Harlem Nocturne

diumenge, 6 de novembre de 2011

Mort a Istanbul, de Petros Màrkaris



He de reconèixer que m’ha costat una mica entrar dins l’univers de Mort a Istanbul. Els motius poden ser diversos. D’una banda, me l’havia recomanat vivament el meu cosí Ramon, un dels meus més fiables assessors literaris, i és possible que jo m’hagués fet una idea equivocada. D’una altra, em va venir a contracor (coses del moment concret de la lectura) el majúscul embolic de noms grecs i turcs que amara la ficció. I, finalment, no puc deixar d’acceptar la mandra que sempre m’han fet les ambientacions literàries (tret d’honroses excepcions) en aquests indrets del món tan desendreçats. És un prejudici? Sí, però ve motivat per la meva pròpia personalitat. De la mateixa manera que no suporto la provisionalitat ni la improvisació en la meva vida, tampoc no m’entusiasmen els escenaris exòtics. Potser m’hauria de fer una mica de vergonya admetre aquest fet, però no ho puc evitar. He de dir, però, que la meva activitat lectora sempre ha estat força eclèctica i que les fòbies i fílies normalment no m’han impedit llegir històries d’arreu.  

En aquest cas, i de mica en mica, confesso que he aconseguit connectar amb la sensibilitat de la trama que Petros Màrkaris ens ofereix. Una intriga molt original, amb un assassí que no s’ajusta en absolut a cap tipus de convencionalisme, i un final indiscutiblement poètic. La revenja i la mort també posseeixen un vessant poètic que hom no pot negar. La investigació policial i el cas criminal només són un pretext per mostrar  uns fets històrics gairebé desconeguts per a nosaltres i que palesen, un cop més, la quantitat d’universos que coexisteixen en aquest planeta, la quantitat de realitats amb les quals convivim i que, si mirem el mapa, són més a prop que no ens pensem.
La situació de la sempre minoritària població grega de Turquia ha estat tradicionalment convulsa i complicada. El segle xx fou un període especialment dur, que Màrkaris enquadra molt bé. La sempiterna rivalitat entre els dos pobles, agreujada per diverses crisis polítiques greus, s’arrossega encara com una rèmora. La novel·la pretén fer-nos cinc cèntims, sense maquillatge, d’un passat ple d’injustícies i problemes, però amb una mirada de conciliació esperançada envers el futur. A totes les comunitats hi ha gent aprofitada i gent honesta. I, no ens enganyem, al poble baix, vingui d’on vingui, normalment li toca patir. Màrkaris intenta ser equànime. No tinc prou informació per saber si ho aconsegueix, però diria que l’esforç resulta evident fins i tot per a un lector d’aquí.

El policia Kostas Kharitos, de vacances a Istanbul amb la seva dona i un grup de turistes a quin més excèntric (caricatures típiques i peculiars de la realitat grega), es trobarà sense voler-ho enmig d’una investigació criminal que afecta Grècia. Per tant, es veurà obligat a treballar conjuntament amb Murat, un policia turc amb qui s’haurà de comunicar en anglès i que, un cop superada la primera desconfiança mútua, resultarà molt bon company. Les relacions de Kharitos, tortuoses i divertides, amb la seva esposa Adrianí, les aventures i desventures del grup de turistes i els embolics familiars salpebren la ficció, explotant-ne un cantó lúdic i costumista que arrodoneix perfectament la descripció d'Istanbul. Perquè cal dir que la protagonista principal de l’obra és aquesta ciutat, una urbs fascinant i contradictòria plena de colors, d’olors, de sorpreses i de contrastos. Sense la immersió en la realitat caòtica i diversa de la vida i dels costums d’Istanbul, la novel·la de Màrkaris no té cap sentit.

És per això que m’he permès el luxe d’incloure algunes de les instantànies que la meva filla, Mireia Mora, va captar de la bella ciutat del Bòsfor en un viatge que va fer el passat mes de febrer. Crec que són útils per mostrar tot allò que la novel·la descriu, especialment des del vessant de la quotidianitat. Gràcies, Mireia.

Espero que us agradi Mort a Istanbul. Fins ben aviat, negrots.  

10 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Quina meravella de fotografies !!! i el llibre sembla ben interessant

Mireia Mora ha dit...

Oh, mare, gràcies per anomenar-me! Sempre és un plaer que les meves fotos (fruit del pur hobby, que quedi clar per tothom) serveixin per acompanyar els teus textos, ja siguin contes, crítiques literàries, de cinema...

mmmmh, ganes de llegir més! i volar fins Turquia de nou. queda apuntada la recomanació! :)

Anònim ha dit...

Desprès de llegir la teva ressenya, no em veig comprant aquest llibre; per mi, crec,sería massa difícil endinsar-me en aquesta trama. Gràcies per tot Anna. Tura.

Interrobang ha dit...

A diferència teu jo si friso pels llocs exòtics, i per viatjar sempre he estat a punt. Tinc la novel·la a la prestatgeria i caurà aviat, amb el que dius m'has fet venir encara més ganes. A veure si triumfo.
Gràcies per fer-te seguidora.
Una abraçada.

Teresa ha dit...

Certament, amb la recomanació i les fotos em donen ganes de llegir-lo! Però sóc realista, i crec que haurà d'esperar. Me l'apunto per regalar-lo a algú de la família. Així el podré llegir quan vulgui!
A mi sí que m'atrau la trama pel fet que passi en un lloc llunyà!
Petonets i gràcies!

Pakiba ha dit...

Las fotografies impresionants, el llibre no le llegit i per tant no puc opinar.

Anònim ha dit...

Turquia, Estambul, els meus fills tots dos hi han viatjat, les fotografies amb són familiars , el gran Bazar, el mercat de les espècies, els dolços amfarinats.
El llibre pot ser molt interesant, pell lloc situat, segur que tindra molt èxit.
Moltes gràcies, per la teva
recomanació.
Carme Luis.

Ferran ha dit...

Bona ressenya i ben acompanyada de les imatges!
Jo també vaig tenir un xic de conflicte al principi de la història, però a mida que anava entrant en el tema ja no vaig deixar el llibre, sense ser-ne el millor, als seus seguidors, més o menys repetidors de les seves aventures, ens omple prou.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No sé si puc considerar Turquia un lloc gaire exòtic. Avui en dia, n’hi ha gaires de llocs exòtics? És que penso en diverses persones turques que conec. Ara mateix tinc en una classe un noi d’Istanbul i és igual (vesteix igual, pensa igual...) que els nascuts al Canadà. Bé, tant és. Suposo, pel que en dius, que la noveŀla pot resultar interessant. I les fotografies de la Mireia: precioses!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Home, jo crec que el terme "exòtic" admet una àmplia gradació de significats, del més extrem al més proper. El gran drama de Turquia és viure a cavall entre Orient i Occident. En qualsevol cas, no crec que judicar el seu exotisme a través de gent aïllada que viu a l'estranger sigui el més fidedigne.
Jo parlo del país per dins (els seus costums, menjars, botigues, mercats, relacions humanes, tradicions, etc.). Caldria veure els turcs que coneixes en el seu ambient natural. I, tot i així, segurament estan totalment occidentalitzats.
T'asseguro que l'Istanbul de la novel·la és ben exòtic.