El visitant, de Joan Marcé

El visitant, segona novel·la de Joan Marcé, és també la segona entrega de la trilogia intitulada El missatge. La primera fou Un intrús al’estany i ara, gairebé quatre anys després, ens arriba aquest visitant que farà les delícies dels afeccionats als thrillers d’acció, suspens, ciència-ficció i violència ben dosificada. Que quedi clar, però, que cada llibre es pot llegir independentment de l’altre. En aquest sentit, tot i que el més lògic seria començar pel primer, podeu iniciar la lectura amb El visitant sense cap problema.

Fidel a l’estil del primer lliurament, Marcé ens endinsa en un univers de descobertes científiques vitals per a la humanitat que desfermaran les suspicàcies i persecucions més abrandades des del poder establert (com sol passar). Amb una estructura decididament cinematogràfica, a la novel·la hi trobarem de tot: personatges entranyables, sicaris psicòpates, científics de tota mena, espies, fins i tot homes de fa sis mil anys i d’altres éssers dels quals (per no fer spoilers) prefereixo no parlar-ne.

Amb un ritme agilíssim, que agafa més embranzida a mesura que la història avança, El visitant és una d’aquelles històries que no podem deixar de llegir, malgrat les seves més de 400 pàgines. A mi m’ha recordat, amb els capítols tan breus on anem veient com en un puzle tot allò que passa en els diferents escenaris, les lectures que feia de joveneta. Per exemple, els llibres de Frederick Forsyth, tipus L’alternativa del diable o El quart protocol. Quina manera de xalar, entreteniment pur i dur amb tots els ets i uts que cal esperar-ne.

Al meu entendre, com ja vaig dir en ressenyar Un intrús a l’estany, Joan Marcé conrea sense complexos una narrativa lúdica de bon nivell que fa molta falta per normalitzar des de tots els punts de vista la literatura catalana.

Enhorabona a l'autor. Ja esperem la resolució de tot plegat amb candeletes.       

 

 

Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.

La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica)  que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i  Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades –que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.

Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa –de 60 pàgines!– en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma. 

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.

Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.  

Presentació d'Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

Ahir dia 9 de novembre, a les 19.30 de la tarda, va tenir lloc a Proa Espais la presentació barcelonina de la primera novel·la de Joan Marcé, Un intrús a l’estany. Un acte inusitadament breu i casolà, agradable i planer, on l’autor va estar acompanyat de bons amics i família. Per a mi va resultar una presentació una mica sui generis (i suposo que per a altra gent), atès que l'encarregada de tirar-la endavant no fou cap personatge relacionat amb la literatura, sinó la cuinera Ada Parellada.

No em pregunteu el perquè. Penso en  qüestions d’amistat o similar. El cert és que Parellada va saber mostrar-se molt simpàtica, però va parlar de cuina més que de literatura i, és clar, a mi (per més que m’ho vaig passar bé), em va xocar una mica. Haig de dir, però, que ens va obsequiar amb uns bombons boníssims.

Sembla que el llibre (que jo ja tenia fent cua a la meva lleixa i que espero llegir en breu) posseeix un vessant d’entreteniment molt clar. Format thriller, amb alguns tocs de ciència-ficció (sense marcians, com va dir l’autor) i amb una significativa dosi d’acció. Marcé s’endinsa en el món de la genètica per confegir una ficció que, segons van insistir els qui ja l’han llegit, t’enganxa des del primer moment.

Al final, copeta de cava i signatura de llibres. Joan Marcé va signar el meu, òbviament. Em va semblar una persona agradable i crec que encara no tenia clar que avui pagaria el peatge d’aquesta crònica. Des d’aquí li desitjo que tingui molt d’èxit. I que es prepari, que després vindrà la ressenya.

Fins ben aviat, negrots.