Harlem Nocturne

dimarts, 29 de novembre de 2011

Un intrús a l'estany, de Joan Marcé


Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.
Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.
La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica)  que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i  Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.
Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa de 60 pàgines! en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma. 

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.
Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.  

8 comentaris:

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Sembla força interessant.

Pakiba ha dit...

Interessant el tinc a la llista.

Gemma ha dit...

Estic molt d'acord amb tu. He de dir que en va agradar i la prespectiva del descobriment engrescadora, per poc no en poso a mirar secuències i vaig corrents a vigilar estrelles. Ara, l'Eva la vaig trobar un pel massa "perfecta" , i per altre vanda la presecusió un pel llarga, sobre tot comparada amb la ràpidesa en que ,a les últimes pàgines, es resol el cas. Recomanable.

Anònim ha dit...

Jo m'ho he passat molt bé!

Anònim ha dit...

Ai, no sóc anònim, sóc l'Àngels, però si no em dic anònim no em deixa!

Anònim ha dit...

A mi personalment,em va agradar; el final una mica massa llarg; a la presentació del llibre a Olot,que va ser dissabte,dia 27, l'autor ens digué que sería una trilogía; esperem els altres dos, a veure com seràn. Molt bona la teva ressenya Anna. Gràcies, Tura.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Estic completament d'acord amb que la novel·la està estructurada en escenes com una pel·lícula i que el ritme i els personatges obeeixen sempre a aquest esquema que pot semblar molt lineal. En quan a l'Eva, anirà donant-nos de mica en mica i al llarg dels següents llibres, les raons de la seva "perfecció". Us sorprendrà (o això espero)
Joan Marcé

Teresa ha dit...

Gràcies pel comentari, Anna!
Em sembla que no he llegit res d'aquest autor... Potser és l'oportunitat d'entrar en la seva obra.
Petons!