Una abraçada, negrots.
Cuento de horror, de Marco Denevi (Buenos Aires 1922-1998)
La señora Smithson, de Londres (estas historias siempre ocurren entre ingleses) resolvió matar a su marido, no por nada sino porque estaba harta de él después de cincuenta años de matrimonio. Se lo dijo:
-Thaddeus, voy a matarte.
-Thaddeus, voy a matarte.
-Bromeas, Euphemia -se rió el infeliz.
-¿Cuándo he bromeado yo?
-¿Cuándo he bromeado yo?
-Nunca, es verdad.
-¿Por qué habría de bromear ahora y justamente en un asunto tan serio?
-¿Por qué habría de bromear ahora y justamente en un asunto tan serio?
-¿Y cómo me matarás? -siguió riendo Thaddeus Smithson.
-Todavía no lo sé. Quizá poniéndote todos los días una pequeña dosis de arsénico en la comida. Quizás aflojando una pieza en el motor del automóvil. O te haré rodar por la escalera, aprovecharé cuando estés dormido para aplastarte el cráneo con un candelabro de plata, conectaré a la bañera un cable de electricidad. Ya veremos.
El señor Smithson comprendió que su mujer no bromeaba. Perdió el sueño y el apetito. Enfermó del corazón, del sisema nervioso y de la cabeza. Seis meses después falleció. Euphemia Smithson, que era una mujer piadosa, le agradeció a Dios haberla librado de ser una asesina.
16 comentaris:
Ha,ha,ha que bèstia !!! Ara... és el crim perfecta.
Mare meva! quin conte. Quan he vist la foto de l'inici ja m'ha entrat por... M'agraden aquests relats curts i ben negrots! petonets
Pobre home!
L'hauria d'haver matat ell a ella abans.
Molt enginyós!
Encara q el podríem complicar i...
ella podria emmalaltir en veure que ell es posava malalt i no acabava de morir mai... heheheh
Gràcies!!!!!
Quina mala llet, la tia! Ara, que si en 50 anys no havia fet mai cap broma, potser si que més li valia a l'home morir-se...
Pobre home! Molt bo el conte. La primera foto fa feresa.
hehe... la guerra dels Rose s'hi va inspirar...
(tot i que... quin sentiment de dependència més acusat, no, en el marit, aquí?)
Hola Ana Maria, es el primer dia que soc aqui, m'agrada el teu bloc.
L'hombre del crim.L'història d'avui le trobo molt bona, molt injinyiosa,
et felicito.La música d'entrada preciosa, i els ullets de gat, m'han cautivat.
Fins una altre estona.
Celebro que us agradi. I a tu, Carmen, benviguda.
Per cert, si et refereixes als ulls que s'obren i es tanquen damunt de tot, són de llop.
Ah! Marco Denevi! M’encanta aquest escriptor! Però, mira, aquest conte no el coneixia. Una vegada més m’he de treure el barret davant aquest escriptor. Moltes gràcies per penjar-lo aquí!
Sí, senyora. Així és. Me n'alegro d'haver-te descobert un nou relat.
Acudits negres, se'n podria dir. Pregunta capciosa: per què són sempre en castellà? Ja callo, ja callo.
És que és un autor argentí.
La tradició del microconte a Hispanoamèrica és molt gran. I jo intento penjar aquí relats que no sobrepassin una extensió.
Evidentment (i això no crec que m'ho discuteixis, tu, lectora inclement en milers de llengües) lògicament considero millor no traduir una cosa que (per bé o per mal, en aquest cas per bé) podem entendre perfectament.
També he penjat algun relat en català, com per exemple de Calders. Però els que tinc d'altres autors són massa llargs.
Hahaha. Per cert, Maria. M'ha agradat molt això d'acudit negre.
I és ben veritat.
ostres que genial! hohoho! pobre home!
Pretty nice post. I just stumbled upon your blog and wanted to say that I have really enjoyed browsing your blog posts. In any case I’ll be subscribing to your feed and I hope you write again soon!
Publica un comentari a l'entrada