Harlem Nocturne

dijous, 20 d’octubre de 2011

Quan la nit mata el dia, d'Agustí Vehí

Per fi ha arribat l’hora de ressenyar l’obra d’Agustí Vehí guanyadora de la IV edició del premi de novel·la negra en català “Crims de tinta”. Com sabeu, s’intitula Quan la nit mata el dia, i acaba de sortir a la venda. Per tant, negrots, ja us podeu afanyar a buscar-la sense demora a la llibreria que tingueu més a prop.


Quan la nit mata el dia és una novel·la ambientada a la Figueres de l’any 1958, a les escorrialles d’una primera postguerra duríssima que tot just encetava, tímidament, un petit, pràcticament insignificant, aperturisme. Vehí, que és doctor en Història, ens ofereix una ben travada ficció on la trama criminal només resulta un pretext per reconstruir el moment històric que li interessa mostrar. Des d’aquest punt de vista, res més lluny de la consideració de gènere banal i d’entreteniment amb què alguns etiqueten la narrativa negra. Quan la nit mata el dia és la prova que hom pot distreure el lector amb una història policíaca que, alhora, recrea amb seriositat i rigor uns fets reals del nostre passat amb voluntat que no siguin oblidats.


L’argument es basa en el brutal assassinat del delegat de la Falange a Figueres en circumstàncies molt especials. Carlos Iríbar, de la Brigada d’Investigació Criminal, serà l’encarregat del cas. Les pressions des de Madrid, la ingerència de la Brigada Político-Social i, sobretot, una terrible sospita de caràcter personal que s’instal·la en el cor del protagonista, constitueixen les circumstàncies en què es desenvolupa l’acció de llibre. Una acció que reconstrueix amb versemblança, certs tocs d’humor i una prosa despullada d’inútil retòrica la situació de la Figueres del moment, de la Catalunya i de l’Espanya d’aquell 1958 encara immers en el més pur ambient franquista. Vehí demostra molt bé els seus coneixements al voltant del funcionament de la policia del Règim, de manera que la reconstrucció històrica esdevé absolutament creïble, en un to que gairebé podríem titllar de naturalista.
Quan la nit mata el dia no és una novel·la complicada. És una obra senzilla. La claredat estructural i estilística esdevé fonamental. Aplaudeixo la distribució idiomàtica i la voluntat de decòrum pel que fa als diàlegs. Els personatges de les forces policials s’expressen en castellà. Una altra tria hauria estat un error, que hauria restat rigor al conjunt. D’altra banda, en aquests diàlegs de polis i polítics franquistes hi trobem alguns dels moments àlgids pel que fa al més refinat i àcid humor. Us asseguro que la ironia de Vehí no té preu. La novel·la es llegeix amb facilitat i plaer i el ridícul histriònic d’alguns personatges està molt ben equilibrat. Vehí els deixa com a pallassos, però sense fer-ne sang. La mesura que tota obra històrica exigeix amara a la perfecció les pàgines del llibre.


Tanmateix, no puc obviar que Agustí Vehí és un romàntic. L’obra té un vessant amorós que no vull avançar, però que m’ha cridat molt l’atenció. La capacitat de l’autor de conjuminar la tendresa amb l’horror del crim resulta remarcable. Jo, que no suporto les trames amoroses, considero que ha trobat un boníssim equilibri entre la bonhomia i l’enamorament i el terrible marc social en què, en l’època, per força s’havien de desenvolupar algunes relacions humanes.
Vehí intenta reconstruir el passat sense estalviar al lector l'obscurantisme, la injustícia i la corrupció del feixisme, però amb un cert esperit de reconciliació. El protagonista és conseqüent amb la seva obligació, però també té una mentalitat justa. S’adona de les circumstàncies que l’envolten, per bé i per mal, però la seva rectitud envers la pròpia consciència és el més important. No actua tant per sentit del deure com pel convenciment que no hi ha res que pugui substituir l'honestedat i la sinceritat amb un mateix.
La veu narrativa, malgrat la tercera persona, sempre ens mostra la realitat a partir de la mirada de Carlos Iríbar. Trobo que és un encert. Així, les reflexions al voltant de les dues Figueres, la franquista i l’altra, s’emplenen de densitat. D’altra banda, això li permet a Vehí dibuixar un personatge femení només esbossat, envoltat d’enigmàtica intriga, com s’escau perfectament al paper que juga en la trama. Aquest aspecte manté el lector amb l’ai al cor fins al final. També li he de dir a l’autor, directament, que a mi no m’hauria importat el desenllaç contrari.
És difícil que una obra com Quan la nit mata el dia deixi indiferent ningú. Per desgràcia, les ferides de la Guerra Civil i de la Postguerra no han cicatritzat del tot. A alguns, per motius familiars i ideològics, encara ens couen. Això m’ha passat a mi. En qualsevol cas, el fet demostra la capacitat de l’autor per despertar consciències i implicar el lector.
La novel·la indica que Agustí Vehí se’n surt molt bé a l’hora d’assumir registres ben diferents en la seva narrativa. Quan la nit mata el dia té poc a veure amb Ginesta pels morts, per exemple, malgrat l’ambientació empordanesa i la trama policíaca. Així, podem considerar que l’autor es consolida com un valor molt sòlid de la nostra literatura criminal. Enhorabona.


Recomano la novel·la, sens dubte. Espero que en gaudiu força, negrots

7 comentaris:

Boladevidre ha dit...

Quina bona pinta tot plegat!!!!

Hele la Sabatera ha dit...

Pinta molt bé aquest llibre !! apuntat a la llista per a nadal

Yves Gerbeau ha dit...

Gràcies per la recomanació!

Anònim ha dit...

Com a persona interessada per la Història, crec que disfrutaré amb aquest llibre.

Gràcies per la informació!!

IO

Pakiba ha dit...

M'he encantan els llibres com aquet,així que ja está a la llista de compra.

Teresa ha dit...

Amb aquesta presentació és impossible deixar de tenir el llibre entre les mans!!
Prepara't, llibreria, que s'acosten els Reis!!
Petonets!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja és a la meva llista!