Harlem Nocturne

dimecres, 10 de febrer de 2016

L’illa sense temps, d’Esperança Camps











L’illa sense temps, de l’autora menorquina Esperança Camps, és l’exemple perfecte d’una novel·la no negra que negreja i griseja i que pot rebre sens cap mena de dubte l’adjectiu de postnoir.  
Una ficció que sorgeix d’un fet real: una dona assassinada amb unes tisores clavades al cap. Esperança Camps va conèixer la notícia i de seguida es va sentir molt impressionada. I aquesta seva lògica impressió va concretar-se en un impuls literari que avui té un títol: L’illa sense temps. Quina sort per als lectors que la notícia li causés impacte.
L’illa sense temps és Menorca, és clar. El lloc de naixement de l’autora de la novel·la, tot i que fa anys que viu a València i que ara, en aquests moments, ostenta el càrrec de Consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears.
El llibre és fantàstic, amb la personalíssima veu de Camps, que tothom que l’hagi llegit pot segurament identificar. Una prosa pausada, sense diàlegs, feta de constants analepsis i prolepsis, farcida de detalls, engrescadora, a mig camí entre el cultisme i el col·loquialisme, treballada, intensa. Camps sap molt bé allò que vol dir, i excel·leix com ningú en mostrar-nos des de dintre la condició humana. Sense eufemismes ni embuts, però amb la dosi justa de tot. El seu no acabar les frases, les seves ambigüitats ben dirigides, el seu donar certes coses per enteses sense explicar-ho tot, però amb la seguretat que tots les entendrem... No és fàcil. Només una gran autora, que domina molt la llengua i el tempo literari, pot escriure com ella.
Esperança Camps té molt clar que no vol fer una novel·la negra, sinó que motius esfereïdors com un assassinat de tisores al cap són tan sols un pretext, una excusa de luxe per parlar d’allò que coneix. La seva illa, el món tancat i mediocre en el qual ens belluguem, la foscor de la societat, la terrible dualitat de la naturalesa humana.  
He gaudit extraordinàriament amb aquesta lectura. Enhorabona, Esperança. Em trec el barret.    





2 comentaris:

Teresa Ugas ha dit...

M'han entrat moltes ganes de llegir el llibre! Gràcies!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi m'agrada molt com escriu Esperança Camps, tot i que només he llegit un relat d'ella, però pel que comentes de les seves noveŀles, "Ulleres de pasta negra" és un bon exemple de com escriu. Com em passa amb el llibre de la Núria Queraltó, estic perdent la paciència de que la biblioteca Robarts encara no hagi catalogat "La cara B" d'Esperança Camps. O potser ni comprat. Amb la feinada que vaig tenir per demanar els llibres i la iŀlusió de que a hores d'ara ja hi serien. A Robarts li costa acceptar autors dels quals no en cap llibre, però un cop un llibre és a la biblioteca, és molt més fàcil que en comprin més d'aquest autor. Espero que si "La cara B" apareix a la biblioteca, no em costarà tant demanar "L'illa sense temps" —veig que aquesta noveŀla també val molt la pena!