Assassins valencians, de diversos autors

Assassins valencians és l'antologia més recent publicada per Llibres del Delicte en el seu periple de relats negrots per tots els racons del país. Es tracta d'un volum, molt agradable de llegir, que ha coordinat i prologat Esperança Camps (tot i que malauradament no hi té un relat propi). D'entrada, agraeixo a l'antòloga que m'hagi citat amablement en el seu pròleg i de sortida li agraeixo també que hagi apostat per la idea d'una visió àmplia i heterogènia del "negre":  

(...) contribuïm a construir el llibre gros de la negror més nostrada. Amb vocació d'antologia, de persistència i de pertinença. Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s'allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s'ha acabat. Però dius negror i sembla que no s'acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.       

Assassins valencians consta d'onze relats sorgits de les plomes de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual Escrivà, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner.  

Com sol succeir en aquest tipus de publicacions, hi trobem històries de tota mena, diverses i variades, la qual cosa garanteix en certa manera l'èxit del conjunt. Si no ens agrada un relat concret, segur que n'hi haurà un altre que sí que ens agradarà. Aquí la riquesa de veus, temes, recursos narratius, trets dels personatges i enfocament del fet criminal és molt significativa, i això sempre resulta un aspecte a favor.  

La valencianitat de les trames queda palesa en alguns dels relats, fins i tot n'hi ha un parell que en certa manera toquen (tot i que a nivell molt diferent) la mateixa qüestió de base. També hi trobem ambientacions rurals i ambientacions urbanes, humor negre, ironia, tendresa, penediments, sicaris i bojos d'antologia. Tota la gamma de la negror abocada en un bonic llibre, amb una portada de Prats i Camps absolutament genial.  

No tots els relats tenen la mateixa qualitat, això és evident. No pot ser d'una altra manera, però el nivell general és prou alt. Si jo hagués de triar, em quedaria amb Aquell rostre, de Jordi Colonques (fantàstic), i amb la petita meravella de Raquel Ricart, Blancaneu. Tanmateix, aquest és el meu gust personal. Estic segura que a d'altres lectors els pot agradar més una altra de les propostes.  

En qualsevol cas, un volum clarament recomanable i molt adient per a aquest temps de calor. Una història breu entra bé encara que t'estiguis torrant.  

Feliç dimecres, negrots. 

Ellas también matan, la traducció al castellà dels relats de dones assassines

No cal que us digui la il·lusió que em fa anunciar-vos avui que ja disposem físicament del recull de relats negrots Ellas también matan.  

Com sabeu, és la traducció al castellà de l'antologia Elles també maten, que vam publicar l'any 2013 amb molta emoció a la novíssima editorial Llibres del Delicte. Es tracta del número 3 de la col·lecció, que va resultar un projecte màgic des del començament i des de tots els punts de vista. 

Ara, després de 3 edicions en català, l'editorial ha decidit traduir-lo i publicar-lo a la seva nova col·lecció en llengua castellana, Delito.    

Amb aquesta portada d'un violeta tan suggeridor i simbòlic, ens tornem a llançar a l'aventura. Esperem que el volum, una petita perla (mal m'està dir-ho en ser-ne la coordinadora i una de les autores, però ho diré igualment), continuï essent tan ben rebut pels lectors de tot arreu. Nosaltres hi hem posat tot l'esforç i l'alegria i unes quantes de les assassines ens hem traduït el nostre propi relat. 

Recordeu, les autores som:

Margarida Aritzeta: El asesinato de la vendedora de cupones Teresa Solana: El secuestro

Carme Torras: Una arritmia silenciada

Maria Carme Roca: Unos buenos vecinos

Núria Cadenes: Un muerto en la cocina

Esperança Camps: (Gafas de) Pasta Negra

Empar Fernández: El día que perdí el mundo de vista

Susana Vallejo: Un reflejo en la mirada

Susana Hernández: El hombre del espejo

Marta Banús: Noche de cumpleaños 

Laura Díaz-Roig: Ella 

Mònica Batet: El señor Delcroix

Anna Maria Villalonga: El azar, a veces

Bé, doncs ja està. Aquí el teniu. Ja es troba a les llibreries. 
Espero que tothom gaudeixi llegint-lo tant com nosaltres escrivint i traduint. I recordeu, les dones d'Ellas también matan, si cal matar, matem. En la llengua que sigui. 

Que passeu un bon dimarts, negrots. 

 

Bones festes, negrots

A l'ombra del crim us desitja, negrots del món mundial, que passeu unes festes nadalenques ben felices.  

I procureu no matar gaire aquests dies. Descanseu una mica, sisplau. 

   

Tot llegint Manuel de Pedrolo. Avui: M'enterro en els fonaments

M'enterro en els fonaments és una de les novel·les més reeixides i conegudes de Manuel de Pedrolo. Escrita l'any 1961, no es va publicar fins el 1967. Tot i que no pertany al grup de les obres negres pedrolianes considerades canòniques, M'enterro en els fonaments posseeix un bon nombre dels recursos de la novel·la criminal i d'intriga.   

A la coberta posterior de la recent edició que, amb motiu de l'Any del Centenari, ha fet magníficament Sembra Llibres, hi podem llegir:

En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotos de caràcter sexual a l'habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d'un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l'agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. 

Suposo que amb aquesta sinopsi les ganes de llegir la novel·la es desperten de seguida. I pagarà totalment la pena, negrots i no negrots. Tanmateix, M'enterro en els fonaments és molt més que un text ple de suspens que ens enganxa des de la primera pàgina. 

  

Es tracta d'un retrat viu i sincer d'una època de dictadura i repressió on cadascú sobreviu com pot. Evidentment, Pedrolo fa una reflexió i una crítica punyents, però construeix la novel·la a partir de la psicologia d'uns personatges dibuixats amb un encert i un detall envejables. El text va molt més enllà de la voluntat de denúncia i del desig de deixar constància d'un moment històric. Pedrolo, a través dels seus protagonistes, ens fa obrir els ulls a les diferències generacionals, a la hipocresia familiar (i social), a la dificultat d'entendre's que sovint amara la relació entre pares i fills.     

M'enterro en els fonaments va de la mentida, dels prejudicis, de l'ocultació, de la incomprensió, del sexe, de l'amor i de la violència, però per damunt de tot és una profunda indagació al voltant d'un tema que sovinteja dins la literatura pedroliana. M'estic referint al dilema moral entre el bé i el mal, a la pregunta terrible de si el fi justifica els mitjans, a la idea dolorosa de la culpa. I Pedrolo no té resposta, per això cap del seus personatges no se salva èticament i per això no ens hi sentim identificats. L'amoralitat no està renyida amb una causa noble i un assassí ho pot ser per molts motius, però no per això deixarà d'haver matat. Trobo molt honesta aquesta visió pedroliana, que confirma un cop més la seva pròpia honestedat personal. 

M'enterro en els fonaments va tenir una adaptació cinematogràfica, intitulada La respuesta (1968-69), dirigida per Josep Maria Forn. Pels problemes amb la censura no es va poder estrenar (en castellà) fins el 1976. La versió catalana encara ens va arribar uns quants anys després, el 1984.    

Ara que Sembra Llibres (com he indicat abans) ha tornar a publicar la novel·la, no teniu cap excusa per a no llegir-la. És una de les consecucions d'aquest centenari, que molts editors s'hagin engrescat de valent. O sigui que ja ho sabeu. Aquestes festes, negrots, enterreu-vos en els fonaments. 

    

29 balas y una nota de amor, d'Alfonso Egea

He llegit, guiada per una morbositat que tots tenim, el volum de non-fiction publicat per l'Editorial Alrevés i signat pel periodista Alfonso Egea, intitulat 29 balas y una nota de amor. Un text duríssim que narra la història real de l'assassinat de l'agent de la Guàrdia Urbana Pedro Rodríguez. El cadàver de Pedro va aparèixer calcinat dins del maleter d'un cotxe i el seu reconeixement va ser possible gràcies a una pròtesi que li havien col·locat a l'esquena en una intervenció quirúrgica de feia un temps. La seva parella i el seu ex estan empresonats a l'espera de judici i el crim ha estat causant molt d'enrenou en tots els mitjans de comunicació. 

El llibre es llegeix ràpid. No té pretensions literàries, sinó simplement d'investigació de successos. Però el que hi passa és tan bèstia, que no el pots deixar. Egea no és manté a distància, sinó que s'implica i fa judicis de valor. No sé si és el millor per a un llibre així, però en qualsevol cas se'n surt prou bé de cara a enganxar els lectors.

Atesa l'escassetat de textos de no ficció de la narrativa negra en català i castellà, tots els que arribin han de ser benvinguts. Aplaudim doncs aquesta iniciativa de l'Editorial Alrevés. 

Feliç dimarts, negrots. 

  

  

El meu nou llibre, una il·lusió per acabar l'any: Contes per a les nits de lluna plena

No cada any es pot cloure amb l'anunci del naixement d'una nova criatura. Però en aquesta ocasió sí que ho puc fer, i no cal dir com n'estic de contenta. A més, es tracta d'un projecte inesperat, que mai no m'hauria imaginat fa uns mesos. De vegades l'atzar, la fortuna, o qui sap qui et porten regals sobtats per fer-te feliç. 

Així ha succeït amb Contes per a les nits de lluna plena, una petita delicadesa, un cuqui llibre (expressió de les editores), que ha publicat l'Editorial Apostroph seguint una idea llançada al vol i com de casualitat per l'escriptora Ramona Solé. El volum conté 23 relats que he anat escrivint al llarg de molts anys. Alguns van aparèixer en blogs, revistes que ja no existeixen i coses així. Poder veure'ls ara ben agrupats i formant una unitat per a mi no té preu. Els introdueix un pròleg (breu, no patiu) on intento explicar què són, què tenen en comú i què representen. 

Contes per a les nits de lluna plena ha estat una aposta màgica de les editores d'Apostroph, Alexandra Cuadrat i Annabel Encontra, que s'han entusiasmat sense reserva en llegir els relats i a les quals mai no estaré prou agraïda. Són dones d'empenta, treballadores infatigables i molt curoses que mimen enormement els llibres. Treballen les portades, el tipus de lletra, els detallets interiors, la classe de paper, els marges i les textures. Tot. Tot. Tot.

A Apostroph tot són dones. La il·lustradora, l'assessora lingüística, les editores. Us asseguro que treballar amb elles ha estat un plaer immens. Ens hem entès a la perfecció i tot ha rutllat com una seda, malgrat no disposar de gaire temps. És allò de "la feina ben feta no té fronteres".  

Però la sorpresa del llibre no s'acaba aquí, perquè també hi trobem la col·laboració (la primera de moltes, espero) entre Apostroph i EnVeuAlta (que, com sabeu, es dedica a l'enregistrament de literatura en àudio). Així, el llibre porta un codi QR amb una contrasenya. Tothom que el compri podrà gaudir sense cost afegit de la versió oral dels relats. Amb les veus de Maribel Gutiérrez i Miquel Llobera, que alguns ja coneixeu, us garanteixo que les meves històries esdevenen unes altres, ennoblides i diferents. És com comptar amb dos llibres en un de sol. 

I no vull explicar res més, perquè la idea és que llegiu i escolteu el llibre. Hi ha relats durs, hi ha relats tristos, hi ha relats poètics i sobretot hi ha humor, molt d'humor. 

Espero que us ho passeu tan bé llegint com jo escrivint.

De moment us avanço que la presentació serà el dia 18 de gener, a les 19:30 hores, a la llibreria La Inexplicable (carrer Galileu, 78, barri de Sants, Barcelona). Quan s'acosti el moment, ho anunciaré per xarxes.

  

I res més per avui. Desitjar-vos feliç entrada d'any, negrots. I visca, sempre, la literatura! 

      

    

Una altra antologia on hi sóc: "Tiempos negros"

Tinc el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una altra antologia col·lectiva on enguany he tingut l'honor de participar (i ja en van 4!). Aquesta és en castellà i la publica ni més ni menys que l'Editorial Siruela. Es titula Tiempos negros i l'ha coordinat Ernesto Mallo. El meu relat, que tanca el volum -just darrere del de Petros Márkaris (sí, sí, heu llegit bé)- es titula Mala lluvia. Té una característica especial, perquè passa en el segle XXII i posseeix una dimensió clarament distòpica. Feia molt de temps que em seduïa escriure en aquest sentit i quan Ernesto Mallo va contactar amb mi i em va dir que la gràcia era que cada relat estigués ambientat en una època diferent (del passat, del present o del futur) no m'ho vaig pensar dues vegades. 

Com podeu veure, els noms dels meus companys de viatge són impressionants. Per tant, no puc estar més satisfeta. Tot seguit us deixo la llista. Espero que ens acompanyeu en aquesta aventura. Que bé que la narrativa breu tingui cada vegada més plataformes per expressar-se i més testimonis publicats. 

Un bon regal de Nadal i Reis, negrots. 

Alicia Giménez-Bartlett

Jenn Díaz

Lorenzo Silva

Alexis Ravelo

Eduardo Berti

Ernesto Mallo

Patrícia Soler-Beltran

Cristina Fallaràs

Bernardo Fernández

Paco Ignacio Taibo II

Pablo de Santis

Espido Freire

Petros Márkaris

Anna Maria Villalonga

L'anunci d'una antologia genial: Terra de crims

Suposo que recordareu el volum intitulat Els crims nostrats que va publicar Edicions Xandri l'any 2015 i en el qual vaig tenir la sort de participar amb el meu relat Errare humanum est (si us ve de gust, el podeu escoltar llegit en veu alta AQUÍ). Doncs ara, com que els negrots som així de cabuts, Edicions Xandri hi ha tornat. De nou ha fet una antologia criminal, plena de motius catalanístics com a reclam dels relats, que aquest cop s'intitula Terra de crims.

No puc estar més satisfeta que hagin tornat a comptar amb mi. Si en el primer volum em va tocar el motiu "Seny i rauxa" (d'on va sortir Errare humanum est), ara participo amb un tema molt més compromès, sobretot en els temps que corren. Es tracta, ni més ni menys, que de "La senyera". Ehem. Poca broma, com us podeu imaginar. L'he resolt com he pogut, amb un relat de nom Un tros de drap, que espero que us agradi quan el llegiu.    

En aquesta ocasió, els meus companys de viatge literari són:

Ignasi Bea

Irene Solanich

Quim Cruselles

Tura Soler

Mariona Isern

Carles Mentuy

David Comuñas

Judith Vives

JR Armadàs (il capo i editor)

En breu anireu sabent coses de les presentacions. El debut serà a Sant Cugat el dia 24, on per desgràcia no hi podré ser. Però aviat hi haurà una presentació a Barcelona i després un tour mundial com Déu mana. 

Estic molt contenta, la veritat. Així que aneu prenent nota, negrots. 

Que ara comença el Mambo! 

Un relat d'Elies Villalonga: "Importa?"

El meu germà Elies Villalonga està on fire. No puc sentir-me més contenta i orgullosa. Ell, que és matemàtic, corrobora un cop més el maridatge sense complexos entre las ciències i les lletres. 

Avui, el seu relat Importa?, una història dura i gens gratuïta que interpel·la directament (i no és una broma) el lector, ha estat publicat al diari Malarrassa. L'acompanya una bonica il·lustració de Jaume E. Vilaseca.

Us el deixo tot seguit. Estic segura que us agradarà.

L'únic problema, com sempre, és l'error en el cognom.

ENS DIEM VILLALONGA, C...!  

Assassins de Girona, de diversos autors

He conclòs avui la lectura de la nova antologia de relats publicada per Llibres del Delicte. Parlo en aquest cas d’Assassins de Girona, formada per 13 històries d’autors gironins que s’aproximen al crim des de posicions ben diferents. Els autors són, per ordre d’aparició dins del recull: Jordi Dausà, Jair Domínguez, Mar Bosch, Damià Bardera, Matthew Tree, Maribel Torres, Pep Prieto, Anna Carreras, Andreu Pérez, Cristina Malagelada, Miquel Aguirre, Josep Torrent i Salvador Macip. 

De les antologies llegides en els darrers temps (i n’hi ha cada cop més, per fortuna), diria que aquesta és la més heterodoxa. La negror (per fortuna també) cada cop mostra fronteres més permeables. Aquí està enfocada des d’angles molt diversos, amb poca adhesió als cànons establerts i una gratificant amplitud de mires. No puc dir gaire cosa, perquè el volum encara no és a la venda. El tindrem a les llibreries a partir de setembre. Per tant, res més lluny de la meva intenció que començar a fer d’insensata reveladora de secrets. 

Tanmateix diré, això sí, que m’ha resultat d’una agradable lectura. Com acostuma a passar en aquests casos, hi ha relats que m’han agradat molt i d’altres que no tant. Alguns autors tenen problemes en rematar els finals, cosa que succeeix amb una certa freqüència, de la mateixa manera que d’altres han de recordar que un relat no és un capítol de novel·la. Dit això, el conjunt em sembla força reeixit.  

Destaco que he rigut amb Miquel Aguirre i somrigut amb Matthew Tree, que m’han semblat oportuns els canvis de punts de vista en les històries de Josep Torrent i Cristina Malagelada i, per damunt de tot, valoro molt positivament les aportacions de cinc històries: els quatre primers relats (Dausà, Domínguez, Bosch i Bardera), que representen una enorme alenada d’aire fresc exempt de cotilles i manies, originals i ben escrits; i l’encertat colofó que tanca el volum, el bell i fins i tot poètic text de Salvador Macip. Com sempre, llegir-lo és un plaer.

Feliç tarda, negrots.    

H Negra: 22 mujeres que matan

Al setembre, a les llibreries, ja podreu trobar aquest volum. Una antologia de relats molt breus, escrits només per dones, que pretenen destacar el paper femení dins de la narrativa criminal actual. Es tractava de fer-ho des del punt de vista de les escriptores, però també, sobretot, des del rol dels personatges.   

22 veus de dona, concretament. Sota la coordinació de Fernando Marías, artífex de tota aquesta història tan engrescadora.  

No cal dir com d'honorada i feliç em sento d'haver-hi participat, amb els noms tan importants i que respecto tant amb qui comparteixo les pàgines del llibre. Però és que, a més a més, el volum és molt més que un simple recull. Perquè cada un dels relats va acompanyat d'una il·lustració única, creada expressament. N'he vist algunes i són fantàstiques, extremament diverses.  

D'altra banda, com ja anireu comprovant, el recull va acompanyat de més sorpreses, relacionades amb els diferents festivals de novel·la negra de tot l'Estat. Ho sabreu tot quan toqui. 

Ara us deixo només amb la notícia, perquè afegiu el llibre a la llista d'adquisicions que us toca fer al setembre.

El meu text s'intitula Diecisiete segundos, i una mica bèstia sí que és.

Feliç dia de calor, negrots.

  

Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la perifèria criminal"

Arriba una nova antologia negrota: "Barcelona, viatge a la perifèria criminal", coordinada per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennasar i publicada per l'Editorial Alrevés. La tindrem al setembre, en una presentació plena de gent que perpetrarem en el marc de la Setmana del llibre en català (serà el dia 9). 

És un llibre que promet molt, amb vint relats de 10 autores i 10 autors sobre 10 barris més o menys perifèrics de Barcelona. Jo també hi participo, i estic molt contenta del meu relat, que es titula "Pujada a l'infern".

No puc dir res més, tret que els autors i autores som: 

Empar Fernández, Margarida Aritzeta, Susana Hernández, Mireia Llinàs, Raquel Gámez, Esperança Camps, Núria Cadenes, Graziella Moreno, Sílvia Mayans i una servidora.   

Juli Alandes, Pop Negre, Jordi de Manuel, Rafa Melero, Emili Bayo, Lluís Bosch, Josep Lluís Roig, Lluís Llort, Andreu Martín i David Marín.

I ja està. Ara a esperar en candeletes el 9 de setembre. Reserveu el dia, negrots. Ens ho passarem d'allò més bé.  

El meu relat "Las vergüenzas" en veu alta

Avui, podeu escoltar el meu relat "Las vergüenzas" EnVeuAlta. Em fa molta il·lusió. És un relat que vaig escriure en castellà i que es va publicar a la Revista Fiat Lux. N'estic molt contenta d'aquest relat. M'ho vaig passar genial escrivint-lo. Espero que us agradi. Crec que ha quedat magníficament gravat.

LAS VERGÜENZAS   

Mans negres, de Jordi de Manuel

Mans negres, de l’escriptor barceloní Jordi de Manuel, és el novè volum protagonitzat per l’inspector Marc Sergiot. En aquest cas no es tracta d’una novel·la, sinó d’un conjunt de relats (7 en total) que fa molt de temps que l’autor treballa sense pressa, acuradament. Són set històries on Sergiot hi apareix en major o menor grau i que s’insereixen plenament dins del món que De Manuel ha creat amb ell i per a ell. Ja sabeu que jo considero que l’univers sergiotià ‒per a mi magnífic‒ s’emplena de sentit si el llegim des de dins, com un corpus complet i carismàtic on cada obra complementa i fa més significatives les anteriors. Els relats de Mans negres corroboren sens dubte aquesta meva visió, tot afegint interès a una nissaga especial i única pel que fa a la literatura negra en català.  

Els relats pivoten al voltant del concepte “mans”, les mans que fem servir per treballar, per acaronar, per estimar, per gesticular, per expressar-nos. I també per matar. Els títols dels relats són prou significatius i recullen frases o construccions que tots coneixem i emprem sovint: Cop de mà, Joc de mans, A mà armada, Mans a l’obra, Mà de ferro, Una mà de pintura i Mans brutes. Són relats deliciosos, finíssims, imaginatius, que podem i hem de gaudir sense presses, amb calma, fixant-nos en els detalls. L’estil de Jordi de Manuel és un estil inconfusible, que sap conjuminar a la perfecció la duresa i l’acarnissament dels fets i de les trames amb l’excel·lència narrativa i la feina ben feta.

Com fa en totes les seves novel·les i contes (aquí no me’n puc estar d’anomenar l’esplèndid recull intitulat Disseccions, guanyador del Premi Lector de l’Odissea l’any 2001), De Manuel obre en canal la naturalesa humana. A la contracoberta del llibre hi llegim: Cobdícia, venjança, ira, luxúria, gelosia, fanatisme, defensa pròpia i malícia genuïna s’entortolliguen en aquesta teranyina (“teranyina”, visca!) teixida amb relats breus (...) Mans negres són set narracions criminals que disseccionen les parts més fosques de la naturalesa humana. Crec que no es pot dir millor. Gairebé reproduint els set pecats capitals (no tots, però quasi), l’autor desmembra, viola, es venja, enganya, roba, insulta i menysprea. Però ho fa amb aquest seu estil culte, intel·ligent, treballat fins a la infinitud, on no hi ha res gratuït, on hi abunden les citacions i referències artístiques i literàries, les picades d’ullet, els enginyosos jocs de paraules i noms dels personatges, on queda palesa la seva àmplia formació, on no existeix el barroerisme ni el mal gust, on tot està exquisidament mil·limetrat.     

Els relats de De Manuel no són aptes per a lectors poc sensibles o poc perceptius, perquè necessiten una lectura atenta i competent. A les seves històries és molt important el “com” (de fet, s’hi recrea de manera magistral), però el més important és el “per què?”. Aquesta indagació envers la condició humana des d’un vessant profund, fins i tot diria que filosòfic, esdevé la columna vertebral de la seva narrativa.

Per acabar, una curiositat. Cada relat del recull inclou una frase que reprodueix el títol d’una obra de Manuel de Pedrolo. És l’homenatge particular que li fa el nostre autor. Sereu capaços de trobar-les, negrots?  

Assassins de Ponent (coordinació i pròleg de Ramona Solé)

Assassins de Ponent és la recent antologia de relats negres publicada per Llibres del Delicte i coordinada per Ramona Solé. Es tracta, com el seu títol ens indica clarament, d’un recull integrat per autors lleidatans, homes i dones de la Catalunya de la boira, que maten d’allò més bé.

Com tots els llibres corals, destaca per la seva diversitat.
Conté un conjunt de veus diferents, de tractaments temàtics diversos, d'aproximacions  pròpies de cadascú al desenvolupament literari de la negror.

Capdevila, Cuadrat, Esparza, Estradé, Marín, Melero, Mentuy, Pané, Sàez, Sanjuán, Solé i Usall: 12 criminals d'edats i recorreguts molt variats que no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos rampells d’humor, d'intriga, de sang i fetge, de crueltat màxima, de malaltia mental o de tensió psicològica.

Se’m fa complicat destacar un relat. És evident que uns m’han arribat més que uns altres, però ara estic repassant les pàgines del volum i em resulta difícil escollir. Em sembla que no ho faré. El  trobo prou engrescador per recomanar-lo en conjunt i per tornar a reivindicar, això sí, la importància de la distància curta en la narrativa (de gènere i de no gènere, en tota la narrativa).

Felicitats, Ramona, per la feina feta. Com et pots imaginar, sé perfectament què representa la tasca que has dut a terme. És molta, sí, però satisfà enormement.  

  

El meu relat "Errare humanum est" en veu alta

El meu relat "Errare humanum est", inclòs dins del recull Els crims nostrats, ja es pot trobar enregistrat en àudio per EnVeuAlta. Com ja sabeu d'altres vegades, els experts intèrprets i dobladors d'aquest col·lectiu no fan una gravació lineal i simple del text, sinó que l'interpreten amb tots els detalls: efectes sonors, música, veus dels personatges. La veritat, són uns artistes. Aquest meu relat, que té un marcat to humorístic, és especialment interessant. Té més personatges que cap altre que hagin gravat i també és més extens.

El cert és que fa tant de riure que jo mateixa no puc parar quan l'escolto. Oblido que en sóc l'autora, em deixo anar i ric a cor què vols. Us aconsello no deixar-lo passar. Us divertireu moltíssim!

Gràcies, EnVeuAlta!

Premeu aquí sota, damunt del títol, i el podreu escoltar. Que en gaudiu molt, negrots! 

Errare  humanum  est

Barcelona negra, de diversos autors

Barcelona negra és una antologia de deu relats, en castellà, publicada per Siruela i coordinada per Ernesto Mallo. Els participants, per ordre d’aparició al volum, són: Andreu Martín, Ernesto Mallo, Empar Fernández, Toni Hill, Rosa Ribas, Milo Krmpotić, Teresa Solana, Carlos Zanón, Lilian Neuman i Carlos Quílez. El fil conductor de l’antologia és, com el seu títol indica, la ciutat de Barcelona: cada relat està ambientat o té relació amb un barri (Nou Barris, El Born, Sants-Montjuïc, la Barceloneta, Poble Sec, Gràcia, L’Eixample, El Guinardó, La Ribera i Vallbona). S’ha produït un cert embolic amb Sants-Montjuïc, que és el nom del Districte i no del barri, districte que d’altra banda inclou Poble Sec. Per tant, el lògic hauria estat fer un relat de Sants i un de Poble Sec, però no de Sants-Montjuïc, que és bàsicament una denominació administrativa. D’altra banda, vull confessar una cosa. Mai a la vida havia sentit parlar del barri de Vallbona.

Barcelona negra, com acostuma a passar amb els volums de diversos autors, és desigual i heterogeni. La diversitat respon a les diferents sensibilitats i estils dels escriptors, però també a la qualitat dels relats. He d’admetre que el conjunt m’ha resultat estrany i poc canònic. Tret de la història de Carles Quílez, veritable relat negre de barri, la resta s’allunyen força de les convencions establertes, de vegades per bé i d’altres no tant. Una de les qüestions que m’ha sorprès, potser relacionada amb haver d’escriure sobre un lloc preestablert, és la recurrència d’una certa mirada nostàlgica i d’unes trames basades en esdeveniments del passat. Zanón, Hill, Neuman, Solana, tots ens remeten d’una manera o d’una altra a uns temps que ja no hi són (especialment els tres primers). També Mallo se salta la norma i fa una fusió amb el fantàstic (fantasmes, ambient sobrenatural) que poca cosa té a veure amb el barri d’El Born. El seu conte podria haver estat ambientat en qualsevol lloc. Això no és exclusiu del text de Mallo; també Hill, Fernández (amb un relat molt actual) o Ribas (el seu és el text més reeixit del volum, al meu entendre) podrien haver situat les seves trames en qualsevol altre lloc. Pel que fa al relat ambientat a Gràcia, molt innovador estilísticament, no m’ha convençut quant el contingut, una mica tòpic i reaccionari, que semblava més un telenotícies de TV3 contra els “antisistema” (perdoneu el terme) que no pas una història negra.  

M’ha sobtat no trobar contes comme il faut. Contes amb finals inesperats, sorprenents o, com a mínim, intensos. També m’ha sobtat que molts dels textos semblin més petites novel·les condensades que no pas relats breus. Potser cal recordar que la distància curta no vol res superflu, res innecessari (ni tan sols els noms o les descripcions dels personatges que no resultin vitals), cap trama paral·lela, cap cosa que no sigui un únic fil in crescendo que ens mantingui lligats a la història sense poder-la deixar. Ningú com Cortázar va definir de manera tan entenedora la diferència entre novel·la i relat. Una novel·la és com una pel·lícula, va dir. I un relat, com una fotografia.

Feliç diumenge d’eleccions, negrots.