Harlem Nocturne

dilluns, 8 de febrer de 2016

Rosy & John, de Pierre Lemaitre











Rosy & John, de Pierre Lemaitre, és la tercera novel·la de la sèrie del comissari Camille Verhœven arribada a casa nostra, després de les aclamades Irène i Alex. En català, l’edició és de Bromera i tot just acaba d’aterrar entre nosaltres, coincidint amb la celebració del Festival BCNegra i amb la visita de Lemaitre a Barcelona.
Cal explicar, però, que Rosy & John no ostenta vertaderament el tercer lloc en l’ordre lògic de la sèrie, sinó que abans hi trobem un altre capítol, en català titulat Camille, que podrem tenir, també de la mà de Bromera, aquesta primavera.  
Rosy & John ha estat una obra oportuna, fàcil de publicar de cara a la BCNegra perquè és significativament més breu que la resta de lliuraments de la nissaga. De fet, fou concebuda com una novel·la per entregues encarregada per una firma de telèfons mòbils. En aquell moment va passar una mica desapercebuda, però ara Lemaitre l’ha recuperada i, com no podia ser d’una altra manera, els seguidors del petit/gran comissari parisenc li agraïm força.  
Malgrat que, en comparació amb Irène i Alex, Rosy & John pot ser considerada una peça menor, la història manté intacta la càrrega imaginativa, intrigant i sorprenent a la qual Lemaitre ens té acostumats. És un text àgil, plàstic, vibrant, que es devora en poques hores i que no ens estalvia girs ni patiment. Com sempre, Lemaitre aprofundeix sense embuts en l’ànima dels seus personatges, en aquest cas en la complicada i malaltissa relació entre una mare i un fill. El conflicte entre ells condueix, per camins que no puc revelar, a posar en perill la ciutat de París, que pot acabar volant pels aires. Com podeu veure, la trama ja està servida. Des de la primera pàgina, Verhoeven i el seu equip hauran de lluitar amb un munt de dificultats, i a contrarellotge, per evitar la massacre.
Mentre esperem Camille, jo us aconsello llegir Rosy & John. Els fans de Verhoeven, i de Lemaitre, n’estem obligats. Ah, i per fer-vos una mica de ràbia, que sapigueu que vaig dinar amb ell la setmana passada. M’ho vaig passar molt bé. És un home rialler, simpàtic i encantador.
Feliç dilluns, negrots.  




Aquesta ressenya ha aparegut també al digital Núvol




5 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

I tant que la vull aquesta i Camille també! Llàstima que Lemaitre hagi donat una vida tan curta al comissari, el personatge es mereixia més històries. El trobarem a faltar.
Gràcies per la ressenya, Anna.

Anònim ha dit...

En fas una ressenya prou engrescadora.

Moltes gràcies Anna Maria

Marta Valls

Marta ha dit...

hahaha!!! m'ha encantat això de "per fer-vos una mica de ràbia"... hahaha!!! jo encara no he acabat el Vesitit de núvia, però en de seguida em compraré aquest que dius. M'agrada molt aquest autor. Sempre em pregunto que, amb la cara de bones persones que fan, com se'ls pot ocórrer tanta malveria, tanta bogeria? en fi, coses dels negrots.

Jofre Pervez ha dit...

Molt bona ressenya i el toc final de fer-nos un xic de ràbia.. Genial!

Tura Nogareda ha dit...

Gràcies per la ressenya Anna i per tot el que comparteixes!
Però et veig tan feliç amb el que fas que em dones una enveja
...sana!
Abraçades!