Harlem Nocturne

dijous, 10 de febrer de 2011

Crims.cat (Collita de narradors del gènere negre en català)


Arriba el moment de ressenyar Crims.cat, el recull de 17 relats escrits per sengles autors de diferents punts del nostre domini lingüístic. Com sabeu, ja he anunciat la seva aparició (la primera edició data de novembre de 2010) en articles anteriors. El volum, molt ben editat per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar,  m'ha resultat força plaent i m'ha confirmat sens dubte el bon estat de salut de la narrativa negra en català.   
En un recull d'aquestes característiques cap esperar l’heterogeneïtat del contingut, de manera que a Crims.cat hi trobem 17 històries molt variades i de caràcter ben diferent. Des del relat de mafiosos impenitents (Variat, de Benassar) al marit poderós, amb un càrrec polític, que es desfà de l’amant de la legítima (La pregunta final, d’Albert Villaró). Des de l’investigador que s’irroga el dret a impartir justícia (Els molts treballs de Manent, de Sebastià Jovani), al delinqüent habitual que topa amb una circumstància inesperada i quasi sobrenatural (La llista, de Marc Pastor). Per no parlar de la dona despitada (i també despietada) que organitza una venjança d’allò més reeixida (La mentida, de Teresa Solana).


Tots els relats m’han semblat d’un bon nivell, si bé és cert que n’hi ha alguns que, pel meu gust, destaquen especialment. De cap manera pretenc, però, establir una jerarquia de qualitat, i sóc plenament sincera en aquesta afirmació. Cal partir de la premissa que el gènere, malgrat els llocs comuns i les convencions que l’amaren, posseeix una forta permeabilitat i és adaptable a temàtiques –gairebé subgenèriques– ben distintes. Per posar un exemple prou entenedor: ja sabeu que a mi no m’entusiasmen ni les històries del crim organitzat ni les típiques trames de corrupció política. Sempre m’he estimat més les narracions de profunditat psicològica, els crims passionals, un bon psicòpata o un enigma ple d’intriga. La violència i el sexe primaris no m’entusiasmen i valoro molt més la sibil·lina capacitat d’innovar i de sorprendre el lector. Per tant, és obvi que hi ha títols que s'avenen més amb el meu gust personal i que, per força, no hem de coincidir. 
D’altra banda, m’encanta la ironia fina i l’humor àcid i punxant. És allò que sempre he lloat en l’obra del gran mestre Camilleri. Considero que atorga un caràcter propi a la narrativa del sud d’Europa, que la distingeix sens dubte de l’estil torturat que es conrea més al nord (amb excepcions com sempre, evidentment). El cas és que entre els relats n’he trobat 3 d’aquestes característiques i tots tres m’han sorprès molt favorablement. Estic parlant de Segrest exprés, de Jordi de Manuel (en primera persona, crític, divertit i fins i tot tendre); de Qualsevol nit, a Figueres, pot sortir el sol, d’Agustí Vehí (he rigut a cor què vols, és un relat absolutament magnífic) i de Culers morts, de Pau Vidal. Aquest darrer, d’una causticitat gairebé insultant que només algú (com jo mateixa, el món de casualitats n’és ple) que hagi treballat a l’Institut d’Estudis Catalans i hagi participat en l’edició del DIEC2, pot copsar en tota la seva magnitud. *


M’ha semblat de força qualitat la narració de Clàudia Pujol, intitulada Ulls de vidre. Gairebé diria que, des del punt de vista literari, és la que funciona més bé. Cosa que no passa amb El sisè sentit, de Miquel Vicens, que, tot i encetar una història trepidant i molt atractiva, posseeix l’estructura d’un inici de novel·la i no manté el tempo adequat per a un relat breu. S’estén en períodes irrellevants que no haurien d’existir. Tal vegada cal recordar que tots els teòrics del conte sostenen que un relat breu no pot contenir res superflu o innecessari, res que no sigui estrictament imprescindible, a fi de mantenir l’interès per igual i de no fluctuar narrativament i estructural. És per això que quasi m’agradaria que El sisè sentit esdevingués una novel·la. Hi ha veritable camp per córrer.

Finalment, vull remarcar tres narracions ben diferents. Una s’ocupa d’un robatori i reflexiona sobre l’atzar, els imponderables i els imprevistos. Es tracta de Capacitat de predicció, de Jordi Pijoan. Original i interessant.
La segona, sorgida de la ploma del reusenc Jordi Cervera, recrea un estrany assassinat per amor (parlem també de provincianisme, de superficialitat?). El seu títol: El club de la mort. Escrita per algú que en sap. 
La tercera, amb uns personatges molt ben construïts, és El crim de la madame del carrer dels Dolors, de l’escriptor lleidatà Ramon Usall. Un cant a la tolerància i al respecte en un típic ambient de novel·la negra. Fantàstic.

En fi, diria que ja està bé per avui. Tampoc no puc desvetllar més. S'imposa que compreu el llibre i n'opineu. La narrativa negra en llengua catalana reclama la vostra atenció.
Per cert, que m’agradaria destacar una cosa: 17 relats. 15 autors i, tan sols, 2 autores. Això no pot ser. Hi hauríem de fer alguna cosa. Què me'n dieu, negrotes fidels?




* Recomano a tots els lectors que hagin treballat a l'Institut d'Estudis Catalans (preferentment a les Oficines Lexicogràfiques) o que hi tinguin relació, que llegeixin Culers morts. "Hasta aquí puedo leer".

9 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Agraeixo la teva amplia, apassionada i palpitant explicació sobre Crims.cat. Friso per llegir el recull.

Marta Roig ha dit...

sempre em vénen ganes de llegir el llibre, després de la teva ressenya. M'ha encantat "sempre m'he estimat més (...) un bon psicòpata", hahaha! genial!

I ja m'agradaria algun dia formar part de les escriptores de novel·la negra... i tant! però abans m'he d'empapar ben bé dels que en saben.

Marta

Anònim ha dit...

Ja tinc ganes de llegir el recull! Hauré de passar per casa teva a segrestar-lo (retornant abans els llibres que tinc teus al meu "zulo", és clar)...

I si falten escriptores de novel·la negra... què fas que encara no t'hi has posat? O pots ser ja ho has fet?...

Això seria una bona gestió de marketing, generar expectatives prèvies per assegurar una acollida inicial...

Explica, explica...

IO

Elies ha dit...

Fa molt bona pinta, gràcies per la recomanació. Jo també subscric com l'IO que has d'escriure una novel·la negra, ja!
Ànims, que tu pots!

Anònim ha dit...

Benvolguda Anna Maria,

Malgrat que segueixo el teu blog des de fa temps, així com molts dels teus savis consells de lectura, és la primera vegada que m’atreveixo a entrar a casa teva. De manera que, primer de tot, bon dia! Després et voldria donar les gràcies, en nom de tots els que hi hem participat, per la teva crítica de crims.cat, així com també en nom d’en Sebastià i de l’Àlex. I, finalment, vull fer-te arribar el meu agraïment personal per les teves amables paraules sobre el meu relat. Vinguent de tu és un gran elogi i en aquests termes m’ho prenc. Moltíssimes gràcies! I poca cosa més, només esperar que segueixis, per molts anys, amb el teu blog, aquesta magnífica eina de crítica i comentari sobre la literatura negra, o policial, o de misteri o de lladres i serenos, com es vulgui dir, que no serà pas per noms! Gràcies, una vegada més, des de l’Empordà.

Agustí Vehí

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolgut Agustí,
Sóc jo qui se sent honorada i feliç. En primer lloc, per saber que segueixes el bloc fa temps. Això em fa molta il·lusió, com et pots imaginar.
D'altra banda, si et sembla mitjanament bo i útil, em dono per satisfeta. Jo li dedico força estona i, sobretot, el faig amb moltes ganes. M'ho passo tan bé!
Un cop dit això, no exagero gens en relació amb el teu conte, que em sembla fresc, original i imaginatiu, ple d'una crítica implícita (i explícita) i absolutament divertit. Vaig passar-m'ho molt bé, vaig riure de valent i el vaig trobar en el punt just de caricatura i histrionisme. A més, trobo que vas trencar uns certs tòpics. No vull dir res més, però que tothom el llegeixi, que és fantàstic (això ho dic als negrots).
Finalment, Agustí, jo que també passo llargues temporades a l'Empordà (Baix, però no lluny de Figueres), m'hi vaig trobar per aquells carrers. Oh, quina nit. Que bo.
Torna sovint, sisplau, i digues la teva sempre que vulguis. Ens interessa molt l'opinió d'un escriptor com tu.
Anna

Anna Maria Villalonga ha dit...

Benvolguts IO i Elies,
Us heu begut l'enteniment? Us heu pensat que sóc una mena de superheroïna que pot fer mil coses alhora?
Jo ja sé que voleu que n'escrigui una, de novel·la. Fa anys que m'ho dieu (per a alguna cosa sou els meus germans, hihihi) però ara mateix és impossible.
Quan acabi la p... tesi, potser sí. Ara com ara, em reclama el teatre català breu del segle XVIII.
Petons, guapos.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Més títols a la llisteta –no llisteta! ara ja és una llista mooolt llarga. Quina ràbia no poder anar tranquiŀlament a la llibreria i comprar els llibres que vull. El mes que ve faré una comanda de llibres en català, però només en puc comprar uns pocs perquè l’enviament fins al Canadà és molt car. Em perdo tantes coses.
Gràcies una altra vegada per les teves ressenyes amb cara i ulls, com potser diria en Víctor Pamies.

Teresa ha dit...

És bo saber que hi ha bons autors de novel·la negra a casa nostra. Em passa igual que a la Marta; sempre em queden ganes d'agafar el llibre demà mateix de llegir la ressenya!

Gràcies per fer-lo conèixer!