Harlem Nocturne

dimecres, 2 de febrer de 2011

El sorprenent Nathaniel Hawthorne


He acabat un recull de contes de l’escriptor dels Estats Units Nathaniel Hawthorne (Salem 1804- Plymouth 1864). Mai no havia llegir res d’ell, tot i que el coneixia com l’autor de La lletra escarlata. Sabia que els seus avantpassats havien participat en els famosos judicis contra les suposades bruixes de Salem durant el segle XVII, i que això l’havia torturat tota la seva vida.

Els relats de Hawthorne, que ni de bon tros m’han enganxat com les històries de Hoffmann o Maupassant, resulten, tanmateix, terriblement personals. Han aconseguit despertar, sens dubte, la meva sorpresa i el meu interès. Revestits d’un to moralitzant molt evident, en la línia severa i solemne de les comunitats protestants de Nova Anglaterra, no crec que puguin deixar indiferent ningú.

Els petit volum conté sis històries, a quina més inquietant: El joven Goodman Brown (sobre la bruixeria i els rituals satànics), Wakefield (un estrany comportament humà que planteja una reflexió a través d’un exercici metaliterari), El huésped ambicioso (una trista història sobre l’atzar i la inconsistència de la vida humana), El velo negro del pastor (interessantíssima indagació al voltant del sentiment de culpa), El experimento del Doctor Heidegger (eterna juventud, tempus fugit) i El barranco de las Tres Colinas (pura maldat de la bruixeria).


No es tracta de contes a l’ús, sinó de pensaments amb rerefons filosòfic revestits d’un argument més o menys desenvolupat. Hi predomina la interpel·lació directa de l'autor al receptor. Hawthorne elabora una idea i la plasma, tot plantejant al lector allò que podria o no podria ser, tot permetent-nos opinar i decidir gairebé sempre. Els relats no corresponen exactament a l’esquema del típic plantejament-nus-desenllaç. Tampoc no tots aconsegueixen  arribar a un punt àlgid ni tenen un final inesperat (molt típic del gènere de terror). Tanmateix, la figura de Hawthorne, sempre present en l’exercici de la lectura, mostra una clara preocupació per arribar a conclusions, si més no personals.

Borges es va sentir fascinat pels seus contes, “por su tenue mundo crepuscular”, i Edgar A. Poe va considerar que pertanyen a la més alta esfera de l’art. Fins i tot Herman Melville va dedicar a l’autor de Salem la seva novel·la Moby Dick. Tot i que personalment connecto molt millor amb els nostres europeus, em sembla molt interessant recomanar-vos aquesta lectura. Per a mi ha significat, sens dubte, un singular descobriment.
A dinar de gust, negrots.



7 comentaris:

electra ha dit...

ok, a'viam un dia... la lletra escarlata, quan era jove, em va impactar.

Jordi Canals ha dit...

Nathaniel Hawthorne, un nou nom a la llista d’autors d’interès per a llegir.

LEBLANSKY ha dit...

A mi el que més m'impressiona d'en Hawthorne és el seu domini del llenguatge i la manera en que és capaç de controlar el tempo en les seues narracions. Això ho borda en La casa dels 7 agullons (o teulades, depenent de la traducció), on durant pàgines i pàgines sembla que no passi res, però en canvi, amb una delicadesa exquisida, Hawthorne va introduint elements diversos que fan que el lector segueixi la novel·la amb passió fins la darrera línia.
El teu post m'ha animat a fer-me amb les narracions d'en Hawthorne que no havia llegit. Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a vosaltres, amics.
Me n'alegro, Leblansky, d'haver-te despertat el desig de tornar-hi. D'això es tracta.

Yves Gerbeau ha dit...

"No es tracta de contes a l’ús, sinó de pensaments amb rerefons filosòfic revestits d’un argument més o menys desenvolupat."

Fantàstic! El que busco!

Gràcies per les recomanacions!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies, Anna Maria. Potser em decidiré a llegir aquestes narracions. Vaig estudiar The Scarlet Letter a la universitat, en una classe de literatura americana, i la veritat és que no em va agradar gaire –massa puritanisme. Recordo que descrivia un món ben estrany i que jo desconeixia força fins aleshores, un món que vaig descobrir també amb les explicacions del professor sobre els puritans de Nova Anglaterra. Aquells puritans em van semblar una mena d’extraterrestres –més fanatics i insuportables que cap altre humà en tota la història (i mira que n’hi ha hagut). Bé, i ja me n’he anat del tema que són aquests relats de Hawthorne que no he llegit, però havia de dir alguna cosa.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens tota la raó, Shaudin, per això parlo de l'ambient sever de Nova Anglaterra i per això és impossible que aquest autor (si més no a mi) m'enganxi com els europeus tan avançats en la seva època. Ara bé, la sorpresa que m'ha causat i la diferent manera d'enfocar el món, no deixa de ser un gran document. I, d'altra banda, malgrat la diferència d'estil, sap recrear aquell terrible ambient força bé.