Un intrús a l'estany, de Joan Marcé

Un instrús a l’estany és la primera novel·la de Joan Marcé, arquitecte nascut a Viladecans i resident a Besalú, que ha iniciat, amb bon impuls, la seva carrera d’escriptor.

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre, de manera que vaig poder sentir de boca de l’autor les intencions que l’animaren a l’hora d’escriure’l. Marcé va parlar d’un thriller d’acció, trepidant i àgil, que pretenia entretenir el lector i fer-li passar una estona distreta. No ens va enganyar gens, ja que Un intrús a l’estany és precisament això. Una ficció palpitant de suspens i aventures on els dolents són d’allò més dolents i els bons, per damunt de tot, són bons.

La novel·la segueix una pauta narrativa clarament cinematogràfica. Partint d’una sorprenent descoberta científica (relacionada amb la genètica)  que pot capgirar el coneixement humà, apareix la típica trama de conspiració organitzada des de les altes esferes. Certs poderosos no poden tolerar que es faci públic un descobriment tan important. Per tant, se serviran de tots els mitjans de què disposen (que són molts) per tal d’evitar-ho.
Al llibre hi trobem de tot i en bona quantitat: científics sense escrúpols, mafiosos, sicaris, assassinats, explosions, persecucions. La novel·la, que m’ha recordat pel·lícules com L’informe pelicà o The net, no s’està de res.

Mig Catalunya (especialment Banyoles, Gratallops i  Barcelona), Canàries, els Estats Units, París: un munt de variats escenaris participen en unes peripècies ben travades –que no deixen respirar el lector amant de l’acció– que posseeixen uns certs tocs de ciència-ficció i que, sobretot, posen de manifest un clar exercici d’imaginació.
Curiosament, m’ha semblat més versemblant la hipòtesi de la descoberta científica (tal vegada per la meva ignorància en aquests temes) que no pas tota la resta. No em resulten creïbles gran part de les coses que passen, especialment pel que fa al component exageradament heroic dels personatges bons (sobretot el de l’Eva, per a mi excessiu).
Tanmateix, suposo que això no té cap importància en una novel·la d’entreteniment on el lector ja sap a què s’enfronta. Com en els còmics, l’oposició clarament marcada entre el bé i el mal sovint implica una polarització que, en la vida real, no sembla possible. En qualsevol cas, tampoc no m’atreveixo a discutir-ho del tot, perquè ja he comprovat massa vegades que la realitat supera la ficció.

Això sí: ningú no escriu un article d’investigació científica seriosa –de 60 pàgines!– en les circumstàncies en que ho fa en Ramon Verdaguer. Seria un Expedient X més insòlit que el cas científic del genoma. 

Bromes a banda, podem concloure que tenim entre mans una novel·la en llengua catalana que explora els límits del gènere d’acció, intriga i criminal amb una total naturalitat. Sense complexos. Això és el que em sembla més remarcable d’Un intrús a l’estany. L’alè de normalitat que atorga a la nostra literatura. Com ha de ser.

Felicitem l’autor, que tingui molta sort en el futur, i fins ben aviat, negrots.