Harlem Nocturne

dimarts, 7 de juny de 2016

Camille, de Pierre Lemaitre




Camille, del conegut autor francès Pierre Lemaitre, és la novel·la que clou la sèrie protagonitzada pel comissari Camille Verhoeven. Els altres tres títols, tots comentats aquí, són Irène, Alex i Rosy & John. Actualment, no és habitual tancar una nissaga policíaca a la quarta entrega, però Lemaitre, amb intel·ligència i perspicàcia, ho ha fet. Acaba amb el seu heroi quan encara no l’ha cremat, el deixa al cim de l’èxit i pot dedicar-se a escriure altres coses. A mi em sembla molt bé. Allargar les sèries sine die ‒com estan fent ara mateix Andrea Camilleri o Donna Leon‒ em recorda una mica el cant del cigne. Millor plegar quan encara no has esgotat ningú, ni els personatges ni els lectors. D’altra banda, Lemaitre ha declarat en diverses ocasions que el gènere negre és molt esclau, que tot ha de quadrar excessivament i que se sent un pèl coartat en la seva llibertat creativa. Entenc perfectament què vol dir i crec que ha de seguir els camins que consideri oportuns.     
Camille, al meu entendre, resulta un pèl desigual. Comença amb força i, a partir de mitja novel·la, recupera la grapa àgil i trepidant marca de la casa, la marca Verhoeven. Hi ha girs inesperats, moviments sorprenents i un desenllaç que no puc revelar. Tanmateix, la part intermèdia, amb Anne Forestier a l’hospital, m’ha semblat massa llarga. Intueixo que Lemaitre ha quedat atrapat pel seu propi llistó, la qual cosa li ha jugat en contra. No és fàcil mantenir un nivell tan elevat de singularitat quant a la complexitat de les trames (extremadament especials, insòlites, impensades i crues). Irène i Alex, sobretot Alex, van trencar un cert motlle. I això no sempre surt igual de bé. Estic segura que la novel·la hauria rutllat millor amb unes quantes pàgines menys. No en tinc cap dubte. Amb tot, Lemaitre ens ha conduit allà on volia. I se n'ha sortit.  
Sigui com sigui, no us ho penseu dues vegades. Si us agrada el petit Verhoeven, si voleu saber què passa, si heu seguit la resta de les seves peripècies, heu de llegir Camille. A mi m’agrada cloure les coses adequadament. I he de confessar que haver de dir-li adéu a aquest homenet tan estrany, intel·ligent i díscol; a aquest policia que, com el pare del mateix Lemaitre, no arriba al metro i mig; a aquest home que ha patit tant i que té una gata a la qual, textualment, “s’estima amb bogeria”, m’ha fet una mica de pena. No ho he pogut evitar.




2 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

Tampoc hauria volgut dir-li adéu tan aviat al petit comissari. He disfrutat amb aquesta sèrie, principalment amb Àlex.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Encara no he llegit res de Lemaitre, per tant no puc opinar, però entenc el que comentes que és una bona idea acabar la sèrie a la noveŀla quatre (i no a la 40), tant per l'autor com pels lectors.
Per cert, acabo d'escoltar "Harlem nocturne" (que tens a dalt). Feia anys que no ho hi havia tornat. M'encanta!