Ara ja feia dies, negrots, que no tornàvem a les nostres incursions en l'obra d'autors ja clàssics que han conreat, en un moment o altre, la narrativa de terror, intriga o misteri. Sabem que és una constant en la producció de moltíssims escriptors. A aquestes alçades, ja resulta innegable la fascinanció que la temàtica màgica, criminal o sobrenatural exerceix en tots nosaltres. Així, hem pogut gaudir de les històries de Pardo Bazán, Kakfa, Bécquer, Calders, Zorrilla, Valle Inclán, Cortázar i un llarg etcètera. Avui li ha tocat el torn a Pío Baroja (Donostia, 1872- Madrid, 1956). Home de bona família, dedicat en cos i ànima a les lletres, us n'enllaço una pàgina biogràfica per a qui vulgui refrescar la memòria.
El relat que us proposo s'intitula Médium i és una formulació clàssica del tema de la "possessió". No està exempt de l'aplicació deliberada de diversos tòpics que funcionen molt bé (somni, fotografia), precisament amb la voluntat de reproduir allò que el públic espera trobar. El cert és que es tracta d'un text que es llegeix en breus instants, de paraula senzilla però d'un crescendo terrorífic magistral. El narrador en primera persona i la suggerent prosa de Baroja ens fan avançar sense aturador, amb el desig peremptori d'assistir al desenllaç. Després, arriba la boira.
I ens preguntem: mite, bogeria, realitat? No ho sé. Vosaltres què n'opineu, negrots?
Al meu entendre, ningú no ha de desaprofitar l'ocasió de conèixer aquesta petita perla d'un dels grans escriptors en llengua castellana del segle XX.
Tal vegada serà interessant, en un pròxim futur, dedicar un article al tema dels mèdiums, ja que encara mai no hem fet referència a aquest motiu tan habitual del gènere i tan en voga actualment en el món audiovisual.
I ara: que passeu molta por, negrots.
9 comentaris:
El poso a la llista per a seguir gaudint de la lectura passant por.
Per cert que el tema “mèdium” me l’he estudiat a fons perquè en una de les meves novel·les “L’herència del bruixot” surt un personatge que es mèdium i que acapara gran part de l’atenció en la historia que es descriu.
El poso a la llista per a seguir gaudint de la lectura passant por.
Per cert que el tema “mèdium” me l’he estudiat a fons perquè en una de les meves novel·les “L’herència del bruixot” surt un personatge que es mèdium i que acapara gran part de l’atenció en la historia que es descriu.
Ho sento a sortit repetit.
Està força bé. Fa venir com una mena de desassossec -és el que s'espera, suposo-.
Gràcies per l'enllaç.
a mi m'agrada, Baroja, i l'obra que ens n'ofereixes promet molt, em sembla. me l'apunto!
L’herència del bruixot és una novel•la que tracte sobre la rebel•lia de l’esser humà contra el seu aïllament interior i la necessitat que sent d’una expressió personal. L’esbós general es pot expressar de manera molt senzilla dient que en aquesta història es passa revista a persones aïllades, solitàries, en busca de la expressió i el desig de integrar-se espiritualment en quelcom més gran que ells. El protagonista té una relació molt directa amb un mèdium. El personatge principal es l’única persona en condicions d’atribuir al mèdium dignitat i una certa prudència. L’estimació i respecte del protagonista pel mèdium discorre des de les primeres pàgines fins les últimes de la novel•la. No hi ha cap aspecte que quedi al marge d’aquesta estima, de manera que quan les circumstàncies els separen la vida del protagonista trontolla (d’aquí el títol de la novel•la).
La lluita del mèdium amb les condicions socials és directe i conscient. El seu esperit revolucionari és molt fort. La seva motivació bàsica en la vida és fer tot el que es al seu abast per a canviar les creences malenteses sobre el espiritisme. La seva tragèdia és que, a vegades, no troba el canal per on discorren les energies de que disposa i només fa que llançar-se contra els molins de vent. El mèdium considera que la tradició social de la seva època es a punt d’estimbar-se per complert, però els seus somnis sobre la civilització del futur oscil•len, de manera alternativa, entre l’esperança i el més enllà.
Heus aquí una de les situacions que ens podem trobar en el relat de la doctrina espiritista:
Tothom ha sentit parlar dels esperits dolents, per això a la primera reunió la inquietud domina l’ambient. En les sessions el rostre del mèdium s’il•lumina mentre evoca a la coneixença interna del client o germà com es diu habitualment. Aconsella que no s’oblidin de l’esperit protector que es el que, en definitiva, dona els consells a través de la consciencia de cadascú i si hi ha algú que no li dona importància, el mèdium, es val de les persones que l’envolten. Aquell mèdium, que actua d’intermediari, implora la protecció dels esperits bons, en nom de tots els assistents, a l’espera que acudeixin per a lluitar contra els malèvols i aplacar la seva ira. Adverteix que la intel•ligència no desapareix desprès de la mort sinó que segueix evolucionant en un medi que no esta condicionat per l’espai ni pel temps i que pot manifestar-se als germans que son a la reunió a través seu. Continua dient que no hi ha mort per a l’ànima que es transforma en esperit tractant que es manifesti en aquell moment. De cop i volta, tots s’uneixen en una sola veu per a cridar “Creiem, creiem…..” Desprès d’una llarga estona invocant els esperits el mèdium estableix comunicació amb un dels bons esperits en voluntat d’ajuda, parla amb ell i el posa en comunicació amb el germà que es a la reunió, frasejant molt lentament les paraules. La veu cavernosa del mèdium tremola mentre branda el cap emeten sorolls estranys. A partir d’aquí, els sentiments del que busca comunicació amb un familiar o amic mort, es desborden.
Bibliografia: El libro de los espíritus. Allan Kardec
Lulu, és un conte curt i està enllaçat. El pots llegir en un tres i no res.
Hola, Anna Maria!! Torno a ser per aquí!!
Ja he llegit el relat i m'ho he passat "pipa"!! I és que el tema dels mèdiums em toca molt d'a prop!! Ara en petit comité us confessaré que la meva àvia paterna ho era, de mèdium! El meu pare ha vist volar taules i cadires per casa seva quan era petit i quan es reunien uns amics molt especials de la seva mare. Ja veieu; jo era ja gran quan em vaig enterar, però ara entenc moltes més coses de la personalitat de la meva àvia...
També he tingut amigues que veuen presències amb normalitat, i el cas és que mai m'han inquietat ni fet por totes aquestes experiències. Estic convençuda que "convivim" amb éssers que no podem veure, però que de vegades pressentim. Vaja, estic convençuda...amb qui parla doncs el meu gat quan fixa la mirada en un punt i avança la poteta com dient: "Vols jugar amb mi?"
Un petonet real per a tots!!
Ostres, Teresa. Doncs jo et diré que la meva àvia paterna també.
Me n'alegro que el relat de Baroja t'hagi agradat.
Publica un comentari a l'entrada