La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera, és la segona entrega de les peripècies de la jove mossa d’esquadra Carla Pons, del seu pare, el sergent Joan Pons, i de tot el seu equip. Si la primera novel·la de la sèrie, La mort a sis-vint-i-cinc, estava ambientada en el món del bàsquet, ara l’acció la trobem vinculada a les motos, les curses i la velocitat. En ambdós casos, l’esport hi té molt a veure (aquí continua gaudint d’una certa presència, tot i que secundària, el Joventut de Badalona). L’esport resulta molt adequat per connectar amb el jovent, a qui, en primera instància, va adreçada la novel·la. I dic en primera instància perquè, com ja vaig comentar arran de la primera entrega, Jordi Cervera munta una ficció llegible per a totes les franges d’edat. En qualsevol cas, no es tracta de novel·les per a adolescents de la primera volada, sinó, com a mínim, per a joves amb una bona competència lectora.

La trama és molt amena. El desenvolupament dels fets, trepidant. Dues germanes bessones que estudien per a mosses d’esquadra apareixen assassinades en estranyes circumstàncies, envoltades d’una posada en escena que sembla tenir relació amb possibles rituals satànics. Tanmateix, les aparences sovint enganyen, de manera que la policia les passarà magres per aconseguir lligar caps i encertar el camí de la investigació. Sort de l’agudesa, l’atreviment i la valentia de la Carla, que tindrà una intervenció decisiva. No explico res més, perquè cal que la llegiu.

La mort a dos-cents deu està molt ben travada, amb una ficció dinàmica i vivaç d’inspiració inequívocament cinematogràfica. És molt fàcil imaginar-se la novel·la convertida en una pel·lícula d’escenes àgils i vibrants, en especial quan hi apareixen les curses de motos. L’acció té un to narratiu molt modern, molt actual, molt encertat per a un públic jove que de segur s’hi pot sentir força identificat. Hi trobem de tot: accidents, crims, segrestos. Unes mosses d’esquadra (Carla, Olga) agosarades i sense complexos i una noia afeccionada a les motos (Jackie), que no té res a envejar als motards més indòmits. Diria que els personatges femenins juguen en la novel·la un paper destacat. 

Cervera aposta també per un llenguatge molt actual i per una estructura en capítols breus que aconsegueix mantenir sempre amatent l’atenció del lector. Entretinguda, ràpida, moguda, La mort a dos-cents deu és ben adequada per a joves i per a no tan joves. Mentre restem a l’espera de la tercera entrega, us la podeu plantejar com a regal de Nadal o de Reis per als vostres fills, nebots i néts. I, si no, per a vosaltres mateixos. Us divertireu.

Que passeu un bon diumenge, negrots.