Harlem Nocturne

divendres, 19 de febrer de 2016

Adéu a Harper Lee




 
Hi ha novel·les que et canvien, que t'impacten, que et converteixen en una altra persona. Són les novel·les que recordes tota la vida, que llegeixes i rellegeixes, que t'acompanyen sempre. Això no passa sovint, és clar. Però quan passa, fas teves aquestes obres i te les estimes bojament, les atresores dins teu com una joia, com un preuat obsequi. Els seus personatges esdevenen referents, companys, amics. Arriben a conviure amb tu com si fossin éssers de carn i ossos.
 
Una de les meves és Matar un rossinyol, de Harper Lee. El primer cop que la vaig llegir, jo era molt joveneta. La vaig gaudir tant! Ara mateix no recordo si hi vaig arribar a través de la pel·lícula o va ser al revés, però a aquestes alçades segurament és irrellevant, sobretot perquè, per un cop, també la pel·lícula és una meravella indiscutible.  
 
 
 
 
En diferents ocasions, des de diversos mitjans de comunicació, m'han demanat una llista de les meves obres literàries preferides, les que més m'han marcat, les que han deixat en mi una empremta indeleble. Fer llistes d'aquestes resulta divertit, però costa moltíssim quan has llegit tant com jo. Tanmateix, Matar un rossinyol no hi ha faltat mai. En totes les llistes que he confegit, hi és. Sempre hi és.

M'agrada tant que enguany no he dubtat a incloure-la en el Club de lectura que coordino a la Biblioteca de Sant Antoni. No cal dir que, quan ens vam reunir, l'acord entre els membres del club fou unànime. Tant els que ja l'havien llegida com els que no, 
la van considerar una obra mestra.   
 
 
 
 
I vet aquí que avui Harper Lee s'ha mort. Ho he descobert en una xarxa social. Se m'ha tancat l'estómac i he corregut a escriure aquestes ratlles. Disculpeu si no són gaire bones, però em surten rampelludament, a fuetades. Encara tinc damunt de la tauleta, esperant pacientment el seu torn, la novel·la que va ser el primer esborrany de Matar un rossinyol, publicada el juny de 2015 amb el títol Vés i aposta un sentinella, i que jo em vaig afanyar a comprar així que vaig saber que era a les llibreries. 
En aquests moments em sembla imperdonable no haver-la llegit encara.
 
 
 
 
Harper Lee ens ha deixat. Tenia 89 anys i havia nascut a Monroeville, Alabama, el 28 d'abril de 1926. Era una dona gran, que va viure una llarga vida. Els que encara som aquí només podem honorar el seu llegat i restar agraïts.

Sempre cal ser agraïts amb qui ens ha fet feliços.
Sit tibi terra levis, Harper. Descansa en pau.
 
 

8 comentaris:

Àngels Freixa ha dit...

Ho acabo d'escoltar per la ràdio. A mi em va marcar la pel·licula, meravellosa, en canvi fins fa molt poc no havia llegit el llibre i això sí que em sembla imperdonable. Gràcies per les teves ratlles que em semblen més que bones, directes del cor i emocionants.
"Hi ha novel·les que et canvien, que t'impacten, que et converteixen en una altra persona". Veritat.

Carme Luis Tatjé ha dit...

La pel.lícula es maravellosa, per no oblidar-la mai.
No coneixia,la seva autora; Sap greu saber, que ens ha deixat una persona tan sensible i bona escriptora.

Gràcies Anna, per les teves paraules de reconeixement, ben merescudes.
M'encantaria llegir la novel.la.

Petonets

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Jo vaig arribar a la noveŀla després de veure la peŀlícula. La noveŀla era a casa i els meus pares me l'havien recomanat diverses vegades, però no em semblava que m'agradaria. Fins que vaig veure la peŀlícula, que em va agradar tant que no em podia agradar més. Aleshores, sí, vaig llegir la noveŀla, i em vaig penedir de no haver-la llegit abans. Com em va agradar! D'acord amb tu, tant la peŀlícula com la noveŀla són una meravella indiscutible. Ambdues les he vist i llegit moltes vegades. No sóc de fer llistes, però estic segura que jo també posaria aquesta noveŀla entre les preferides (i la peŀlícula, ja que hi som).
Acabo d'entrar a la xarxa i avui no havia sentit les notícies, per tant m'acabo d'assabentar de la mort de Harper Lee amb el teu post. Tot i que l'autora ha tingut una llarga vida, m'he sentit trista —quan un referent literari es mor sempre és trist—. El meu condol a tots els lectors que estimen Matar un rossinyol (som moltíssims).

Jofre Pervez ha dit...

Ho he descobert tot just ara. Tres llibres em van marcar per sempre la jovenalla i crec que realment tota la meva edat adulta. Aquests van set, El vigilant al camp de ségol,del JD Salinger, A sang freda del Truman Capote i Matar un Rossinyol de la Harper Lee.
Van marcar-me per sempre mai més i són i seran sempre i per sempre a la meva tauleta de nit. Per que hi torno. Per que son inmortals i formen part de la meva historia vital. RIP Harper Lee.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a totes. M'emociona compartir imaginaris amb persones que estimo, com vosaltres. Una forta abraçada.

Tura Nogareda ha dit...

Una novel.la difícil d'oblidar, la pel·licula, també.
Un referent per a molts.
Descansa en pau Harper Lee.
Gràcies Anna, per tot!

Anna Maria Villalonga ha dit...

A tu, estimada.

Teresa Ugas ha dit...

Comparteixo els vostres sentiments... Una novel·la i una pel·lícula inoblidables... !