L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral

Divendres, mentre esperava a Laie la trobada amb una persona, vaig passejar, lògicament, per la llibreria. Feia una inclement tarda de gener, amb un plugim suau que amarava els carrers. Un d’aquells dies hivernals, d’evident regust negrot, que m’encanten. Aixoplugada per l’escalforeta acollidora de Laie, vaig trobar parat, ben preparat per a la setmana que s’acosta, un taulell específic de la BCNegra. Naturalment, m’hi vaig acostar. De seguida (tinc un olfacte gairebé infal·lible) vaig adonar-me que acabava de fer una petita gran descoberta. Si més no per a mi, que no havia sentit cap notícia del llibre (encara).

Parlo de la primera novel·la de Nil Barral, L’home que dormia al cotxe. Una portada on hi apareix un gat em va enganxar el petit volum directament als dits, però aleshores me’l vaig mirar bé i vaig començar a endinsar-me, amb innegable plaer, en el seu misteri. Perquè... qui és Nil Barral? La contracoberta indica que es tracta d’un autor de renom dins les lletres catalanes que acaba d’estrenar-se, amb aquest pseudònim, en el gènere negre. Un escriptor que vol guardar l’anonimat com a part de l’enigma (no sé si per motius de màrqueting o per mantenir la seva personalitat real al marge del gènere). Jo sospito que hi ha una mica de tot, malgrat que, un cop llegit el llibre, també diria que el desconegut autor posseeix un humor àcid que es complau en la creació d’un extravagant joc d’expectatives. Un joc que pot resultar molt lucratiu (segur), però també molt divertit.

Vaig agafar el metro transportada per un d’aquells estats d’excitació que em dominen quan la meva veueta interna (ja parlo com els detectius del gènere, per Déu) m’anuncia que he fet una troballa. Arribar a casa i començar a llegir van ser dues accions, més que consecutives, gairebé paral·leles. En poques hores, L’home que dormia al cotxe va passar a formar part per sempre més del meu bagatge negrot. I ara ja espero la segona entrega que, segons que he llegit en una ficcionada entrevista a Internet (promoguda per l’editorial que publica l’obra), ja s’està coent.

Nil Barral no és únicament el pseudònim del misteriós autor nostrat, sinó també el nom del protagonista de la novel·la. Un perdiguer que treballa (com l’estimada Kinsey Millhone) en una agència d’assegurances. La seva tasca no resulta gaire galdosa: es tracta de mirar d’evitar, amb les seves investigacions, el pagament de les primes. Barral (personatge) és una mena d’heroi a l’estil mediterrani (li encanta menjar bé, el whisky de malt, la música clàssica, la vida refinada) tipus Pepe Carvalho, Salvo Montalbano i Guido Brunetti junts. Res a veure amb els amargats i torturats policies i detectius del nord d’Europa. Tanmateix, també és un home acostumat a tractar amb els baixos fons i l’escòria social. No debades havia estat policia, un passat (per a ell) ben negre... Una mixtura gens original, en realitat, però molt atractiva i que funciona la mar de bé.

La trama del llibre és prou imaginativa, amb un to que tampoc no pot (ni vol) ocultar que prové del sud. Els personatges secundaris són importants i estan apuntats amb delicadesa. S’endevina que aniran jugant el seu paper en les pròximes entregues. A partir de l’humor i de la ironia més càustica, en un llenguatge àgil, col·loquial i lleuger (en aparença descurat però en realitat absolutament treballat), Barral (l’autor) ens aboca a reflexionar sobre tot allò que ens envolta: la corrupció, els prejudicis, la mentida, els convencionalismes socials, l’absurd de l’existència, els tòpics. Tot i que escomet la tasca des de l’alegria de viure i sense evitar una certa tendresa, en una Barcelona on els espais concrets no estan gaire explicitats, la crítica no deixa de ser ferotge. A l’estil histriònic de l’Àngel Esquius (el detectiu creat per Andreu Martín i Jaume Ribera) o dels bessons Eduard i Borja/Pep de Teresa Solana, aquest Barral (personatge) ens fa riure, somriure i pensar. Mentrestant, el Barral (autor) se’n riu de nosaltres sabent que, aquells que tenim un cert bagatge lector, intentarem trobar pistes en la seva escriptura per poder aclarir el misteri de la seva identitat.

Estic molt contenta que la narrativa negra en català vagi trobant cada cop una veu més sòlida. Una veu pròpia que la consolida, dotant-la d’una volada prou remarcable que, sens dubte, l’allunya de la literatura de pur entreteniment.

Només tinc una recança... que gairebé no puc suportar. Qui punyetes és Nil Barral?????