L'abillament de l'escriptor

A força de parlar de tòpics, em va venir a la ment una percepció personal, que ignoro si algú comparteix amb mi o es tracta exclusivament d’una bajanada de collita pròpia. Tanmateix, la sensació l’experimento diàfanament des que era ben petita i tothom del meu entorn ho sap. Com que té a veure amb la negror (la qual cosa em fa pensar que sóc negrota des de temps immemorial) avui he cregut adient posar-la en coneixement de tots vosaltres. Confio que ja em fareu saber què us en sembla.

Vull avisar que hom diria que el cas no té ni cap ni peus, però per a mi la idea és totalment indiscutible. Suposo que prové de pregoneses que ni jo mateixa recordo. Tal vegada d’alguna pel·lícula que vaig veure essent petita o d’alguna novel·la que vaig llegir. Sigui com sigui, resulta un fet inqüestionable.

Estic parlant de l’abillament de l’escriptor de novel·les negres. Quan veig un senyor (conegut o inconegut, tant és) amb una jaqueta de punt, cordada amb botons de dalt a baix i d’un color poc llampant, tinc clar que aquell senyor va vestit d’escriptor de novel·les policíaques. La jaqueta ha de ser baldera i ampla, molt còmoda, preferentment de tons granes, marronosos o verd oliva.

M’imagino el personatge de nit, darrere de l’escriptori, amb l’única llum d’un flexo, assegut en una butaca vella i còmoda. Tecleja la màquina d’escriure mentre fuma en una habitació plena de llibres. És hivern i fa fred. Hi ha la xemeneia encesa. Una finestra damunt d’un carrer vagament il·luminat. I pertot el silenci, només trencat pel so monòton de les tecles.
Aquest ambient el considero molt adequat, però és més o menys aleatori, diguem-ne negociable. Per tant, l’home pot dur ulleres o no, fumar en pipa o cigarretes, tenir el cendrer net o ple de burilles. La màquina pot ésser substituïda per un ordinador i, fins i tot, el senyor pot escriure de dia (tot i no resultar gaire recomanable). Ara bé, la jaqueta no se la pot treure. És absolutament impossible que vagi vestit d’una altra manera. Senzillament, aquesta possibilitat no es contempla.

La cosa porta cua. No us penseu que no té cap tipus de conseqüències en el món real. Arran d’aquesta meva sensació, tota la meva família masculina (marit, pare, germans, tiets) han anat a temporades vestits “d’escriptors de novel·la policíaca”. L’expressió és ben coneguda en el meu ambient. Per descriure’m algú de manera absolutament entenedora, la meva família va i diu: “va vestit d’escriptor de novel·les policíaques”. Aleshores no hi ha dubte possible sobre l’estil de la indumentària de la persona en qüestió.

Quan passejo i em trobo una botiga de roba d’home, el mateix. Si hi veig un maniquí amb una jaqueta, ja sabeu quin ofici li encolomo. I si vaig a comprar-ne una per regalar, no conec cap altra manera de descriure-la que no sigui: "escolti, volia una jaqueta d'escriptor de novel·les policíaques" .

Per no parlar del cinema. Així que apareix algú amb la peça, per força ha de fer el paper d’escriptor de novel·les policíaques. Ja es pot demostrar després que és detectiu, agent de borsa o llenyataire. A mi no que no em vinguin amb bestieses.
Ah. I les modes. Quan cíclicament torna la moda de les jaquetes, de cop i volta tothom escriu novel·les policíaques.

Estic sonada? En teniu també de manies d’aquestes? Realment no sé què pensar, tot i que trobo difícil canviar a aquestes alçades. En fi, ja ho deia Wilde. La vida imita l’art. O, en el meu cas, la vida imita la meva imaginació.
A reveure, negrots.