Aquests dies de tanta feina he aparcat les novel·les i m’he dedicat a la lectura de contes. Així puc, sense massa esforç, gaudir de textos que, pràcticament, es poden llegir d’una sola tirada. D’altra banda, com que els relats breus sempre han estat una de les meves debilitats, està resultant fantàstic.
El darrer recull que ha passat per les meves mans va néixer de la privilegiada ploma del francès Guy de Maupassant (1850-1893), autor que visqué plenament en contacte amb els grans de la seva època (Flaubert, Zola) i que va destacar sobretot per la seva producció de contes d'intriga inquietant, terror i elements sobrenaturals. Amb la salut molt malmesa per profunds trastorns nerviosos i afectat de sífilis, va morir abans de complir els 43 anys en una clínica mental parisenca, al poc temps d'un evidentment no consumat intent de suïcidi.
Tradicionalment, s’ha atribuït a la bogeria gran part de la inspiració de la seva obra, però jo no tinc intenció d’alimentar una interpretació tan fàcil i que, en realitat, no conec en profunditat. Amb tot, i si bé és cert que el contingut de les seves històries suggereixen a la perfecció el patiment d’un ànima turmentada i delirant, també és cert que m’han semblant extraordinàriament lúcides. Qui sap si aquest és el veritable esperit de la manca de seny! La condició contradictòria d’albergar alhora la lucidesa i l’alienació mental.
Sigui com sigui, la literatura de Maupassant m’ha semblat excelsa. En el passat ja havia llegit algunes de les seves històries, però fa massa temps per recordar-les amb detall. En aquest recull hi trobem 7 relats: El miedo, El lobo, La mano, El albergue, El Horla, La muerta i La noche. El fil conductor el podríem fixar en l’exploració al voltant del mecanisme, terrible i inherent a la condició humana, de la por. La por en majúscules, el terror, l’horror. Fins arribar a la demència, a la pèrdua total dels sentits. És el tema central d’El miedo, El lobo, El albergue (magnífic, m’ha subjugat), La noche i, per descomptat, El Horla, una de les joies més preuades de la producció de Maupassant. Amb una capacitat increïble per captar l’atenció del lector, totes les històries et deixen astorat, amb la boca oberta. I no tant pel factor sorpresa com per la capacitat d’impactar i d’encuriosir, d’enganxar irremissiblement el receptor en una espiral de lectura impossible d’abandonar.
Però les històries van molt més enllà d’un simple exercici de gènere o d’una reflexió (d’altra banda, interessant i encertada) sobre l’existència d’un conjunt de fets sobrenaturals que l’home no pot explicar. Representen un reflex de les misèries de la vida (en el cas de La muerta o La mano) o un testimoni dels costums i preocupacions de l’home de l’època (per exemple, l’ús de la hipnosi, el contagi de certes patologies, etc.). París apareix en tota la seva esplendor (i en tot el seu horror), sempre a partir del patiment psicològic, sense escatologia ni sang i fetge. Amb un finíssim savoir faire que només és digne dels més grans.
La llargària de les històries (tret d'El Horla, justificadament més extensa) també és molt del meu grat. Sempre he subscrit la sentència de Gracián. Al meu entendre, l'òptima mesura dels textos de Maupassant converteix llur crescendo d'intriga en quelcom irresistible.
Sé que tindreu la sensació, negrots, que sempre us dic el mateix. Que sempre recomano amb entusiasme les lectures dels clàssics del gènere. Tanmateix, avui ho faig amb paraules majors. Amb cap altre he gaudit tant darrerament (i això que si resseguiu el bloc enrere en trobareu molts) com amb Guy de Maupassant.
Agraeixo als déus del gènere (si és que n'hi ha) haver posat escriptors com ell en el nostre camí.
14 comentaris:
Boníssim! A mi m'encanta Maupassant! Sempre recomano Contes del dia i de la nit, un recull de contes magnífic, un dels meus llibres preferits. El conte El collaret, per exemple, és una joia. Maupassant, lúcid, profund, punyent i detallista!
Bé, bé, bé, Oriol. M'encanta comprovar que a algú com tu (de solvència contrastada) també li agrada tant.
Gràcies per continuar fidel als propòsits del 2011!
Ja n’he pres nota, Espero trobar el recull de contes de Guy de Maupassant que tu comentes a la Biblioteca. Gràcies, una vegada més, per la teva recomanació.
Jordi, aquest és el recull aquest que va publica El País. No sé si és a les Biblioteques. Però potser si vas al teu quiosc te'ls poden aconseguir tots o els que vulguis. Són llibrets prims, molt ben editats, que valen molt poc. Estan superbé. Et busco l'enllaç on vaig penjar la llista i te'l passo. Així pots triar si t'interessa.
Crec que a la llibreria dels llunàmbuls hi ha d'oferta Contes del dia i de la nit.
Aprofiteu-la!
Bé, com sempre agrair el conaixament que poses al nostre avast.
Apa, buscar contes... ara hi vaig, hehehehe.
A mi, particularment, sempre m'han agradat els textos breus. Ja pot ser un llibre de 300 pàgines, si està dividit en molts capítols me l'acabo ràpidament; del contrari, no sé perquè, però no l'assaboreixo igual...
Per cert...
La condició contradictòria d’albergar alhora la lucidesa i l’alienació mental.
Hihihi. Et sents identificat amb la frase blocairement parlant, eh???
Me n'alegro que per Internet en trobis algun, dels contes. En aquest sentit, Ciudad Seva és una mina.
en tinc un exemple, que em va regalar un amic molt amic als meus 20 anys i escaig. a la que pugui me n'hi vaig a fer-me'l de nou present.
("s’ha atribuït a la bogeria gran part de la inspiració de la seva obra" ?? :
i si fos, què?
jo no ho trobo cap demèrit, sinó en tot cas l'exponent d'un ben pur surrealisme. les interpretacions oficials que passen a la posteritat com a valors suprems són sovint la re-pera... com si tb sovint no s'hi amagués un desequilibri flagrant en el fons de tot dels més gloriosos i encimats Senys...!)
Moltes gràcies Anna Maria. Guy de Maupassant és un dels millors amics per anar on calgui. Mai no et deixarà penjat, com l'Absenta, Alfons Maseres o Charles Baudelaire. En nom del bo de Guy, que reposa al cementiri de Montparnasse, t'agraeixo la divulgació de la seva obra. S'ho va ben guanyar, i malgrat que tenia bones relacions i mestres en el cercle literari (fill il·lícit probablement, segons algunes fonts, de Flaubert), va tenir problemes amb el món editorial. Fou un paio amb una sensibiltat extrema en el millor dels sentits i, a més a més, va saber transmetre les sensacions i emocions bo i escrivint amb una precisió gairebé quirúrgica. Hi ha relats que d'ell, que encara avui, em punxen molt endins. És, sezillament, genial. A més a més, té la virtut de fer-ho amb paraules planeres i intel·ligibles per a tothom, arribant a explicar fenomens de vegades complicats, amb quatre mots escollits. Al meu humil parer és el mestre, amb Edgar Poe, dels relats curts.
Emili Gil
Emili, estic totalment d'acord. A més, és una cosa indefugible (vull dir sentir que val tant la pena) quan et poses a llegir-lo. Inevitable. No m'imagino ningú que no li agradi.
Electra, quan deia això de la bogeria no ho deia com un dèmerit, de cap manera. Però sí que massa vegades (ja ho saps) s'han trobat interpretacions en clau vital o contextual que poc responen a la veritat. És un recurs fàcil i més en un cas així.
Potser no estava tan boig (al cap i a la fi, el mateix concepte de bogeria és indefinible i poc defensable).
Petons.
Un breu comentari pel que s'ha dit sobre la follia: un dels millors poetes contemporanis que conec, en llengua castellana, és en Leopoldo María Panero. No sé si encara és viu, però la darrera cosa que vaig saber d'ell, als voltants del 2004, és que continuava tancat en un manicomi de Tenerife. Ens envià, expressament per a la revista "Lovecraft magazine", un poema esplèndid escrit amb la típica màquina d'escriure.
Emili Gil
Haw, haw, Maupassant sempre m'ha encisat per la part més fantàstica: l'Horlà és, per al meu gust, un gran relat a mig camí entre el terror lovecraftià i la fantasia.
Em va agradar molt un conte que no és ben bé de por però ho podria ser: "Mademoiselle Fifi" o una cosa semblant, i la manera particular amb què la senyoreta combatia els prussians.
Publica un comentari a l'entrada