Més llibres llegits

  Una nova tanda de llibres llegits, negrots. Aquí els teniu. 

De mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster

La relectura d'un clàssic que m'ha fet xalar com la primera vegada. El recordava massa vagament i m'ha causat molt plaer tornar-lo a llegir. 

La segona estrella, d'Albert Plans

Un thriller futurista (ambientat en un futur proper que no se'ns fa avinent de manera explícita), fusionat amb una trama de ciència-ficció. Una persecució incansable que també posseeix una part de novel·la de carretera. Amb un to narratiu molt picat, muntat a partir de fragments breus encapçalats cadascun per un títol, el text va al gra i no té floritures. Es llegeix a un ritme imparable. A mi m'hauria agradat saber l'any dels fets i que el desenllaç hagués estat més pausat. La societat que descriu és distòpica, marcada per la catàstrofe climàtica. Em sembla que, per desgràcia, això ja ho tenim tots coll avall. Perfecte per passar una bona estona.  

 El adulto, de Gillian Flynn

Una obra molt breu, que vaig llegir d'una tirada en una sola tarda. Homenatge a les històries gòtiques i de terror psicològic, destaca per la imaginació, l'humor i les situacions més terribles. Flynn desplega la seva capacitat de crear atmosferes i personatges curiosos en una trama que ens farà passar una estona senzillament fantàstica. No pretén res més, però no és poc.   

Mi prima Rachel, de Daphne du Maurier

Com he pogut viure fins ara sense haver llegir més Daphne du Maurier? Mi prima Rachel és una novel·la senzillament magistral. El domini de la dosificació del suspens, l'ambigüitat que ens manté lligats a la història, la saviesa en la construcció dels personatges, la descripció acurada dels ambients i les situacions... Tot és tan perfecte que no pots parar de llegir. Només dir que m'he comprat tota la seva obra per anar assaborint-la de mica en mica. Ja friso, així que pugui, per abocar-me a un altre títol de l'autora. Feu-me cas. 

 Els bons fills, de Rosa Ribas

Segona entrega de la sèrie de la família de detectius Hernández. Una Rosa Ribas diferent, més casolana, més propera, que ens mostra les interioritats privades i professionals d'uns personatges amb unes característiques prou atractives. La novel·la passa amb més o menys amabilitat fins que un gir inesperat i brutal ens trenca l'encanteri. Com un cop de mall al cap. Llegiu-la i ho veureu. 

La venjança és meva, de Marie NDiaye

Una novel·la especial, amb una veu narrativa focalitzada en la protagonista, una advocada que es troba amb un cas que li remou el passat. Un estil personal i diferent, una història contada amb un to gens habitual no exempt d'ambigüitat. Només assistim a la visió de la protagonista, de manera que no sabem quant del que explica és cert o simplement passat pel sedàs de la seva interioritat i dels seus traumes. Interessant. 

Camí de cendres, de Biel Cussó

Una novel·la polida, com una petita joieta. Curta, amb veu pròpia, dura i tendra alhora, ben escrita i amb una trama poc habitual pels nostres verals. L'he gaudit i m'ha semblat personal i diferent. Segur que pot agradar a un públic ampli. 

Confusión, de B.A. Paris 

Un thriller típic, amb una trama que, sense ser original, no pot evitar atrapar-nos. L'autora juga amb el lector, el provoca. No creiem que ens estigui explicant allò que ja ens imaginem i pensem que no és possible, però després... Lectura d'hivern a la vora del foc. Entretingudíssima. 

Entre les ombres, de Xulio Ricardo Trigo

La segona entrega de la difícil vida de l'Erika Ernemann, una novel·la que els lectors estàvem esperant després d'haver llegit L'objectiu del crim. Amb el rerefons del maig del 68 a París, una dura història de foscor que ens manté a l'expectativa. De foscor i de llum, com les fotografies de la protagonista, aquesta policia alemanya amb ànima de fotògrafa. Un llibre d'aquells que fan lectors. Us agradarà.   

  

Azul marino, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Azul marino és el títol del darrer lliurament de la trilogia d’Ana Martí, creada per les escriptores Rosa Ribas i Sabine Hofmann. Un esplèndid colofó per a unes novel·les que pretenen explicar la vida a la ciutat de Barcelona (i a Espanya) durant la dècada dels 50 del segle passat. La primera, Don de lenguas, està ambientada el 1952. La segona, El gran frío, el 1956. I la que ressenyem avui, Azul marino, a l’últim any de la dècada, el 1959.  

Ribas i Hofmann donen vida a una ficció molt documentada, treballada en extrem i perfectament travada, que, de tan real, ens posa els pèls de punta. Mentre llegia, pensava que  els meus pares van néixer en plena Guerra i que, per tant, van viure tota la seva joventut i maduresa enmig de la grisor, la mediocritat, la por, la manca de llibertat i la injustícia que la trilogia descriu. Se m’encongeix el cor. No és que la trilogia em descobreixi cap cosa nova, però l’apropament quotidià a la vida de l’època, el fet de poder-nos ficar dins la història, afavoreix la seva visió més realista. I fa feredat.

La trama transcorre durant l’estança de la Sisena Flota nord-americana al port de Barcelona. La mort d’un mariner posa en marxa una investigació que han de compartir les autoritats americanes i les espanyoles. El conflicte diplomàtic està servit. Alhora, una altra línia argumental, relacionada amb les altes esferes de la burgesia i la seva més absoluta prepotència i iniquitat, acabarà confluint amb la primera. Podien haver anat per cantons separats i haurien funcionat igual. Segurament hauria estat més versemblant que fos així. Tanmateix, l’opció de lligar-les resulta més rendible des del punt de vista de la ficció literària i segurament de cara al gust del lector mitjà.   

Ribas i Hofmann no s’estan de res. I en la novel·la tothom rep. Els baixos fons, els americans, els policies espanyols i les senyores dames de la caritat barcelonina, monges incloses. La societat és un fàstic, no hi ha un pam de net, tot està muntat a partir de mentides, enganys, dissimulacions, temors, abusos i vergonyes, però les nostres autores encara es reserven una mirada de solidaritat envers els perdedors, els vençuts, els deixats de la mà de Déu. Malgrat l’enorme drama que la novel·la descriu, també hi trobem picades d’ullet molt agradables (per exemple, l’aparició dels escriptors de novel·letes populars amb pseudònim, fins i tot la presència explicita de Francisco González Ledesma) i moments d’humor i de tendresa.  

El personatge del policia de la BIC Isidro Castro és un personatge rodó, magnífic. Tots l’haguéssim odiat si l’haguéssim conegut, però resulta perfectament plausible dins del seu context. Crec que és un dels grans encerts de la novel·la, amb les seves contradiccions, els seus cantons foscos i la seva capacitat innata a l’hora de copsar tot allò que succeeix al seu voltant. També la protagonista, Ana Martí, se’ns presenta aquí com un personatge independent, que ha crescut interiorment, que ha evolucionat i madurat; ja no és aquella joveneta insegura i preocupada de Don de lenguas.   

Vull manifestar l’encert del títol de la novel·la, Azul marino, que fa referència als uniformes d’hivern dels mariners americans. Però per a mi és molt més, no ho puc evitar. Odio el color blau marí, no suporto veure roba blau marí, especialment vestits jaqueta i similars. I sé per què és, ho tinc molt clar. Em recorda la meva infantesa, l’ortodòxia estricta d’aquest color, el seu paper simbòlic en el meu cervell: moltes coses eren blau marí perquè el blau marí era un color discret i acceptat. El color dels mitjons fins al genoll, dels uniformes escolars, de les faldilles dels col·legis de monges, de les jaquetes de llana, de les americanes dels nens, dels vestits de comunió masculins, dels pantalons ben planxats. El record d’un món fosc, obscurantista, amb la religió pertot arreu i el silenci com a bandera. Un món que, per desgràcia, jo encara vaig viure i que voldria oblidar.

Enhorabona a Rosa Ribas i a Sabine Hofmann. I vosaltres, negrots, no us perdeu la trilogia, sisplau.

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

El gran frío, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann, publicada per Siruela el 2014, és la segona entrega de la trilogia protagonitzada per la periodista barcelonina Ana Martí. El primer títol, Don de lenguas, el vaig acabar i ressenyar fa uns dies. I de seguida vaig empalmar amb la lectura del segon, atès que m’hi vaig quedar clarament enganxada.

Si la primera novel·la es desenvolupa a Barcelona l’any 1952, la segona la trobem situada en un poble del Maestrat l’hivern de 1956. L’any del “gran frío”, l’any en què una enorme onada de fred va sacsejar la Península. Tenim per tant una inauguració urbana (que posa damunt la taula la duresa de la postguerra a la ciutat, amb la crítica a les institucions franquistes –des de la policia als polítics i a les classes dirigents–) i una continuació d’ambientació rural. Ara només ens faltarà saber sobre quin àmbit reflexiona la darrera entrega.

El gran frío és una novel·la molt diferent de Don de lenguas. Més pausada, més treballada, més rodona. La seva lectura ha despertat en mi una sensació que, a força d’anys i anys de llegir i llegir, ja no experimento gaire sovint. Em refereixo a la impressió d’haver topat amb una obra de tall clàssic, de gran nivell literari, d’aquelles que t’aboquen dins del seu univers i t’abstreuen del món real. Una novel·la que s’inscriu amb ple dret dins la tradició de la narrativa hispànica de mitjan segle passat, aquella que  reflecteix amb realisme brutal l’Espanya del moment. I aquesta dada no deixa de ser extremadament rellevant, perquè El gran frío és un text escrit ara mateix. Tanmateix, aconsegueix connectar perfectament amb l’essència (fins i tot la literària) de l’època concreta que pretén recrear.

El gran frío és una novel·la d’atmosferes i de personatges. L’atmosfera generada pel fred i la solitud més brutals ens aboquen a l’obscurantisme ancestral d’un poble perdut en el no-res, a la superstició religiosa més acèrrima i aberrant, a l’hostilitat dels seus habitants, a la ignorància, a la violència desfermada, al silenci imposat i autoimposat, a la vergonya, la crueltat, la impunitat del poder, l’odi als forasters, la por. Totes aquestes pulsions suren al llarg de la narració gràcies a una recreació superba de l’espai, però també gràcies a una construcció magistral dels diferents personatges. Evidentment, no em refereixo només a la protagonista. Al·ludeixo principalment a tota la resta, a tots els habitants del poble, a tots els integrants d’aquell univers clos, angoixant, endogàmic, interessat i supersticiós.

El capellà, el mestre, el pobre “babau” del poble, el cacic, l’alcalde, els feligresos, las nenes. Víctimes i botxins. La foscor més absoluta colga una comunitat humana que, paradoxalment, es troba submergida en la blancor impol·luta de les neus hivernals. És una imatge impactant i preciosista. L’obscuritat dels vestits, l’atzabeja d’un corb, la filera uniforme dels vilatans ennegrits ˗per dins i per fora˗ enfront de la nívia claredat del paisatge infinit.

No explicaré de què va la trama. Ja sabeu que no m’agrada fer-ho i, a més, ho podeu trobar fàcilment a Internet. Només incidiré en el fet que les autores confegeixen un intel·ligent retrat de la més crua realitat de l’Espanya rural dels anys 50, critiquen la superstició catòlica més recalcitrant, posen damunt la taula la crueltat atàvica dels cacics locals i aprofundeixen en els més baixos instints de la condició humana. A més, aconsegueixen allò que més m’interessa des de la perspectiva del gènere literari. Desmenteixen les dèries ˗encara vives, i per a mi molt poc convincents˗ que una bona novel·la negra ha d’arrencar amb un mort a la primera pàgina. Doncs no, ni de bon tros. Aquí no trobem morts fins ben avançada la història, molt avançada. I la novel·la no només aconsegueix tenir-nos terriblement atrapats, sinó que supera amb escreix la mitjana de les ofertes negres que es continuen publicant.

El gran frío és un novelón, d’aquells que m’agafen ganes d’estudiar en profunditat. Evidentment, no tinc temps per fer-ho, però el llibre s’ho mereix. Altament recomanable, negrots.

 

Don de lenguas, de Rosa Ribas i Sabine Hofmann

Don de lenguas (escrita a quatre mans per Rosa Ribas i Sabine Hofmann) és la primera novel·la protagonitzada per la periodista Ana Martí i la seva cosina llunyana Beatriz Noguer, ambientada a la ciutat de Barcelona l’any 1952. Beatriz i Anna són dues dones més que sui generis, que en plena postguerra i efervescència del Règim es troben en la circumstància d’haver d’investigar un embolicat cas criminal. Beatriz és doctora en Filologia, professora universitària depurada pels franquistes. Per aquest motiu pateix un moment d’impàs professional, sense poder exercir la seva carrera, i de desencís personal. Pel seu cantó, Ana és filla d’un periodista de renom (també cessat en el seu càrrec per motius polítics) i treballa a La Vanguardia. Jove i valenta, té un talent innat per ensumar pistes i per infiltrar-se en els racons més foscos de la societat. Com us podeu imaginar, cap de les dues no representa el perfil més típic de les dones d’aquella Barcelona (i d’aquella Espanya) franquista, reprimida, grisa i infeliç. Suposo que una de les fites de les autores era parlar de la situació de la dona en aquells moments i em sembla molt interessant.  

No tinc el gust de conèixer Sabine Hoffman, però he coincidit en diverses ocasions amb Rosa Ribas mentre ella parlava de Don de lenguas i també d’El gran frío (la segona entrega de la trilogia que Ana i Beatriz acabaran protagonitzant). Ribas sempre ha explicat que les novel·les van sorgir de la voluntat de reflectir aquell període de la nostra història, decididament mancat de novel·la policíaca. No cal estendre’ns ara en la idea ja coneguda que, durant la Dictadura (com succeeix en realitat en totes les dictadures del món), la novel·la criminal no posseïa un camp gaire adobat per excel·lir.  I és que resulta evident que a ningú no li ve de gust una literatura on unes institucions i uns cossos de seguretat corruptes i repressors es converteixin en els herois de la trama. Per tant, sí que és cert que no disposem d’una narrativa negra normalitzada que reflecteixi aquells anys de la postguerra.

L’esforç de reproduir la Barcelona del moment és un dels atractius de Don de lenguas. Amb estupor i consternació assistim a la posada en escena de la terrorífica situació que van viure els nostres pares, els nostres avis. I ens estremim, inevitablement. Ribas i Hoffman construeixen un edifici atractiu i creïble que ens atrapa en la lectura i ens fa avançar a preu fet. Que ens mostra les entreteles del Règim, de la fiscalia, dels polítics, de la policia, de les classes benestants. Que ens evidencia la misèria, les diferències de classe, la por de la gent. Que descriu els baixos fons, l’ambient trist de les prostitutes, la picaresca forçada.   

 

 

D’altra banda, no intentaré negar que el vessant filològic de la trama, que al final es converteix en la pedra de toc per resoldre el cas, m’ha agradat molt. No podia ser d’una altra manera. La novel·la és plena de citacions i referències literàries (Cervantes, Lope, Quevedo, Garcilaso, Bécquer i un llarg etcètera). Aquesta peculiaritat demostra que el gènere dóna molt de si i m’ha recordat que també Pau Vidal va crear un detectiu filòleg (Miquel Camiller) en el si de la novel·la negra en català. O sigui, ja tenim dos detectius filòlegs. Poca broma, negrots. Per tant, faig meu allò de: “los filólogos somos necesarios, que parece que no, pero sí”.

Més pel·liculera (i no per l’element lingüístic) m’ha semblat la resolució del conflicte. M’ha fet xalar, però m’ha resultat menys versemblant que la resta de la novel·la.  M’ha semblat que a Don de lenguas podem identificar-hi dues parts ben diferenciades.

Una, que ocupa gairebé tot el llibre, posseeix una cadència lenta i mesurada, molt a propòsit de l’etapa cronològica i les circumstàncies socials que descriu. Gens apressada, profunda, rica en detalls i molt documentada.

Una altra, la part final ˗que es limita als darrers capítols˗ palesa un tomb narratiu considerable. És ràpida, trepidant, desenfrenada, molt de sèrie actual. Abunden els diàlegs i minven dràsticament els períodes narratius. Hi he trobat una certa precipitació en l’encavalcament de les escenes i en el desenllaç.

Em pregunto si aquesta percepció és només meva, si la diferència serà premeditada o si tindrà relació amb la doble autoria de l’obra. Estic segura que a alguns lectors la part final els encantarà. Jo, personalment, prefereixo el detallisme minuciós i encalmat de la resta del llibre.

En qualsevol cas, m’ho he passat genial. No he pogut deixar la novel·la ni un moment i ara ja començo la segona entrega, El gran frío, que pinta extraordinàriament bé.

Apunteu-vos aquest títol. Molt recomanable, negrots.   

 

      

El plaer de debatre amb Rosa Ribas a la Universitat de Barcelona

Ahir divendres, a l’edifici Josep Carner de la Universitat de Barcelona, en l’agradable sala de professors del cinquè pis, vaig assistir a una interessant trobada sobre narrativa negra. Va ser convocada, com en altres ocasions, pel Centre Dona i Literatura i el Projecte Munce, dirigit per la professora Elena Losada. Aquest projecte ha donat lloc a una base de dades de novel·la criminal escrita por dones de tot l’Estat (que ja us vaig presentar aquí) i que ahir vam tenir ocasió de tornar a veure i consultar.

L’acte disposava d’una invitada d’honor: l’escriptora Rosa Ribas (recordeu que ella viu a Frankfurt des de fa molts anys, de manera que calia aprofitar que la teníem aquí). Va ser un experiment de nou format que Losada es va decidir a provar. Un nombre reduït de participants, tots convidats especialment i vinculats a l’estudi del gènere o a la literatura feta per dones, que pretenia ser una mica diferent a les xerrades-conferència més habituals. Es tractava de poder debatre d’una manera distinta, a partir d’un coneixement literari més professional, que evités caure en els tòpics i les divagacions de sempre. Per fer-ho ras i curt: trobada de filòlegs per parlar de narrativa negra (Rosa Ribas també ho és, de filòloga). D’altra banda, hi havia així mateix l’amic Stewart King, el professor de la Universitat de Monash, a Melbourne, que, com ja he comentat en altres ocasions, es dedica a l’estudi del “negre” català i espanyol.  

Us podeu imaginar que tot plegat em va fer molt feliç. En primer lloc, perquè confirma que, de mica en mica, el gènere entra en els cercles acadèmics (el Centre Dona i Literatura fa anys que ho té clar). En segon, perquè m’agrada poder-ne parlar des de posicions més intrínsecament literàries, cosa que no passa, lògicament, en els Festivals a què estem acostumats, adreçats a tot tipus de públic. I, en tercer, perquè després del matí transcorregut vaig constatar ˗més clarament que mai˗ que no estic sola, que tots els assistents rebutgen tant com jo   els prejudicis elitistes al voltant de la literatura popular en general i del gènere negre en particular.

 

La trobada tenia un títol, que ens havia de servir d’excusa per fer parlar Rosa Ribas:  Narrativa criminal entre espacios y tiempos. De Cornelia Weber-Tejedor a la Barcelona años 50 de Ana Martí.

 

Es tractava que l’autora ens fes cinc cèntims del procés creatiu de les seves obres i personatges, en especial de les seves dues heroïnes, Cornelia Weber-Tejedor, la policia alemanya protagonista de la seva primera i més coneguda nissaga, i Ana Martí, el personatge de la seva darrera novel·la, escrita a quatre mans amb Sabine Hoffman, Don de lenguas (Siruela 2013).

 

Tothom que coneix Rosa Ribas sap que es tracta d’una persona absolutament encantadora. Dolça, molt preparada, simpàtica, intel·ligent, assequible. Ens va estar parlant a bastament de moltíssimes coses, les quals és impossible reproduir en aquest espai. La construcció dels personatges, la importància dels seus noms, el fet que, amb les novel·les de Weber-Tejedor, s’inscriu clarament en la tradició de la novel·la negra alemanya, els tòpics que ha intentat evitar, la seva voluntat de no cometre anacronismes al crear una ficció situada als anys 50, la dificultat i l’atractiu que implica escriure a quatre mans, les diferències entre el lector alemany i el lector espanyol, els seus projectes de futur.

Es va crear un corrent de conversa molt interessant. Van aparèixer molts temes. Des de la diferent qualitat de les novel·les (bones o no tan bones) a la importància de la filologia (reivindicació més que necessària en la societat on vivim, però bastant inútil ˗tot i que catàrtica˗ en una taula plena de filòlegs). És a dir, no ens va faltar de res: analitzar la situació del gènere en l’actualitat, el paper de la dona com a autora però també com a assassina i com a víctima, els motius que ens podem dur a matar...

Les dues hores previstes es van fer curtes, curtíssimes. Sort que aquest projecte és molt actiu i cada dos per tres organitza esdeveniments. Perquè jo ja friso perquè n’hi hagi un altre. Queda dit.

 

 

 

 

 

Rosa Ribas ens fa una proposta superengrescadora: Miss Fifty

Enhorabona a Rosa Ribas per la proposta que ens presenta aquest estiu. Aprofitant la més autèntica tradició del còmic i de les històries de superherois, cada dimecres a Sigueleyendo hi trobarem un capítol de les aventures de la seva recent estrenada heroïna, Miss Fifty. Jo ja he llegit el primer (Un rayo misterioso) i he quedat enganxada. Veurem com anirà la cosa, però em fa la sensació que Rosa Ribas pensa trencar tòpics, recórrer amb mirada fresca el nostre món i, de retruc, sacsejar-lo una mica. Com el seu nom indica, el personatge és una cinquentona. Una barcelonina que se surt del model típic, que va en moto i... bé, no desvetllo res més. Ho haureu de llegir vosaltres. Amb tot, intueixo que Miss Fifty lluitarà contra el crim amb uns poders molt especials. M'agrada molt la idea. En aquest caos que vivim actualment, els escriptors, com tothom, s'han de reinventar. Moltes gràcies, Rosa. El teu projecte, així d'entrada, m'ha semblat genial!   

Una conversa amb Rosa Ribas i una puntualizació

No és exactament la mateixa foto del post anterior. Ens en vam fer més d'una, sota el cel asolellat de la Barceloneta. 

Tal com us vaig avançar i les fotos demostren, ahir vaig conèixer personalment l’escriptora Rosa Ribas a la llibreria Negra y Criminal. De Rosa Ribas us n’he parlat en altres ocasions. El mes de juliol de l’any passat vaig penjar la ressenya de la seva novel·la Entre dos aguas, la primera de la sèrie protagonitzada per la comissària de la policia alemanya Cornelia Weber-Tejedor.

Ahir, Rosa Ribas se’m va convertir en un ésser de carn i ossos, una persona real que em va encisar. Té una mirada dolça i jovenívola i un somriure càlid i proper. És amable, assequible i intel·ligent.

Com sabeu els qui em coneixeu, jo mai no m’amago d’allò que escric. No m’agrada trair-me a mi mateixa i valoro molt la sinceritat, pròpia i aliena. La considero imprescindible per aconseguir la solvència que tota activitat, professional o no, ha de tenir. Doncs bé, a la crítica d’Entre dos aguas, jo vaig fer una observació que, en el moment de la lectura, em va cridar molt l’atenció. Textualment, vaig dir:

«M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix, tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’un quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors».

Doncs bé, ahir li vaig plantejar a l’autora la meva percepció. No es tractava ben bé d’una crítica, però sí d’una sensació que va impedir que la novel·la em semblés del tot  creïble. Rosa Ribas, lluny de sorprendre’s o molestar-se, va estar contenta. Em va assegurar que precisament volia aconseguir això amb la novel·la, volia despertar els sentiments que jo vaig experimentar. Assegura que les primeres generacions d’emigrants espanyols que encara viuen a Alemanya són precisament com ella els descriu. Gent ancorada en un passat caspós i retrògrad, immutable: el del país que van deixar dècades enrere. S’han aixoplugat en un cercle tancat i no han evolucionat ni canviat gens. Tot i que Ribas admet que les segones generacions ja han iniciat un altre camí (que de vegades els hi genera contradiccions), a la comunitat espanyola d’Alemanya encara es manté viva una manera d’afrontar la vida que aquí ha desaparegut fa temps.

Tot aclarit. La meva percepció va ser bona, però sorgia d’una voluntat absolutament premeditada per part de l’autora. Ahir ho vam poder comentar i a mi em va resultar molt alliçonador. Per tant, “donde dije digo, digo Diego”. Si un dia vaig considerar que aquest aspecte de la novel·la era exagerat o estava poc aconseguit, me’n desdic. Hi havia una intenció clara de fer-ho així amb al desig de plasmar el real.

Moltes gràcies, Rosa. No hi ha res com el diàleg per aprendre i comprendre. D’altra banda, la sort de tenir un bloc personal és que es poden fer aquest tipus d’articles, aquest tipus de comentaris. És el que més m’interessa. Afrontar la literatura des de posicions interactives, dialèctiques i enriquidores. No us sembla, negrots?

Entre dos aguas, de Rosa Ribas

M’ha interessat força la novel·la de Rosa Ribas Entre dos aguas, la primera que llegeixo de l’autora. Recordareu que fou esmentada en diverses ocasions en les conferències sobre novel·la negra feta per dones dels Juliols de la UB (mireu el meus articles anteriors).   

Rosa Ribas va néixer al Prat de Llobregat el 1963, però fa molt temps que viu a Frankfurt, ciutat on ha situat la seva ficció policíaca. Entre dos aguas és la primera entrega de les peripècies de la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor, de pare alemany i mare espanyola. Us remarco la duplicitat del cognom –que ja ens avança alguna cosa–, atès que Weber vol dir en alemany el mateix que Tejedor en espanyol. La dualitat que el cognom apunta és la que viu constantment la protagonista, escindida entre el seu jo germànic (que sent més propi, al cap i a la fi és a Alemanya on s’ha criat i ha viscut sempre) i les arrels maternes, que la vinculen encara que no ho vulgui  a l’univers de la colònia espanyola de Frankfurt i al món i a la història espanyols.

M’han sobtat les idees sobre Espanya que traspua la novel·la. I dic Espanya (i no Estat espanyol) amb plena consciència, ja que l’autora en cap moment marca cap tipus de diferència. El cas és que sobrevolen el llibre un conjunt de prejudicis semiencoberts que no m’han semblat ficció, sinó el reflex de la societat germànica. Però no només de la societat germànica, sinó de les sensacions que l’autora ha acabat assumint. M’explicaré. Si no sabés que la novel·la data de 2005, m’hauria pensat que estava ambientada uns quants anys enrere. Les opinions sobre la vida a Espanya i el caràcter dels espanyols les creia superades. M’han semblat absolutament passades de moda. Tòpics increïbles. Tanmateix,  tot indica que no és així. Que la imatge que tenen dels espanyols a Alemanya està ancorada en un passat caspós i postfranquista que no m’ha semblat real.   

Us en posaré un exemple. Pàg. 137. Situació: la filla d’una víctima d’assassinat visita la comissaria per parlar amb la policia. I escriu Rosa Ribas: Se sentó sin desabrocharse la chaqueta. Era una chaqueta de color verde claro que ninguna española se pondría estando de luto por la muerte de su padre, pensó Cornelia, pero el estado de excitación en que se encontraba la excusaba.

I jo em pregunto: què???? L'any 2005 la gent no es posava una jaqueta de color si tenia un mort a la família? De què parla Ribas? De quan? Per desgràcia, jo n’he tingut més d’un i més de dos de morts a la família. I he anat a molts enterraments i funerals. Fa anys i panys que la gent no es vesteix de negre rigorós ni res similar. Si algú ho fa, és una tria personal que no abunda. L’afirmació de Ribas sembla més pròpia de fa 30 anys que no pas d’ara. Si més no, a Catalunya, però m’atreveixo a dir que en la majoria de llocs i entre la majoria de gent, sobretot de l’àmbit urbà. El cas contrari és gairebé pintoresc. A hores d'ara, la idea d'aquells enterraments tots negres i amb les “plañideras” plorant sorollosament semblen més aviat extrets d’algun quadre d’El Greco.
Com aquest exemple, n’hi ha moltíssims. I no m’ha semblat que fossin només exemples vinculats a la personalitat concreta de Cornelia Weber, sinó pensaments força instaurats en aquell entorn. Aquest tema m’ha descol·locat una mica. He tingut tota l’estona la sensació de llegir un llibre ambientat als anys 50. Ignoro si es tracta d’una percepció meva o si l’han experimentat altres lectors. M’agradaria molt que algun negrot que hagi llegit l’obra en digués alguna cosa.  

El millor de la novel·la és l’univers intern de la comissaria. Ribas se’n surt molt bé a l’hora de descriure les relacions de treball, la correlació de forces entre companys, caps i subalterns, i el funcionament de la investigació. També m’ha agradat la construcció dels personatges, humans, reals i contradictoris. En canvi, l’aspecte estilístic és clarament descurat.  L’autora no atorga gran importància a la llengua ni a la redacció, que podria guanyar molt si estigués més treballada.       

Amb tot, la novel·la m’ha enganxat. Té un segell propi. La ficció criminal no és banal, perquè poua en qüestions del passat molt interessants. Si la trobeu, no crec que us decebi. Endavant, negrots.  

Dones amb poder (tercera part... i última)

Bona tarda, negrots. No patiu, que aquesta serà la tercera i última entrega de les "Dones amb poder". Ens vam quedar en Maria Antònia Oliver. Doncs apa, continuem.

Tot seguit, Elena Losada va referir-se a Alicia Giménez Bartlett, sens dubte la més coneguda escriptora de novel·la criminal de l’Estat. Ella va crear el personatge de Petra Delicado, ben diferent de la detectiva Lònia Guiu. Petra Delicado (observem l’oxímoron del seu nom i cognom) no té problemes amb les armes. S’estima la seva pistola i l’exhibeix ben satisfeta. Està caracteritzada com una dona policia amb totes les de la llei (i disculpeu la frase feta poc afortunada). No s’aparta de la violència i, si convé, en fa ús. També és la primera policia amb un bon càrrec. Recordeu que té un subordinat masculí, Garzón, força més primmirat, diplomàtic i sensible que la seva cap. Hi ha una certa inversió de rols en els trets d’ambdós personatges i en la relació que els uneix.

Mercedes Castro és una escriptora que haig de confessar que jo no coneixia. Losada ens va mostrar el seu llibre, intitulat Y punto, un totxo impressionant que, segons la conferenciant, supera les expectatives estilístiques i artístiques del gènere. En canvi, no es pot dir que sigui una típica lectura de distracció. La dona policia que ens mostra, de nom Clara Deza, pateix molt clarament la pressió de l’ambient masclista en el qual treballa. No li resulta fàcil controlar el seu món.

Losada ens va apropar també a l’escriptora Rosa Ribas, catalana resident des de fa molts anys a Frankfurt, que ha donat vida a la comissària d’homicidis Cornelia Weber-Tejedor. Precisament en aquests moments estic llegint la primera novel·la de la sèrie, Entre dos aguas, i, per tant, aviat us en podré parlar més extensament. Cornelia Weber també és una policia amb poder. Dirigeix un grup d’homes i el seu company habitual (i subordinat) és un policia home i d’una certa edat. A l’hora de manar, se’n surt prou bé.

Teresa Solana va ser molt aplaudida per Losada. Evidentment, només va esmentar de passada els personatges de la sèrie dels bessons, perquè allò que li interessava era referir-se a la sotsinspectora dels mossos d’esquadra Norma Forester (enllaço la ressenya). Per a Losada, el personatge de Solana ja ha abandonat feminismes reivindicatius estil anys 80 (Maria Antònia Oliver) i es defensa com pot en un món on no només ha d’enfrontar-se amb el sexisme masclista. Les dones ja han assolit alguns llocs veritablement poderosos i Norma Forester també ha de lluitar contra una “cap” ben molesta. La ironia i l’humor de Solana van ser destacats per la conferenciant.  

Finalment, va referir-se a la incursió en el gènere d’escriptores que no el conreen habitualment, com Carme Riera (Natura quasi morta) i Maruja Torres (Fácil de matar). En el primer cas, no va divergir gaire de la meva opinió publicada fa unes setmanes aquí mateix, però matisà que la policia que hi apareix, Manuela Vázquez, reflexiona força sobre el bé i el mal. Crec que té raó, la qual cosa no deixa de confirmar la volada de l’autora.

En el segon cas, la protagonista de Maruja Torres (Diana Dial) és una mena de paròdia d’ella mateixa. Una periodista prejubilada que s’ha retirat a Beirut. L’obra  (que tinc per llegir) no presenta interès com a novel·la criminal, però a Losada li ha cridat l’atenció des del punt de vista de la pintoresca autoparòdia (gens creïble, però molt divertida).

En conclusió, el gènere admet molts tractaments de la figura femenina en el seu paper de dona amb poder. Ja no és estranya l’existència d’escriptores “negres” i, lògicament, tampoc no ho és que siguin dones els seus principals personatges. Losada, que investiga  la qüestió des de la crítica feminista, admet que el tema li dóna molt de joc. Considera que, de mica en mica, la normalitat va arribant a tots els àmbits i per això les escriptores d’avui ja no tenen la necessitat d’utilitzar els seus textos per exposar la qüestió femenina d’una manera tan reivindicativa.

I fins aquí hem arribat. Jo he intentat bonament fer-vos un resum d’una sessió densa i interessant. A partir d’ara, quan surti a la palestra tot el que hem après, en podrem tornar a parlar.

Gràcies per la paciència, negrots.        

Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.