Harlem Nocturne

dilluns, 16 d’agost de 2010

La fauna del terror


A banda dels llops i dels felins (sobretot els gats i les panteres negres), animals dels quals ja n’hem parlat, existeix una significativa quantitat de bestioles que formen part, d’una manera o d’una altra, de l’imaginari del terror. En alguns casos és més aviat una qüestió simbòlica; en d’altres, contribueixen activament a construir arguments, situacions i trames. Però, sigui com sigui, resulta innegable que la fauna del planeta té un paper més que destacat en les pregoneses de la por.
Avui, si us sembla bé, ens dedicarem a fer-ne una petita aproximació, negrots.

En primer lloc, parlarem del ratpenat (o ratapinyada) l’únic mamífer volador existent, imprescindible en l’inventari terrorífic. Tot i que és un animal bàsicament insectívor i rarament ataca l’home, ostenta un lloc preferent en l’estètica de la nit, l’obscurantisme i la por. Al mite hi ha contribuït el fet que existeix una subfamília (Desmodus rotundus), que coneixem comunament com a “vampirs” i que s’alimenten de sang. En alguns casos, ataquen els ramats i els animals de granja, i molt escadusserament l’ésser humà. Amb tot, la llegenda negra, amanida per la seva relació inequívoca amb la figura dels vampirs xucladors de sang (amb el Comte Dràcula al capdavant), està servida des de fa molt temps. I no ens enganyem, molta gràcia els ratspenats no fan. Jo en tinc al meu jardí, i em sobrevolen al damunt així que es fa fosc, en un vol rasant que no deixa de posar la pell de gallina.
Què podem dir, altrament, d’un ocell com el corb, del seu inquietant color atzabeja, plomes brillants i rogallosa veu? Normalment semblen un mal presagi, l’anunci del desastre. També solen ser companys inseparables de personatges estranys de tota mena (mags, bruixots, nigromàntics). És impossible pensar en aquest ocell i no recordar Daphne du Maurier i la seva novel·la Los pájaros, portada al cinema per Hitchcock. Si tanquem els ulls és fàcil contemplar Tippi Hedren envoltada de corbs que arriben furtivament, silenciosament, abans de començar el seu atac furibund. En canvi, en una recerca per documentar-me, he descobert que el corb, en moltes cultures antigues, era un ocell molt venerat, un símbol espiritual. De fet, només cal anar a Londres i passar per la famosa Torre. Ja sabeu que ben cuidats que els tenen allà.

Me n’adono que aquest article s’està allargant i que em resultarà impossible exhaurir tota la llista que tinc preparada. Ja vindrà una segona part, però abans vull fer referència a un darrer animal, de presència més que sovintejada en relats de bruixes i en històries misterioses. El trobem als boscos, en les branques dels arbres, despert a la nit (són ocells rapaços nocturns), sempre observant. Representen el símbol de la saviesa (acompanyen a mags bons), però també formen part de l’imaginari del desconegut. Enigmàtics i estranys, mussols i òlibes es troben al bell mig de l’estètica del meravellós. A mi m’agraden molt. I m’encanta sentir la seva veu persistent i monòtona enmig de l'udol de la tramuntana les nits de lluna plena.

Què us en sembla, negrots? Oi que tots els tòpics del folklore i de la tradició funcionen d’allò més bé? Tornarem amb les bestioles un altre dia. No s’han acabat ni de bon tros.

7 comentaris:

electra ha dit...

em quedo amb els mussooools... sense cap bri de duda!

Elies ha dit...

Les aranyes amb les seves teranyines també són un clàssic. I per fer por de debò, què tal una bona taràntula?
I si parlem de mala fama, els taurons crec que també s'emporten la palma, sobretot després de la pel·lícula d'Spielberg.
Fins la propera!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ei, tio, no m'aixafis el pròxim article, que ja tinc tota una llista d'animalons que estan esperant el seu moment de glòria.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!!

No et deixis les serps en el proper article! Ni els escarabats!! jjjajajaja!!!
Pensant-ho bé, tots aquests animals que has citat tenen una comunicació especial amb els seus amos -mussols, corbs, gats- i sovint col·laboren en els seus propòsits.
Aquí vull deixar constància que molts gats negres són tristament sacrificats en rituals de màgia negre en dates com Halloween, en Aquelarres...
Ves quina culpa en tenen ells, d'aquestes tradicions humanes!!
Certament els animals tenen la capacitat de despertar-nos sentiments ben diversos depenent del context!
Petons i gràcies, Anna Maria!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Això dels gats negres ja ho havíem parlat en alguna ocasió, Teresa, si no recordo malament. Em posa els pèls de punta. No puc entendre que passin aquestes coses encara ara, al segle XXI.
De vegades penso que la gent no és capaç de distingir la realitat de la ficció.

Jordi Canals ha dit...

També la tanda de rèptils escamosos com el dragons, cocodrils i d’altres d’aquesta espècie, son grans fastigosos i agressius i fan molta por.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Cert, Jordi. Pobres animalons!
L'home també els deu fer molta por a ells.