Harlem Nocturne

diumenge, 30 de gener de 2011

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral

Divendres, mentre esperava a Laie la trobada amb una persona, vaig passejar, lògicament, per la llibreria. Feia una inclement tarda de gener, amb un plugim suau que amarava els carrers. Un d’aquells dies hivernals, d’evident regust negrot, que m’encanten. Aixoplugada per l’escalforeta acollidora de Laie, vaig trobar parat, ben preparat per a la setmana que s’acosta, un taulell específic de la BCNegra. Naturalment, m’hi vaig acostar. De seguida (tinc un olfacte gairebé infal·lible) vaig adonar-me que acabava de fer una petita gran descoberta. Si més no per a mi, que no havia sentit cap notícia del llibre (encara).


Parlo de la primera novel·la de Nil Barral, L’home que dormia al cotxe. Una portada on hi apareix un gat em va enganxar el petit volum directament als dits, però aleshores me’l vaig mirar bé i vaig començar a endinsar-me, amb innegable plaer, en el seu misteri. Perquè... qui és Nil Barral? La contracoberta indica que es tracta d’un autor de renom dins les lletres catalanes que acaba d’estrenar-se, amb aquest pseudònim, en el gènere negre. Un escriptor que vol guardar l’anonimat com a part de l’enigma (no sé si per motius de màrqueting o per mantenir la seva personalitat real al marge del gènere). Jo sospito que hi ha una mica de tot, malgrat que, un cop llegit el llibre, també diria que el desconegut autor posseeix un humor àcid que es complau en la creació d’un extravagant joc d’expectatives. Un joc que pot resultar molt lucratiu (segur), però també molt divertit.

Vaig agafar el metro transportada per un d’aquells estats d’excitació que em dominen quan la meva veueta interna (ja parlo com els detectius del gènere, per Déu) m’anuncia que he fet una troballa. Arribar a casa i començar a llegir van ser dues accions, més que consecutives, gairebé paral·leles. En poques hores, L’home que dormia al cotxe va passar a formar part per sempre més del meu bagatge negrot. I ara ja espero la segona entrega que, segons que he llegit en una ficcionada entrevista a Internet (promoguda per l’editorial que publica l’obra), ja s’està coent.

Nil Barral no és únicament el pseudònim del misteriós autor nostrat, sinó també el nom del protagonista de la novel·la. Un perdiguer que treballa (com l’estimada Kinsey Millhone) en una agència d’assegurances. La seva tasca no resulta gaire galdosa: es tracta de mirar d’evitar, amb les seves investigacions, el pagament de les primes. Barral (personatge) és una mena d’heroi a l’estil mediterrani (li encanta menjar bé, el whisky de malt, la música clàssica, la vida refinada) tipus Pepe Carvalho, Salvo Montalbano i Guido Brunetti junts. Res a veure amb els amargats i torturats policies i detectius del nord d’Europa. Tanmateix, també és un home acostumat a tractar amb els baixos fons i l’escòria social. No debades havia estat policia, un passat (per a ell) ben negre... Una mixtura gens original, en realitat, però molt atractiva i que funciona la mar de bé.


La trama del llibre és prou imaginativa, amb un to que tampoc no pot (ni vol) ocultar que prové del sud. Els personatges secundaris són importants i estan apuntats amb delicadesa. S’endevina que aniran jugant el seu paper en les pròximes entregues. A partir de l’humor i de la ironia més càustica, en un llenguatge àgil, col·loquial i lleuger (en aparença descurat però en realitat absolutament treballat), Barral (l’autor) ens aboca a reflexionar sobre tot allò que ens envolta: la corrupció, els prejudicis, la mentida, els convencionalismes socials, l’absurd de l’existència, els tòpics. Tot i que escomet la tasca des de l’alegria de viure i sense evitar una certa tendresa, en una Barcelona on els espais concrets no estan gaire explicitats, la crítica no deixa de ser ferotge. A l’estil histriònic de l’Àngel Esquius (el detectiu creat per Andreu Martín i Jaume Ribera) o dels bessons Eduard i Borja/Pep de Teresa Solana, aquest Barral (personatge) ens fa riure, somriure i pensar. Mentrestant, el Barral (autor) se’n riu de nosaltres sabent que, aquells que tenim un cert bagatge lector, intentarem trobar pistes en la seva escriptura per poder aclarir el misteri de la seva identitat.

Estic molt contenta que la narrativa negra en català vagi trobant cada cop una veu més sòlida. Una veu pròpia que la consolida, dotant-la d’una volada prou remarcable que, sens dubte, l’allunya de la literatura de pur entreteniment.

Només tinc una recança... que gairebé no puc suportar. Qui punyetes és Nil Barral?????


11 comentaris:

electra ha dit...

deu estar molt bé tal com el pintes. quan hagi tingut temps de respirar, hi aniré.

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per compartir la teva descoberta amb tots nosaltres . Sembla pel que dius que es tracta d’un personatge i autor per a seguir el seu faïment.

Maria ha dit...

Buf! Si el llibre està tan bé com la campanya publicitària que li han muntat, la cosa promet! Hi he caigut de quatre potes i corro a encarregar-lo. Gràcies, Anna. (Podrem fer un concurs a veure si n'endevinem l'autor.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehehe. Jo el penso resseguir. A veure què en treiem de tot plegat. Crec que us agradarà.

Gemma ha dit...

Bé, com ja he dit altres vegades m'estic engaxant a quest génere. quan pugui el llegiré.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Doncs sembla una lectura ben recomanable. Me l’apunto per algun dia futur. Tot i no haver-lo llegit, jo també estic intrigada: qui deu ser l’autor?

Anònim ha dit...

Bon dia Anna, mira no és precisament el llibre negre el que m'atrau més, pero seguint la teva "negra" trajectoria m'està interessant..... m'el compraré, estarà bé deixar una miqueta les meves menjades de tarro i distreure la ment amb altes temes. Un petonet guapisima.

Yves Gerbeau ha dit...

Això de les portades... i tant que ens captiven! I mira que jo sempre he defensat les portades sense fotos ni dibuixos, però és innegable que és el que ens crida l'atenció...

El fet que sigui un pseudònim també té la seva gràcia, no? I més i es tracta d'algú de renom, és ben rar no usi el seu nom per fer publicitat i vendre més que els autors desconeguts... pqè no ens enganyem, comprem/llegim pel que ens sona, no? (o pel que ens recomana especialistes com tu, clar!)

L'obra sembla ben xula, l'afegirem a la llarga llista de les teves recomanacions...

Gràcies!!!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec que l'estratègia comercial és francament bona, Yves. Generar misteri i enigma al voltant d'una novel·la del gènere negre és portar l'element metaliterari a la seva màxima expressió. Pensa que, com dic, fins i tot autor i personatge comparteixen el nom, formen un tot, una simbiosi. Fins on arriba el personatge, on comença l'autor?
Un escriptor famós, que compta per tant amb tots els recolzaments editorials, amb una bona campanya de màrqueting i aprofitant l'avinentesa de la BCNegra... ho té tot guanyat

Anna Maria Villalonga ha dit...

A més, també és invertir en clau de futur. Perquè ja ha estat publicat en aquesta fictícia entrevista de què parlo, que està coent-se la segona novel·la i que serà una sèrie d'unes 10.
Ja veus per on va la cosa...
Dies i dies tot un gruix de públic preguntant-nos qui és Nil Barral.

jomateixa ha dit...

Ja he vist aquesta novel·la comentada en uns quants blogs, això deu voler dir alguna cosa...
l'apunto.