Un gintònic amb na Lònia Guiu

 

Un gintònic amb na Lònia Guiu 

Avui em complau parlar-vos d'una altra antologia en la qual he participat. Es tracta, a la manera que ja vam fer amb La cervesa de la Highsmith, d'un homenatge en aquest cas a Maria Antònia Oliver, que ens va deixar el 10 de febrer de 2022. El recull està signat per 10 autores: Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Raquel Gámez-Serrano, Susana Hernández, Dora Muñoz, Montse Sanjuan, Irene Solanich Sanglas i jo mateixa. I publicat per Edicions Xandri, sota la batuta de Sebastià Bennasar. 

L'homenatge s'havia de concretar, com el títol del volum indica, en una sèrie de relats que, de manera més o menys propera, fessin referència o piquessin l'ullet al personatge de la Lònia Guiu, la primera detectiva privada de l'Estat, sorgida de la ploma de la Maria Antònia Oliver, i que és un dels seus personatges més emblemàtics. 

Les històries són molt diferents entre si, i aquesta és una de les gràcies d'aquests tipus de projectes. La meva es titula Paraules al mirall i us asseguro que no us deixarà indiferents.     

Llegiu el llibre. No us en penedireu. 

Assassins valencians, de diversos autors

Assassins valencians és l'antologia més recent publicada per Llibres del Delicte en el seu periple de relats negrots per tots els racons del país. Es tracta d'un volum, molt agradable de llegir, que ha coordinat i prologat Esperança Camps (tot i que malauradament no hi té un relat propi). D'entrada, agraeixo a l'antòloga que m'hagi citat amablement en el seu pròleg i de sortida li agraeixo també que hagi apostat per la idea d'una visió àmplia i heterogènia del "negre":  

(...) contribuïm a construir el llibre gros de la negror més nostrada. Amb vocació d'antologia, de persistència i de pertinença. Negror és menys contundent que negre, per exemple, és com si diguérem que la cosa tendeix a negre, però pel camí hi ha tots els matisos del gris... Però negror és una paraula progressiva, que s'allarga i té un efecte que dura molt més que negre. Dius negre i ja està, ja s'ha acabat. Però dius negror i sembla que no s'acaba mai, que no te la traus dels dits, que empastifa com uns punts suspensius.       

Assassins valencians consta d'onze relats sorgits de les plomes de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual Escrivà, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner.  

Com sol succeir en aquest tipus de publicacions, hi trobem històries de tota mena, diverses i variades, la qual cosa garanteix en certa manera l'èxit del conjunt. Si no ens agrada un relat concret, segur que n'hi haurà un altre que sí que ens agradarà. Aquí la riquesa de veus, temes, recursos narratius, trets dels personatges i enfocament del fet criminal és molt significativa, i això sempre resulta un aspecte a favor.  

La valencianitat de les trames queda palesa en alguns dels relats, fins i tot n'hi ha un parell que en certa manera toquen (tot i que a nivell molt diferent) la mateixa qüestió de base. També hi trobem ambientacions rurals i ambientacions urbanes, humor negre, ironia, tendresa, penediments, sicaris i bojos d'antologia. Tota la gamma de la negror abocada en un bonic llibre, amb una portada de Prats i Camps absolutament genial.  

No tots els relats tenen la mateixa qualitat, això és evident. No pot ser d'una altra manera, però el nivell general és prou alt. Si jo hagués de triar, em quedaria amb Aquell rostre, de Jordi Colonques (fantàstic), i amb la petita meravella de Raquel Ricart, Blancaneu. Tanmateix, aquest és el meu gust personal. Estic segura que a d'altres lectors els pot agradar més una altra de les propostes.  

En qualsevol cas, un volum clarament recomanable i molt adient per a aquest temps de calor. Una història breu entra bé encara que t'estiguis torrant.  

Feliç dimecres, negrots. 

Alfabet de futur, d'Esperança Camps

Benvolguts negrots, avui us porto una nova novel·la d'Esperança Camps, Alfabet de futur. Un títol preciós per a un llibre breu, de molt agradable lectura, que representa la primera incursió de l'autora menorquina en el gènere juvenil. 

Segons ella ha manifestat, li ha resultat bastant difícil d'escriure. M'ho puc creure, perquè habitualment conrea un nivell de prosa i d'elaboració retòrica elevat i complex, de manera que les seves incerteses respecte a la confecció d'un text per a un públic jove em semblen lògiques. Jo diria que se n'ha sortit, malgrat que això només ho poden afirmar els joves que llegeixin la novel·la. En canvi, sí que estic segura que un lector adult també s'ho passarà molt bé. 

En qualsevol cas, hi ha un fet incontrovertible. Esperança Camps no pot deixar de ser Esperança Camps. O sigui: Genio y figura. Alfabet de futur no ens presenta una història banal ni un joc narratiu banal. La metaficció marca de la casa hi té un paper destacat (el recurs del somni, la història dins la història), així com el joc amb les paraules, amb el seu sentit i la seva sonoritat, l'exaltació del plaer del ritme dels mots.

Publico la ressenya en aquest bloc perquè la novel·la conté una trama policíaca, amb la seva crítica social i tot plegat: la joveneta protagonista que s'imagina resolent un cas d'assassinat que s'ha produït de debò a la seva ciutat. La família, els amics, el primer amor. Tot això ho trobem a Alfabet de futur, un llibre que us podeu plantejar regalar aquestes festes si teniu algun adolescent a prop. Jo ja l'he comprat per a la meva neboda. I el té dedicat i tot. 

Feliç tarda de diumenge, negrots.        

La draga, d’Esperança Camps

La draga és una novel·la sense majúscules, una novel·la sense noms propis. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent tenen dret a ser escrits amb una inicial alta. Només Illa, Poble, Ciutat, Península i Continent. Només.  

Bé, no. També alguns personatges. I ja està. Només.   

Diu l’autora a l’inusual pròleg de la seva novel·la (com m’agraden els pròlegs d’aquesta mena, estimada, a l’estil antic, com feien les grans, Rodoreda, la Víctor, com m’agraden els pròlegs que donaran per sempre, passi el temps que passi, alguna raó al lector):

Aquesta novel·la va del mal. De fer mal i de rebre mal. De no fer res per evitar el mal. I de fer mal sense voler. És una demolició controlada. Només he pogut escriure la novel·la quan he fet el forat prou gran per entrar dins meu i punyir. La novel·la és un camí. Sense flors ni violes. És una obertura en canal.

I sí, no ens enganya gens. La draga és una obertura en canal, ho fou en l’escriptura i ho és en la lectura. El desassossec, a mesura que t’endinses en les seves pàgines ‒o t’hi enfonses, millor‒, creix com una onada galopant, com el tsunami que destrueix el port d’Illa i s’endú les barques, la gent i tot.

Sabeu de sobres que Esperança Camps és una de les meves escriptores de capçalera, que l’admiració que sento per la seva alçada literària no pot fer altra cosa que augmentar cada vegada que aprofundeixo en la seva obra. A La draga no m’ha decebut gens, per més que m’ha fet mal (ja ho deia al pròleg, que anava del mal), m’ha provocat, trencat, estremit. Un text superb, a l’estil de la millor Camps, la Camps en estat pur, sense cap concessió, sense cap obertura. A pulmó. Una Camps dura, granítica, brutal.

La història és terrible, però no l’explicaré. Potser us avançaré que sorgeix de l’interior dels personatges i viatja enfora. Que ens mostra des de dins allò que fa fàstic a l’exterior. Una societat malalta, corrupta, bruta, contaminada, perduda, clarament distòpica i sense gaires expectatives de canvi, millora o redempció.

Esperança Camps du a terme un complex exercici estilístic, que excel·leix en la metaliteratura i en la intertextualitat i que només els grans autors arriben a aconseguir. Molts ho poden provar, però no sé si se’n sortiran. Ella sí. La seva prosa, estranya a priori, llisca amb una suavitat i una naturalitat difícils de definir. Juga amb els límits del llenguatge, el posa a prova, el retorça, el recargola, i ho fa a consciència, sense compassió. I, tanmateix, aconsegueix que continuï essent enormement entenedor. La barreja de diferents persones i veus narratives, de diversos punts de vista i temps verbals, la convivència d’espais i tempos, del passat i del present, fins i tot l’anunci del futur... Aquest seu adreçar-se directament al lector i, per acabar de reblar al clau, al narrador, recobreixen les pàgines de La draga d’un aire absolutament cinematogràfic, netament teatral. Tota la novel·la és una gran didascàlia, una enorme acotació.

És impensable parlar del text sense dir (i això no passa sovint) que a La draga resulta impossible separar la forma del contingut. L’escriptura d’Esperança Camps es belluga com cap altra en l’àmbit literari més pur, aquell que converteix les paraules en el propi objecte de referència del material literari. La novel·la només fa sentit explicada així. Només. En un menorquí deliciós i diàfan, amb la precisió mil·limètrica de cada verb i de cada adjectiu, amb els correlats perfectes, els desplaçament semàntics perfectes, el gris que no negre canònic i que potser és postnoir perfecte, i sense majúscules, sense posar nom als llocs, al·ludint tanmateix a tot l’imaginari que carretegem sobre els muscles (musical, literari, històric, d’actualitat) i fent-nos recordar, recordar. I tot seguit, fent-nos plorar, cridar, maleir.

A La draga res no és gratuït. Només s’hi diu allò que és menester. Perquè aquesta Illa, aquest Poble, Ciutat, Península i Continent passen del petit al gran, del particular al general, del limitat a l’infinit i protagonitzen una història nua, atemporal, universal. La història de les coses de sempre, de les grotesques persones que tots nosaltres som. Sense draps calents, sense salvació.

Passin i vegin, senyors. Entrin dins del llibre. L’escenari ja està preparat. I l’espectacle molt ben servit.       

El cos deshabitat, d’Esperança Camps

El cos deshabitat, d’Esperança Camps, és una novel·la publicada a principis de l’any 2009, guanyadora del Premi El Lector de l’Odissea. Per desgràcia i per coses de la vida, fins ara no havia arribat a les meves mans. Tanmateix, així que l’he tingut, l’he devorat com una boja.

El llibre és esplèndid des de tots els punts de vista (temàtic, estructural, atmosfèric, estilístic) i està amarat de la personalitat i la capacitat creativa i innovadora de la seva autora. No és una novel·la negra, però podria ser-ho. Podria formar part de la nòmina dels títols postnoir, com ja vaig considerar que passava amb una altra novel·la de Camps, molt més recent: L’illa sense temps. Dic que podria ser negra perquè, a banda de disseccionar les interioritats de la parella de protagonistes, tota la trama es fonamenta en un crim. En un crim encarregat per terceres persones molt poderoses. I fins aquí puc llegir.

L’acció transcorre a Menorca, el lloc de naixement de Camps, i la novel·la conté, a banda del que ja he indicat, una magnífica reflexió sobre l’escriptura, l’art de les paraules, les dèries dels escriptors, els premis literaris i la literatura. Res tan postmodern (i postnoir) com aquests exercicis metaliteraris.

Dit tot això, i després de recomanar-vos vivament la lectura d’El cos deshabitat, no puc fer cap altra cosa que elevar una queixa formal, a qui correspongui. Em temo que ens toca una mica a tots, però especialment als responsables de la cultura. Per què punyetes una autora com Camps no és reconeguda, promoguda i publicitada com es mereix? Per què en aquest malaltís país nostre (ara em refereixo a l’àmbit complet de la llengua catalana), no tractem els nostres bons escriptors i artistes com els pertoca pel seu talent, la seva vàlua i les seves aportacions? Per què traduïm i portem d’arreu alguns autors que no els arriben ni a la sola de la sabata (no tots, és clar) i els venem com si fossin espatarrants?

M’entristeix molt comprovar, també, la poca connexió entre les Illes, el País Valencià i Catalunya. M’entristeix molt que els autors de cada zona visquin tancats en una mena de guetto literari del qual resulta gairebé impossible sortir. I sé que, des de l’any de la publicació d’El cos deshabitat, s’ha avançat una mica, sí, en sóc conscient. Però mai no és prou, perquè encara hi ha una manca d’interrelació que fa feredat.

Serveixi aquesta meva ressenya per demostrar que les novel·les no caduquen, que ens hem de donar a conèixer arreu del territori i que Esperança Camps és una escriptora per a mi de referència, com la copa d’un pi.

Feliç diumenge, negrots.   

L’illa sense temps, d’Esperança Camps

L’illa sense temps, de l’autora menorquina Esperança Camps, és l’exemple perfecte d’una novel·la no negra que negreja i griseja i que pot rebre sens cap mena de dubte l’adjectiu de postnoir.  

Una ficció que sorgeix d’un fet real: una dona assassinada amb unes tisores clavades al cap. Esperança Camps va conèixer la notícia i de seguida es va sentir molt impressionada. I aquesta seva lògica impressió va concretar-se en un impuls literari que avui té un títol: L’illa sense temps. Quina sort per als lectors que la notícia li causés impacte.

L’illa sense temps és Menorca, és clar. El lloc de naixement de l’autora de la novel·la, tot i que fa anys que viu a València i que ara, en aquests moments, ostenta el càrrec de Consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

El llibre és fantàstic, amb la personalíssima veu de Camps, que tothom que l’hagi llegit pot segurament identificar. Una prosa pausada, sense diàlegs, feta de constants analepsis i prolepsis, farcida de detalls, engrescadora, a mig camí entre el cultisme i el col·loquialisme, treballada, intensa. Camps sap molt bé allò que vol dir, i excel·leix com ningú en mostrar-nos des de dintre la condició humana. Sense eufemismes ni embuts, però amb la dosi justa de tot. El seu no acabar les frases, les seves ambigüitats ben dirigides, el seu donar certes coses per enteses sense explicar-ho tot, però amb la seguretat que tots les entendrem... No és fàcil. Només una gran autora, que domina molt la llengua i el tempo literari, pot escriure com ella.

Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix. La seva illa, el món tancat i mediocre en el qual ens belluguem, la foscor de la societat, la terrible dualitat de la naturalesa humana.  

He gaudit extraordinàriament amb aquesta lectura. Enhorabona, Esperança. Em trec el barret.    

Aquesta ressenya ha aparegut també al Digital Núvol

La Cara B, d'Esperança Camps

No puc estar més satisfeta d’escriure avui aquesta ressenya. La Cara B, de l’escriptora menorquina establerta a València Esperança Camps, és un altra novel·la que sorgeix a l’aixopluc de l’antologia de relats negres fets per dones  Elles també maten. Com sabeu, vaig tenir l’honor de ser-ne la coordinadora. I ara tinc l’honor d’anunciar que, després de L’amant xinès de Margarida Aritzeta, Esperança Camps també s’ha apuntat a la negror tot donant més volada al mateix personatge que ja va protagonitzar el seu relat de l’antologia: un aspirant a escriptor de gènere que no se n’acaba de sortir.

La Cara B és una novel·la excel·lent, molt imaginativa, amb un humor àcid i coent que farà les delícies del lector més exigent. Camps sempre diu que ella s’estrena en el “noir”, però veus autoritzades m’han xiuxiuejat que no és ben bé així. Que les seves novel·les sempre són fosques i estan plenes de morts. Jo me les crec, aquestes veus. Però sí que és cert que, amb La Cara B, l’autora entra per la porta gran en la novel·lística negrota més canònica.  

Amb un estil narratiu original i decididament propi, la novel·la furga sense pietat en les entreteles de la política valenciana dels darrers anys. Polítics assassinats, polítics corruptes, polítics culpables. Quina paradoxa que ens arribi ara, justament quan podem parlar, gràcies al resultat de les darreres eleccions, d’una renovació que semblava que no s’aconseguiria mai. Amb una trama molt ben estructurada, per les pàgines de La Cara B desfila una impagable galeria de personatges, un zoològic humà que la mirada intel·ligent i esmolada d’Esperança Camps dissecciona sense pietat. Com una cirurgiana. O potser millor, com una forense. Perquè no s’està de res. No calla res.

M’ha atrapat moltíssim la utilització dels registres lingüístics que ha fet Camps. Amb la seva capacitat d’excel·lir en tots els nostres dialectes, ens ofereix un text realista, versemblant, divertit, caricaturesc, delirant, fresc i sorneguer. Hi ha de tot una mica. I funciona a la perfecció.

No us perdeu la novel·la. Una nova aposta, extraordinàriament encertada, de la jove editorial Llibres del Delicte.     

Que passeu un bon dissabte, negrots.  

 

Aquesta ressenya també s'ha publicat al Digital de Cultura Núvol

Vertigen, d'Esperança Camps i Empar Marco

Vertigen, publicada per Sembra Llibres, és una obra ˗diferent i prou engrescadora˗ escrita a quatre mans per Esperança Camps i Empar Marco. Ambdues autores són periodistes (a banda del ja extens currículum de Camps com a escriptora) i, en conseqüència, viuen intensament tots els afers de l’actualitat (convulsa, embogida i punyent) més peremptòria. Són perseguidores de la notícia: Empar Marco com a corresponsal de TV3 al País Valencià (tots la coneixeu de sobres) i Esperança Camps com a treballadora de Canal 9.  

Amb aquestes característiques, i atès que Camps va ser una afectada directa del tancament de la Televisió Valenciana ara fa justament un any, no és estrany que hagin tingut la temptació d’afrontar literàriament el terrible afer. Tal vegada la novel·la ha acomplert més d’una funció. D’una banda, la d’explicar-nos els fets tal com van succeir, intentant mostrar-nos-en els motius profunds, els antecedents, la intervenció dels personatges públics que hi estaven relacionats, etc. És a dir, la funció de reflectir i analitzar seriosament la notícia i la seqüència dels esdeveniments. D’una altra, parlar-nos de les conseqüències culturals, polítiques, socials i humanes que la clausura d’una televisió pública amb tants anys de recorregut significa per a un territori. Tanmateix, jo encara hi afegiria una tercera utilitat, més personal i dura: la de servir de catarsi a les autores (i de retruc als lectors implicats) per superar un trasbals tan enorme, tan increïble, tan difícil de pair.

El llibre està construït gairebé com un non-fiction. Hi ha la realitat novel·lada, que representa la part més substancial del text, emmarcada dins d’una història de ficció. El vessant de la ficció, amb personatges que viuen una sèrie de tràgics incidents enmig dels atabalats moments del tancament de Canal 9, tampoc no renuncia a palesar els greus problemes de la societat valenciana. Així, Camps i Marco no desaprofiten l’ocasió i teixeixen una trama sobre la creixent presència d’elements nazis i d’extrema dreta en aquells indrets (i val a dir que en tot Europa) i la intervenció no sempre ortodoxa de les forces de l’ordre.

La lectura de Vertigen ens impacta per la seva proximitat espacial i temporal, pel seu absolut realisme i pel seu decebedor balanç de la societat que ens envolta. La conclusió és que “no hi ha un pam de net”, que no hi ha esperances de resoldre res. Com apareix a la contraportada del llibre: A Vertigen, s’hi barregen diverses trames que ens arrosseguen cap a la caiguda lliure dels seus protagonistes, però també la d’una societat que s’aboca al caire del precipici.

Doncs això. No es pot dir més clar. Un text intel·ligent i ben escrit, adequat especialment per als amants del periodisme d’investigació i per a tothom que tingui interès en la història estrictament coetània, explicada sense concessions, draps  calents ni pèls a la llengua.     

Ben recomanable, negrots.