Harlem Nocturne

diumenge, 29 d’agost de 2010

Entre l’art i el dolor: Truman Capote i A sang freda

Era molt joveneta quan vaig llegir A sang freda, possiblement massa. Per fortuna, ningú no ha filtrat mai les meves lectures, de manera que l’obra em vingué a parar a les mans i me la vaig empassar, naturalment.
L’impacte va resultar fortíssim. Per sempre més, quan n’he sentit algun comentari o al·lusió, he experimentat una sensació de desassossec difícil d’explicar. Lògicament, no vaig copsar en tota la seva magnitud la importància literària i documental de la novel·la, la qual cosa no m’impedí comprendre que es tractava d’una obra superba.
Avui, quasi per casualitat, he topat a la televisió amb la pel·lícula de 2006 (estrenada el 2007) Infamous, que recrea el període en què Truman Capote va gestar i escriure la seva obra magna. La pel·lícula, de títol mal traduït Historia de un crimen, és magnífica. Va quedar eclipsada per una altra cinta –estrictament coetània– sobre la vida del gran escriptor, intitulada precisament Capote i protagonitzada per Philip Seymour Hoffman, que va guanyar un Oscar. Algunes crítiques diuen que Infamous és millor, però jo no he vist l’altra i, per tant, no puc opinar. En qualsevol cas, considero totalment irrellevant una comparació que res no ens aporta. Només diré que Infamous m’ha impactat profundament. M’ha provocat la necessitat, quasi vital, d’escriure aquest article.

La pel·lícula planteja una reflexió seriosa sobre el procés de l’escriptura i la implicació de l’escriptor. Capote, que estrenà amb A sang freda una literatura d’alt nivell sobre fets reals seriosament i profundament documentats, s’hi va deixar la pròpia sang en l’acte de la creació. Per dos camins. Pel camí pur i dur de la tasca literària i per la implicació personal amb els autors de la massacre. Especialment en el cas de Perry Smith, amb qui establí una estretíssima relació que, després del seu ajusticiament, perseguí Capote per sempre. Ja mai més no va aconseguir el mateix nivell d'excel·lència. El llarg procés de gestació, documentació i composició de l’obra, que li exigí actituds internes en ocasions contradictòries, li xuclà una gran part del seu jo.



A sang freda és difícil d’enquadrar. Narra un crim cruentíssim i indaga amb gran rigor en les sensacions de tots els implicats. Tanmateix, no és una obra de gènere. Insinuar tal cosa seria sens dubte una falta de respecte.

Tampoc no podem titllar-la de periodisme d’investigació. La seva profunditat s’allunya ostensiblement de la idea de l’exposició periodística d’uns esdeveniments. Simplement, A sang freda és el resultat de la feina d’un gran artista. Un al·legat intens i duríssim contra la pena de mort.

Fa un temps, vaig parlar de Capote en un altre article d’aquest bloc, a propòsit de la narració intitulada Ataúdes de artesanía, també basada en un cas real. En aquella ocasió, ja vaig apuntar la importància i l’originalitat de la seva producció. Sòbria i seriosa, Capote converteix la vida en literatura i l’eleva a la indubtable categoria d’art. També em ve a la memòria que el dia de la visita de Quim Monzó a la meva classe de la UB, vam estar comentant la seva afecció envers l'escriptor americà, al qual se sent especialment vinculat com a traductor al català d'algunes de les seves obres.

Parlar alhora de cinema i literatura, les meves dues grans passions, és un gran privilegi. Per això avui no podia desaprofitar l’oportunitat. A la pel·lícula apareix l’amistat entre Capote i Harper Lee, l’autora d’una de les novel·les que més m’ha agradat a la vida, Matar a un ruiseñor. Curiosament, també aquest títol va donar lloc a una pel·lícula immillorable, esplèndida, d’antologia, protagonitzada per Gregory Peck.

Oi que són fantàstiques aquestes interaccions? Oi que resulta magnífic que passin els anys i en puguem parlar? Truman Capote, que nasqué a Nova Orleans el 1924 i morí a Los Angeles el 1984, acaronava el somni de confegir una obra completa i rodona. Volia deixar un llegat per a l’esdevenidor. Ningú no dubte que ho aconseguí. Amb A sang freda, entre l’art i el dolor, arribà al cim d'una carrera d'autèntic luxe.

23 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

M’hagués agradat veure “Infamous”. He fet zàping, aquesta tarda, i no he vist que la fessin enlloc.
Tinc molt bon record de “Matar a un ruiseñor” una pel·lícula, com dius, esplèndida i amb una magnifica interpretació de Gregory Peck que és un actor que sempre m’ha agradat molt.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, no la feien a la tele convencional, sinó a un dels canals del digital, ara no recordo quin.
Però si tens oportunitat, t'aconsello de veure-la.
"Matar a un ruiseñor" és esplèndida i la novel·la, també. A "Infamous" diuen que per al personatge del nen, Harper Lee es va inspirar en la figura de Capote de petit.

electra ha dit...

he llegit (fa anys i panys) la novel·la, però no he vist la(es) pel·li(s).

Lluís Bosch ha dit...

També sóc fan de la novel·la negra i del cinema, i estic molt d'acord amb tu. Jo havia llegit A sang freda potser als setze, i justament l'estiu passat la vaig repetir. Em va agradar molt més encara, i no tan sols això sinó que em va ajudar a replantejar la forma d'escriure. En Capote va crear un gènere que avui té molt de rendiment.
Fa pocs dies, remenant en una botiga un pèl sinistra de material underground al Raval em vaig topar l'edició pirata de la peli Sèrie Noire, un film de l'Alain Corneau del 79 que adapta Jim Thompson (un altre dels grans del gènere). El Thompson el posaria als altars de la literatura negra, perquè és negre com el carbó.

Aristofeles ha dit...

Hi ha un abans i un després de sang freda. Marca l'inici d'un cami literari que després el seguiran molts escriptors. Vull veure Infamous, la buscare en dvd. Per Truman Capote també va significar el seu fi, es va obsesionar de tal manera amb la novel'la que va embogir.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Lluís i Aristofeles per la vostra informació i comentaris. Crec que tots estem d'acord i és difícil no estar-ho pel que fa a Capote.
Benvinguts al bloc i espero que passeu molt per aquí.
Electra, jo la pel·lícula la vaig veure ahir de casualitat, però paga molt la pena.

Maria ha dit...

Amb A sang freda em va passar el contrari que a tu, Anna: la vaig llegir tard i ja no em va fer el mateix efecte. Em va agradar perquè és un clàssic i perquè d'allà en van sortir moltes coses que després la lietratura, el cine, la tele farien tòpiques. M'encanten les trampes del llibre, com ara la suposada distància respecte dels fets que narra. I torno a coincidir amb tu en això de la Harper Lee, tan dolça ella: la pel.lícula va captar realment l'esperit de la novel.la.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja passa això, Maria. L'horitzó d'espectatives i la nostra sapiència i/o bagatge personal, a banda de l'edat. Jo ja dic, era molt jove. Massa. Igual que quan vaig veure Taxi Driver i a partir d'aquí no vaig poder suportar l'Scorsese i de poc en Robert De Niro. Tanmateix, no me'n penedeixo, com no em sap greu que els meus pares (pobres, prou feina tenien) no em posessin mai impediments a cap lectura. Això m'ha fet la que sóc, per bé i per mal.
Harper Lee i la seva novel·la: una delícia dels déus.

Maria ha dit...

I ara que hi penso, jo diria que el mateix estiu que vaig llegir A sang freda em vaig empassar Matar a un ruiseñor. Quina casualitat, perquè no en tenia ni idea que es coneguessin, els autors, en aquella època. (Per cert, ja tinc la U de la Grafton... Quins nervis.)

Anna Maria Villalonga ha dit...

No fotis. En quina llengua?

Anònim ha dit...

En anglès. No he vist que l'hagin traduït, encara. Hi ha foto d'ella a la contracoberta: ha deixat aquell look tan anys vuitanta que tenia -o això o és que els editors no renovaven la foto, que també podria ser. Ara gasta una imatge de iaia moderna, amb un vermell als llavis una mica vampíric, però a to amb els cabells grisos i despentinats. Té un cert aire de bruixa elegant.

Llaudal ha dit...

Ahir a la nit vaig veure Infamous. El que em va cridar l'atenció és la borrosa frontera entre ficció i realitat amb què Capote viu la seva vida. Sembla que la seva tendència a teatralitzar el fa caure fins i tot en la mentida compulsiva i en la manipulació de Perry per obtenir-ne informació. Però de mica en mica la frontera es dilueix i fa realitat el que primer era una ficció: s'enamora del personatge-persona i ja no se'l podrà llevar de sobre en la seva vida. Amb Perry va morir part de l'artista Capote.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Exactament, Narcís. Això mateix vaig veure jo i vaig intentar explicar. Capote ja no serà mai el mateix. La seva ànsia artística que el porta a documentar-se tan àmpiament i directament és el seu parany. Jo crec que és sempre ell mateix, perquè aquesta dualitat que esmentes forma part intrínseca de la seva personalitat, de la mateixa manera que hi ha un Capote extremadament frívol i cínic i un Capote terriblement emotiu i delicadament sensible.
"Infamous" fou per a mi, en una estranya i calurosa tarda d'agost, una interessant revelació.
Ah, i benvingut a la "deliciosa quotidianitat", com diu una amiga meva.

Aristofeles ha dit...

Ahir la van passar pel canal 8. Molt bona. Em va agradar. Fins veure aquest film no savia que ella era la de la matar a un ruiseñor. També em va agradar l'aclaració del títol, a sang freda, es el que fà el govern quan mata a un assassi.
per cert, no t'agrada Scorsese?
ho respecto, però per mi es un dels millors directors.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Aristofeles. M'agrada que t'hagi agradat. Per cert, no deixa de ser curiosa aquesta coincidència que, amb tan pocs dies de diferència, passessin la pel·li ahir pel canal 8.
Scorsese... a veure. Sí, m'hi he reconciliat, però m'ha costat. Sé que és un boníssim director. Ho reconec i no ho discuteixo. Però les seves pel·lícules no sempre m'agraden. Mira, contradiccions de la vida. Amb tot, la darrera que recordo haver vist, "Infiltrados", em va encantar.

Aristofeles ha dit...

M'ho has tret de la boca. T'anava a dir, et recomano infiltrados. El final es perplexe. Potser el que em sobra d'Scorsese es la violència excesiva a vegades.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí. Això i, en alguns casos, la llargària desmesurada de les pel·lícules.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria! Per fi tinc arreglat el portàtil!!
Jo també vaig veure la pel·lícula pel canal 8 i em va agradar molt. No he seguit gaire l'obra d'en Capote, ara que en sé una mica més d'ella gràcies a tu procuraré llegir-la. També vaig veure "Matar a un ruiseñor", una gran pel·lícula.
Gràcies a tots pels comentaris tan interessants que escriviu!!
Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Pobreta Teresa! Quina feinada posar-te ara al dia de tant d'article!
Realment, Capote et pot interessar. És un personatge fascinant.

Aristofeles ha dit...

Ara ja només et falta dedicar una entrada a la Highsmith, potser ho has fet, però no he sapigut trobar-la

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, i tant. Va ser una de les primeres en passar per aquest bloc. Si mires en el núvol d'etiquetes, la pots trobar pel cognom. Amb tot, t'envio directament l'enllaç per facilitar-te la tasca:

http://alombradelcrim.blogspot.com/search/label/Highsmith

Moltes gràcies per la teva fidelitat, Aristofeles.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord. "A sangre fría" és una obra genial i no em sorprèn gens que la història marqués la vida de Capote. Tinc molt fresca la pel·lícula i comparteixo el que dius.
També vaig llegir, fa molts anys, la novel·la de Harper Lee i em va encantar la interpretació de Gregory Peck.
Totes dues històries són d'aquelles que ningí no s'hauria de perdre.

Felicitats per l'article. Molt bo.
Míriam C.

muara farma ha dit...

Capote et pot interessar. És un personatge