Harlem Nocturne

diumenge, 26 de juny de 2016

Barcelona negra, de diversos autors




Barcelona negra és una antologia de deu relats, en castellà, publicada per Siruela i coordinada per Ernesto Mallo. Els participants, per ordre d’aparició al volum, són: Andreu Martín, Ernesto Mallo, Empar Fernández, Toni Hill, Rosa Ribas, Milo Krmpotić, Teresa Solana, Carlos Zanón, Lilian Neuman i Carlos Quílez. El fil conductor de l’antologia és, com el seu títol indica, la ciutat de Barcelona: cada relat està ambientat o té relació amb un barri (Nou Barris, El Born, Sants-Montjuïc, la Barceloneta, Poble Sec, Gràcia, L’Eixample, El Guinardó, La Ribera i Vallbona). S’ha produït un cert embolic amb Sants-Montjuïc, que és el nom del Districte i no del barri, districte que d’altra banda inclou Poble Sec. Per tant, el lògic hauria estat fer un relat de Sants i un de Poble Sec, però no de Sants-Montjuïc, que és bàsicament una denominació administrativa. D’altra banda, vull confessar una cosa. Mai a la vida havia sentit parlar del barri de Vallbona.
Barcelona negra, com acostuma a passar amb els volums de diversos autors, és desigual i heterogeni. La diversitat respon a les diferents sensibilitats i estils dels escriptors, però també a la qualitat dels relats. He d’admetre que el conjunt m’ha resultat estrany i poc canònic. Tret de la història de Carles Quílez, veritable relat negre de barri, la resta s’allunyen força de les convencions establertes, de vegades per bé i d’altres no tant. Una de les qüestions que m’ha sorprès, potser relacionada amb haver d’escriure sobre un lloc preestablert, és la recurrència d’una certa mirada nostàlgica i d’unes trames basades en esdeveniments del passat. Zanón, Hill, Neuman, Solana, tots ens remeten d’una manera o d’una altra a uns temps que ja no hi són (especialment els tres primers). També Mallo se salta la norma i fa una fusió amb el fantàstic (fantasmes, ambient sobrenatural) que poca cosa té a veure amb el barri d’El Born. El seu conte podria haver estat ambientat en qualsevol lloc. Això no és exclusiu del text de Mallo; també Hill, Fernández (amb un relat molt actual) o Ribas (el seu és el text més reeixit del volum, al meu entendre) podrien haver situat les seves trames en qualsevol altre lloc. Pel que fa al relat ambientat a Gràcia, molt innovador estilísticament, no m’ha convençut quant el contingut, una mica tòpic i reaccionari, que semblava més un telenotícies de TV3 contra els “antisistema” (perdoneu el terme) que no pas una història negra.  
M’ha sobtat no trobar contes comme il faut. Contes amb finals inesperats, sorprenents o, com a mínim, intensos. També m’ha sobtat que molts dels textos semblin més petites novel·les condensades que no pas relats breus. Potser cal recordar que la distància curta no vol res superflu, res innecessari (ni tan sols els noms o les descripcions dels personatges que no resultin vitals), cap trama paral·lela, cap cosa que no sigui un únic fil in crescendo que ens mantingui lligats a la història sense poder-la deixar. Ningú com Cortázar va definir de manera tan entenedora la diferència entre novel·la i relat. Una novel·la és com una pel·lícula, va dir. I un relat, com una fotografia.
Feliç diumenge d’eleccions, negrots.  



2 comentaris:

Raquel Gámez Serrano ha dit...

Gràcies! Les teves reflexions m'han interessat molt, sobretot quan has remarcat la diferència entre el relat i la novel.la.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Absolutament d'acord pel que fa a relat i noveŀla. Del llibre no puc opinar perquè no l'he llegit, però em sembla entendre força bé què vols dir. I, per cert, és perfecte llegir les teves ressenyes amb la música de Harlem Nocturne (com m'agrada!); de tant en tant ho faig i és una magnífica experiència.