Harlem Nocturne

dissabte, 24 de setembre de 2011

El raptor de gnoms, de Jordi de Manuel


Quan hom viu atrapat sense remei en la teranyina de Jordi de Manuel, hom alberga per anticipat i sense por d’equivocar-se algunes certeses, com una mena de compensació –jo diria que justa– a tanta fidelitat.
La primera consisteix en saber segur que resultarà impossible avorrir-se. Les obres són emocionants, trepidants, amenes, vitals, equilibrades i molt ben escrites, ingredients tots ells que poden enganxar fàcilment un ampli ventall d’exigents lectors.
La segona, que cada lliurament de les històries de Marc Sergiot significarà enfrontar-se amb una novel·la única, distinta i original. Res a veure amb les típiques sèries (Montalbano, Brunetti, Millhone, Beck o Wallander, per citar-ne només algunes), que acostumen a seguir un esquema recurrent i propi (en el qual rau, val a dir, una part important del seu èxit, sobretot si, com en els casos citats, la recurrència excel·leix esplèndidament).
Tanmateix, l’univers Sergiot, com un ens viu que ens mostra la capacitat de reinventar-se del seu creador, es desenvolupa per unes vies de perspectives molt més obertes i, tal vegada per això, més ambicioses des del punt de vista de la literatura de gènere.


Mans lliures, Tres somnis blaus, Cabells porpres, L’olor de la pluja i aquest Raptor de gnoms que ressenyem avui em semblen prou testimonis per avalar  les meves paraules. Des del futurisme distòpic i catastrofista de Tres somnis blaus i L’olor de la pluja, títols plens d’imaginació, a la intriga criminal de tall més clàssic, Cabells porpres, passant per una trama política a l’estil de les novel·les d’espies de la guerra freda (Mans lliures). Totes elles, però, protagonitzades per l’inspector Marc Sergiot en diferents moments cronològics de la seva vida i travessades pel fil conductor de la seva personalitat de perdiguer desorganitzat i solitari, però carregat d’olfacte. 
La intriga d'El raptor de gnoms està construïda al voltant d’una mort que, a primera vista, sembla causada per una sobredosi d’heroïna. L’inspector Marc Sergiot, encarregat del cas, aviat s’adonarà que es tracta d’un assassinat. A partir d’una trama tan habitual, El raptor de gnoms esdevé qualsevol cosa menys una novel·la previsible. La investigació, que té lloc l’any 2004, justament en les dates de l’atemptat de l’11-M a Madrid, tindrà sorprenents implicacions: un testimoni que coneix la identitat de l’assassí. Un refugiat croat de la guerra dels Balcans que es dedica a raptar gnoms de jardí per alliberar-los al bosc.

 
De Manuel aprofita un fet real (els "comandos" alliberadors de nans existeixen de veritat i duen a terme una documentada activitat) per situar la trama en un àmbit poc usual. Però, lluny d’enfocar la temàtica a partir de supòsits burlescos o lleugers, l’envolta de tendresa. El personatge de Dragan Isakovic m’ha robat el cor. Un home capaç, després de baixar als inferns, de redimir-se en solitud a través de l’amor a la natura i d’una causa que considera justa. La correlació entre les seves vivències a Collserola i els records duríssims de la guerra, la seva actuació conseqüent amb els amics i amb qui li fa un favor, dota el personatge d’una dimensió humana que també converteix la novel·la en quelcom més que un producte del gènere criminal. La seva salvació resulta tan reconfortant que fins i tot he començat a pensar que l’alliberament dels gnoms és quelcom per reflexionar.  
Jordi de Manuel ens descobreix el seu cantó més poètic i ens sorprèn amb unes descripcions del paisatge acurades i molt plàstiques, que es detenen en els petits detalls sense pressa, com si volgués acaronar la realitat descrita amb la delicadesa dels mots més adients. He de reconèixer que m’ha despertat unes ganes enormes de visitar en profunditat la serra de Collserola, indret on es desenvolupa gran part de la història i que, tot i trobar-se a tocar de Barcelona, gairebé no he trepitjat.



El bosc, la naturalesa exuberant, els nans, Dragan: a El raptor de gnoms Jordi de Manuel ha teixit una doble teranyina. Perquè el lector se sent atrapat dues vegades, gairebé com si es tractés de dues ficcions diferents. D’una banda, la investigació criminal. D’una altra, el relat del croat i dels seus gnoms (tots identificats tendrament amb bonics noms monosil·làbics) que no estalvia duresa per reproduir un dels períodes més terribles de la història europea recent.  
És evident que ambdues línies argumentals s’acaben trobant. De fet, el lector coneix la relació des del principi. Tanmateix, hom podria acabar fent-se una pregunta: què li interessa més a l’autor? És la trama criminal un pretext per explicar la història de Dragan o és la història de Dragan un simple element on encaixar la trama criminal?
La novel·la, si hi aprofundim, pot presentar-nos també l’etern dilema entre llei i justícia, entre el càstig i la impunitat. En qualsevol cas, enmig d’una dura història que poua en els racons més foscos de la naturalesa humana, De Manuel ha estat capaç de trobar un element lluminós, un contrast d’esperança. No sé si tal vegada volia dir-nos que, per molt complicada que sigui la vida, mai no està tot perdut.





Bona lectura, negrots.


12 comentaris:

Gemma ha dit...

Un cop més ens encomanes la teva passió per aquest génera de literatura i he de dir que m'hi estic enganxant poc a poc. Felicitats domcs un comp més per la resenya i per les bones estones que passes.

Elies ha dit...

Jo també tinc Collserola a tocar de casa i tot i que si que m'hi passejo algunes vegades, no ho faig tant sovint com voldria. Miraré de trobar tots aquests gnoms!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Entre les teves ressenyes tan interessants de llegir i el que ens expliques de les noveŀles de Jordi de Manuel, que fa ganes de llegir-les tot seguit, devoro aquests articles. Em moro de ganes de tenir una noveŀla de J. de Manuel a les mans, t’ho ben asseguro. “Paciència, paciència”, em dic, “tot arribarà”.

Teresa ha dit...

Tinc un parell de llibres del Jordi pendents de llegir! En tinc moltes ganes, però ara amb ritme del curs ho tinc més complicat. Aquest títol i la trama que has presentat, Anna, em semblen fascinants. Potser perquè visc a prop d'un lloc on també els agrada viure, els gnoms són uns éssers que m'agradaria conèixer més a fons!
Petonets!

JdM ha dit...

La ressenya de l'Anna Villalonga descobreix molt bé l'ànima d'aquesta novel·la, que és una obra molt important per a mi. Les dues històries -una de molta duresa i l'altre més tendra, però que amaga molta crueltat- pretenen observar el món amb mirades diferents.
Responc la pregunta: m'interessaven molt les dues trames, per una banda mostrar l'absurditat de la guerra (fratricida o no) i per altra el dilema de prendre's la justícia per compte d'un mateix (l'etern mite del justicier amb el qual tots empatitzem).
Confesso, també, que vaig gaudir mol documentant-me: els escamots d'alliberadors de nans de jardí; la biblioteca masònica Arús; i, sobretot, els boscos tan poc coneguts del cor de Collserola. Vaig visitar i triar acuradament cada racó on Dragan Isakovic allibera un gnom i això va ser magnífic!
Molt bones lectures a tothom.
Jordi dM

mercè trias ha dit...

Sempre he sigut una entusiasta del gènere negrot, però ara.. i avui, amb aquesta resenya teva i l'explicaciò del Jordi, ja penso en poguer llegir.. encara que d'ahir en tinc 3 de llibres que em van regalar... La lectura es un vici que ahoria d'anar acompanyat amb un "artilugi" que convertis els minuts amb hores, per tindrèn unes quantes mès al dia.. mìnin 27... No os sembla negrots?. Bon diumenge de lectura i tranquilitat per a tots!!!

Maria ha dit...

Els alliberadors de gnoms sempre em fan recordar els gnoms viatgers de l'Amélie i les postals de la seva amiga hostessa. I en uns quants jardins del meu poble, on n'hi ha exemplars encara captius. Mai no m'havien fet el pes i no sabia per què; és la mateixa sensació que em provoquen les figures de cera o els animals dissecats. Gràcies, Anna, per la ressenya.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom pels comentaris. Maria, sí, jo també pensava en Amélie. Crec que és inevitable. Hahahaha. De fet, el tema gnoms va ser un dels meus preferits de la pel·li. Jo penso el mateix. Figures de cera, animals dissecats, gnoms sense llibertat... buf.


Jordi, em vaig oblidar de comentar-te que la Biblioteca Arús la conec molt bé. En la meva recerca de la tesi, hi he trobat alguns dels meus sainets. És un lloc increïble.

Anònim ha dit...

Ahir va ser un bon dia per llegir, plujós i tranquil, però la teva passió, entusiasma, i deixaries el que estás llegint, per anar a comprar el que ressenyes...ens acostumarem a aquest gènere i serem tots uns negrots. Gràcies Anna, per tot. Tura.

Anònim ha dit...

Una gran ressenya, profunda i estimulant.

No tenia ni idea de que existien els alliberadors de gnoms...

IO

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Crec que la majoria dels alliberadors de gnoms són a Anglaterra.
El buscarè, perqué em cal algú quem'alliberi a mi, després de llegir el Roberto Bolaño i el seu LOS SINSABORES DEL AUTÉNTICO POLICÍA.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Axò dels gnoms és una afició molt anglesa. Els ianquies prefereixen "adornar" els seus jardins, amb les coses més lleixes pel Nadal.
A la casa que n'hi ha en front de la meva, uns veïns posen uns llums d'allò més cursi, des d'abans de Nadal fins passat Re<ís. Sort que el plàtan que dóna a la finestra del menjador ja sobrepassa el meu pis i espero tenir unes festes tranquil-les aquest any.