Harlem Nocturne

dissabte, 5 de febrer de 2011

Segona crònica de la BCNegra: Per què es mata tant a Suècia?


Ahir 4 de febrer, en el marc de la BCNegra 2011, vaig assistir amb la negrota Marta a la trobada intitulada Per què es mata tant a Suècia?, que no cal dir que se situa en el context del boom de la narrativa negra procedent de terres nòrdiques (en general) i d’aquest país en particular.
Abans d’entrar, ja vaig tenir una sorpresa. De cop i volta, com sortida del no-res, se’m va plantar al davant la meva amiga Francisca Ferrer, que és valenciana i venia directament importada d’aquella ciutat (amb la seva germana, negrota a morir) amb motiu de la BCNegra. Em va fer molta il·lusió i totes quatre vam entrar a la sala ben contentes.
La Capella (carrer Hospital, 56) es va omplir de gom a gom. És evident que el tema suec encara es troba a la palestra. A mi ja m’està bé. Sobretot si tenim en compte, com sabeu, que aquest estiu haig de conferenciar-ne als Juliols de la UB. Precisament, ja que les jornades dels Juliols tenen com a punt central les escriptores sueques, la xerrada d’ahir m’interessava doblement, perquè la convidada procedent del fred era una dona: Mari Jungstedt.
De la Mari (la pronúncia dels cognoms suecs és una història que mereix article propi), només n’he llegit la primera novel·la, Ningú no ho ha vist. Dit sigui de pas, no em va acabar de convèncer. Ara tinc fent cua la segona, Nadie lo ha oído, que l’autora em va signar ahir molt amablement, aprofitant l’avinentesa.


Acompanyaven la Mari en la taula rodona Josep Maria Romero (moderador) i l’escriptor canari José Luis Correa, simpàtic i planer. La Jungstedt també va resultar molt agradable, riallera i ben disposada a respondre. A més, parla castellà amb remarcable fluïdesa, de manera que no va caldre la traducció simultània. No puc explicar fil per randa tot allò que es va dir (que, d’altra banda, sí que em serà molt útil per als Juliols), perquè, evidentment, seria molt llarg i tampoc no respon a la finalitat de la crònica. Però, resumint, podem concloure tot un seguit de punts respecte a la feina de Mari Jungstedt, a tanta mort sueca i a la novel·la negra escandinava en general.

1. Tots els autors suecs estan molt agraïts a Stieg Larsson (ja ho vaig constatar l’any passat amb Camilla Läckberg i Asa Larsson) i, la veritat, no és per a menys.

2. Tots admiren el matrimoni (Maj S... i Per W...) i, especialment, se senten hereus de Henning Mankell.

3. La inclemència del clima suec, amb sis mesos de foscor i de fred extrem (i els altres sis, gairebé – això ho afegeixo jo), converteixen la població del país en una gran població lectora. A Suècia es llegeix molt (sofà, manteta i la neu a l’exterior- paraules de la Jungstedt). Una bona part d’aquestes lectures, que han de cobrir les necessitats d’entreteniment que tot humà té, consisteixen en la narrativa policíaca, que resulta distreta i genera emoció.

4. La Mari no pretén, com manifesta que fan la gran majoria dels seus col·legues, crear una literatura de crítica o denúncia social. Tot i que considera que el gènere actualment va per aquest camí, ella s’estima més indagar en la psicologia dels personatges i en les relacions humanes.

5. Té una especial relació amb el paisatge i amb l’illa de Gotland, l’indret on situa l’acció de la seva obra, perquè és un lloc on hi té una casa i molta família. Hi passa llargues temporades i el coneix molt bé. Un espai preciós i suggeridor que descriu amb realisme. Va dir que tots els llocs que apareixen a les novel·les existeixen de veritat.

6. No es planteja el futur ni considera que tanta proliferació d’aquesta literatura (i tantes sèries amb els mateixos personatges) frivolitzin el gènere. A ella li importa el seu món i para de comptar.



En cap moment no em vaig avorrir i en cap moment no he deixat de considerar que pagui la pena la revaloració del gènere policíac. Però sí que és cert que, en comprovar l’èxit de certs escriptors (i que consti que no la critico, em sembla molt bé que es dediqui a aquest ofici a la seva manera, tots ens hem de guanyar la vida), t’adones del capgirament del fenomen literari. Aquesta senyora, que ven per un tub, fabrica els llibres en sèrie. Fins i tot té tipificades les fases creatives i de feina, adscrites a les diferents èpoques de l’any:

Al maig-juny surten les novel·les al mercat.
A l’estiu, en pensa una de nova, pren notes i la va perfilant.
Comença a documentar-se i a investigar.
Durant quatre mesos escriu amb normalitat, de 9 a 5, com qui va al despatx.
Després venen dos mesos que denomina “período histérico”. Gairebé no menja ni dorm i tot és enrenou al seu voltant.
Entrega el llibre, corregeix quatre coses amb l’editorial i ja som al maig-juny.
Tot el procés torna a començar.

Que no passa res, que ja està bé. Però que em va fer una micona de pupa, pensant en la gent que de veritat es pren la literatura com un art i que, en la nostra comercialitzada i estandarditzada societat actual, té molt poques oportunitats. Tanmateix, així és la vida.
Que passeu molt bona nit, negrots.

Reportera gràfica: MARTA ROIG.

10 comentaris:

Marta Roig ha dit...

Hola Anna, jo també m'ho vaig passar molt bé. Va ser molt interessant veure el procés de creació de l'obra, com d'una idea petita, va desenvolupant tota la història. Jo vaig visualitzar el tronc d'un arbre (la història principal) i tot de branques que en van sortint (les subhistòries paral·leles a la principal i que, alhora l'alimenten).

Vaig sortir d'allí amb ganes d'escriure alguna cosa!

ah! i m'ha encantat això de reportera gràfica.

Reportera Tribulete, que en todas partes se mete.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahaha. Sí, Tribuleta. Home, els documents gràfics són teus, no?

Teresa ha dit...

Bona nit!
Caram! M'han cridat l'atenció les ungles súper vermelles de l'autora signant els llibres!!
Com es nota que ho vius amb intensitat, Anna! Dóna gust llegir el que escrius...és una mica com haver estat allà!
Petons i gràcies per posar-nos al dia!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. Sí, la passió és un dels meus defecte-virtuts, no sé què dir-ne.
Tema ungles: jo també vaig pensar que era complicadet teclejar l'ordinador amb aquesta impedimenta. Però vaja, les sueques són les sueques. Una raça a part. O no veus la nostra diferència de color? Hahahaha.
Petons.

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per aquesta crònica tan sentida que deixa la sensació d’estar en el lloc.

Anònim ha dit...

Bon dia Anna Maria, cert el que diu el Jordi, la sensació d'estar al lloc.... ja veig que ho disfrutes plenament. Un petonet guapa. Mercè Sanchis

Gemma ha dit...

Crec que aqueta escriptora és la mateixa que vaig sentir entrevistar a la ràdio, i va ser una entrevista molt interessant.

Yves Gerbeau ha dit...

Dues coses a destacar:
"ella s’estima més indagar en la psicologia dels personatges i en les relacions humanes". Ole!

i...

"Que no passa res, que ja està bé. Però que em va fer una micona de pupa, pensant en la gent que de veritat es pren la literatura com un art i que, en la nostra comercialitzada i estandarditzada societat actual, té molt poques oportunitats. Tanmateix, així és la vida." Ole ole i ole!!!!!

Fantàstic article! Ets la nostra informadora de la setmana negra!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és cert, amics. M'ho passo molt bé.
Yves, celebro que l'article t'hagi agradat.
Gràcies a tots.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Quina enveja em fa aquesta escriptora!!! Ai, quan penso com he d’esgarrapar unes horetes a la setmana per escriure les meves noveŀles (això si hi ha sort, que poden passar-ne moltes sense trobar ni mitja hora), em moro d’enveja, és la veritat.