Harlem Nocturne

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Avui un relat propi: "La sèrie roja", d'Anna Maria Villalonga



He passat força dies sense publicar un conte propi en aquest espai, però ja sabeu que cada 31 d'octubre acostumo a fer algun tipus de celebració terrorífica. Enguany he escrit aquest relat per oferir-lo a tots els negrots, amb el meu agraïment per les vostres atencions i fidelitat. S'intitula La sèrie roja i espero que us agradi.  
 

La sèrie roja

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.
L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.
En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.


Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i  tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.   

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

Anna Maria Villalonga
Octubre 2011

22 comentaris:

Anònim ha dit...

Uuuuuummmmmm!!!!! Deliciosa estampa perfumada amb aromes sublims de Poe, que bé podria plasmar gràficament Delacroix o Antoine Wiertz. M'ha encisat, literalment. Em faré una còpia i li llegiré a Maupassant la propera vegada que vagi a veure'l, al seu sepulcre de Montparnasse.

Gemma ha dit...

La lluna plena té unes influències molt estranyes.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Chapeau, noia! Resulta perfecte. No hi sobra ni hi manca res: és rodó. Y és sagnant i tan angoixant com la follia del pintor. I les imatges que comunica! Precioses dins l’horror; com una pintura, també, aquesta feta de mots. Bon títol!
I, ep, ja sé qui és l’anònim del capdamunt dels comentaris. Hehe.

Anònim ha dit...

L'història podria continuar. Els relats, son curtets.
Quina angoixa, m'imagino l'escena, terrorífica.
Moltes Gràcies

Carme Luis Tatjé.

Elies ha dit...

Em sembla un relat magnífic. Descrius molt bé la situació, insinuant alguna cosa terrible que es desconeix fins arribar a l'explicació final, malgrat l'udol del personatge al finalitzar l'obra.
A més, trobo que la longitud del relat és totalment escaient, no cal afegir res més.
Per la meva banda, "chapeau".

Hele la Sabatera ha dit...

Un relat magnífic, molt bó, intens i amb un final espectacular

Anònim ha dit...

Ostres Anna, que bo !!! exitant des de el començament fins el final...boníssim...breu però intens...gràcies per aquets relats tan apassionants, Tura.

Maria ha dit...

M'agrada molt aquest "exsangües", que inclou la paraula no dita però omnipresent al relat.

Boladevidre ha dit...

Trepidant, angoixós i exacte.
Rodó.
Més!!!!

Jordi Masó Rahola ha dit...

Molt bon microrelat, Anna Maria! Intrigant, molt ben narrat i amb un final espectacular. Si em permets, me'l guardo pel meu petit pot de Bona Confitura (per d'aquí a un parell de setmanes...)

Judit Bergadà ha dit...

M'ha agradat molt. Curtet, però fa posar els pèls de punta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots, amics.
Maria, el mot "exsangües" era d'aparició obligada, crec, per cloure el relat.
Tal com dius tu i l'Elies, espero que el crescendo insinuat mitjançant una sèrie de pistes hagi aconseguit l'ambientació ad3edequada.
He intentat que no hi sobrés ni hi faltés res.
Els amics que aquí o al facebook heu fet referència a la llargària del relat, heu d'acceptar que precisament en la brevetat i la concisió hi rau la dificultat i, a més, la meva voluntat explícita de fer-ho així. És un microrelat i en l'extensió consisteix l'exercici.
Amic Jordi (Vladimir), com sempre em sentiré molt honorada de ser dins del petit pot de la teva "Bona confitura".
Una abraçada i feliç nit terrorífica a tothom.

Teresa ha dit...

Felicitats, Anna! M'ha agradat molt! He esperat amb intenció a llegir el relat en aquesta hora foscana de Tots Sants perquè és una nit especial. M'he pogut imaginar l'escena. Després de sopar explicarem històries de por, encendrem les espelmes i farem algun ritual esotèric per les ànimes. És una nit que m'encanta, on crec que hi ha energies que es desperten i ens embolcallen. Aquesta nit llegiré el teu relat perquè la qualitat no està renyida amb la tradició.
Petons i gràcies, súperamiga negrota!!!

Pakiba ha dit...

Ufffffffffffff quina por,quina escena!!

LURDES ESTRUCH ha dit...

a) l'extremada passió d'un l'home-llop (...i per què intentar oblidar-ne els cossos?) i/o b) l'extrema passió creativa: de seguida d'haver començat a llegir-hi m`ha vingut al cap Nick Nolte7geni-pintor als "Apunts al natural" d'Allen (Històries de nova iork).
molt intens. felicitats, germana.

Anna Maria V. ha dit...

Home, intenta oblidar els cossos quan passa l'efecte de la follia desenfrenada.
I sí, volia parlar de tots dos temes: la passió de l'home-llop i la passió creativa, l'impuls extrem de la creativitat.
Gràcies, germana.

Anònim ha dit...

Patri Cia
Relat Super breu, però molt intens, realment soprenent la capacitat d'enganxar al lector a la història.
M'encanten els relats breus, tenen molta força.
Felicitats Anna. ;)

Anònim ha dit...

L'home-llop actuant, el geni creant, el relat, breu i per això més magnífic, configuren un ambient fantàstic.

M'agrada també el toc de "penediment" o, si més no de sensació de buidor de l'artista.

Felicitats.

IO

Yves Gerbeau ha dit...

Fantàstic relat negrot! M'ha encantat!

Anònim ha dit...

No el vaig llegir quan "tocava"... Nena m'ha agradat molt... De debò, gràcies a tu seré capaç´de convertir-me en una "negrota" pot ser, eh???


MARTA VALLS

alícia marsillach ha dit...

No sé que més afegir. Bé, m'ha agradat molt-

ladydark ha dit...

Uff, lo leo pasado el momento en que lo escribiste pero da igual, te deja un regusto en la boca uniendo amargura y una especie de belleza triste. Me encantó, Anna Maria, y camino de un plenilunio gigante ¡ni te cuento!