindicar.  

A aquest record i a aquesta reivindicació ens acosta el volum Jaume Fuster, gènere negre sense límits d’Àlex Martín Escribà, publicat per l’Editorial Alrevés el gener d’enguany. Un text rigorós, extraordinàriament documentat però llegidor per a un públic ampli‒, que ve a afegir una mica de llum al migrat corpus assagístic amb què compta la nostra literatura (i encara més la de gènere) en els darrers anys. 

Martín Escribà és professor de llengua i literatura catalana a la Universitat de Salamanca, a més de codirector del prestigiós Congrés de Novel·la i Cinema Negre que la dita universitat celebra des de fa catorze anys.  Es tracta d’uns dels màxims experts de l’Estat en l’estudi del gènere, qüestió que llegint el llibre podem comprovar amb escreix.




Dividit en dues parts, l’assaig arrenca amb una necessària contextualització al voltant del gènere, al voltant de la figura i dels models de l’autor  (cinematogràfics i literaris) i del conjunt de la seva obra, que Martín Escribà divideix en cicles (el d’Enric Vidal, el de Lluís Arquer, el cicle d’homenatges i un darrer cicle de caràcter experimental). No podem oblidar que Fuster no es va dedicar únicament a la tasca creativa, sinó que va jugar el paper de figura global (divulgador, dinamitzador, estudiós, director de la prestigiosa col·lecció “La Negra” de La Magrana, etc.) dins de l’univers de les lletres catalanes de la segona meitat del segle XX. No debades Josep Maria Castellet va manifestar: «Jaume Fuster pensava sempre des del punt de vista de la literatura, és a dir, d’una manera cultural, cívica i global». Jo encara afegiria que des de la posició de defensa de la llengua com a vehicle perfectament vàlid per a tota mena de textos i des de la voluntat d’innovar i experimentar noves i nombroses possibilitats. I en això Fuster no va fer altra cosa que recollir la torxa de la tasca iniciada pel seu mestre, Manuel de Pedrolo, al qual va estudiar i definir amb enorme admiració.  

La segona part del volum (que en conjunt és molt bonic, amb algunes fotografies i molt agradable per a la lectura) està reservada a la recopilació d’una ben trobada selecció d’articles que ens acosten a la dimensió de Fuster com a teòric del gènere, a la seva faceta d’estudiós i divulgador. La detallada bibliografia consultada remata l’assaig de manera molt útil. Hem de tenir present que un estudi d’aquestes característiques no és un text divulgatiu amb data de caducitat, sinó un llibre de fons, un material que tots els estudiosos hem de tenir damunt la taula d’ara endavant, de la mateixa manera que hi tenim els anteriors i valuosos treballs d’Àlex Martín Escribà.    




Tanmateix, que ningú no s’espanti. El llibre és apte per a una lectura sense complicacions, adequat per a qualsevol amant del gènere o per a qualsevol persona que es vulgui acostar a un període i a un personatge que encara no ha rebut dins de la nostra història cultural el reconeixement que es mereix. És per aquest motiu que no trobo millor manera de cloure aquestes ratlles que reproduint el paràgraf final del pròleg de l’autor del volum:  

“I és que a hores d’ara —quan es compleixen vint anys del seu traspàs—, encara resulta introbable un estudi en profunditat de la seva obra policíaca. Reivindiquem, per tant, el lloc d’un home allà on històricament li correspon. Si a la història de la literatura catalana cal posar-hi fites, posem-hi doncs, les adients.”