Donna Leon, XI Premi Pepe Carvalho

Ja s'ha fet públic el nom de la guanyadora del XI Premi Pepe Carvalho, que es lliurarà, com cada any, en el marc del Festival BCNegra. En aquesta ocasió ha  estat guardonada l'escriptora americana establerta a Itàlia, i ben coneguda de tots, Donna Leon, creadora de la sèrie del comissari Guido Brunetti.

 

La BCNegra 2016 tindrà lloc entre el 28 de gener i el 6 de febrer.

 

Els anteriors premiats, en ordre invers, foren: Alicia Giménez Bartlett (2015), Andrea Camilleri (2014), Maj Sjöwall (2013), Petros Màrkaris (2012), Andreu Martín (2011), Ian Rankin (2010), Michael Connelly (2009), P.D. James (2008), Henning Mankell (2007) i Francisco González Ledesma (2006).
 

La chica de sus sueños, de Donna Leon

Com que fa uns dies tenia el cap com un timbal, vaig optar per l’aposta segura de llegir una aventura del comissari Brunetti que encara tenia pendent. Dic “aposta segura” perquè la sèrie de Donna Leon normalment m’ha resultat una lectura distreta i passadora, sense gaire compromisos i que, per tant, no requereix gaire esforç. Era el que necessitava, alguna cosa lleugera i ja està.   

Tanmateix, se’m va fer bastant avorridota. La chica de sus sueños no és dels millors títols de la nissaga, això segur. Tot és molt correcte, tot respon als esquemes de sempre, però no fa vibrar. Donna Leon recull en aquesta ocasió un cas relacionat amb la comunitat gitana. No es mulla gaire, ni a favor ni en contra del tracte que reben els gitanos socialment. Ho posa tot damunt la taula i intenta que el receptor tregui les seves pròpies conclusions.

Fins aquí tot bé, si no fos perquè el desenvolupament narratiu resulta lent com una mala cosa. Poca innovació, massa reiteració. Que si el poder de l’Església, que si l’excessiva i molesta aglomeració de turistes a Venècia (ho comprenc, m’hi solidaritzo), que si les cases velles que s’han de rehabilitar i que valen un ronyó, que si els fills adolescents del Brunetti, que si la Paola i Henry James, que si els italians són com són, etcètera, etcètera.

Els lectors de Brunetti ja m’entendran. Vaig voler una cosa que em divertís i no. Aquest cop no la vaig trobar.

Fou allò de “ir a por lana y salir trasquilado”.   

Bona nit, negrots.

 

 

Una altra jornada als Juliols negres de la UB

Ahir dia 13, en el marc de la narrativa negra feta per dones que estem tractant als Juliols negres de la UB, vam assistir a dues conferències ben interessants. Us en faig cinc cèntims amb la renovació de la promesa de continuar indagant en els temes quan en tinguem ocasió.

La primera, a càrrec de la professora de secundària Maria Teresa Lirio, va versar sobre El paper de la gastronomia en les novel·les del nord i del sud d’Europa. Poca broma, perquè tots els que coneixem el gènere sabem de la presència i de la importància d’aquest element. Des del sibaritisme de luxe de Pepe Carvalho passant per les delicadeses que prepara l’assistenta de Montalbano i per la vida de gourmet consumat de Guido Brunetti.

Lirio va triar diverses autores per poder establir una comparativa (Giménez Bartlett, Teresa Solana, Rosa Ribas, Donna Leon, Anne Zouroudi –grega- i Fred Vargas) com a representants del que va anomenar L’arc del Mediterrani. Els eixos geogràfics del sud estan centrats a Barcelona, Venècia, Grècia i París, sense oblidar el fet que la detectiva de Rosa Ribas és mig catalana i mig alemanya i exerceix com a policia a la ciutat de Frankfurt.

Les autores triades pel que fa a l’Arc del Nord (Noruega i Suècia) van ser Anne Holt, Camilla Läckberg i Asa Larsson.

Lirio ens va mostrar amb tot detall com els elements de la cuina serveixen en tots els casos per humanitzar els personatges, revestir-los de versemblança i allunyar-los dels estereotips. La gastronomia cohesiona i transmet valors culturals i identitaris, a banda de palesar diferents formes de vida i diferents estils a l’hora d’afrontar la tasca policial. Mentre un home com Brunetti (i la seva esposa Paola) no poden suportar no dedicar al menjar i a la beguda el temps que consideren necessari, Rebecka Martinsson (al seu poble de Kiruna) menja pràcticament per sobreviure, amb una cuina gens curosa a base de dolços i congelats. Evidentment, també van sortir a la palestra el cafè i els pastissets de canyella que apareixen a totes les novel·les sueques, sense excepció.

La segona conferència, de Sebastià Bennassar, va tractar un tema que a mi personalment em sembla d’importància cabdal en la narrativa negra actual: la presència i la rellevància de la climatologia. El títol: Entre el fred àrtic i la calor mediterrània.

Bennassar, amb el seu estil engrescadorament humorístic, va confegir un interessant recorregut per la història de l‘evolució climatològica del planeta, de manera que vam acabar veient que els víkings havien arribat a Grenlàndia i els bascos a Terranova, tot perseguint el bacallà, molt abans del descobriment oficial d’Amèrica.

Es va centrar en quatre autores per anar pujant, de mica en mica, camí del nord d’Europa:

- La mallorquina Maria Antònia Oliver, creadora de la primera dona detectiva en català, que empra la benigna climatologia de l’illa per generar un ambient de xafogor enganxosa, humida i insuportable que pretén reflectir el crim i la corrupció.

- La americana Donna Leon en la seva condició d’escriptora-cronista de la ciutat de Venècia, lloc on, per raons òbvies, la qüestió climàtica és molt important. Venècia, gairebé submergida sota les aigües, s’enfonsa cada dia una mica. Cada cop pateix amb més freqüència el fenomen de l’acqua alta i tots els seus habitants saben del cert que la seva ciutat acabarà desapareixent. Aigües brutes, males olors a l’estiu: una Venècia que entronca amb la societat corrupta de les novel·les de Leon i tal vegada de la Itàlia del moment.

- La francesa Fred Vargas, a la ficció de la qual el clima no és tan significatiu, però, en canvi, sí que ho és la natura. Les referències als boscos, a la naturalesa, als animals (que en ocasions tenen un valor simbòlic) li serveixen per marcar la dicotomia entre París i la Província, entenent “província” com la resta de França. El seu detectiu, Adamsberg, que prové de la zona dels Pirineus i, per tant, no deixa de ser un estrany a la capital, s’identifica millor amb la natura salvatge dels boscos de la Normandia o d’altres indrets on de vegades es trasllada l’acció.

- I, finalment, Asa Larsson, que dóna moltíssim de si. És tota una novetat trobar l’acció de la novel·la negra en un poble que està a 145 km. per sobre del Cercle Polar Àrtic. Fred extremíssim, natura impressionant, neus perpètues. El clima configura el caràcter dels personatges i la seva manera de viure. Els animals hi tenen força presència (gossos, llops, rens). Apareixen molts llacs i molts tipus de gel i de neu. El clima ho domina tot i fa febles els humans, indefensos. El clima pot matar. Com jo mateixa he dit en algunes de les meves ressenyes de les novel·les d’Asa Larsson, la rellevància de la natura i del vessant ecològic també va ser remarcada per Sebastià Bennassar.

Bennassar va concloure que, al seu entendre, les dones novel·listes mostren  una sensibilitat especial a l’hora de tractar les qüestions del clima i de la naturalesa, qüestions que serveixen per arrelar el lector a la realitat de cada lloc i esdevenen una tècnica de cohesió de la trama.

En fi, estimats negrots. No us queixareu. Una abraçada ben forta per a tots. I no patiu: demà, més.

Amigos en las altas esferas, de Donna Leon

Tot just he acabat Amigos en las altas esferas, la novena entrega de les peripècies del comissari venecià Guido Brunetti, sorgit, com de sobres sabeu, de la ploma de l’americana establerta fa dècades a la ciutat dels canals, Donna Leon. Llegeixo les novel·les en ordre rigorós (ho faig sempre que puc, com amb el matrimoni suec i com vaig fer amb la sèrie de Kurt Wallander). Per tant, no trio en funció de la trama que em crida més l’atenció, sinó que em mantinc absolutament disciplinada.
He d’admetre que aquest capítol de la nissaga no és el meu preferit. Està tan ben construït com sempre, però tracta el tema del frau fiscal, els delictes monetaris i la usura. No és que no hi hagi morts violentes (n’hi ha unes quantes), però a mi m’enganxen més les trames truculentes, amb gent traumatitzada, assassins en sèrie i drames familiars. Els crims administratius, la màfia i la corrupció em resulten segurament massa prosaics. I és que –per què amagar-ho– encara m’estimo més descobrir en el crim la dosi de poesia i de romanticisme que hi pot haver.

No deixa de sorprendre’m que Donna Leon pugui continuar vivint tranquil·lament a Venècia. A mesura que llegeixo les aventures de Brunetti, m’adono com ella va confegint, cada cop de manera més descarnada, la crítica de la societat que l’envolta. No només la veneciana, sinó la italiana en general. M’imagino que hi ha un important pòsit de veritat (només cal recordar la faç i les actuacions de Berlusconi), però, tot i això, la seva –diguem-ne– prepotència americana no deixa espai per a la presumpció d’innocència. Corrupció, suborns, picaresca, mentides, tripijocs, xantatges. Tot l’aparell administratiu, polític i policial italià funciona, segons Leon, a partir d’aquests supòsits. Per no parlar del recurs únic i sempre present de les amistats i coneixences. Brunetti, un policia honrat (o tan honrat com es pot ser a Venècia), no segueix mai els circuits oficials. De fet, no semblen existir. Per descobrir quelcom, per investigar, sempre ha de recórrer als favors que la gent (amics i no tan amics) li deuen.
Amb tot això no vull dir que la novel·la no pagui la pena. Un Brunetti, negrots, sempre és un Brunetti. Assistir a les seves passejades pels carrers de la ciutat, comprendre l'orgull que sent per ella, significa també, com sempre, que Venècia acaba esdevenint, per bé i per mal, l’autèntica protagonista de la trama. Diria que aquest és el sentiment d’ambivalència de Leon, perquè allò que em sembla indubtable és l’amor de l’escriptora per una ciutat, no ens enganyem, única al món. Fins a la pròxima, negrots.

El peor remedio, de Donna Leon

El peor remedio és el títol de la vuitena entrega de les aventures del comissari venecià Guido Brunetti, creat per l’escriptora americana Donna Leon. Com que les llegeixo en ordre rigorós –no perquè sigui imprescindible, sinó perquè sóc així de maniàtica– aquesta és també la vuitena vegada que em diverteixo amb els entranyables personatges de la ciutat dels canals.
No crec que El peor remedio sigui una de les millors novel·les de la nissaga (si més no, de les que porto fins ara), però tampoc no decep. Un cop hom entra en la dinàmica del comissari, dels seus companys de feina –estrafolaris, competents, impresentables (hi ha de tot)– i de la seva família més que sui generis, s’hi sent com a casa. Així, es van encadenant les històries com si de l’esdevenir de la vida es tractés. I ja se sap: com a la vida, hi ha moments de tot.
No explicaré res de la trama, perquè no té sentit. Més m’estimo recomanar vivament els llibres per si algú no els coneix. Val a dir que, en cas de ser veritablement afeccionats al gènere negre, sembla impossible, atès el seu gran èxit internacional. Les peripècies de Brunetti han estat traduïdes a totes les llengües imaginables i, com sol passar, fins i tot se n’ha fet una sèrie de televisió.
Donna Leon va néixer a Nova Jersey el 1942, però viu a Venècia des de 1981. Quan una americana decideix instal·lar-se definitivament a Europa i més concretament en un lloc com la capital del Véneto, ha de ser d’una pasta especial. I Leon ho ha demostrat sens dubte. En la capacitat prodigiosa per caracteritzar els personatges (més importants als llibres que no pas els casos criminals), en el coneixement profund de la societat italiana i en l’amor incommensurable envers Venècia. La preciosa ciutat és tal vegada el segon (algú diria, el primer) protagonista dels llibres, un personatge més, amb alè propi, que es passeja amb Brunetti arreu on va.
Lluny de les enrevessades trames plenes de truculència que ens regalen altres autors, els casos de les novel·les de Leon (gens carrinclones, gens toves, no us confongueu) estan plens d’humanitat i de matisos, perquè pouen de manera evident en la realitat diària. Per això són perfectament creïbles. Brunetti no és un antiheroi, no és un desastre, no representa el típic policia solitari amb un passat boirós. Al contrari. És un distingit pare de família, culte, refinat, lector dels clàssics, enamorat eternament de la seva esposa i de la seva ciutat. No es tracta d’un ingenu, però tampoc d’un cínic. Encara s’estima la vida i sap apreciar la bellesa que té al seu voltant.

Avui no us diré res més. Com que comentaré més Brunettis (perdoneu el col·loquialisme) a mesura que vagi llegint, també us aniré fent cinc cèntims de tot allò que em sembli interessant destacar. Només vull afegir que Leon, dona intel·ligent, fa unes observacions de gran agudesa i no desaprofita cap oportunitat, enmig de la lleugeresa que implica el gènere, de denunciar o de posar damunt la taula alguns dels problemes del nostre món actual.

Nota: He llegit el llibre en castellà perquè és l'edició de la qual disposo. Tanmateix, tots estan publicats també en llengua catalana.

A tope, comissari Brunetti!

Avui és 6 de gener i han passat els Reis d'Orient. I, com que són màgics (això ho sap tothom), estan perfectament informats de la meva compulsió. A més, el fet que la compulsió sigui negrota, li fa una especial gràcia a en Baltasar, el qual m'ha confessat privadament que és "forofo" d'aquest bloc. Total, que en una diada com aquesta, jo tenia tots els números que em sobrevingués l'allau de llibres negres que m'ha sobrevingut.

El més curiós és que (agafeu-vos a la cadira) tots pertanyen a les aventures del comissari Guido Brunetti, al qual, curiosament, encara no li he dedicat cap article.

Amb les històries de Brunetti, sorgides de la creativitat de l'americana afincada a Venècia Donna Leon, em passa una cosa que mai no falla: m'hi sento còmoda des del instant que les començo. No sé si són d'extrema qualitat, però a mi m'agraden força. També m'encanta l'ambient de la ciutat, que, per desgràcia, no he visitat mai.

Fins ara he anat llegint la col·lecció per ordre rigorós i avui me n'han caigut 4 dels que em faltaven: El peor remedio, Amigos en las altas esferas, Piedras ensangrentadas i La chica de sus sueños. També tinc l'últim, L'altra cara de la veritat, que em va regalar el meu cosí Ramon per al meu aniversari i que estava fent cua esperant que arribessin els títols anteriors. Encara me'n falten, però un ocellet m'ha promès anar-los a buscar tots de cop a la llibreria. Llavors, negrots, si vull podré passar-me tot l'any a Venècia.

Vés per on!