Harlem Nocturne

dimarts, 3 d’abril de 2012

L'escala del dolor, d'Albert Villaró


L’escala del dolor, d’Albert Villaró, és molt més que una novel·la negra. I, evidentment, no faig aquesta afirmació des de posicions sospitoses de menystenir el gènere, sinó perquè l’obra té tota una altra pretensió. L’esquema criminal només és un marc, un embolcall instrumental del qual l’autor se serveix per construir la seva ficció.

La novel·la és la segona entrega de la sèrie protagonitzada pel policia andorrà Andreu Boix. No he llegit la primera, Blau de Prússia, que li valgué a Villaró el premi Carlemany 2006, però sens dubte ho faré. L’escala del dolor –amb aquest títol tan suggeridor, metàfora clara d’allò que és la vida humana– m’ha semblat una novel·la extremadament interessant, plena de personalitat i molt intel·ligent.

Villaró vol dir coses. Vol dir moltes coses. I les diu. Té la intenció de donar a conèixer el seu petit país, aquest lloc que tots hem visitat i del qual en realitat no en sabem res. Andorra. Un indret singular, colgat entre muntanyes, on el clima i l’orografia han conformat el caràcter de les persones. Res no li resulta tan pràctic a Villaró com emprar la policia per poder bellugar-se amb comoditat entre les bambolines andorranes, per trepitjar els budells del minúscul Estat dels Pirineus des de tots els racons, des de tots els punts de vista.


Com he dit, el cas criminal és només una excusa per enganxar el lector i poder transmetre allò que realment importa. Perquè la novel·la, per damunt de tot, esdevé una reflexió profunda al voltant de la naturalesa humana. L’amor, l`odi, l’engany, la solitud, la família, la malaltia, la mentida, el poder, els convencionalismes socials, la violència, la incomprensió, la culpa. Villaró ens aboca a contemplar el nostre interior i, sobretot, a plantejar-nos la mort. La mort com a acte violent, però també la mort com a colofó natural d’un procés vital. Així, a L’escala del dolor hi ha assassinats, però també hi trobem una mort natural i un suïcidi. Totes les possibilitats conformen la mirada envers el conjunt, envers la idea d’aquesta mort amb majúscules, pròpia i aliena, que representa el contrapunt inevitable de l’existència.

Villaró construeix molt bé el seu personatge principal. El mima, l’estima, s’hi vincula. Boix és el nostre interlocutor i les seves preocupacions esdevenen les nostres. Perquè Boix és també l’interlocutor del seu creador, que s’hi emmiralla amb intensitat per interpel·lar-se personalment. Les reflexions del personatge són les reflexions de Villaró en un esplèndid exercici d’anàlisi del món. Villaró vol explicar-se i explicar-nos la realitat, que el sorprèn tant com a tots nosaltres. La realitat andorrana, la realitat humana, la realitat d’un món que massa vegades ens trenca els esquemes.



La trama és potent i amb un final magnífic, digne de la millor ficció criminal. Té ressons cinematogràfics, malgrat que no es tracta d’una novel·la on l’acció hi jugui un paper principal. Al meu entendre, s'hi estableix  un equilibri molt mesurat entre fets i reflexions, entre la negror del món i la tendresa que -per què no- també forma part del bagatge humà. La cadència narrativa m’ha agradat molt. El cert és que l’experiència de la lectura de L’escala del dolor ha representat per a mi una indubtable font de plaer.
 
Com ja sabeu, no penso desvetllar res. Tanmateix, no vull que us imagineu, ateses les meves paraules, que la novel·la és una mena de text trist i feixuc. Res d’això. La prosa de Villaró és amable, irònica, entenedora, amanida per un finíssim sarcasme que pot fer les delícies de qualsevol lector.

Apa, endavant. Intriga engrescadora, crims, suspens, personatges magnífics, reflexions intel·ligents i tafaneries andorranes. Una boníssima lectura per a aquesta Setmana Santa. I no ho dubteu, una bona opció per a les adquisicions del pròxim Sant Jordi.
Fins ben aviat i bona nit, negrots.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Angels: Jo si que vaig llegir Blau de prussia, i em va agradar!!! (Teclat hongares!!!)

Teresa ha dit...

Ostres!!! Que bé que pinta!! Serà uns dels llibres que cauran per Sant Jordi!

Petonets!

Anònim ha dit...

Penso que pot ser molt interesant, ja que l'autor, toca tans sentiments, desde aquest petit país que tots estimem.

Gràcies


Carme Luis

Anònim ha dit...

Ja la tinc a la llista, sembla molt interessant; la teva ressenya ho diu i també tinc referències d'una amiga que l'ha llegit. Gràcies Anna, per tot !! Tura.

Jordi Canals ha dit...

Una opció més per Sant Jordi. Moltes gràcies!

Gemma ha dit...

La llegiré, sembla interessant.

Titània ha dit...

Aquesta novel·la té, pel que ens has explicat, l'ingredient que m'interessa més -amb diferencia- del gènere negre: que sigui el suport que permeti endinsar-nos en la condició humana. Dit això, i com que soc una mena de maniàtica de l'ordre, començaré per blau de pussia i seguiré amb l'escala del dolor (ja sé quins llibres suggeriré a la familia pel "meu" Sant Jordi :D

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Ara que passo per un moment molt dolent de la meva vida, com ja saps, les teves paraules les he sentit molt endins, com si d’alguna manera fossin adreçades a mi. Ja sé que no és el cas, però així ho he llegit.
Sembla una noveŀla súper interessant i definitivament me l’apunto. M’agradaria molt llegir-la. A més, mai no he llegit cap noveŀla negra (cap noveŀla, de fet) que tingui lloc a Andorra i això també em sembla molt interessant. La buscaré el dia que vagi a Catalunya, o a Andorra, és clar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Estimada Shaudin,
És lògic això que dius. El patiment és universal. I, quan patim, tenim la sensibilitat a flor de pell.
Gràcies a tots per passar per aquí. La novel.la us agradarà segur.

Tonino ha dit...

Per si us interessa; CONTES-PODCAST: LA PREGUNTA FINAL (d'Albert Villaró), en format de radioteatre: enllaç al blog http://contes-podcast.blogspot.com.es/ , i al radioteatre a ivoox http://www.ivoox.com/pregunta-final-audios-mp3_rf_1168800_1.html