L'Hora Zen, de Teresa Solana

Feia mesos que esperava amb delit la tercera entrega de les aventures dels detectius bessons creats per Teresa Solana. Després d’Un crim imperfecte i de Drecera al Paradís, que m’havien dispensat estones tan fantàstiques, tenia moltes ganes de tornar a repetir. Per tant, ja us podeu imaginar la meva alegria quan l’obra, per fi, ha arribat.  S’intitula L’Hora Zen, de subtítol Un crim refinat, i he de començar fent-li una crítica: Teresa... no ens pots deixar així...!!!!!!!

Abans de res, m’he reservat el moment d’aquesta ressenya per agrair a l’autora un detall preciós que ha tingut amb mi i que està relacionat amb aquest bloc. A la contracoberta de L’Hora Zen hi ha fet constar una citació d’A l’ombra del crim. Em sento molt honorada, com us podeu imaginar. Quan ho vaig descobrir, gairebé no m’ho creia. Ha estat una veritable sorpresa. Jo vinculada als bessons i a la Teresa Solana des d’aquest humil espai!!! No tinc paraules. Moltes gràcies, Teresa, i espero que als negrots també els faci la mateixa il·lusió.

Dit això, comencem a parlar de L’Hora Zen. Solana és una autora sense pèls a la llengua, valenta i decidida, que hi té la mà trencada a l’hora d’anar fent amics a tort i a dret. Si en les dues novel·les anteriors va repassar sense pietat la burgesia catalana, el món dels traductors i el món dels escriptors, ara ha deixat ben “guapo” l’àmbit de les teràpies alternatives. Ens estem referint al conjunt de disciplines sobre la salut física i mental que proliferen al nostre voltant i que, amb aparença de seriositat, s’allunyen dels supòsits científics. Que si Flors de Bach, que si homeopatia, que si rituals orientals de tota mena. Molta gent amb una natural tendència a la credulitat i que necessita suport per tirar endavant amb els seus problemes, es veu embolicada en aquest món pseudocientífic que difícilment li resoldrà la papereta. Com que jo combrego al cent per cent amb aquesta opinió, m’ha resultat molt fàcil identificar-me amb la tesi de Solana. En aquest ambient zen (no mengéssim carn, no fuméssim, no beguéssim, sisplau!!!) es desenvolupa l’acció criminal de la novel·la, àcida i humorística, al més pur estil Borja/Eduard.    

Tanmateix, el llibre és molt més. Solana confegeix una trama complexa on hi tenen cabuda altres submóns de l’hampa: el tràfic d’antiguitats, els assassins a sou, els agents de la CIA, la màfia dels països de l’Est. No hi ha embolic imaginable on en Borja Masdéu, i de retruc el seu germà Eduard, no s’hi vegin implicats. Els diferents fils argumentals estan ben travats i van anticipant al lector que, probablement, la troca cada vegada es farà més grossa i més complicada. És una constant en l’obra de Solana que els inicis siguin molt potents i L’Hora Zen no n’és una excepció. Les primeres quatre pàgines, introducció prèvia al capítol I, ja et deixen garratibat, esperant amb ànsia veure com continua.  
És remarcable com Solana conjumina el vessant més quotidià de la vida dels personatges amb les situacions més rebuscades. Hi ha fragments (que no desvetllaré perquè és millor que els descobriu vosaltres mateixos) absolutament delirants. Per contra, també hi apareixen elements del costumisme més pur. L’existència familiar, les relacions de l’Eduard amb la dona, la sogra (que cuina truita de patata i és “forofa” de Titànic) i els fills, la descripció fidel de Barcelona i la caracterització d’alguns personatges, ens remeten a la realitat més prosaica. El lector es debat així entre la versemblança i l’histrionisme al llarg de tota la lectura.

Tanmateix, Teresa Solana encara es complau en donar un altre pas. I en un curiós  exercici de metaficció autoendogàmica (i perdoneu l’aberrant terminologia que acabo d’encunyar), s’erigeix en personatge de l’obra, amb el seu mateix nom, el seu mateix ofici i la seva mateixa personalitat. Teresa Solana, escriptora barcelonina de novel·les negres, és la clienta dels germans bessons. És ella qui els contracta per dur a terme una investigació. Això ja passa de mida, senyora Solana. Ni el mateix Alfred Hitchcock havia anat tan lluny.
La qüestió de les teràpies m’ha interessat molt des del cantó de la crítica social, però potser l’explícita voluntat de denúncia ha fet minvar l’explotació de les possibilitats còmiques del tema. En canvi, la resta de l’argument m’ha enganxat plenament com a magnífica ficció criminal. Paquets misteriosos amunt i avall, espies, trobades errònies, entregues equivocades, segrestos, tirotejos, llapis de memòria que amaguen secrets, estàtues antigues... en fi, una teranyina misteriosa i farcida d’enigmes que Solana no resol del tot. Per aquest motiu m’he queixat a l’inici d’aquesta ressenya. L’autora, amb intel·ligència i visió de futur, ens anuncia clarament per on aniran els trets de la quarta entrega... Serà dolenta! Els fans no tindrem més remei que carregar-nos de paciència i esperar.

Teresa Solana està a hores d’ara plenament consolidada com una de les millors plomes del gènere negre català. La felicito especialment per l’esplèndid epíleg, on aconsegueix recrear una atmosfera de ressò clàssic inquietant i molt prometedora. I també la felicito per l’encert de desenes de comentaris que deixa anar com petites perles al llarg del text i que destil·len una fina penetració crítica envers la nostra societat.

I ja no afegeixo res més. Hauria d’explicar massa coses quan, en realitat, es tracta de llegir. Simplement, Teresa, torno a restar a l’espera dels bessons mossegant-me les ungles.

Que passeu un feliç dia, negrots.