Harlem Nocturne

dilluns, 18 de gener de 2010

El hombre del balcón, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

El hombre del balcón és el tercer títol de la sèrie de deu novel·les escrites entre 1965 i 1975 pel matrimoni suec -Sjöwall i Wahlöö- i protagonitzades pel comissari de la policia d'Estocolm, Martin Beck. Les dues primeres, Roseanna i L'home que es va esfumar, ja van ser oportunament ressenyades en aquest bloc.
L'argument parteix d'un cas real (els assassinats per motius sexuals de dues nenes petites), en el qual els escriptors s'inspiraren per a la novel·la. En la ficció, tres nenes són brutalment assassinades en sengles parcs de la capital sueca. Lògicament, els fets causen un gran esglai entre la població, en una època en què les criatures encara podien sortir tranquil·lament a jugar al carrer.
La trama es basa simplement en la investigació del cas fins a la detenció del criminal.

Les novel·les de Sjöwall i Wahlöö són magnífiques i milloren a cada nova entrega. Sòbries, creïbles, versemblants, exemptes de qüestions supèrflues i amb una llargària molt mesurada, la seva lectura resulta extremadament plaent. Han suportat de meravella el pas del temps, la qual cosa només succeeix amb la bona literatura, encara que sigui de gènere. No m'estranya que la generació d'autors escandinaus que els han vingut al darrere els reconeguin com els seus predecessors, com els seus mestres. Tots es van formar i van aprendre amb la lectura de les novel·les de Sjöwall i Wahlöö.
La versió castellana que he llegit (la catalana no havia sortit al mercat quan la vaig comprar) va encapçalada per un pròleg de Jo Nesbo (el nostre amic noruec que ens està fent gruar amb la continuació de Nèmesi). És un pròleg intel·ligent i molt interessant on Nesbo lloa els valors de les obres de Sjöwall i Wahlöö i ens fa palès fins a quin punt el van influenciar.
El hombre del balcón és una novel·la molt ben escrita, que utilitza certs cops d'efecte des del punt de vist narratiu i que ens mostra, de manera coral, les inquietuds, pors i patiments dels agents de policia que investiguen un cas tan punyent com el brutal crim de tres criatures innocents. D'altra banda, els autors saben jugar esplèndidament amb un punt d'ironia i d'humor molt encertats. Em sembla especialment destacable la perícia a l'hora de descriure els personatges (i no només pel que fa als protagonistes). Sjöwall i Wahlöö demostren un gran poder d'observació, una gran tolerància envers els defectes humans i una gran capacitat de tendresa. No debades eren declarats militants comunistes: no desaprofiten cap ocasió per posar damunt la taula les deficiències de la societat sueca del benestar, suposadament perfecta, i per parlar-nos dels pobres i dels més desafavorits. D'aquells que viuen al marge de "l'envejat i envejable" paradís nòrdic. Tanmateix, aquests aspectes estan molt bén encaixats dins la trama, de manera que el lector no es troba davant de cap tipus de pamflet. Val a dir que, uns anys més tard, també Mankell i Larsson acabaran prenent el mateix camí. Aprofitaran el gènere negre, cadascú amb el seu estil propi, per denunciar la deriva soferta -com a mínim des del seu punt de vista- per l'Estat de Suècia.
Hi ha una qüestió que em sorprèn. I és la nul·la vinculació de Martin Beck amb la seva família. El comissari, en aquest sentit, és fred i està desdibuixat. És evident que no s'avé amb la dona, però tampoc no mostra massa preocupació pels fills. Aquesta mena de desafecció contrasta amb l'actitud amorosa envers la família de la majoria de detectius i policies de ficció. Només cal recordar Kurt Wallander o Guido Brunetti. Tinc l'esperança que, de mica en mica, a mesura que la sèrie avanci, els lectors poguem descobrir més dades sobre aquest tema.
Com sempre, no vull explicar cap detall concret del cas ni de l'argument. Aquest és un privilegi que només podreu obtenir a partir de l'experiència intransferible de la lectura. Tans sols us recomano amb insistència la sèrie completa. Pel meu cantó, us prometo que aviat arribarà la ressenya de la quarta entrega, El policía que rie.


Mentrestant, una cordial salutació, negrots.

13 comentaris:

josep ha dit...

Aquesta crítica no l'he llegit gaire perquè en tinc pendents 3 dels Sjöwall i Wahlöo i no em vull predisposar massa, saps...però dir-te que ja vaig acabar el "Puertas Abiertas" de l'Ian Rankin i em va agradar força: Escriptor escocès, l'acció passa a Edimburg, és una novel·la negra molt convencional, no per això deixa de ser interessant. Ben escrita, bona ambientació i molt dinàmica. Jo diria, des del meu punt de vista, estil negra americana...Val la pena..Ian Rankin n'ha escrit força de novel.la negra, en què el personatge principal és l'inspector Rebus..En aquesta que he llegit, que és de les darreres ja no surt...surt només esmentat una vegada..En aquesta ...és entre primera persona d'uns dels "dolents" i tercera persona dels "dolents"...Ara he començat un llibre apassionant (no és novel·la negra): "Carrer de les botigues fosques" de Patrick Modiano, que amb aquesta novel.la va ser premi Goncourt del 1978.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Pep, per recomanar-nos en Rankin. Pel que fa a la crítica, la pots llegir, perquè no desvetllo res que no trobis a la contraportada del llibre. De fet, encara dic menys (quant a desvetllar coses, és clar).
Tinc el del Modiano a la cua. Sisplau, quan l'acabis m'informes. A veure si t'ha agradat. Suposo que sí. Jo també tinc ganes de llegir-lo.
Moltes gràcies.

Llaudal ha dit...

Apa, Anna Ma, no ens facis patir. No ens estalviaràs pas cap privilegi si ens regales amb algun detall descriptiu o ens concretes alguna troballa narrativa. Que no veus que no podem empassar-nos-ho tot com tu?
És una delícia llegir-te encara que no poguem contactar directament amb el llibre que comentes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehe. Gràcies, Narcís.
Bé, et diré que alguns capítols acaben amb una contundència que no deixa de fer certa gràcia. Una mena de tocs d'efecte per generar tensió que, malgrat tot, no resulten antiquats. Això crec que passa perquè el conjunt és molt versemblant. Un exemple, perquè estiguis content:

Exemple del final d'un capítol. El poli té alguna cosa que li ronda pel cap però no sap situar-la correctament encara, tot i que intueix que serà important en el cas. Això, li causa un estat de nerviositat contínua:

"Luego se fue a casa. Se tomó otro café y se acostó.
Permaneció pensando en la oscuridad.
En algo."

Toma efectismo!

Maria ha dit...

M'encanta la trobada Sjöwall i Wahlöö / Nesbø. És del millor que ha portat la pluja de novel.la nòrdica dels últims dos o tres anys, amb permís de Mankell.
D'altra banda, i entrant en qüestions de gènere, ¿t'has fixat que, a diferència del que passa a les novel.les de lladres i serenos angleses i americanes, al sector nòrdic la qualitat de les dones escriptores és més baixa que la dels senyors? I fallen per falta de gruix psicològic del protagonista, que ja és curiós amb tots els tòpics que corren sobre la literatura feta per dones. Un exemple, el policia i senyora de la Camilla Läckberg no resisteixen la comparació ni amb els personatges tan entranyables com plans del Larsson -Lisbeth a banda-, que ja és dir. Es veu que la Sjöwall no va crear escola.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tota la raó. De fet, ja ho vaig apuntar en un article que està penjat aquí al bloc. No sé si aquell el vas llegir. Jo vaig fer servir l'expressió que totes tres, la Läckberg, l'Asa Larsson i l'altra, la Jungstedt, no havien bullit prou. Crec recordar que ja deia això del protagonista i dels personatges. Les novel·les solen començar bé pel que fa a la intriga, però després perden embranzida pel motiu que tu dius. Es dispersen. I és perquè falta un protagonista psicològicament ben tractat, potent i creïble.
En fi. Res a veure amb la Donna Leon, que sí que ha sabut fer això que diem. Per no parlar de la Sue Grafton i la nostra Kinsey.
D'altra banda, tampoc sabem quanta participació hi tenia la Sjöwall en els llibres. I si el geni era el Wallöö?
Sigui com sigui, les novel·les m'encanten. I això del Martin Beck que comento, tu també ho has observat? Potser és que jo estic massa acostumada a l'etern enamorament d'en Brunetti i a la humanitat i l'amor de pare d'en Wallander.

Anònim ha dit...

Sí, d'acord: en Beck no s'implica emocionalment en res, llevat dels crims que investiga, que l'obsessionen d'una manera ben curiosa -la processó va per dins. Això és un punt de contacte amb la Kinsey de la Grafton, que també fuig esperitada de tot el que sigui manifestació oberta dels sentiments, passió pels brownies a banda; la diferència és que ella és més sociable, sobretot amb els avis emprenedors tipus Henry. Que malament que s'ho passa cada vegada que aquest prova de fer-li de pare!

Teresa ha dit...

No coneixia ni el llibre ni l'autor, gràcies Anna Maria!! Me'l posaré a la llista de llibres desitjats.
Petons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro de donar idees, Teresa. Gràcies.

Llaudal ha dit...

Mooooltes gràcies pel detall. Sé com t'ha costat! (he, he, he) i per això el meu agraïment és doble.

Anna Maria Villalonga ha dit...

De reeeeeeeeeeeeees. Un dels meus més fidels seguidors es mereixen això i més. Hihihi.

Anònim ha dit...

M'agrada d'aquesta parella la seva naturalitat i de la manera planera que diuen les coses, la teva ressenya descriu molt bé la qualitat que es troba en les seves novel-les. Tinc moltes ganes, de mica en mica, de tenir tota la sèrie de Martin Beck.
El primer capítol de L'home del balcó, ja em va semblar memorable.
Gràcies, Anna.Una abraçada

Àngels

Anna Maria Villalonga ha dit...

T'ho passaràs genial, Àngels.