Harlem Nocturne

dijous, 27 octubre de 2011

L'Hora Zen, de Teresa Solana


Feia mesos que esperava amb delit la tercera entrega de les aventures dels detectius bessons creats per Teresa Solana. Després d’Un crim imperfecte i de Drecera al Paradís, que m’havien dispensat estones tan fantàstiques, tenia moltes ganes de tornar a repetir. Per tant, ja us podeu imaginar la meva alegria quan l’obra, per fi, ha arribat.  S’intitula L’Hora Zen, de subtítol Un crim refinat, i he de començar fent-li una crítica: Teresa... no ens pots deixar així...!!!!!!!
Abans de res, m’he reservat el moment d’aquesta ressenya per agrair a l’autora un detall preciós que ha tingut amb mi i que està relacionat amb aquest bloc. A la contracoberta de L’Hora Zen hi ha fet constar una citació d’A l’ombra del crim. Em sento molt honorada, com us podeu imaginar. Quan ho vaig descobrir, gairebé no m’ho creia. Ha estat una veritable sorpresa. Jo vinculada als bessons i a la Teresa Solana des d’aquest humil espai!!! No tinc paraules. Moltes gràcies, Teresa, i espero que als negrots també els faci la mateixa il·lusió.


Dit això, comencem a parlar de L’Hora Zen. Solana és una autora sense pèls a la llengua, valenta i decidida, que hi té la mà trencada a l’hora d’anar fent amics a tort i a dret. Si en les dues novel·les anteriors va repassar sense pietat la burgesia catalana, el món dels traductors i el món dels escriptors, ara ha deixat ben “guapo” l’àmbit de les teràpies alternatives. Ens estem referint al conjunt de disciplines sobre la salut física i mental que proliferen al nostre voltant i que, amb aparença de seriositat, s’allunyen dels supòsits científics. Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta. Com que jo combrego al cent per cent amb aquesta opinió, m’ha resultat molt fàcil identificar-me amb la tesi de Solana. En aquest ambient zen (no mengéssim carn, no fuméssim, no beguéssim, sisplau!!!) es desenvolupa l’acció criminal de la novel·la, àcida i humorística, al més pur estil Borja/Eduard.    


Tanmateix, el llibre és molt més. Solana confegeix una trama complexa on hi tenen cabuda altres submóns de l’hampa: el tràfic d’antiguitats, els assassins a sou, els agents de la CIA, la màfia dels països de l’Est. No hi ha embolic imaginable on en Borja Masdéu, i de retruc el seu germà Eduard, no s’hi vegin implicats. Els diferents fils argumentals estan ben travats i van anticipant al lector que, probablement, la troca cada vegada es farà més grossa i més complicada. És una constant en l’obra de Solana que els inicis siguin molt potents i L’Hora Zen no n’és una excepció. Les primeres quatre pàgines, introducció prèvia al capítol I, ja et deixen garratibat, esperant amb ànsia veure com continua.  
És remarcable com Solana conjumina el vessant més quotidià de la vida dels personatges amb les situacions més rebuscades. Hi ha fragments (que no desvetllaré perquè és millor que els descobriu vosaltres mateixos) absolutament delirants. Per contra, també hi apareixen elements del costumisme més pur. L’existència familiar, les relacions de l’Eduard amb la dona, la sogra (que cuina truita de patata i és “forofa” de Titànic) i els fills, la descripció fidel de Barcelona i la caracterització d’alguns personatges, ens remeten a la realitat més prosaica. El lector es debat així entre la versemblança i l’histrionisme al llarg de tota la lectura.
Tanmateix, Teresa Solana encara es complau en donar un altre pas. I en un curiós  exercici de metaficció autoendogàmica (i perdoneu l’aberrant terminologia que acabo d’encunyar), s’erigeix en personatge de l’obra, amb el seu mateix nom, el seu mateix ofici i la seva mateixa personalitat. Teresa Solana, escriptora barcelonina de novel·les negres, és la clienta dels germans bessons. És ella qui els contracta per dur a terme una investigació. Això ja passa de mida, senyora Solana. Ni el mateix Alfred Hitchcock havia anat tan lluny.
La qüestió de les teràpies m’ha interessat molt des del cantó de la crítica social, però potser l’explícita voluntat de denúncia ha fet minvar l’explotació de les possibilitats còmiques del tema. En canvi, la resta de l’argument m’ha enganxat plenament com a magnífica ficció criminal. Paquets misteriosos amunt i avall, espies, trobades errònies, entregues equivocades, segrestos, tirotejos, llapis de memòria que amaguen secrets, estàtues antigues... en fi, una teranyina misteriosa i farcida d’enigmes que Solana no resol del tot. Per aquest motiu m’he queixat a l’inici d’aquesta ressenya. L’autora, amb intel·ligència i visió de futur, ens anuncia clarament per on aniran els trets de la quarta entrega... Serà dolenta! Els fans no tindrem més remei que carregar-nos de paciència i esperar.


Teresa Solana està a hores d’ara plenament consolidada com una de les millors plomes del gènere negre català. La felicito especialment per l’esplèndid epíleg, on aconsegueix recrear una atmosfera de ressò clàssic inquietant i molt prometedora. I també la felicito per l’encert de desenes de comentaris que deixa anar com petites perles al llarg del text i que destil·len una fina penetració crítica envers la nostra societat.
I ja no afegeixo res més. Hauria d’explicar massa coses quan, en realitat, es tracta de llegir. Simplement, Teresa, torno a restar a l’espera dels bessons mossegant-me les ungles.
Que passeu un feliç dia, negrots.

17 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Jo vull aquest llibre !!!!!

Elies ha dit...

Felicitats a totes dues!

Judit Bergadà ha dit...

Ummm, fas venir ganes de llegir aquest llibre i els altres dos de l'autora... Jo també sóc bastant reticent amb les teràpies dites alternatives, crec que si funcionen és més per l´efecte placebo que per una altra cosa...
M´agraden molt els dibuixos que has utilitzat per il·lustrar aquest post, t´agafo el del mig, el de la senyora que fa ioga. :-)

Pakiba ha dit...

Fantástica reseya ,no he llegir cap llibre dels que dius, o tindré que fer ja que tenan bona pinta.
Felicitats per les dues.

Yves Gerbeau ha dit...

Gràcies per la recomanació!
"Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta. Com que jo combrego al cent per cent amb aquesta opinió, m’ha resultat molt fàcil identificar-me amb la tesi de Solana."

Jo penso igual!

Anònim ha dit...

No conec res de la Teresa Solana; amb la teva passió, tinc ganes de llegir els tres llibres; molt bona la ressenya. Gràcies, Tura.

Lluís Bosch ha dit...

Reconec d'entrada que no he llegit res de l'autora, tot i haver-ne vist bones referències. Alguns experiments de mescla d'humor negre-policíac que he llegit, escrites pel nostre territori no m'han agradat gaire i per això li tinc prevenció. Ara bé, despr´s de llegir-te m'ho repensaré. Si dius que conté una part important de crítica social i anàlisi ja em començo a convèncer...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per passar per aquí.
Lluís, jo crec que el gènere admet moltes possibilitats. No podem establir segons quines comparacions, però personalment penso que l'humor i la ironia són recursos molt útils per a la crítica. De fet, fa segles que s'utilitzen. La sàtira, la paròdia, la burla són a l'arrel mateixa de la literatura.
I la fusió de gèneres, en ocasions, funciona la mar de bé.

Gemma ha dit...

Aquest llibre fa dies que tinc pensat que el llegiré. Espero que m'agradi !!

Anònim ha dit...

Despre de llegir, la teva critica, m'interesa molt aquets llibre.
M'imagino que tots busquem el mateix
la pau interior, l'equilibri...
Gràcies Anna
Carme Luis.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ja saps que vull llegir els llibres de Teresa Solana, així que aquest l’apunto amb els altres. El que m’ha cridat més l’atenció d’aquest és l’aspecte de metaficció, que també ja saps que m’encanta. I una metaficció d’allò més autoendogàmica (se’t perdona l’abús de terminologia; deus haver embullat a més d’un lector). Com molt bé dius, ni en Hitchcock havia anat tan lluny!

Lluís Bosch ha dit...

És evident que crítica i humor van junts, des de fa segles. Però hi ha humor i humor, i potser per mala sort m'he topat una mena d'humor facilot i poc intel·ligent. Entenc que aquest no és el cas...

Teresa ha dit...

Encara no he pogut acabar de llegir el primer de la Teresa. Ara tinc poc temps per llegir. Però queda apuntat a la llista dels pendents!
Una abraçada!

LURDES ESTRUCH ha dit...

Mantinc unes ganes enormes d'endinsar-me en la complexitat de l'entramat que descrius amb tanta passió per a l'"Hora Zen", però no em sé estar d'estirar-te un xic (o 2) les orelles pel que fa al que se m'afigura, des de fora, com el nus gordià de l'obra:
"Ens estem referint al conjunt de disciplines sobre la salut física i mental que proliferen al nostre voltant i que, amb aparença de seriositat, s’allunyen dels supòsits científics. Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta.":
reclamo un xic més de respecte per l'homeopatia (de provat fonament científic, et puc passar testimonis d'algun metge tb ortodoxament entès com a tal que te'n farà 5 cts; un altra cosa és que la trobis d'efecte lent i prefereixis seguir la medicina convencional), pel ioga! (DDDD, i com em va de bé la meva sessió dels dijous tarda... em sorprens, germana: pq n'ofereixes una imatge que el ridiculitza tant? i que ho denigra tot plegat tant a la brava?), i fins i tot per les flors de bach.
Io necessito tirar endavant i anar superant la meva problemàtica personal, i crèixer-hi!, com tothom, i/però, no em considero gens crèdula, ans tot al contari. I dic amb orgull que sóc totalment addicta al ioga.
Per acabar, remarco que el meu interès per la novel·la de Solana arrenca, des de fora, com ja et vaig dir, precisament del fet que s'hi nuïn aquestes qüestions de filosofia oriental tant.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Lu
En primer lloc, em limito a descriure el que la Teresa recull en el seu llibre i que inclou Homeopatia, Flors de Bach i tota la pesca. En segon lloc, jo també tinc experiències en el tema, algunes personals. No pretenc faltar al respecte a ningú, però em costa moltíssim creure en tot això.
Una altra cosa és l'efecte placebo, que funciona molt bé. Reconec que no tots aquests temes es poden posar a la mateixa alçada. El ioga i la relaxació segur que ajuden, perquè tot exercici i tota feina de concentració i relax són bons. Però hi ha molta pseudociència i moltes creences molt poc fonamentades en la ciència autèntica.
Per indicació d'una benintencionada persona que ambdues coneixem, en moments de desesperació pels complexos problemes que m'envolten (i que també coneixes perfectament) vaig anar a parar a una terapeuta alternativa. Que si Flors de Bach, que si treure's les sabates en arribar, que si seure en uns incòmodes coixins, que si una aroma oriental que amarava l'estança. Tot semblava tret d'una pel·lícula dolenta i al final em vaig sentir absolutament idiota, sobretot quan, al damunt, la "hierbas" (així li diem a casa) em culpabilitzava de no sé quantes coses, quan jo el que necessitava era consol. I ho feia amb cara de pomes agres. Que si l'energia, que si la vida et dóna allò que et convé. I un be negre!
Després he anat a una psicòloga convencional, formada en una universitat americana, i m'ha deixat nova. Me l'estimo moltíssim i mai no li estaré prou agraïda.
I aquesta només n'és una de les meves experiències. I que consti que tinc família directa que freqüenta els homeòpates.
Però, per entendren's, quan hom té una infecció, ha de prendre antibiòtic. No hi ha volta de full.
Ho sento. Ja em coneixes. Sóc filla de l'empirisme, jo. Em costa molt combregar amb tot això. Si no m'acaba d'agradar ni que em facin massatges!
La Teresa Solana arremet contra les teràpies alternatives, però, com tothom, suposo que té clar que les coses mai no són del tot blanques o negres. En qualsevol cas, contra el que arremet bàsicament és contra tants impostors que hi ha en aquestes qüestions.
Crec que, com a mi, li sap greu la credulitat d'alguna gent (en cap cas no ho dic per tu). Mira, t'enllaçaré un article sobre el tema si el trobo.
Petonets, germana.

LURDES ESTRUCH ha dit...

io trobo que ho ridiculitzes massa i, com he dit, totalment a sac, a la brava, i em dol.
òbviament que s'ha de relativitzar: tb ho he dit. si tu vols un efecte ràpid has de tirar mà de l'antibiòtic pq l'homeopatia és una teràpia fonamentalment de manteniment. i el ioga, i la meditació, són ideals per apartar de dins d'un els neguits que s'hi nuen (mira, com a l'efígie que has penjat!) i trobar-los (un) al seu davant, apartats: i a l'endemà, per ex, quan t'hi trobis enmig, poder sentir: és enormement complicat tot això, però jo HI SÓC i faig el que puc. i veure que rutlles i l'entorn tb.
i això "es pot" amb el ioga. en dono fe per la part que em toca. (de banda de la teràpia muscular, i òssia. és un exercici periòdic que va MOLT bé (i que hi anirà anys enllà).
com he dit: el que em dol és que et carreguis tot aquest vessant tan important del coneixement humanístic (no només viu l'home de l'empirisme, tot i que en sigui el fonament) del tot a sac.
algú que entri al teu bloc i ho llegeixi, posem per cas, i que no hi estigui avesat, és la idea que se n'endurà, amb la qual cosa en condiciones la lectura i l'hàbit.
i o i més, quan fonamentes la tal impressió/opinió pública en 1 experiència personal negativa, que de fet és un malpàs que pot tenir tothom i en qualque altre camp.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no. A veure. Jo faig la ressenya d'un llibre on l'autora, a sac, sense pietat i humorísticament, se'n fot de tot.
Jo ho recullo en el mateix to. Estic parlant del llibre. Una altra cosa és que jo ho amari amb la meva opinió que, en aquest cas, coincideix amb la de l'autora, però podria no ser així i jo ho diria igual, perquè parlo de com ho exposa ella.
D'altra banda, quan algú exposa la seva opinió (en aquest cas en un bloc personal), diu evidentment allò que pensa.
Jo (repeteixo) no em carrego el ioga ni res pel gust de fer-ho, però convindràs amb mi que hi ha una gran part de moda i de negoci en tot plegat. I, d'altra banda, l'experiència personal que t'he explicat aquí és meva i ben meva i per a mi ben certa. I no és l'única que tinc i que podria explicar.
És veritat que cadascú parla de la pel·li segons com li va, però no entenc perquè t'ha de "doldre". Ni que tu visquessis d'això! Tu fas ioga, com gran part de les meves amigues, i perfecte. A mi aquestes coses em fan molta mandra i, si a priori ja no m'agraden, crec que poc podrien fer per mi.
El tema oriental en general el veig com d'un altre planeta. Només m'atrau literàriament. El tipus d'espiritualitat que proposa no em sedueix gens. Tot el tema de les energies i la cosa zen i tal i tal... què vols que et digui!

Mira, ara et penjo al mur de facebook una entrevista que li van fer a la Teresa Solana i veuràs que vull dir. També la penjaré aquí.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/467990-sense-alternativa.html