Harlem Nocturne

dissabte, 7 d’abril de 2012

Hipnofòbia, de Salvador Macip


La paraula que potser defineix millor Hipnofòbia, la darrera novel·la de Salvador Macip, és “inquietant”. Jo havia llegit El joc de Déu, que em va divertir força, però crec que amb Hipnofòbia l’autor s’ha superat i ens mostra la seva capacitat per a créixer en el camí de l’escriptura.

Hipnofòbia és una intriga amb tints fantàstics i/o de ciència-ficció que indaga en les possibilitats humanes de desenvolupar tot una sèrie de poderoses potències fins ara només imaginades. A partir d’un experiment científic segons el qual la manca de son en uns ratolins incrementava la seva intel·ligència, Macip construeix una ben travada història que enganxa des del començament.

Plena de ressons gòtics i amb un indubtable ritme cinematogràfic, la novel·la resulta engrescadora per a tot tipus de públic, però alhora planteja una sèrie de qüestions gens banals. Les fronteres entre el bé i el mal es desdibuixen enmig d’una trama que obliga el lector a mantenir-se, també, entre dues aigües. Bastida amb una tècnica de collage, com un trencaclosques que va encaixant, Hipnofòbia qüestiona algunes creences bàsiques de manera prou intel·ligent. Res no és veritat, res no és mentida. La realitat està formada per una gamma de matisos gairebé inacabable.




He començat dient que Hipnofòbia és “inquietant”. Doncs sí. La novel·la ens inquieta. Ens inquieta perquè genera incomoditat. No dormir, no descansar, un poder en l’ombra capaç de dominar el món. Sembla fantàstic i impossible, però, tanmateix, desperta una temença que tots portem dins: la sensació que existeixen una sèrie de forces obscures i impenetrables que no sabem on són, però que tenen en les seves mans el destí de la humanitat. La percepció que només som titelles bellugats per implacables i poderosos desconeguts que decideixen per nosaltres.

Aquest supòsit és real a Hipnofòbia, però encara va més enllà. Els interrogants se succeeixen, sobretot en unes darreres pàgines que m’han semblat magnífiques. Què és el bé i el mal? En què podem confiar de cara al nostre futur? Hem de continuar creient que la democràcia representa l’únic camí? Té algun sentit veritable la paraula “llibertat”? El fi justifica els mitjans? El plantejament del doctor Metcalf m’ha recordat molt la doctrina de Maquiavel. No sé si en Salvador Macip n’ha estat conscient, però jo sí.

Sens dubte recomano la novel·la per Sant Jordi. És imaginativa, contundent, sintètica, sense concessions supèrflues. Escriptura exempta de vernissos, llesta per alertar-nos i mantenir-nos ben desperts. Dormir... o no dormir... vet aquí el dilema.

Que passeu una bona Pasqua, negrots.   

7 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Anotada per al Sant Jordi

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

dECIDIDAMENT ANOTADA TAMBÉ PEL SANT JORDI,

Anònim ha dit...

Jo també la compraré, abans de Sant Jordi perqué l'he vist a la llibreria Drac i em fa molta il.lusió llegir-la i més si és tant inquietant..gràcies per la ressenya Anna i bona nit. Tura.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per la teva resenya, tin moltes ganes de compra'l.
Despres de l'entrevista amb l'autor, tinc molta curiositat.

Carme Luis

Teresa ha dit...

Ostres!! Quines ganes de llegir-la! L'encarregaré immediatament per Sant Jordi!
De fet, tots aquests interrogants me'ls faig jo tot sovint.... que interessaaaaant!!!

Gràcies per la recomanació!!

Petons i Bona Pasqua!!

Jordi Canals ha dit...

Gràcies pels teus comentaris. Ja fa dies que tinc anotat Hipnofòbia

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Jo també me l’apunto. Gràcies!