Harlem Nocturne

dilluns, 2 d’agost de 2010

Amigos en las altas esferas, de Donna Leon

Tot just he acabat Amigos en las altas esferas, la novena entrega de les peripècies del comissari venecià Guido Brunetti, sorgit, com de sobres sabeu, de la ploma de l’americana establerta fa dècades a la ciutat dels canals, Donna Leon. Llegeixo les novel·les en ordre rigorós (ho faig sempre que puc, com amb el matrimoni suec i com vaig fer amb la sèrie de Kurt Wallander). Per tant, no trio en funció de la trama que em crida més l’atenció, sinó que em mantinc absolutament disciplinada.
He d’admetre que aquest capítol de la nissaga no és el meu preferit. Està tan ben construït com sempre, però tracta el tema del frau fiscal, els delictes monetaris i la usura. No és que no hi hagi morts violentes (n’hi ha unes quantes), però a mi m’enganxen més les trames truculentes, amb gent traumatitzada, assassins en sèrie i drames familiars. Els crims administratius, la màfia i la corrupció em resulten segurament massa prosaics. I és que –per què amagar-ho– encara m’estimo més descobrir en el crim la dosi de poesia i de romanticisme que hi pot haver.
No deixa de sorprendre’m que Donna Leon pugui continuar vivint tranquil·lament a Venècia. A mesura que llegeixo les aventures de Brunetti, m’adono com ella va confegint, cada cop de manera més descarnada, la crítica de la societat que l’envolta. No només la veneciana, sinó la italiana en general. M’imagino que hi ha un important pòsit de veritat (només cal recordar la faç i les actuacions de Berlusconi), però, tot i això, la seva –diguem-ne– prepotència americana no deixa espai per a la presumpció d’innocència. Corrupció, suborns, picaresca, mentides, tripijocs, xantatges. Tot l’aparell administratiu, polític i policial italià funciona, segons Leon, a partir d’aquests supòsits. Per no parlar del recurs únic i sempre present de les amistats i coneixences. Brunetti, un policia honrat (o tan honrat com es pot ser a Venècia), no segueix mai els circuits oficials. De fet, no semblen existir. Per descobrir quelcom, per investigar, sempre ha de recórrer als favors que la gent (amics i no tan amics) li deuen.
Amb tot això no vull dir que la novel·la no pagui la pena. Un Brunetti, negrots, sempre és un Brunetti. Assistir a les seves passejades pels carrers de la ciutat, comprendre l'orgull que sent per ella, significa també, com sempre, que Venècia acaba esdevenint, per bé i per mal, l’autèntica protagonista de la trama. Diria que aquest és el sentiment d’ambivalència de Leon, perquè allò que em sembla indubtable és l’amor de l’escriptora per una ciutat, no ens enganyem, única al món.
Fins a la pròxima, negrots.

9 comentaris:

Maria ha dit...

De vegades, aquesta superioritat amb què l'autora es mira els italians resulta irritant. La mirada del nord perdonavides amb el sud. I -no falla mai- acompanyada de l'elogi del menjar i el vi mediterrani, que els Brunetti, d'això, en saben molt, beneïts sien. En fi, qui vulgui que es consoli amb una tamborinada de tòpics antiamericans, que són quatre dies -i avui, vacances.

Marta ha dit...

Realment sorpren la Venècia que presenta Donna Leon. Vénen ganes de no viatjar-hi mai més, per no sentir-se "persona non grata", que és com veu el tàndem Leon-Brunetti, als turistes.

Les històries, Anna, com tu, m'agraden més quan afecten famílies normals i corrents, amb assassinats per venjança, per diners, per amor... Quan hi ha temes fiscals, o la clàssica màfia, ja no m'atrau tant.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec que les tres estem d'acord. I sí que ofèn una mica la visió del nord enfront del sud de l'autora, per més mafiosos i corruptes que siguin els italians. Però, segons la Leon, sembla que no n'hi hagi cap d'honest ni res no funcioni mitjançant els circuits normals.

Jordi Canals ha dit...

Em quedo amb la teva última frase sobre l’amor que l’escriptora sent per Venècia. Jo he estat diverses vegades de tant que ens agrada a casa. En efecte, és una ciutat entranyable i plena de records i fantasia a cada cantonada, l’escenari ideal per a descriure-hi histories que entusiasmin i fascinin.

electra ha dit...

Em moro de ganes de llegir Donna Leon, per la cosa policíaca però per això de l'esperit venecià que dieu que s'hi troba, fonamentalment. I en italià.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No escriu en italià. Escriu en anglès. En qualsevol cas, comença pel primer títol, "Mort a la Fenice".

Anònim ha dit...

T'acabo de posar al meu facebook. M'encanta aquest post. Ja he acabat el quart de la Lackberg i ara torno amb Brunetti. Un mar de problemas t'agradarà mooolt més. Petons! mireiasabartés

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, cuca. I em fa molta il·lusió que vinguis per aquí. Ara mateix vaig al teu perfil a visitar-ho.
Petonets grossos.

Teresa ha dit...

Hola!!

No he llegit mai Donna Leon; però m'apunto el títol. No m'atrau massa el tema de la màfia; però també tot depèn del tractament que se'n faci. Gràcies per la ressenya!!

Petons!!