La reina de diamants (Bennasar, Llort, Macip, Moreno)

La reina de diamants és el títol número 8 de la col·lecció de novel·la negra en català de l’Editorial Llibres del Delicte. Com sabeu, una editorial jove, amb només un any i mig de vida, però molt activa. El seu fundador, Marc Moreno, és una persona d’extraordinària empenta, amb ganes d’innovar i de posar en marxa iniciatives originals. Un dels resultats d’aquest propòsit, val a dir que molt engrescador, és aquesta reina de diamants que ara ressenyem: un text compost a vuit mans per quatre escriptors prou significatius.

La tasca no ha de ser fàcil, però els quatre autors han arraconat els seus egos i s’han posat d’acord, de manera que han reeixit en la construcció d’una història breu, molt ben travada, i sense necessitat de renunciar del tot a les seves veus particulars. Com comprendreu, per a mi ha resultat divertidíssim enfrontar-me a la novel·la, atès que conec molt bé els quatre participants. Són amics, els he llegit repetidament i sé de quin peu calcen. En la lectura, he identificat fàcilment els seus tics i manies, però també he pogut valorar amb coneixement de causa l’exercici que han fet. El resultat és un text sòlid, sense llacunes i molt agradable de llegir.

Cada autor ha escrit un capítol. I cada capítol fa referència a un dels personatges de la ficció. Llort arrenca la novel·la i Macip la clou. Entremig, Bennasar i Moreno en desgranen els esdeveniments. Cadascú empra el seu propi to narratiu, amb una diferent persona verbal. Llort i Macip ens parlen en tercera, però Bennasar s’arrapa a la segona (això li encanta) i Moreno a la primera. Tot plegat redunda en un remarcable joc retòric que atrapa el lector, que des del començament té ganes de descobrir com dimonis s’ho faran per donar sentit a aquell trencaclosques.

I ho fan. Li donen sentit. Però no només això. Li donen sentit adscrivint la història als codis del negre d’arrel més clàssica. La reina de diamants és un relat pulp, extremadament pulp. Un relat decididament masculí, amb tots els ets i uts del gènere:  sicaris, mafiosos, empresaris corruptes i femmes fatales. El tractament de la dona esdevé terrorífic, ja que conté tots els ingredients de la tradició misògina més recalcitrant. En alguns moments de la lectura se m’han posat els pèls de punta i gairebé he estat temptada d’escriure als quatre autors i engegar-los a pastar fang.

 

 

Però no. Al final no ho he fet. I que ningú no s’espanti. La novel·la és un exercici lúdic, un divertiment, un repte que volia  pouar en les entreteles de la tradició pulp, d’aquelles tremendes històries que es publicaven per entregues a revistes com Black Mask durant les primeres dècades del segle XX. En el fons, un homenatge.

Llenguatge argòtic, fresc i sense restriccions. Cobdícia, enganys, violència, duresa, sang i fetge. Sexe del més sòrdid i depravat. Però també la capacitat de quatre escriptors amants del negre per projectar les  convencions del propi gènere (el més clàssic) i demostrar-nos que, a banda d’elaboracions purament literàries, molt del que ens expliquen està passant de veritat. Ara i aquí. La corrupció econòmica, les xarxes de prostitució, el crim organitzat. Poca broma. La reina de diamants corrobora que la literatura de gènere, complaent-se lúdicament en els tòpics i els estereotips del passat, encara pot mostrar-nos les xacres socials del present.

Feliç diumenge, negrots.        
 

 

 

 

 

Aquesta ressenya també ha aparegut publicada al Digital de Cultura Núvol

 

 

 

 

Les 10 recomanacions per a Sant Jordi d'A l'ombra del crim

S’acosta Sant Jordi i ens estem trobant llistes de recomanacions de llibres per tot arreu. Jo recordo molt bé que l’any passat per aquests dates la meva posició va ser: Jo no recomano llibres! Una  decisió que responia a una reflexió molt clara. Com que em passo tot l’any fent aquesta tasca, ja no cal que la repeteixi per Sant Jordi. A més a més, sé segur que els lectors fidels us ho apunteu tot i acostumeu a fer-me cas. Per tant, no sé què més puc demanar i oferir.

Tanmateix, enguany he optat per canviar l’estratègia. Altres blocs i espais literaris fan les seves llistes. Per tant, he pensat que jo també podia dir-hi la meva. Com que m’agrada ser honesta, però, no crec que resulti pertinent recomanar cap llibre (per més que sàpiga que és molt bo) si encara no l’he llegit. Això vol dir que no trobareu en el meu llistat cap novetat que no hagi ressenyat anteriorment. Dels 10 llibres que recomano, hi ha una ressenya (que us enllaço damunt del títol). La llista, per tant, és només un recordatori per si aneu despistats.

Amb tot, m’he imposat per a la tria un requisit innegociable: que fossin llibres escrits en català. Res de traduccions (tot i que us commino vivament a llegir els autors estrangers traduïts a la nostra llengua i no al castellà, és clar). Però avui vull dur l’activisme al nostre terreny, atès que parlem de la diada literària més nostrada. Hem de potenciar la creativitat dels nostres escriptors. Si salvem alguns estranys prejudicis que encara arrosseguem (hereus segurament del flagell i l’obscurantisme franquista), podrem gaudir obertament d’unes novel·les que no tenen res a envejar a les escrites fora de les nostres fronteres.

També he decidit incloure a la llista només novel·les d’aparició recent. És a dir, com a molt publicades al llarg de 2011. Per tant, si en trobeu a faltar alguna molt important que hagués destacat en el passat, és, simplement, perquè va sortir abans de 2011. Ja em perdonareu, però no he trobat cap altra manera de confegir una llista coherent, perquè hi ha tants títols interessants que em resultava impossible escollir. D’altra banda, també he decidit (encara que el cor maldava per trair-me) no repetir cap autor.  

Fet i fet, doncs, es tracta tan sols d’una modesta guia, però espero que us agradi. M’ha semblat que l’havia de fer.

Una abraçada ben literària, negrots.

El autors segueixen un estricte ordre alfabètic de cognom.

Negror d'alt nivell:

La mort del corredor de fons, de Jordi de Manuel

Negror d'alt nivell (amb humor):

El com del crim, d'Andreu Martín i Jaume Ribera
L'Hora Zen, de Teresa Solana
Torn de nit, d'Agustí Vehí
Fronts oberts, de Pau Vidal

Negror d'alt nivell (juvenil -fins a 100 anys):

La mort a dos-cents deu, de Jordi Cervera

Negror d'alt nivell (de fora del Principat- això ho destaco perquè dota les obres d'un caràcter singular):

La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennasar
L'escala del dolor, d'Albert Villaró

Títols amb component de terror i/o suspens i/o ciència-ficció (d'alt nivell, evidentment):

Hipnofòbia, de Salvador Macip
Miracles perversos, de Carme Torras

Ei, i un feliç Sant Jordi, negrots!!!!!!

Hipnofòbia, de Salvador Macip

La paraula que potser defineix millor Hipnofòbia, la darrera novel·la de Salvador Macip, és “inquietant”. Jo havia llegit El joc de Déu, que em va divertir força, però crec que amb Hipnofòbia l’autor s’ha superat i ens mostra la seva capacitat per a créixer en el camí de l’escriptura.

Hipnofòbia és una intriga amb tints fantàstics i/o de ciència-ficció que indaga en les possibilitats humanes de desenvolupar tot una sèrie de poderoses potències fins ara només imaginades. A partir d’un experiment científic segons el qual la manca de son en uns ratolins incrementava la seva intel·ligència, Macip construeix una ben travada història que enganxa des del començament.

Plena de ressons gòtics i amb un indubtable ritme cinematogràfic, la novel·la resulta engrescadora per a tot tipus de públic, però alhora planteja una sèrie de qüestions gens banals. Les fronteres entre el bé i el mal es desdibuixen enmig d’una trama que obliga el lector a mantenir-se, també, entre dues aigües. Bastida amb una tècnica de collage, com un trencaclosques que va encaixant, Hipnofòbia qüestiona algunes creences bàsiques de manera prou intel·ligent. Res no és veritat, res no és mentida. La realitat està formada per una gamma de matisos gairebé inacabable.

He començat dient que Hipnofòbia és “inquietant”. Doncs sí. La novel·la ens inquieta. Ens inquieta perquè genera incomoditat. No dormir, no descansar, un poder en l’ombra capaç de dominar el món. Sembla fantàstic i impossible, però, tanmateix, desperta una temença que tots portem dins: la sensació que existeixen una sèrie de forces obscures i impenetrables que no sabem on són, però que tenen en les seves mans el destí de la humanitat. La percepció que només som titelles bellugats per implacables i poderosos desconeguts que decideixen per nosaltres.

Aquest supòsit és real a Hipnofòbia, però encara va més enllà. Els interrogants se succeeixen, sobretot en unes darreres pàgines que m’han semblat magnífiques. Què és el bé i el mal? En què podem confiar de cara al nostre futur? Hem de continuar creient que la democràcia representa l’únic camí? Té algun sentit veritable la paraula “llibertat”? El fi justifica els mitjans? El plantejament del doctor Metcalf m’ha recordat molt la doctrina de Maquiavel. No sé si en Salvador Macip n’ha estat conscient, però jo sí.

Sens dubte recomano la novel·la per Sant Jordi. És imaginativa, contundent, sintètica, sense concessions supèrflues. Escriptura exempta de vernissos, llesta per alertar-nos i mantenir-nos ben desperts. Dormir... o no dormir... vet aquí el dilema.

Que passeu una bona Pasqua, negrots.   

Entrevista Salvador Macip (Tercera part, i última!)

L'entrevista continua (i acaba). Recordeu: les paraules de Macip, en blau.

Què t’ha influït més en la teva producció literària? La ciència-ficció, el cinema, les lectures, els còmics...? Ja has dit que ets un lector de tota la vida. Ets un lector eclèctic o llegeixes més un gènere concret? Fes-nos una mica cinc cèntims de tot plegat.

Sóc molt obert en aquest sentit. I això es nota a les novel·les. Al final dels llibres normalment incloc una llista de les influències que aquell llibre ha rebut. Quan ho llegeixes, veus que hi ha de tot. De la A a la Z. Jo sóc així. M’ho passo molt bé veient una pel·lícula d’acció de crispetes i igual de bé veient una pel·li de Kieslowski, per posar un exemple. Ja m’entens. Pel·lícules lentes i denses, que són genials. No crec que estigui oposat. Jo no sóc gens limitat en aquest sentit i consumeixo cultura de tots els nivells. I considero que hi ha pel·lis de crispetes bones i dolentes i pel·lis d’art i assaig bones i dolentes.

Evidentment. Oscar Wilde deia que hi ha coses ben escrites i coses mal escrites. I punt.

Sí, sí, això serveix per a tot. El còmic també m’agrada. Tinc una col·lecció de còmics fabulosa a casa. És un error pensar que el còmic és una cosa només infantil. Hi ha còmics que plantegen temes tan profunds com qualsevol llibre seriós. Arreu hi ha coses interessants si saps triar. És per això que jo procuro no tancar-me portes en aquest sentit.

I les sèries de televisió? Què n’opines, avui que estan tan ben valorades?

Jo crec que molta de la producció cultural de qualitat avui en dia es fa a la televisió. Un dels millors escriptors a nivell mundial, autor de teatre, és l’Aaron Sorkin, un gran dialogista, que feia els diàlegs de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca.

Quines sèries t’agraden?

El problema és quan intenten allargar-les massa. Per exemple, em va passar amb Lost. Em va semblar molt bé la primera temporada, però la segona, quan vaig veure de què anava, i que l’estaven allargant, vaig dir: a mi no m’enganxen. Em sol passar. Prefereixo una sèrie que té clar que durarà tres o quatre temporades i prou. Em vaig enganxar a Galàctica, que van dir que duraria quatre temporades i ja està. Llavors sí que veus que la sèrie està construint una història que té una lògica. Les sèries britàniques solen ser de 4 o 5 episodis i això m’agrada més. No et dóna temps del desgast. La sèrie que han fet ara de Sherlock Holmes, per exemple. Fabulosa.

Fa estona que et vull preguntar una cosa, canviant potser una mica de tema: com viuen els teus companys científics aquesta teva faceta d’escriptor, en principi tan diferent de la tasca mèdica i científica?

Haha. Sí. Mira, tinc la sort que són dues activitats que tenen lloc en espais i en llengües diferents, però ara ja no m’ho puc estalviar. Surts a Internet i al final et veuen... M’han descobert. Veritablement, em veuen una mica com un bitxo raro.

Per prejudicis o per què?

No, no. Ho troben curiós perquè no és habitual. Però no crec que això rebaixi als seus ulls la meva qualitat com a científic. No.

Home, això espero.

Però al revés sí que passa. A l’entorn de la literatura, quan dius que ets científic, es pensen que escrius com a hobby. Doncs no, què coi! Per què per a mi és un hobby i per a un tio que és filòleg no és un hobby? Sembla que només puguis ser escriptor si has fet Filologia. Doncs no. Al cap i a la fi, dels escriptors catalans, el 99% no viuen de la literatura.

Desgraciadament.

Per tant, tothom fa altres feines. És més escriptor un que fa classes de literatura clàssica que un que investiga en un laboratori? Per què? Jo em sento igual d’escriptor que qualsevol que hagi estudiat lletres.

M’agrada molt que diguis això. És un tema que m’interessa molt. Per cert, que sé que tens molts projectes engegats en aquests moments?

Sí, sí, jo no paro.

Ets una mena de monstre hiperactiu. A més, tens un nen petit.

Sí, i m’hi dedico. Intento passar molt temps amb ell i no escatimar-li ni una hora. En general, m’agraden els reptes. M’agrada anar un pam més enllà del meu límit de confort. Quan ens sentim còmodes fent una cosa, n’hem de buscar una altra que ens posi a prova una mica més enllà.

Ah, mira, m’agrada moltíssim això que dius. Està molt bé.

És que, si no, no aprens. Mira, ara em passa amb el guió d’Ullals. Jo no he fet mai un guió de cinema i el més fàcil era dir: “no, no, jo no en sé. No em sortirà bé”. Però no. El repte és intentar-ho. Això m’obliga a empollar guions, llegir llibres de guionatge, etc. I tot el que aprens després es pot aplicar a altres coses.

O sigui que el projecte de la pel·lícula és ferm. Ja es pot comentar.

Sí, sí, ja es pot dir. La primera volta del guió està escrita. I ara tot plegat ja està en fase de producció, de començar a buscar, etc.

Parlem ara de la llengua. Tu escrius en català. Per què? Hi milites, és un acte premeditat, et surt així? En fi. La llengua.

És la meva llengua, no tinc cap altra explicació. Escriure en una altra llengua em semblaria estrany. Dit això, i parlant de reptes, m’interessa molt ara provar d’escriure en anglès. És una llengua molt diferent, que t’imposa un altre ritme. L’anglès és més monosil·làbica, amb frases més curtes. Més sintètica. M’agradarà provar-ho.

Parles de ficció, perquè tu d’articles d’investigació en anglès ja n’has escrit.

Sí. El pròxim llibre de divulgació, que sortirà a final d’any o principis de l’any que ve, l’he escrit en anglès amb un company. Ha estat la prova de foc, començant per una cosa que no és ficció i més controlable. Però l’objectiu és fer en anglès quelcom de ficció. Però no per arribar a un públic més ampli, sinó com a repte per aprendre coses noves. El castellà en aquest sentit no m’apassiona tant. És massa semblant al català en el ritme, és una llengua llatina i no crec que m’aportés gran novetat. No és tan excitant. De tota manera, no hi ha dubte que la meva llengua és el català, la meva cultura i la meva forma d’expressió. Sempre escriuré en català. A casa hem estat monolingües tota la vida. Així de fàcil. 

I el relat breu?

Li tinc mania.

Què? Li tens mania? Però tu n’escrius, no? Ai, mare! És la primera vegada que algú em diu una cosa com aquesta! Ostres! A veure, argumenta’m això.

Al meu bloc fa un parell d’anys vaig escriure un post explicant-ne els motius.

Però quan diem relat curt, de què parlem?

De tot el que no sigui novel·la.

Ai, senyor. Jo entendria que em diguessis: no m’agraden els microrelats, però tot el que no sigui novel·la?????

Ui, els microrelats són l’aberració màxima de la literatura.

Doncs haurien de lligar amb la teva mentalitat sintètica.

Hahaha. No, si jo he escrit contes, he fet un recull de contes i hi havia microrelats. Sí, sí. Ho he fet. S’haurien de prohibir, de cremar.

Ets un provocador. Argumenta’m tot això, repeteixo.

En un recull de contes és impossible que tots estiguin al mateix nivell. D’altra banda, amb un conte no demostres la teva capacitat literària. Que hi ha contes que literàriament són molt bons, ho sé. Però hi ha contes bons de gent que no és especialment bona escrivint. Una novel·la, no. En una novel·la, si no saps escriure bé, ho demostres clarament. Com més llarg és un conte, més s’acosta a la literatura, però els més curts, res. En un conte només mana la idea, però tot això per a mi no és literatura. Per a mi, fer literatura és currar-te la història. Es necessita un llarg recorregut. Amb un conte no tens temps per desplegar tècniques literàries.

I un poema, doncs?

És diferent. És un gènere totalment diferent. Em sembla que Margarit deia que la poesia és més semblant a la música que a la literatura. La poesia m’agrada molt llegir-la (i escriure-la, tot i que encara la tinc tancada en un calaix) perquè és sintetitzar idees amb paraules. Comunicar sentiments d’una forma molt concentrada.

I un conte, encara que sigui en prosa, no pot transmetre un sentiment també? Creus tant en aquesta diferència tan marcada entre la prosa i la poesia tu?

Sí, crec que sí. No et pensis, dient això m’enganxo amb tothom.

M’ho imagino. Avui en dia, que es tendeix a fer poesia bàsicament en prosa. Sense rima, com a mínim.

No, no, d’acord. La poesia no té perquè ser rimada. Però no hi ha res pitjor que un poeta que vulgui fer una novel·la. N’hi ha que en saben, però pocs. Palol, Olga Xirinacs, Maria Àngels Anglada, però... en general barregen el to poètic amb la prosa novel·lística i no funciona. És un altre gènere... no és literatura.

Vols dir que tu no confons literatura amb narrativa?

Sí, sí. Per a mi la literatura és narrativa. Per això el conte queda com al mig.

Val. Ja hem avançat. Tu identifiques literatura només amb narrativa, però la narrativa és solament un dels diversos gèneres que posseeix la literatura. A més, veig que per a tu la narrativa és bàsicament quelcom que explica una història que comença i acaba.

Sí. Per això el conte em sembla massa accelerat per explicar-la bé, la història.

Però t’adones de tot el que t’estàs carregant?

Sí, a mi m’agrada atacar els dogmes. Mira, a Hipnofòbia cada capítol és una mena de conte, perquè explica històries diferents que després ja van lligant. Tots junts, fan la història de la novel·la. He intentat superar els defectes que trobo als contes, això que per la brevetat no poden desenvolupar correctament certes tècniques literàries, creant una història comú a tots els contes, a tots els capítols.

Un repte més.

Això. M’has d’entendre. Jo em carrego a mi mateix. És absurd dir que els contes no són literatura, però considero que tenen un handicap. A veure, hi ha contistes fabulosos. Jo sóc un fan de Lovecraft i Poe, que només escrivien contes. Sens dubte. Però vull intentar enfrontar-me al conte de manera diferent.

Però emmirallar-se en autors que han excel·lit en el gènere pot ser una bona idea. Per exemple, Borges.

Ah!!! Ja m’agradaria a mi escriure així. És un bon exemple del fet que és possible fer gran literatura escrivint contes. M’agrada parlar de literatura així, com estem fent, plantejant idees una mica radicals, amb persones del ram que em poden rebatre els punts de vista.

Jo t’ho rebato ràpidament. Els gèneres no han de ser iguals ni generar les mateixes sensacions. La capacitat del relat breu per despertar pulsions molt fortes amb poques paraules és molt difícil d’aconseguir. La qualitat no es mesura només per usar més tècniques narratives, sinó per allò que aconsegueixes suscitar en el lector. No pots comparar el conte amb la novel·la. No s’ha de fer. Són coses diferents.

Sí, sí. Però jo crec que aquesta reacció que el conte genera, ho fa més amb la història que amb la tècnica.

No t’ho pensis. Escriure un bon conte és dificilíssim. Que no s’allargui excessivament, que no hi hagi elements superflus, que digui exactament allò que ha de dir... se n’ha de saber. I molt.

Sí, és veritat. Però representa menys esforç. I es presta més a que hi hagi més soroll de fons. Llegeixes molts contes que potser no han madurat prou.

Això és una altra cosa. Avui en dia estem saturats de tot amb la xarxa, etc. Però no parlem d’això. Un bon conte també pot fer servir grans tècniques (inversió de papers, dosi justa d’humor, desmitificacions, metaliteratura). Te’n recomano alguns: La casa de Asterión, de Borges. Continuidad de los parques i Casa tomada, de Cortázar. A les portes de Troia, de Quim Monzó. Els has llegit?

No.

Fes-ho. Veuràs com els autors subverteixen els papers. Després, parlem.

M’agrada molt tirar pedres i discutir.

Hahahaha. Crec que ho hem fet, això de discutir. Ha estat una conversa molt engrescadora. Ara a llegir Hipnofòbia i a fer la ressenya. Encara hem anat prou de pressa.

Home, sí, perquè em sembla que tu i jo tenim corda per donar i vendre.

Una darrera pregunta per acabar. Penses en el lector, quan escrius?

Sí i no. Jo escric el que m’agradaria llegir a mi. Penso en el lector, però no sacrificaré mai allò que vull escriure per tenir més públic.

Intentar ser honest i sincer amb un mateix, vols dir.

Sempre. I el públic ja el trobaràs. Si fer el que vull em limita el públic, no passa res. Penso que viure d’una altra cosa m'ajuda en aquesta qüestió. Si un escriptor té una altra font d’ingressos se sent més lliure i no necessita fer tants sacrificis com si viu de la literatura únicament. Aleshores de vegades no té més remei que explotar les fórmules que ja funcionen. Si el menjar del meu fill depengués de la literatura, jo estaria escrivint el que pogués.

Vaig fer unes quantes fotos, en Salvador em va dedicar el llibre i vam sortir al carrer. El vespre s'arrapava a una Barcelona no gaire freda. Ens vam acomiadar, amb la promesa de retrobar-nos un altre dia, a la porta de Laie. Com us podeu imaginar, la tarda va resultar fructífera, gratificant i molt enriquidora. Espero, negrots, que us hagi interessat. Des d'aquí vull donar les gràcies al Salvador Macip per la seva boníssima disposició.

Fins aviat, que ens retrobarem en breu amb la ressenya d'Hipnofòbia.

Entrevista Salvador Macip (Segona part)

Continua l'entrevista, negrots. Les respostes de Salvador Macip, en color blau.

El fet que en els teus llibres apareguin temes científics, poc propers a la gent del carrer, pot contribuir a aquesta idea d’innovar que tens? Perquè a la teva novel·la anterior, El joc de Déu, també hi apareix un tema científic. I aquí, a Hipnofòbia, igual.

Sí. Jo he fet una trilogia. La primera novel·la, El rei del món, no té aquest tema científic, però les altres dues sí. I ja et dic, és una trilogia. El rei del món i El joc de Déu, en el fons expliquen la mateixa història. Fins i tot hi ha un paral·lelisme en els personatges. És curiós com es pot explicar la mateixa història de maneres totalment diferents, fins el punt que molta gent ni se n’adona. Doncs bé, retrobant el que tu deies, sí, he intentat partir de punts poc habituals. A Hipnofòbia, un treball totalment científic sobre ratolins, que ningú no sap de què va. I el mateix a El joc de Déu, amb el tema dels forats negres. Però ja no ho tornaré a fer, perquè no vull quedar-me només en això. Ara vull provar coses diferents. No suporto llegir un llibre d’un autor i tenir la sensació que ja els has llegit tots. Això passa quan un escriptor troba un filó que li funciona. Però jo crec que ja tinc un estil consolidat i clar, uns temes que es repeteixen, una manera d’escriure pròpia, però vull que cada llibre sigui diferent. Vull anar de la comèdia esbojarrada d’El joc de Déu, a un llibre de terror o misteri com pugui ser Hipnofòbia i a un llibre de caràcter social. El proper que estic pensant va en aquesta línia, sense tanta fantasia ni ciència-ficció com aquests últims.

En el fons, el recobriment lúdic només és això, un recobriment. Però tu parles sempre de coses serioses i gruixudes. Per tant, en realitat la teva pretensió és fer-nos arribar tot allò que et preocupa, no?

Sí. És així, tot i que de vegades en una lectura superficial la gent no ho nota.

Bé, com passa amb molts escriptors, els teus llibres tenen diversos nivells de lectura.

Exactament. A mi m’agraden molt els llibres que tenen diversos nivells. És interessant. Pots llegir el llibre com un simple entreteniment (perquè la literatura al cap i a la fi ha de ser entreteniment, és a dir, t’ho has de passar bé).

És clar.

Encara que de vegades passar-t’ho bé vulgui dir angoixar-te o tenir por. Però bé, el fet que, a més d’això, hi hagi un segon nivell on es tractin temes que facin reflexionar o meditar a la gent és la meva idea. Ho he fet sempre, també en els llibres que he escrit amb en Sebastià Roig. A Ullals, per exemple, parlem de les relacions entre pares i fills, dels nens conflictius i de com els pares se’ls treuen de sobre. A la trilogia, he volgut retratar la societat en la que vivim, on estem sotmesos a la pressió de l’entorn. Quan prenem una decisió qualsevol, la més senzilla, sempre ve definida per un munt d’aspectes anteriors. Estem manipulats per tot el que ens envolta. Des dels polítics, el màrqueting, els companys... per tots els inputs que rebem i que ens condicionen. Tenir clar això és important i pensar també fins a quin punt nosaltres podem manipular els altres. A Hipnofòbia ho porto a l’extrem perquè parlo de tenir poders mentals, però a El joc de Déu parlava de com ports portar tota la població d’un cantó a un altre i a El rei del món (sense fantasia) de com es podia manipular la gent perquè li agradés un cantant de rap. És a dir, de fins a quin punt es poden crear ídols. El factor de manipulació és molt gran a la nostra societat i n’hem de ser conscients. Crec que és inevitable. A la raça humana hi haurà sempre algú que trobarà la manera de dirigir els altres cap on vulgui. Però mentre en siguem conscients, no serà el mateix. Si els llibres et fan pensar una mica en això, doncs em sembla interessant.

D’altra banda, també he volgut tractar el tema de les típiques etiquetes de “bo” i “dolent”. Blanc o negre, bo o dolent. Una simplificació a l’hora de triar. Al llibre he intentat que no quedi tan clar qui és el bo i qui és el dolent. Els bons tenen coses dolentes i a l’inrevés.

El món és una enorme gamma de grisos.

Exactament. Hi ha més grisos que blancs i negres. Ens agrada molt el sistema reduccionista d’etiquetes, però les coses mai no són tan clares. Convé fer un pas enrere i pensar per un mateix. No quedar-se amb l’etiqueta que ens han dit. El llibre parla molt d’això. El bé i el mal són conceptes molt relatius. I, a més, complementaris. No poden existir aïlladament en el buit. Aquests temes a mi em preocupen i m’agrada transmetre’ls i que la gent hi pensi una mica.

També et trobes aquesta manipulació i aquest enfrontament entre el bé i el mal en el teu món de la recerca mèdica, que és tan vital per a tota l’espècie humana? Em refereixo a tot allò que sempre es diu dels interessos creats, de la poca ètica de les farmacèutiques i coses així?

I tant! Mira, la gamma de grisos la pots trobar fins i tot a nivell molecular. Et poso un exemple. Tenim una proteïna, la P53, que és bàsica per controlar el càncer. És bona perquè evita que tinguem càncer, però alhora pot contribuir a l’envelliment, i en aquest sentit és dolenta. La dualitat existeix. De fet, en biologia és molt difícil trobar alguna cosa que sigui només bona o només dolenta. Això es trasllada a nivell social perfectament. Potser és un concepte que he tret també del món científic. La idea que no hi ha absoluts. Hem de desterrar aquesta tendència maniquea de categoritzar les coses. Allò mateix que dèiem al començament, l’oposició entre ciències i lletres. És més fàcil pensar així, però el món no és així. I això fa que ens perdem moltes coses.

Per tant, personalment, podem dir que escriure és la teva catarsi?

Sí, em serveix de teràpia i del que vulguis. Mira, hi ha hagut èpoques de la meva vida que he tingut molta feina i no he pogut escriure. Doncs em sentia frustrat. Li he comentat a la meva dona molts cops. Sentia que em faltava alguna cosa. Em generava ansietat. Necessito molt aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc.

Com escrius? Quin procés segueixes? Quan t’hi poses ja tens tota la història pensada?

Sóc molt metòdic. Si tu vols que la novel·la tingui un cert ritme, te l’has de plantejar des del principi. Jo no crec en això de: mira, vaig a escriure, a veure què surt! No, no. Quan t’hi poses has de tenir les idees molt clares. Si no, o ets un geni o et sortirà una patata segur. Jo normalment, abans de començar una novel·la, m’hi passo anys pensant-la. Fa 3 o 4 anys que estic pensant la història que vull escriure ara. Penso, medito, tinc el personatge dins del meu cap, hi convisc un temps. Per tal que una novel·la funcioni, és clau que els personatges siguin creïbles. Els has de tenir molt ben definits en el teu cap. Jo necessito temps per madurar tot això. I no escric la primera paraula fins que no tinc molt clara la història principal que vull explicar i com són els personatges. Escriure amb el Sebastià era una mica diferent.

És clar, a quatre mans no pot ser igual.

Exacte. Fèiem una escaleta i tal. Però si escric sol, escric sempre el primer i l’últim capítol. I després la resta. El primer i el darrer capítol els escric a la mateixa època i aleshores ja tinc marcat com comença i com acaba el llibre. De vegades, a la part del mig em permeto una mica més de flexibilitat. Normalment està tot decidit, però a Ullals vam acabar canviant el final. Pot passar, però normalment no. Hipnofòbia va ser diferent. La vaig escriure d’una manera més fragmentada.

El procés físic d’escriure no se t’allarga gaire en el temps, dedueixo.

No. Tardo molt més en la preproducció i la postproducció que en la producció mateixa.

Retoques molt?

Molt, molt. Escric relativament ràpid, però retoco durant temps. Una cosa clau de les novel·les és deixar-les reposar. Hi ha gent que no ho fa i això es nota quan llegeixes. Es nota que al llibre li falta repòs. És necessari, perquè durant el procés estàs tan ficat, tan involucrat, que no et pots distanciar. Treballant amb el Sebastià Roig ho he après. El calaix, que diu ell, deixar les coses al calaix. I la tisora, retallada sense pietat.  

Sense pietat. I mira que costa retallar el que has escrit, perquè t’ho estimes.

Sí, costa molt, moltíssim. Però és clau entendre que quan escrius has de fer allò que li convé a la novel·la, no al teu ego. La història ha de funcionar. De vegades tens una frase que dius: m’ha quedat perfecta! Però no lliga. Has d’aprendre a tallar-la. I amb el repòs, igual. Jo quan acabo d’escriure, dono el llibre als meus lectors de prova, 4 o 5 persones que tenen la paciència de llegir els manuscrits i que jo sé que seran prou crítics i que tenen confiança per dir-me la veritat. Mentrestant, me n’oblido i faig altres coses. I quan tornen les crítiques, em torno a ficar a la història i començo a retocar. Com més temps passa, més veus les coses que s’han de canviar o treure. Amb Hipnofòbia ho he pogut fer amb temps i he pogut polir i canviar coses. Això millora molt els llibres. De vegades has de retallar un capítol complet. Em va passar amb El rei del món. Vaig haver de treure un capítol i el vaig penjar al bloc com a “escena tallada”...

El making off

Sí, el making off, exacte. Un lector de prova em va avisar sobre aquest capítol i va tenir raó. És bo mirar-se el text amb ulls de fora i això només s’aconsegueix amb el temps.

I els personatges? Te’ls estimes?

Molt, molt, molt. Ja t’he dit que convisc amb ells durant anys. El Sherman d’El joc de Déu em queia molt simpàtic, tan desastrós com era. Fins i tot em sap greu quan els hi faig putades. A més, les meves novel·les no solen acabar gaire bé. No són finals tristos, però tampoc el típic final feliç. Van encaminades a la reflexió, a donar llibertat al públic per fer la seva pròpia interpretació. Com deia, és un dels avantatges de la literatura enfront del cinema. Ara, que estem treballant Ullals per al cinema, no podem deixar tantes coses obertes. Ens hem de decantar per una versió clara perquè tot és visual.

 
I fins aquí avui, negrots. Demà la darrera part. Espero que tot plegat sigui del vostre interès.
Bona nit a tothom.

"A l'ombra del crim" entrevista Salvador Macip, autor d'Hipnofòbia (Primera part)

Salvador Macip té dues vides que es complementen. Metge investigador a la Universitat de Leicester, al Regne Unit (on estudia les bases moleculars del càncer i l'envelliment celular), alhora és també un escriptor d'èxit. Ha guanyat diversos premis, el darrer dels quals el Premi Carlemany per al foment de la lectura amb la  novel·la Hipnofòbia, que aviat ressenyarem aquí. 

Fa un parell de dies vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo, aprofitant el seu pas per Barcelona. Fa temps que som amics virtuals i que interaccionen via xarxa. Per això ha resultat bonic aconseguir per fi la trobada en directe, a la qual en Salvador es va prestar entusiasmat.    

Macip és una persona brillant. Intel·ligent, culte, gran conversador, rialler i afable, xerra a tota pastilla i pels descosits. Tanmateix, tot el que diu és tan interessant que, si m'ho permeteu, no reduiré gaire el contingut de la nostra conversa. Crec que m'ho agraireu, perquè vam reflexionar sobre moltes coses, entre les quals la relació ciència-literatura, les tendències de la narrativa actual o la intenció de les seves novel·les. 

Per no allargar els articles més del compte, penjaré l'entrevista en dues o tres parts. De moment, aquí teniu la primera. Estic segura que us interessarà molt, negrots.  

Les respostes d'en Salvador en negreta i color blau.
Lloc: Llibreria Laie, Barcelona. Dilluns dia 2 d'abril de 2012. 



Per començar, pregunta obligada. Tu ets metge, un científic d’alt nivell. Però, alhora, escrius. Com ho conjumines tot això?

Sí, això m’ho pregunten sovint. Em diuen: i tu com vas començar a escriure? Doncs és que no ho he pensat mai, perquè jo sempre he escrit. Tota la vida, des de petit. No recordo el moment en què no ho feia. De petit escrivia històries, contes i, quan no sabia escriure, dibuixava. Treballar en coses de ficció sempre ha format part de la meva activitat. Ho he vist a casa. Els meus pares llegien molt i, d’altra banda, el meu pare també és metge. Per tant, les dues coses m’han interessat igual i en cap moment no m’he plantejat si sóc més científic que escriptor. Evidentment, l’escriptura era un hobby fins que va començar a convertir-se en una cosa tan professional com la medicina, perquè estic publicant llibres com qualsevol altre escriptor i hi dedico moltes hores. Per tant, em considero tan escriptor com el que més. No em sento com un científic que escriu ni com un escriptor que fa ciència. Sóc científic i sóc escriptor.


Les persones som polièdriques.
 
Exacte. Jo veig les dues activitats com dues parts de la meva persona, molt diferents, és clar, però ja està. Les lletres i les ciències són diferents, però tenen punts en comú. Jo m’ho passo molt bé al laboratori. La ciència també és com un hobby per a mi, perquè en gaudeixo tant com escrivint. Ara, m’agrada molt arribar a casa i dir: prou ciència, deixo de banda els problemes del dia i ara vaig a escriure històries. Les dues coses em serveixen com a vàlvula d’escapament l’una de l’altra. Això em funciona molt bé. No em plantejo en cap moment que una tasca domini l’altra, tot i que, evidentment, passo més temps dedicant-me a la ciència perquè requereix més hores. I també, és clar, la major part del meu salari surt de la ciència. Però no m’imagino deixant d’escriure ni deixant de fer ciència, sinó que em veig amb 80 anys i continuant amb ambdues passions. Encara que no em llegís ningú, jo escriuria igual, perquè ho necessito. Ciència i escriptura m’apassionen.

Què me’n dius del tradicional enfrontament entre lletres i ciències? A mi em posa molt nerviosa, perquè sempre he considerat que el saber és el saber amb majúscules i ho engloba tot.

Exacte. Avui en dia tendim molt a l’especialització. I és lògic, perquè hi ha molts camps per treballar. Però això és una cosa i una altra és com enfocar el coneixement. Sempre m’ha agradat aprendre de tot. Saber de literatura, saber de cinema, de música, etc. No només tancar-me en la ciència. Conec molta gent que s’hi dedica i que no surt d’aquí. Ciència 24 hores al dia. Està molt bé, però no és l’única cosa a la vida. La ciència m’apassiona, però també vull fer altres coses. Per això dormo poc. Si vols fer moltes coses, has de tenir molta disciplina i trobar la manera de treballar. Escric cada dia unes hores a la nit, per obligació. Vull dir, ho faig per devoció, m’ho passo bé, però m’obligo a fer-ho, a posar-m’hi. Si no em marco una quota de pàgines al dia, produeixo menys. Hi ha dies que vas cansat i que veus que la cosa no rutlla tan bé, però en general  intento sempre escriure una miqueta. De tota manera, quan m’hi poso m’ho passo molt bé. En aquest sentit, és terapèutic.
Hipnofòbia és una novel·la que comença amb un fet científic. Un estudi sobre uns ratolins que demostrava que els ratolins, si no dormien, es tornaven més intel·ligents. Això pot ser un exemple de com la ciència es pot ficar a la literatura. La història de la novel·la després va per un altre cantó, però aquest punt de partida em serveix com a catalitzador d’allò que vull explicar. Sobretot, on es nota més que sóc científic és en la forma estructurada de la meva escriptura, que és molt lògica, molt organitzada.

Sense palla, molt clara, no té res superflu.

Exacte. Vaig al gra, m’agrada dir les coses exactament com són. Tot són peces que han d’encaixar molt bé. Diria que és inevitable que la meva ment científica es fiqui en la meva manera d’escriure. Saber comunicar és molt important, també en ciència, perquè una part del treball científic consisteix en escriure. La imaginació és clau també per als científics, encara que no ho sembli. Quan tu estàs al laboratori i tens una sèrie de resultats, necessites imaginació per plantejar hipòtesis. Has de fer algunes suposicions per esbrinar què està passant. Fabular en el sentit més clàssic de la literatura. Després, les coses, evidentment, s’han de demostrar experimentalment, però hi ha una part que és pura imaginació. La meva feina em fa millorar literàriament i a l’inrevés. Escriptura i ciència beuen l’una de l’altra.
D'altra banda, he après molt treballant amb en Sebastià Roig, amb les novel·les que hem escrit conjuntament, Mugrons de titani i Ullals. Com que ell és periodista, també escriu de manera molt directa, concentrant la informació. Cada frase té un sentit dins de la història.

Aleshores no penses en la pura bellesa de les paraules? Vull dir, la bellesa de descriure un paisatge o quelcom similar?

Jo crec que això és un error. Bé, vull dir un concepte clàssic que arrosseguem i que avui en dia no em sembla vàlid. A veure, ha d’haver novel·les per tothom, evidentment. Hi ha d’haver novel·les de 800 pàgines i best-sellers i el que vulguis.

No és necessari que siguin llargues per complaure’s en la bellesa del mot.

Tens raó. No és necessari. Però vull dir que hi ha d’haver novel·les on no passi res, on sigui tot més descriptiu, i novel·les d’acció i del que vulguis. Però crec que la novel·la del futur, tal com està avançant, no ha de cometre l’error de continuar fent el que feia al segle XIX o a principi del XX. Era una descripció visual que la gent no podia tenir d’una altra manera. Però ara no cal descriure una ciutat, com va fer Josep Pla quan va arribar a Nova York. Ara la gent ja sap com és Nova York. La literatura no pot competir a nivell visual amb la televisió, el cinema o la fotografia. Però, en canvi, amb l'escriptura es poden fer moltes coses que aquestes disciplines no poden. I és en això que ens hem de centrar. Per exemple, deixar buits per tal que el lector faci la seva interpretació.
Descriure un personatge, a menys que tingui importància per a la història, no és necessari. Només cal donar una pinzellada i prou. Has de deixar que el lector hi posi la seva imaginació. No li has de donar mastegat. Per això ja té el cinema i la tele.

I la bellesa de la paraula?

Sí, però dintre de la història. Pots arribar a quotes de bellesa fabuloses també. A veure, que jo no m’estic inventant res. Aquest debat existeix.

Sí, ho sé. I m’interessa molt. No sé què en dirien a la facultat de Filologia, els meus companys.


Mira, gent que m’agrada molt com escriu, com el Cormac McCarthy, que és molt sintètic, et farà una descripció del paisatge si és important i prou. Per exemple, a No és país per a vells, et passes una gran part de la novel·la que no saps ni l’edat del personatge. Això em sembla molt bé. No haver de passar per la dictadura de les descripcions clàssiques. Es poden fer coses molt poètiques igualment. Jo crec que aquesta és l’evolució de la narrativa actual. Si no, perdrem lectors. Hi ha d’haver novel·les que captin l’interès dels lectors actuals.

Novel·les trepidants?

No necessàriament. Això també és una cosa que es discuteix molt. Fer una literatura més moderna no vol dir haver de rebaixar el nivell.


La paraula trepidant no vol dir rebaixar el nivell. Parlo de trepidant com a sinònim d’una lectura que enganxi molt. Que no vulguis deixar de llegir.

Sí, això. Ha de tenir un ritme. I poden ser simplement dues persones parlant, però ha de tenir una progressió. Sí, un cert nivell de trepidació l’ha de tenir. Si no, correm el risc de perdre tota la generació nova de lectors. Suposo que a totes les èpoques els escriptors s’han plantejat aquestes coses en relació amb els models anteriors. Hi ha d’haver un grup de gent que vulgui innovar. I amb això no vull dir no fer bona literatura. Pensa que hi ha intel·lectuals d’alt nivell que també consumeixen sèries de televisió, còmic o el que vulguis.

Per descomptat, hem d’eradicar els prejudicis. Això ho tinc molt clar i hi lluito cada dia. Imagina’t què representa a la Facultat de Filologia ser tan afeccionada a la novel·la negra.


Doncs això. Jo a Hipnofòbia reconec influències des de Poe i Lovecraft, a Shakespeare i als còmics dels X-Men. Tot és important, tot té vessants positius.

A Shakespeare hi és tot.

Exacte. Tu veus La guerra de les galàxies i són els clàssics grecs.

I és clar. L’oposició entre el bé i el mal. El gran tema.

Exacte. Les històries ja estan totes explicades. Però hem de mirar de dir les coses d’una manera que no s’hagués dit abans. Innovar. Això he intentat fer a Hipnofòbia. Cada capítol és un narrador i al començament, la gent no ho acaba d’entendre. Però això volia fer jo. Una història diferent. Explicar una trama clàssica entre el bé i el mal, però d’una manera poc habitual. Una història on, a més, el dolent no és ben bé dolent ni el bo tampoc. Buscar nous camins, tot i que dintre d’uns límits, també. Tampoc no estic d’acord amb la literatura purament experimental totalment incomprensible i críptica. Això tampoc no m’interessa. Al cap i a la fi, el destí de la literatura és arribar al màxim de gent possible.


I fins aquí hem arribat de moment, amics. En breu, més.

Primer tastet d'Hipnofòbia, la novel·la més recent de Salvador Macip

La darrera novel·la de Salvador Macip, Hipnofòbia, és a punt de caramel. Evidentment, la comentarem àmpliament molt aviat, però de moment us avanço aquest vídeo on el mateix autor ens en fa cinc cèntims i ens desperta unes ganes enormes de llegir-la.

Ho expliques tan bé, Salvador, que potser no em deixaràs res per dir. Ehem.

El joc de Déu, de Salvador Macip

El joc de Déu, de Salvador Macip, ha estat l’obra guardonada enguany amb el III Premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica escrita en català. El seu autor és un metge i un científic, un investigador que fa literatura i que, des de l’humor burlesc i la paròdia, ens proposa en aquesta novel·la una gens trivial aproximació a l’absurd i a les incongruències del món actual.

De tots és conegut que la comicitat i l’humor són recursos molt rendibles a l’hora de reflectir la realitat sense caure en truculències excessives. D’això en sabien un munt els clàssics, tal com Ciceró o Quintilià ens van demostrar en exposar les seves teories literàries al voltant de la retòrica de l’humor. Macip, que utilitza algunes de les claus clàssiques per configurar la seva ficció (la recurrència de l’esquema en cada una de les parts, la turpitudo [i], l’absurd), confegeix una trama surrealista i esbojarrada que, com qui no vol la cosa, va posant en tela de judici els fonaments de la nostra societat actual.

És allò que en castellà diuen, crec que molt gràficament, “no deja títere con cabeza”, però ho fa amb una intel·ligència remarcable, de manera que la novel·la pot presentar diversos nivells de lectura i, per tant, arribar a un sector de públic molt ampli. Si en una primera aproximació El joc de Déu resulta un simple divertiment, quan ens hi acostem tot fent una anàlisi més seriosa i atenta, ens n’adonem clarament de la intenció de l’autor. Com a bon científic, Salvador Macip es complau en qüestionar-ho tot. Per tant, la religió, la ciència, l’avarícia, l’afany de poder, l’estultícia humana, la indefensió del pobre ciutadà, la luxúria, l’ambició desmesurada, l’enveja (per citar només algunes de les tecles que toca) queden clarament exposades damunt la taula.

No explicaré en què consisteix El joc de Déu, però no oblidem que es tracta d’una novel·la fantàstica i, per tant, que es nodreix bàsicament de la imaginació. Déu és a la Terra en presència corpòria i es dedica a embolicar la troca ben embolicada. A partir d’aquí... les paraules clau són (parafrasejant la famosa dita dels astronautes de l’Apol·lo 13): “Sherman, tenim un problema”. No us avançaré res més. Ho haureu de llegir si ho voleu entendre.     

L’estructura narrativa és senzilla. Quatre parts encapçalades per quatre citacions –a quina més inquietant– i formades per tot un seguit de capítols extraordinàriament breus. El ritme de lectura, per tant, esdevé fàcil, vertiginós i trepidant. La novel·la, que va al gra i no es deté en cap element superflu, només pretén enganxar el lector en un exercici lúdic i imaginatiu que diverteix força però que, simultàniament, ens fa pensar. Com tota obra d’humor ben treballada, arrenca un somriure sovint i una rialla de tant en tant. Però també pot deixar un regust molt amarg si entenem en la justa mesura la proposta del seu autor.

Felicitats per la novel·la i pel premi, Salvador. I a vosaltres, negrots, us la recomano sens dubte. Us ho passareu molt bé.

---

[i] Entenem turpitudo com un recurs humorístic consistent a plasmar el ridícul mitjançant un comportament que vagi contra la norma establerta, contra la lògica, contra els costums.