Harlem Nocturne

dimecres, 11 d’agost de 2010

Més llocs comuns: quina passada!

Alguns negrots heu demanat més llocs comuns (oi, Marta?) i, com que n’hi ha, allà va la tercera entrega. Espero que sigui l’última, perquè això ja sembla la història de mai no acabar.
En qualsevol cas, som-hi:

-Els instituts, universitats, hospicis, internats i residències d’estudiants: no sé com m’havia pogut oblidar aquests llocs tan paradigmàtics, on sovint es cometen crims en sèrie i els nois i noies van desapareixent un darrere l’altre. Molts cops els millors amics dels "protes" (els que semblen més inofensius) són els dolents.

-El perseguit que entra al seu cotxe i, quan s’imagina salvat, l’assassí és al seient del darrere.

-Llocs terribles: les gasolineres en paratges semidesèrtics i els motels “cutres” amb llums de neó (normalment els recepcionistes van amb samarreta imperi i miren la tele). Aquí s’ajunta la por amb el fàstic.

-Gossos i llops que ensenyen les dents amenaçadorament. Aquest recurs apareix quan menys t’ho esperes. De vegades amb poca lògica.

-Ui, un altre lloc oblidat: esglésies i catedrals. El tema religiós m’agrada molt com a recurs negre. Trobo que té glamour, malgré tout. Per tant, no hem d’oblidar els conflictes de tota mena de capellans i monges. La truculència pot ser extrema.


-Foc. No n’hem parlat gaire, però els incendis també juguen un paper important. En ocasions, són incendis del passat que han deixat traumes en policies o en assassins. També hi ha un tipus d’assassí psicòpata que comença la seva carrera matant animals domèstics (els gats solen rebre molt) i incendien les cases amb els pares dintre.

-Escena típica: protagonista femenina (guapa i amb professió liberal o relacionada amb la llei) que sap cuinar. Talla verduretes a la cuina de casa i se sent observada. És de nit. Quan es gira, no veu res. Però en realitat hi ha algú a l’exterior que la va resseguint de finestra en finestra (pel que fa al plat que cuina, hi ha la variant espaguetti).

-Criminal, assetjador o voyeur que mira amb prismàtics des d’un lloc no llunyà. Truca per telèfon a la víctima i, perquè no hi hagi dubtes de la proximitat, li diu com va vestida.

-Illes deshabitades i fars solitaris. Són indrets de difícil accés. Només hi va un vaixell de tant en tant (un cop a la setmana, normalment). O una avioneta. Sigui com sigui, fa molta por, perquè la solitud és un dels motius de terror més grans. Amb tot, em sembla que aquestes illes en la vida real no existeixen.

-El tema neu i esquís també funciona força bé. Solitud al fred. Cabanes aïllades a la vora de llacs (a voltes els llacs tenen gent morta a la profunditat de llurs negres aigües).

-Saunes que no s'obren i vestuaris (gimnàs, escola, universitat). Com és que els protagonistes sempre es queden sols?
En fi, que la cosa no s’acaba, segons sembla. Però no puc allargar més aquest article, que es farà feixuc de llegir. Com sempre, us demano més tòpics, negrots.

I a veure com rematem el tema. Quina passada!


10 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Com que no se m’acut cap més tòpic, comentaré que en el capítol d’illes deshabitades i fars solitaris, m’ha vingut a la memòria “La pell freda” d’Albert Sánchez Piñol. La història succeeix en una illa solitària que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. No sé si l’has llegit, si no és el cas, te la recomano.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, i tant. Els granotots. Em va impressionar molt. Altament recomanable. De fet, aquest curs passat tenia planejat treballar-la a classe, però no vam ser a temps.

Marta ha dit...

fantàstic! una bona llista de llocs típics.
Els parkings solitaris, amb pocs cotxes aparcats és un clàssic, amb el cotxe de la protagonista amb traje jaqueta aparcat solitari. Ben lluny de la nostra realitat, que per deixar el cotxe en un parking municipal has de fer un munt de voltes.

Ara m'estic llegint "La dona de verd", i l'inspector o comissari de torn, també és un home separat fa 20 anys, amb una exdona que és una antipàtica, amb 2 fills que veu cada 10 anys (per tant, els ha vist 2 vegades...). En fi, potser és que tot ja està inventat, no?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja l'he llegit. Està feta la ressenya aquí al bloc. Ja saps que tot està inventat, negrota. En vam parlar sobradament.
Recorda la frase de Wilde que et vaig dir que mai més no havies d'oblidar.

Marta ha dit...

doncs ara no la recordo, profa... glups!

Júlia ha dit...

Té molt d'efecte la música o la seva absència en segons quins moments, ja t'agafa basarda amb aquell tipus de ritme sincopat que rumbegen les pelis de por.

Precisament ahir en algun canal d'aquests esotèrics vaig veure el final de 'La escalera de caracol': noia sola -a més, muda per un trauma- que explora amb espelma a la mà els racons, escales temibles, sospitós equivocat i senyor que sembla bo i quan es dolent canvia de cara, amb recuperació de la veu de la traumatitzada en el moment culminant...

Anna Maria Villalonga ha dit...

sí, sí, la recordo. Però era la versió antiga (boníssima) o una nova amb la Jacqueline Bisset que no valia gaire? La vella, en blanc i negra i amb aquell mal temps, impressiona moltíssim.

Júlia ha dit...

La vella, la vella, blanc i negre, Dorothy Mc Guire patint, George Brendt fent cara de bo fins que la canvia, Ethel Barrymore... Em sembla que és de finals dels quaranta.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, fantàstica, fantàstica. M'han agafat ara unes ganes de veure-la...oh...

Teresa ha dit...

Hola a tots!!

Avui és el dia ideal per llegir el blog!! Quina tempestaaaa!!! J m'hi veia, jo, entre els llamps i trons!!

Gràcies per aquesta nova entrega!

Petons a tots!!