Harlem Nocturne

dilluns, 4 de gener de 2010

La dona de verd, d'Arnaldur Indridason

La dona de verd és una novel·la amena, que resulta agradable de llegir i que entra amb facilitat. La història neix amb la trobada casual d'unes restes humanes colgades en un turó dels afores de Reykjavic. Són ossos antics i la investigació policial acabarà revelant la cruesa d'uns fets ocorreguts en aquell mateix indret quasi setanta anys enrere.
El policia principal és l'inspector Erlendur Sveinsson, que compleix fil per randa les exigències del gènere. Divorciat, solitari, misantrop, amb una complicada relació amb els seus fills, torturat per un esdeveniment del passat del qual se sent culpable, treballador incansable, malgirbat i poc preocupat per ell mateix. En resum, un perfecte antiheroi que, lògicament, de seguida desperta la simpatia del lector. L'ajuden una policia força receptiva, l'Elinborg, i el seu company Sigurdur Oli, típic poli crispat i amb no gaire paciència.
La novel·la està construïda a partir de tres vessants narratius. En primer lloc, el relat policial del present; és a dir, el desenvolupament de la investigació. En segon lloc, també en el present, la tragèdia de l'inspector, que té la seva filla en coma a l'hospital a causa de la droga (filla amb la qual manté una conflictiva relació). I, en tercer lloc, una analepsi que s'estén al llarg de tota l'obra i que va desgranant en paral·lel la veritat de la truculenta història que els policies estan resseguint.
Tot plegat lliga força bé. La novel·la aconsegueix mantenir l'interès del lector, amb un ritme que sembla veraç i molt real. Per exemple, a Reykjavic només hi ha un forense, que casualment és de vacances a Espanya. Per tant, els policies s'han d'esperar que torni per a l'autòpsia. S'hi toquen temes que, tot i tenir lloc en el passat, resulten d'actualitat rabiosa i, endemés, s'agraeix que no apareguin digressions supèrflues ni descripcions exagerades. Sense ser una obra mestra, diria que la podem considerar un digne testimoni de la novel·la negra nòrdica. Sens dubte, molt millor que els llibres d'Asa Larsson, Mari Jungsted i Camilla Lackberg que ja havíem comentat fa uns mesos.
Només una pega, val a dir que força personal. En tractar-se d'una història islandesa, jo esperava neus eternes, freds àrtics i paisatges gelats. Però resulta que no, que l'acció té lloc a la primavera, amb una claredat enlluernadora que encega el més pintat. En fi, què hi farem.

Sigui com sigui, us la recomano, negrots. Estic segura que us pot agradar.




15 comentaris:

Robert Castells Ferrús ha dit...

Fa bona pinta. Bon any Anna!

Llaudal ha dit...

No hi ha neu ni hi fa fred. I el caràcter dels protagonistes, és gèlid o càlid? Com queda pintada l'ànima nòrdica?
Bon Any amb mès crims inventats que reals.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És més aviat càlid. No es diferencia molt, en l'interior de les persones, dels personatges del Sud. Potser són menys expressius, però no pas gaire. Sí que es diferencien en la manera de viure. Ho comentava l'altre dia en un altre article d'aquí del bloc la meva amiga Maria.
Els inspectors de policia mediterranis o del Sud d'Europa(Brunetti, Montalbano, Carvalho, Esquius, etc.) semblen menys amargats i sobretot gaudeixen de certs plaers, com el menjar, de manera recurrent.
Els nòrdics només veuen cafè, es lleven a hores intempestives i s'alimenten malament. Tanmateix, jo crec que tot són llocs comuns. Tant en un cas com en l'altre, per més que sempre hi hagi un pòsit de veritat.
Bon any a tots dos, Robert i Narcís.
I, evidentment, que hi hagi molts crims inventats i, si pot ser, cap crim real.

Maria ha dit...

Té molt bona pinta, Anna M.: classicona i honesta. L'afegeixo a la carta als Reis, si encara hi sóc a temps.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, m'has entès molt bé. Classicona i honesta. Ni més ni menys.

Ramon ha dit...

La tinc a sobre la tauleta i cada dia em mira. Ja havia llegit la ressenya i em sembla interessant. Quan m'hi posi, t'ho explicaré. Ah, i em sembla que les primaveres dels paisos nòrdics són espectaculars de boniques, jo no els hi faré un lleig, que fred ja en fa prou a Girona.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hihihi. Ni comparació de fred, xaval. Espero comentari, doncs.

josep ha dit...

He estat a punt de comprar-la la tira de vegades i no m'he decidit a fer-ho..Amb aquesta ressenya me n'has fet venir més ganes...Ja t'explicaré

Marta ha dit...

Ara que me l'estic llegint, i m'està agradant força, només vull dir que jo em faig un embolic total amb el nom de l'inspector i la companya policia, s'assemblen molt i, a més, no sé si són noms d'home o de dona...

L'altra cosa que m'està costant és la descripció, potser a vegades massa detallada, dels maltractaments. Em fan patir molt!

Bé, aquest és el meu humil comentari...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, tens raó, els noms són un malson.
També em van fer patir les descripcions dels maltractaments, però vaig intentar distanciar-me'n. Llegir-les en clau ficció i prou. Si no, malament.
A veure si t'agrada quan l'acabis.

Marta ha dit...

Sí que m'ha agradat, sí. Però en Mankell encara m'agrada més...

Aristofeles ha dit...

gràcies per la ressenya. Es ben bé com ho expliques. Encara no l'he acabat, em falta molt poc, però m'agrada.

Aristofeles ha dit...

a mi també em passa això de que em lio amb els noms

Andrea Robles ha dit...

Ressenya magnífica, me la deixes penjar al blog del nostre club de lectura? Estem a Oliva llegint novel·la negra. Pots consultar-lo a l'areça http://unmonennegre.blogspot.com.es/

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola,
Per descomptat que la podeu penjar.
Mireu, precisament avui he impartit una clase sobre Ferran Torrent i, evidentment, he parlat de vosaltres
Una abraçada,