Harlem Nocturne

dimarts, 31 de gener de 2012

De gèneres, prejudicis i sobreinterpretacions


Avui, en el marc del Seminari Negre i Femení de la Universitat de Barcelona, en el qual he tingut (gràcies a la Doctora Elena Losada), l’honor d’intervenir, el professor Stewart King, de la Monash University de Melbourne, ha presentat la ponència Mosses d’Esquadra i la novel·la policial catalana de dones. King és un estudiós rigorós i competent i, encara que us sembli estrany, milita en les files dels experts que, fora de les nostres fronteres (inclosos els antípodes), es dediquen a la investigació de la literatura catalana. En aquest cas, evidentment, de la narrativa criminal.
No he pogut prendre notes exhaustives de la seva exposició, atès que jo mateixa em trobava a la taula dels ponents, però ha estat una conferència clara i documentada al voltant de dues novel·les negres recents escrites per dones catalanes: Negres tempestes, de Teresa Solana i  Natura quasi morta, de Carme Riera. En ambdós casos, la trama s’ocupa de resoldre uns assassinats i els policies encarregats de fer-ho pertanyen al cos dels mossos d’esquadra. En ambdós casos, també, entre els mossos hi ha dones. De fet, a Negres Tempestes la protagonista és la mossa d’esquadra Norma Forester, personatge principal d’una nova sèrie engegada per Solana, de la qual n’està escrivint actualment el segon lliurament.
King ha intentat caracteritzar el tipus de mossa que descriuen Solana i Riera, així com la visió que exposen al voltant del cos dels mossos en general, del paper actual de la policia en el nostre país, de les dones dins del cos i de la diferència entre la mossa-dona i el mosso del gènere masculí. La feina de King ha estat molt interessant, il·lustrada amb força exemples. Jo, que he llegit amb detall les dues novel·les, no hi tinc gaire a discutir.


Tanmateix, el més sucós de l’exposició ha estat, per a mi, el debat posterior, que m’ha sorprès profundament. He constatat com de difícil resulta deslliurar-se dels prejudicis previs i del component subjectiu, carregat, endemés, de contingut ideològic. Stewart King ha manifestat el tracte que les dues escriptores atorguen a la policia, un tracte amb clarobscurs (no tot és positiu, però tampoc no tot és negatiu) que, en qualsevol cas, com a lectors -i com a investigadors- no podem separar de la idiosincràsia del gènere, tal com King ha repetit en diverses ocasions (“és cosa del subgènere (policial)”, anava dient...). En canvi, alguns dels assistents a la xerrada s'han indignat amb els comportaments negatius dels personatges en tant que eren els protagonistes, els herois (d'alguna manera), com si fos intolerable estar parlant a la Universitat d'un gènere on els polis (herois) fan de vegades coses poc edificants.   
Per enfrontar-nos a la narrativa policíaca, hem d'acceptar les regles del joc. Hem d'aparcar una mica la idea que la policia és el braç repressor de l’estat, que és nociva per se, que tots els polis són una colla de fatxes. Si no ho podem fer, millor no llegir-la.  Perquè... jo pregunto... a veure, que no parlàvem de novel·la criminal? Que el gènere no consisteix, es miri com es miri, en escriure sobre delictes i la seva resolució? Que no se’ns omple la boca de repetir que la novel·la negra actual és la nova novel·la realista? Si els mossos tenen actuacions fatxendes, una novel·la realista les ha de reflectir. I si en tenen de bones, també. Com podem fer crítica social si no reproduïm el real? De què es tracta, d’escriure sobre una mena de cos policial idíl·lic on els polis no s'equivoquen mai i si s'equivoquen ja no poden ser protagonistes? 

Tant de bo fos així. Ja firmo, però no correspondria a la veritat. Seria gairebé ciència-ficció.



D’altra banda, estic segura que els mateixos que tenen prejudicis contra la policia demanarien (en la ficció i en el real) la seva intervenció ferma davant d’una violació o d’un cas de violència de gènere (per parlar de dos delictes recurrents i tristament actuals que afecten més les dones).  
No podem confondre mai un detectiu privat amb un policia. La figura del detectiu privat permet un comportament tan divers com l’escriptor desitgi. El detectiu pot arribar a ser l’alter ego literari de l’autor. Fins i tot, si molt convé, la seva total transposició ideològica. Un policia, en canvi, no atorga al creador, en nom de la versemblança, la mateixa capacitat de maniobra. En contrapartida, segurament li serà més útil si pretén descriure la realitat.
M’ha semblat que es confonia en algun moment la ideologia de les dues autores (Solana i Riera) amb la ideologia de la policia, però no he entès la raó. S’ha reivindicat el dret a tenir prejudicis previs (i us asseguro que jo, com a filla de la dictadura, de prejudicis previs contra la policia en tinc un munt) però si llegeixo una novel·la policíaca, la policia investigarà el cas. I vull que el tractament d’aquesta policia sigui real. Estic segura que la connivència personal amb la part més fosca del cos policial no forma part de l’ideari de Teresa Solana, com també sé que no té cap voluntat (i tinc clar que Carme Riera tampoc) de lloar el cos en una mena d’exaltació nostrada i nacionalista (això també s’ha insinuat, sort que Stewart King ho ha desmentit en rodó i amb arguments), com si els mossos fossin més bons per “ser catalans” (ho poso entre cometes perquè només cal saber la de cursos que se’ls ha d’impartir perquè xampurregin el català una mica).
Com he avançat, el quid de la qüestió rau en la versemblança, per més que Solana, precisament, s’inventi una mossa força atípica (culta, refinada, de bona família). Però d’això va la història. D’explicar la part obscura de la condició humana mitjançant un gènere amb un codi establert que coneixen molt bé tant l’emissor com el receptor. Un codi que es pot fusionar, invertir, transgredir, desmitificar, ironitzar, burlar, però mai estripar del tot. Si ho fem, estem canviant de gènere. Les escriptores criminals (i els escriptors, perquè aquest debat en absolut és exclusivament femení) volen parlar del món que ens envolta, de la societat, de la maldat, de la naturalesa humana. I han triat per fer-ho una òptica genèrica ben concreta. Per què? Perquè els diverteix, perquè els agrada, perquè, gairebé sempre, abans d’escriure van ser lectors afeccionats al gènere.  
I ja està. No hi ha res més que això. Els autors ofereixen i els lectors esperen. Si els escriptors trenquen el pacte, estan canviant les regles del joc. Estan canviant de gènere. Ben senzill. La resta, són només les nostres  sobreinterpretacions.  


Reportatge gràfic: Marta Roig.
Nota: evidentment, de la meva intervenció no en faré cap crònica. Però anava del bloc, precisament. Per tant, què voleu que us expliqui als negrots? 

15 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

No hi ha dubte que tots tenim prejudicis contra la po-licia, i jo, per herència familiar, contra l'exèrcit. Però n'hi ha de tot, bò i dolent. Els nostres prejudicis influeixen en totes les nostres activitats, el que pot resultar, a llarg o curt termini, molt negatiu. No sé si m'explico bé.
M'ha semblat particularment atractiu sentir un australià parlant català millor que jo. N'he conegut nord-americans que se expressaven millor en català que en castellà. Fins i tot vaig tenir un profe d'anglès al Institut d'Estudis Nord-Americans -- amb una retirada al Sidney Poitier -- que sabia més de gramàtica castellana que molts de nosaltres.
Una correcció: l'Stewart no és de les nostres Antípodes; hauria d'haver nascut a Nova Zelanda.
M'ha agradat la teva explicació del bloc: enèrgica i plena d'entusiasme. L'experiència d'aquest migdia ha estat fantàstica. Gràcies.

Titània ha dit...

Com que l'ànec em cau moooolt simpàtic, contesto ;-)Noia, ho has clavat. I per no haver pres notes, recordes fil per randa el que s'ha dit :-)) Seré una mica grollera, però avui s'han dit coses que m'han recordat una frase que el meu pare feia servir sovint, i és que massa vegades es confonen "els collons amb els rosaris". Sí senyora, del que es tracta és de parlar de la realitat, i ara, a Catalunya, els Mossos d'Esquadra són els encarregats de posar "ordre", la qual cosa inclou fets tan negatius i fora de lloc com les atonyinamentes indiscriminades per desalotjar la Universitat de Barcelona d'estudiants anti-Bolonya o la Plaça de Catalunya d'indignats amb l'excusa que havien de netejar la plaça, i tan necessaris com la detenció de delinqüents o maltracadors de dones, per exemple. I sí, el gènere negre és el gènere negre, amb unes caracterítiques molt determinades.

Dit això, i anant als personatges femenins actuals del gènere, potser valdria la pena analitzar la Manchon televisiva.

Ah!, i la teva intervenció ha estat absolutament inspiradora del què, el com, el perquè i el que es pot aconseguir amb un bloc amb cara i ulls en el món de la literatura, com ara el teu ;-))

Hele la Sabatera ha dit...

Un post fabulós, és molt interessant i sensat tot el que dius, m'hauria agrada't mooolt escoltar aquesta ponència

Anònim ha dit...

Noia, ets una treballadora infatigable en tots aquets temas que tan t'apassionen; nomès cal veure la teva cara de satisfacció a les fotos, per adonar-se que ho estàs passant d'allò més bé; el tema dels mossos-mossas és prou interessant com per fer una intervenció d'aquest tipus...i un australià parlant català !! Carai, això també és fantàstic !! Gràcies Anna per tot, Tura.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

D’allò més interessant, tal com ens tens acostumats. Ja saps que sóc partidaria de presentar els personatges com a humans, no com sers idealitzats o només malvats, perquè el món i les persones som molt complexes –els clarobscurs als que es referia Steward King. Els policies, per molt que d’entrada em puguin resultar antipatics, tenen la seva funció positiva també (com ja expliques a l’article) i més encara en una noveŀla policiaca i quan es tracta de resoldre un crim. Hahaha! Fas bé de posar les cometes a “ser catalans”, però de tot hi deu haver, o això espero.
I quina sorpresa he tingut en veure inesperadament la meva imatge a la foto. De moment no copsava què hi feia en un article que no té res a veure amb mi; la nota al final m’ho ha fet entendre.

Anònim ha dit...

Felicitats per aquesta crònica tan lúcida.

Bàsicament d'acord amb el que dius. A més, als catalans se'ns nota que vivim en una situació de pais anòmala, i això es reflecteix en opinions que tenim de determinades coses, que sovint queden esbiaixades.

Shaudin, també m'ha sorprés veure't a la pantalla, una sorpresa agradable, però.

I sí, el teu bloc, germaneta, no només és de qualitat, sinó que destil·la passió, generà interès i promociona el gènere negre.

Enhorabona!!!

IO

Anònim ha dit...

M'encanta la teva energia, i com ens expliques,tote la teva vivencia en aquest Seminari.
Totalment d'acord,i l'anhorabona, a totes les dones, que hi han participat. A la Carme Riera i a la Teresa Solana.

Felicitas.

Carme Luis

Boladevidre ha dit...

M'ha agradat molt aquest post. Molt. Clarificador. Ajuda a lectores i lectors, i també a qui vulgui ennegrir-se des de la sala de màquines.
Segurament per vicis i dependències varies, el meu "mite" és el detectiu privat. Segurament per la llibertat que tant be defineix el post. Altra cosa és que en el moment actual i en aquest racó de món, el protagonisme de les mosses i també els mossos, pugui arribar a ser un factor més en la immensa tasca de normalitzar un país "que mai no hem fet". Precisament el gènere negre viu bastant dels prejudicis, les virtuts, l'enfrontament entre processos ètics... Gràcies per un article tant complert!!!

Jordi Canals ha dit...

Estic d’acord que els policies, en el cas nostre mossos d’esquadra, han de fer la seva feina, ben entès! Malgrat que, manta vegades, trobem que les seves actuacions son exagerades per eludir qualificatius que algú trobaria fora de lloc o escandalosos, també trobo bé que això, tal i com s’ha dit es reflecteixi en els relats. Jo he llegit tant “Negres tempestes” com “Natura quasi morta” i he trobat les dues històries forçà versemblants, una més que l’altra. Bé veig que el seminari ha estat un èxit parlant de qüestions interessants i d’això es tractava, no ? desprès de tant esforç i feina per a preparar-ho tot. Enhorabona!

Yves Gerbeau ha dit...

El problema dels gèneres... crec que és com tot, podríem estar hores i hores discutint si cal o no catalogar per gèneres i subgèneres. Si això ens aporta res positiu o si no ens aporta res útil...
Uns podrien dir que el gènere criminal podria estar també dins del gènere fantàstic, i altres si negarien... o pregarien perquè no fos així...
En tot cas, gràcies per l'article; molt ben explicat tot, gairebé com si estiguéssim allà!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Només vull afegir dues coses que tenen a veure poquet amb l’article, però sí tenen a veure. M’encanta que la meva foto apareixi al costat de la noveŀla Frankestein, un llibre que m’agrada molt (res a veure amb les peŀlícules) i sobre el que vaig escriure el comentari més llarg que mai he escrit en aquest bloc; te’n recordes Anna M.?
L’altra és una notícia: A partir de l’any vinent (any acadèmic), la Universitat de Monash (Austràlia), la mateixa on és Steward King, començarà a oferir classes de català a travès de l’Institut Ramon Llull. M’acaba d’arribar la notícia.

Anna Maria Villalonga ha dit...

En primer lloc, vull donar les gràcies a tots pels comentaris i puntualitzacions. Els que hi vau ser ho vau viure i la resta us heu interessat per l'article. Repeteixo, gràcies.

Ara vull respondre a dues persones en particular.

D'una banda, a tu, Shaudin. Recordo molt bé el teu amor per Frankenstein de Mary Shelley i el teu comentari al meu article. Qui vulgui llegir-ho, només ha de pitjar l'etiqueta de Mary Shelly aquí, al cantó dret de la pantalla, i ho trobarà. Sí que ha estat bonic que sortís al teu costat en la pantalla. La meva amiga Marta Roig, bona fotògrafa que es va encarregar del reportatge gràfic, va fixar-se que hi sorties i va disparar. Va pensar que estaries contenta. I jo ho vaig aplaudir.
Pel que fa al "noticion" de les classes de català a Austràlia que anuncies, només podem fer que cridar entusiasmats. Amb els temps que corren, s'agreeixen doblement notícies així.

La segona resposta va directe a l'Yves. Independentement de tots els debats sobre l'existència o no dels gèneres, de cap manera la novel·la negra com l'entenem actualment es pot vincular al gènere fantàstic. Precisament, els entesos la consideren, ben al contrari, la novel·la realista de caire social d'avui en dia. Una altra cosa és que la varietat de l'oferta literària actual permeti experiments i fusions de gèneres. Ho ha fet Marc Pastor a "L'any de la plaga" o ho fa Jordi de Manuel (tot i que no amb el fantàstic, sinó amb un cert toc de futurisme i ciència-ficció).
Però res més allunyat del fantàstic que el subgènere policial del qual parlàvem ahir.

Laura Ciao ha dit...

Sintesi molt interessant, gràcies per compartir amb el lectors del bloc! Saluti

Teresa ha dit...

M'ha semblat molt interessant aquest post! I més perquè estic a les acaballes de "Mans lliures", del Jordi de Manuel. Em sembla genial el tractament que fa de la cooperació del Marc Sergiot amb els dos mossos -home i dona. No té desperdici!!

Petons per a tots!

Anònim ha dit...

Patri Cia

Sorpresa del matís diferent del punt de vista de narració d'una novel·la policíaca a una de detectius.

Tinc una amiga mossa, tan de bo pugui llegir el llibre per veure si reflexe ve la realitat del cos policial a Catalunya.
Em sembla original que s'hagi fet des del punt de vista de dues mosses.. Visca l'Stewart King (que per un moment he pensat que era l'Stephen King XD).
Gràcies Anna, pels matissos de la crònica, com sempre ben encertats.